HEUS AQUÍ
EL SAGRAMENT DE LA NOSTRA
FE
Dels
primers cristians, que en deien neòfits, neonats, tot i que havien rebut el
baptisme d’adults, precisament en aquests dies pasquals, eren molt més
conscients que nosaltres del que significava la recepció del sagrament de la
nostra fe, és a dir, del baptisme. Ho celebraven portant una túnica blanca des
que eren batejats fins a aquest diumenge de la diada de l’octava de Pasqua, en
què se la treien. D’aquí venia la denominació de domínica “in albis depositis”.
Aquest símbol segur que enfortia tota una plètora de significacions que els contrastaven
singularitzadament, vivint-les enmig d’un món pagà que els envoltava.
Avui,
com acostumem a fer sovint, aprofundirem en la Col·lecta del dia, centrada, com
és de veure, en la riquesa que es deriva de la recepció del baptisme: “Oh Déu
sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu
la fe del vostre poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots
comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha
regenerat i quina sang ens ha redimit”.
Anem
desgranant cada incís:
-
L’obra de la Redempció ho és d’un amor sempre misericordiós. Déu és amor
i com a Amor pren la iniciativa de mostrar-se Salvador, canviant d’arrel el nostre
viure. Des d’ara som “agraciats”. Ell té el poder de canviar el nostre estil de
viure. Cal renéixer, cal un canvi en el model i capteniment de viure. Jesús li
deia a un Nicodem estranyat o escèptic. “En Crist i per Crist, l’home ha
aconseguit la plena consciència de la seva dignitat, de la seva elevació, del
valor transcendental de la pròpia humanitat, del sentit de la seva existència”
(Joan Pau II “El Redemptor dels homes”). És la primera “major naixença” iterada
per gràcia més d’una vegada al llarg de la vida, abans de la definitiva de la
mort.
No
és únicament que s’esborren els nostres pecats. Afecta a l’arrel mateixa del
nostre ésser. La saneja, l’enforteix, no per fer-nos immunes a tota caiguda,
però sí que ens planta la llavor de la resurrecció; ens dóna la capacitat de
viure a un nivell de gràcia que ens obre al goig i a l’empenta pasquals. Pas,
com és, de mort a vida. Participació en la mort i en la resurrecció de Crist.
Amarem-nos en l’epístola als Colossencs! Esperant el dia darrer que serà el de
la plenitud de vida, els creients participem de la dignitat de ser “amb el
Crist” i ens anem iniciant en els misteris de la salvació, actuant la conversió
del cor i dels costums evangèlics i en els ritus litúrgics, i en l’amor als
germans.
-
Amb el retorn de la festa pasqual. L’eucaristia és sempre el retorn
permanentment actualitzant del misteri de la Redempció. Hem estat comprats,
alliberats de tota mena d’esclavatges. Avui el viure està teixit d’esclavatge
en tants aspectes. Un filòsof sudcoreà que darrerament ha estat per Barcelona
ens ha alliçonat dient que “avui, un s’explota a si mateix, mentre creu que
s’està realitzant”. Què diferent que sona a les nostres oïdes evangèliques per
exemple allò que diu la col·lecta d’aquest dimarts quan afirma que al creient
li heu donat la “llibertat perfecta”. O això té clara significació o bé la
litúrgia és una “adormidera”. Recordeu allò de l’opi del poble... Torno al
filòsof en els seus llibres: “La expulsión de lo distinto. La sociedad del
cansancio. Així s’explica: “En l’orwelliana 1984 aquella societat era conscient
de que estava essent dominada; ara, però, no tenim aquesta consciència de
dominació. S’ha passat “del deure de fer” al “poder fer-la”. Un retorna una vegada
més a preguntar-se: I la llibertat, què es? Avui som esclaus sense consciència
de ser-ho. Hiperconsumistes i neoliberals. Alienats en tantes coses!
-
Reanimeu la fe: Naufragi, alienació, esmorteïment de la fe? La fe,
“aquesta és la victòria que ha vençut el món”. Més que mai en la litúrgia
d’aquesta setmana es parla de la fe ardida, la fe expressada, comunicada,
testimoniada. Pasqua val tant com la fe
rebuda, proclamada, agraïda. Es llegeix: “tots els “creients” eren ben vistos
de la gent”. A la primeria apostòlica la fe era–i avui també torna a ser- un
fet diferencial, que anava a contracorrent de la “munió” d’iguals. No hi ha res
que sigui tan avorrit com ser iguals. La crida a la fe és a ser fills de Déu,
diversos –i tant!- com la mateixa creació, aquest món “tan divers, aquesta
terra, amb tot el que s’hi cria... tot el que veig se vos assembla en mi”. Com
la mateixa creació, on no hi ha res idèntic; tota vida és altra. Em va plaure
allò del poeta Elliot: “En un món de fugitius/ la persona que pren la direcció
oposada/ semblarà un desertor”. A contracorrent va avui la fe de veritat...
“Augmenteu-nos-la!”
-
Del vostre poble: Hem destacat la singularitat de cada creient, però és
tant cert això com que formem un poble, evidentment de “creients”. Estem
agermanats per les habilitacions de base, de les fondants, però cadascú creu a
la seva manera personal. La relació amb Déu és sempre un Encontre de persona a persona, un saber-se diferents, agermanats
per un Déu diferent, únic. Revisquem la primera lectura d’avui. Un sol cor i
una sola ànima, però cadascú disposant lliurement dels béns que posaven en
comú. “Cada fill de Déu és un vencedor”. Distints però agermanats. La superació
de tot narcisisme.
-
Augmenteu-nos els dons de la vostra gràcia: Partim d’aquesta base: “Tot
és Gràcia”. I gràcia personalíssima. Déu ens estima com a fills. El seu amor
ens abasta a tots, com si fóssim cadascú fills únics. Déu no es dóna mai a
“granel”, només “a mida”. Tots som “predilectes”. El seu amor pot fer aquesta
meravella de veure’ns diferents. Partim també d’una base similar: La fe és un
do particular, de “distinció” (quina paraula més bonica: en la distinció hi ha
la seva riquesa!). Déu mou ressons particulars a cada cor i visita que fa:
“Maria”, “Rabuni”, quina personalització!: no som un d’entre d’altres. Per a
Ell tenim nom propi i quines ressonàncies que aquest suscita! La fe de primer
és personalitzada i al temps també és comunitària Ai, i què poca consciència
que en tenim! La salvació és vista com si arrenquéssim amb un salconduit
personal que ens permetés franquejar les portes del cel. Un fill no entra a
casa per la gatera, perdoneu. Com hem de canviar, vista des de la misericòrdia,
la percepció de la salvació. On comença, sinó aquí, a l’ara circumstancial,
concret, diferenciat. Déu no “ven”, sinó que “dóna”, de donació, no a l’engròs
o amb marca blanca. Sempre en l’obrar salvador de Déu hi trobareu la DO,
l’exquisida marca de la casa. El temor de Déu només el poden entendre els qui
l’estimen.
-
A fi que: Sempre trobem aquesta finalitat en qualsevol petició o prec.
Deixem lliure a Déu, que faci el que Ell vulgui, tenint present que Ell sempre
vol el millor per a nosaltres. Massa de vegades subreptíciament voldríem que
les coses s’esdevinguessin tal com les desitgem. Juguem a mans netes; res de
volers mistificats. El parenostre sense afegitons.
-
Tots: Cadascú en la mesura que ens afecti. Setmana aquesta, en què ha
sovintejat el tema de la fe, conscients dels seus fonaments i dels seus fruits.
