EL DISCIPULAT
DE JESÚS, EL NOSTRE
MESTRE
Si
a l’evangeli d’avui ens hi poséssim ben de cor entre els primers oients de
Jesús, ens deixaríem prendre, junt amb les altres persones que ens trobaríem a
la sinagoga, d’una sensació de meravella, de novetat com d’assistir per primera
vegada a sentir un predicador que ens porta a una nova visió de Déu amable i de
la relació invitadora que promou entre
Ell i nosaltres. Ensenyaments que ens porten a una ponderació sigui pel què diu
i també per com ho diu. De seguida es posa en evidència que no estem en el
tipus d’ensenyament dels lletrats en ús. Per sobre d’ells excel·leix, perquè
dóna la sensació de que parla més que res a través de la seva persona, de la
seva aura. Atreu!, aquesta és la veritat. La novetat rau en que parla de cor a
cor; un el sent com molt endins. La seva paraula va acompanyada d’una atracció
interior que delecta i invita a coronar-la amb un seguit de ressons que et fan
rumiar... Sentit una vegada et donen ganes de sentir-lo novament. Un percep la
diferència com de la nit al dia entre el dir repetitiu dels habituals expositors
de la sinagoga i les intuïcions de Jesús, diria que profètiques. Novetat en
tots els aspectes. Se l’entén i qüestiona.
La
sorpresa ens captiva i ens fa passar imperceptiblement de mers oients a ser-ne
freqüentadors. I a mesura que l’anem sentint ens va florir al cor un voler-nos
seguidors, deixebles un hom diria. Aquest capteniment ens porta a escoltar-lo
no ocasionalment, sinó a seguir-lo en volgudes ocasions noves. S’il·lumina a
poc a poc una relació de deixebles a Mestre en desig i esperança. Sembla
talment que parlant a tota una gernació, em parli de persona a persona. Em
sento pres per la seva paraula, feta meva, per consonància i comunió.
Comunicador a intimitat...
El
que ha començat com un somni de posar la vivència del context llunyà narrat
pels evangelistes al nostre “present històric”, ara pot esdevenir una detinguda
i estimada relació del Mestre amb mi, el deixeble. Amb tu, el deixeble.
Tinc
al davant un llibre que s’anomena Concordàncies del NT. En ell hi ha
ressenyades totes les vegades en què els evangelis tenen frases que contenen
l’expressió Mestre. És una vertadera fruïció anar-les llegint en llurs
contextos. S’hi donen totes les modalitats i matisos dels sentiments. En compto
més de cinquanta! Hi ha tota la gamma possible: de prec, de desig, de
súplica insistent, d’estupefacció, de petició d’aclariment del sentit de les
seves paraules, de compassió, d’adulació per part dels oponents, de confirmació
de ser-ne, de Mestre, de qualificació com a Mestre bo, d’adhesió de cor, de
manifestació d’amistat, d’un tu a tu respectuós però íntim. Tot s’hi troba,
fins al punt de que s’arriba a fer-ne “el Mestre, per excel·lència. Tot
plegat arriba al clímax quan en ocasió de la desconsolada recerca que fa la
Magdalena i de cop se li presenta el Ressuscitat i hi ha el millor encontre en
el sol bescanvi de dues paraules: Maria!, Rabboni! (mestre meu); i tots dos es
fonen en un amor que no el sabrem mai explicar: és el cim del mestratge i del
discipulat.
Un
discipulat a qui es traspassa vida i missió. De deixebles passem,
gairebé sense ni adonar-nos-en, a apòstols, enviats a escampar la vida que
rebem i que és missió per invitació del Mestre i perquè la sintonia i comunió
que s’ha generat entre Ell i cadascú de nosaltres, ens porta a proclamar la
glòria de Déu i a voler fer partícips els altres del goig i de la fortuna que
hem fet en l’amistat amb el Mestre.
Tot
això em porta com de la mà a la cita i a comentar dos documents eclesials en
els quals de l’ensenyament del Mestre en diem evangeli i de la seva sintonia
cordial i vivencial en direm evangelització pròpia i, en conseqüència, dels
altres. El primer és del papa Pau VI en l’exhortació apostòlica: “L’evangelització
en el món contemporani”, datada l’any 75, a només deu anys de l’acabament del Concili
Vaticà II. I l’altra molt recent sobre
el mateix tema, del papa Francesc “La joia de l’Evangeli”. Cal començar dient
que hi ha una plena identificació entre Jesús-Mestre amb totes les narracions
que contenen els seus ensenyaments. El missatge s’identifica amb el missatger.
És la millor constatació de que Jesús diu el que viu i ho expressa de tal
manera que només el to, la convicció, el gest ens permet de trobar-lo tot en
cada mínima expressió. L’adhesió és a la persona, més enllà de les seves
concretes expressions.
Ja
en data del 63, en ocasió de l’obertura de la segona sessió del Concili, Pau VI
havia dit que no podíem oblidar mai que “el Concili ha de tenir present que tot
ell ha d’estar centrat en Crist que és el nostre principi, el nostre guia i la
nostra esperança i meta; Crist del qual venim, pel qual nosaltres vivim, al
qual nosaltres anem...” “És –continua refermant- oportú, que aquest Concili parteixi
d’aquesta visió, o, encara més bé, d’aquesta celebració mística, que
proclama Nostre Senyor Jesucrist el Verb encarnat, el Fill de Déu i el Fill de
l’home, el Redemptor del món, això és l’esperança de la humanitat, i el seu
Mestre únic i Suprem Pastor, Pa de vida, Pontífex nostre i Víctima nostra,
l’únic Mediador entre Déu i els homes, Salvador de la terra, el Rei que ha de
venir del segle etern. I aquesta celebració declara al mateix temps que
nosaltres som cridats per Crist, que som
els seus deixebles, els seus apòstols, els seus testimonis, els seus ministres,
els seus representants; i també, amb tots els altres fidels, els seus membres
vivents, units en aquest immens i únic Cos Místic que mitjançant la fe i els
sagraments, Ell mateix es forma al transcurs de les generacions humanes, que és
la seva Església, societat espiritual i visible, fraterna i jeràrquica, avui
temporal i demà eterna”.
Breument,
diu Pau VI: “Proclamar de ciutat en ciutat sobretot als més pobres –que són
sovint els més ben disposats-, l’anunci joiós de l’acompliment de les promeses
i de l’aliança proposada per Déu, aquesta és la missió per a la qual es declara
enviat pel Pare. Tots els aspectes del seu misteri –l’encarnació mateixa, els
miracles, els ensenyaments, la convocació dels deixebles, la missió dels dotze,
la creu i la resurrecció, la continuïtat de la seva presència enmig dels seus-
formen part de la seva activitat evangelitzadora”. “Enviada i evangelitzada,
l’Església mateixa envia evangelitzadors. Posa en llur boca la paraula que
salva, els explica el missatge de què és dipositària, els dóna el mandat que
ella mateixa ha rebut i els envia a predicar. Predicar no llurs idees
personals, sinó un Evangeli, del qual ni ells ni ella no són amos ni
propietaris absoluts a disposar a llur albir, sinó ministres per transmetre’l
amb summa fidelitat. Hi ha, doncs, un lligam profund entre el Crist, l’Església
i l’evangelització”. (Evangelització en el món contemporani)
No
cal parlar de “La Joia de l’Evangeli”. N’hem glossat tantes crides; amb tot
valgui aquesta per totes: “L’enviament missioner del Senyor inclou la crida al
creixement de la fe quan indica: “Ensenyant-los a observar tot el que us he
manat”. Així queda clar que el primer anunci ha de provocar també un camí de
formació i de maduració. L’evangelització també busca el creixement, que
implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre
ella. Cada ésser humà necessita més i
més de Crist i l’evangelització no hauria de consentir que algú es
conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament: “Ja no visc jo, sinó que Crist
viu en mi”. I a més a més aquest clam: “Sortim, sortim a oferir a tothom la
vida de Jesús...”.
Diumenge
IV de durant l’any, 21 de gener del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada