diumenge, 26 de novembre del 2017

Homilia del diumenge 26/11/2017 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, ESCRINY  DE SORPRESES

Arribem al final de la cursa litúrgica anual, i ja entreveiem la Creu de Terme que ens acull, que ens benee i ens desitja una bona estada, un petit respir per tornar a arrencar amb nous ànims en espera de noves experiències espirituals que ens desitgem entre tots els corredors participants, viadors, que en diuen els lletrats.

                                                Avui, és un final d’anyada i per a festejar-ho hi haurà una representació “teatral” (!), com una mena d’anticipació, en podríem dir com assaig general per a la posada en escena definitiva, per a quan arribarem a lliurar cos i ànima al que ens va admetre a portar “nom i marca” en la cursa ja final de finals.

                                               Avui, ens espera l’última lliçó del que ha estat al llarg d’aquest any el nostre entrenador i coaching, per dir-ho a la moderna. Lliçó magistral -ho diem- perquè és del Mestre, Mateu, que ens deixarà des d’ara en altres mans evangelitzadores. I és magistral també, perquè és com un regal de síntesi de tot el que ens ha anat dient al curs d’aquest any de gràcia. És, per tant, el comiat de l’última lliçó de càtedra en què ens condensa allò bo i millor del què ha estat el seu ensenyament durant tot el “curs acadèmic”.

                                               Entrem-hi amb cor obert i com més receptiu millor.

                                               Sorpresa per a tothom! Tant pels qui són freturosos de seguir de prop la petja del Mestre, i també -i més sorpresa encara- per a aquells que no han entès encara que “el fet històric i meta-històric de l’Encarnació del Fill de Déu ha divinitzat - sí, sí, tal com ho diem, per més sorpresa i “encanteri” que ens provoqui!- tota l’humanitat; fent bona aquella expressió del Concili, que era per Joan Pau II com la tornada d’una “oda infinita”, que ens la repetia una i moltes vegades, per ressaltar-ne tota la saviesa evangèlica que s’hi amaga i/o s’hi esclareix: El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb Encarnat... Crist manifesta plenament l’home a sí mateix i li descobreix la seva vocació altíssima –divina-. Crist, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes”.  Estem en el nucli “dur” de la significació joiosa del misteri de Jesús.

Resultat d'imatges de cristo rey
                                               D’aquí pren principi i fonament el fet de que és tingut com fet a Jesús tot allò de bo que fem a qualsevol persona, per petita o “diversa” que sigui. Tots som “empelts” de Crist, tots en el més íntim de nosaltres portem la imatge indeleble de Jesús. Bé diu aquell prefaci: “En Ell vivim, ens movem i som”. No ens hem d’estranyar que Ell tingui com a feta a Ell mateix tota obra benvolent, misericordiosa feta a qui sigui. Aquesta és la gran sorpresa, el gran secret que s’amaga en la pràctica del servei sigui a qui sigui. Secret de simultaneïtat entre els tractes fets amb amor i el fet de redundar en el mateix Crist, oh sorpresa! També el desconcert de sorpresa: Quan us vàrem...?, la gran pregunta! La resposta resolutiva i determinant: “Tot allò que fèieu o (deixàveu de fer) a aquests germans meus -per sorpresa de l’amor!- bo i fet a ells, anava a parar indefectiblement al cor mateix de Jesús. Els dos grans manaments (a Déu i als germans) que conflueixen en cada persona tractada amb afecte, tendresa, commiseració. Jesús s’ha ben i ben humanat de tal forma que ha unificat el món en una sorpresa permanent. “Tot recapitulat en Crist”. Jesús és tot l’abecedari de Déu. Des de la A fins a l’Omega, passant per cada persona “endavant i amunt” en l’espiral d’hominització que descriu el procés d’anar fent-nos més i més humans. De nou: sorpresa!

                                               Ja ho deia Pau als Efesis: “Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. Llegeixo complementàriament: “Per a Teilhard de Chardin, com per a Pau, Crist és l’eix i el fi de tot l’esdeveniment del món, el misteriós punt Omega, vers el qual convergeixen totes les forces ascendents, de manera que la Creació entera la veu en funció del Verb Encarnat”. Inèdit, sorprenent! Què esperem a adonar-nos’en!

                                               Ara se’ns fan més entenedores i prenen més acusat relleu expressions com la del “el cep i les sarments”; “que tots siguin u com tu, Pare i jo som u”. La condició humana esdevé per, amb i en Jesús condició divina. En Jesús tot és un arcà, un misteri amagat... El dia que ja no ens sorprenguem de i en Jesús, s’haurà perdut tot el seu misteri... “Tot ve de Déu, passa per Déu i s’encamina i fineix en Déu”. Sou fills de Déu!

                                               De la lectura d’aquest evangeli d’avui se n’ha dit l’”evangeli dels ateus i/o agnòstics”. Rahner va aflorar també, per a aquestes bones persones que fan el bé sense referència a Crist, la denominació de cristians anònims, com el Dr. Rieux de la Pesta de Camús; tot, tot això m’ha fet tornar a agafar la Butlla del Jubileu de la Misericòrdia que ens va guiar tot l’any passat per camins de la civilització de l’amor i de la tendresa envers l’humà concret i necessitat d’ajut i d’atenció; d’una presència nostra en les “perifèries existencials” –són també paraules de Francesc-, on es necessiten se’ns falta mans i cor units i actius... Així comença la Butlla: “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri del cristianisme sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i ha assolit el seu cimal en Jesús de Natzaret”. Al bell mig d’aquest document es fa l’elogi de les obres de misericòrdia: “Serà una manera de despertar la nostra consciència, moltes vegades ensopida davant el drama de la pobresa, i per a entrar més en el cor de l’Evangeli, on els pobres són els privilegiats de la Misericòrdia divina. La predicació de Jesús ens presenta aquestes obres de misericòrdia per adonar-nos de si vivim o no com a deixebles seus”.

                                               Segueix Francesc: “No ens podem escapar de les paraules del Senyor i en base a elles serem jutjats”. Porta la referència (Mateu 25, 31-45),  justament el nostre evangeli d’avui. I afegeix també: “Igualment se’ns preguntarà si hem ajudat a sortir del dubte que fa caure en la por, i a vegades és font de solitud; si hem estat capaços de vèncer la ignorància en què viuen milions de persones, sobretot els infants, privats d’ajuda necessària per a ser rescatats de la pobresa; si hem estat capaços de ser a prop de qui estava sol i afligit; si hem perdonat a qui ens va ofendre, i rebutjat qualsevol forma de rancor o de violència, que condueix a la violència; si hem tingut paciència seguint l’exemple de Déu que és tan pacient amb nosaltres; finalment, si hem encomanat al Senyor en la pregària els nostres germans i germanes. En cada un d’aquests “més petits” és present Crist mateix. La seva carn és de nou visible com a cos martiritzat, nafrat, flagel·lat, desnodrit, en fugida... perquè nosaltres el reconeguem, el toquem i l’assistim amb cura. No oblidem les paraules de sant Joan de la Creu: “En el capvespre de les nostres vides, serem jutjats en l’amor”.

                                               Tot plegat fa que prengui cos la declaració sovintejada de que l’Esglèsia s’ha de manifestar samaritana, pobra i al servei preferent dels pobres.

                                               Recordant un article d’Armand Puig que deia que amb el papa Francesc després del Vaticà II, cinquanta anys després,  s’obria un segon post-Concili en què l’arrel evangèlica seria omnipresent en el dia a dia dels cristians dignes d’aquest nom. Segueix el document citat: “L’Esglèsia sent la urgència d’anunciar la misericòrdia de Déu. La seva vida és autèntica i creïble quan -amb convicció- de la misericòrdia en fa el seu anunci. Ella sap que la primera tasca, sobretot en un moment com el nostre, ple de grans esperances i de contradiccions, és la d’introduir tothom en el misteri de la misericòrdia de Déu, contemplant el rostre de Crist. L’Església és cridada en primer lloc a ser testimoni veraç de la misericòrdia, professant-la i vivint-la, com el centre de la Revelació de Jesucrist.

                                               Obrim cada dia i en cada persona l’escriny de les sorpreses. “A mi m’ho feu; a mi m’ho deixeu de fer! Evangèlica sorpresa! Tant de bo!
Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. 24 de nov. de 2017. Sabadell