Així en l’oració de postcomunió d’aquest diumenge: “Feu que els fruits del
sagrament pasqual perdurin sempre en nosaltres”. Deia el filòsof que la
expressió: romandre s’ha perdut. “L’acceleració actual ha disminuït la
capacitat de restar, d’estar en: necessitem un temps propi que el sistema
productiu no ens permet”. Remarquem en l’evangeli d’avui: més enllà d’un absent
Tomàs i un in-crédul, Jesús ens adverteix d’un fet que ens inclou a tots:
“Feliços els qui creuran sense haver vist!” I encara més: Atenció a l’acabament
de l’evangeli d’avui que té dos finals implícits. A saber: “Els miracles que
heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el
Messies, el Fill de Déu i, havent cregut tingueu vida en el seu Nom”.
Això es diu de cadascun d’ells, de cada capítol, i de tots en conjunt: Així
acaba tot l’evangeli de Joan. Finalitat: Creure i -en conseqüència- tenir Vida.
Tot un evangeli per subratllar que la fe és essencial per “tenir vida i en
abundància”.
-
Comprenguem millor: Recordem la finalitat de tota la Quaresma. Dèiem:
que coneguem més i més el misteri de Crist. Ara, la Pasqua -esclatada en flor- ens
porta a una experiència més personal i aprofundida de qui és Crist en si i en
cadascú de nosaltres, dels qui -per gràcia- hi creiem. Avui se’ns desclouen
facetes noves de la polièdrica visió del misteri de Crist, derivades d’una
comprensió global del que significa i actua la fe en els creients. S’evidencia
“la unitat dels humans, en el misteri de
Crist, en la Revelació de la dimensió divina i humana també en la Redempció, en
la lluita amb perseverança incansable en favor de la dignitat que tot home ha
aconseguit i pot aconseguir contínuament en Crist, que és la dignitat de la
veritat interior de la humnitat (Joan Pau II ídem)
-
Quin baptisme ens ha purificat: Per immersió i si possible per
submersió. Nets, límpids fins a les arrels matricials. Diem “les fonts” del
baptisme. Adollem-nos-en a sacietat. El baptisme és confereix nomes una vegada,
com totes les accions de Déu que imprimeixen caràcter, dèiem, és a dir que
canvien les arrels de la persona, que demanen una fidelitat a tota prova. Per
ella som fets fills de Déu, i això no es pot esborrar de cap de les maneres a
no ser per perfídia. La fe, sí, ha de conrear-se i ha de créixer com l’amor.
Mai arribarem al terme de la fe. És un misteri en Déu que la dóna i en
nosaltres que la rebem, en permanent acció de gràcies. “Tota la comunitat
eclesial té una part de responsabilitat en el desplegament i en la guarda de la
gràcia baptismal”. Reformulem les nostres promeses, tenint més en consideració
la Nova i Eterna Aliança pactada entre Déu i cadascú. Recordem el bescanvi
d’anells amb Déu i en nosaltres!
-
Quin Esperit ens ha regenerat: L’Esperit és el que es rep en el
Baptisme. A més d’una manera esplendorosa, com testimonien els Fets dels
apòstols. Ho hem llegit aquests dies. Es batejava “en l’Esperit i en poder”.
“Pere ho proclamà: “Convertiu-vos i feu-vos batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir
el perdó dels pecats. Així rebreu el do
de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i
per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor , el Déu cridarà”. No
em puc estar de citar de la carta als Gàlates els que diu que són els fruits de
l’Esperit: “Són amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat,
dolcesa, domini d’un mateix”.
-
I quina sang ens ha redimit: Del costat de Crist en van sortir sang i
aigua, significant els dos sagraments més excelsos: L’Eucaristia i el
Baptisme. Així ho vivien els catecúmens ahir -i avui- en els adults que durant
la quaresma es feren preparar, fent un camí querigmàtic d’iniciació en la fe,
rebent alhora els tres sagraments iniciàtics: Baptisme, Confirmació i
Eucaristia.
Acabem
amb la tornada del salm 117, salm pasqual per excel·lència: “Enaltiu el Senyor:
Què n’és de bo, perdura eternament el seu
Amor.
Diumenge de l’Octava
i II de Pasqua, 15 d’abril del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada