diumenge, 18 de juny de 2017

Homilia del diumenge 18/06/2017

LLOANÇA  I  ACCIÓ  DE  GRÀCIES  AL  PARE

                                               Diu el Concili Vaticà II en el seu document sobre la litúrgia: “La litúrgia, per la qual, sobretot en el diví sacrifici de l’Eucaristia “s’exerceix l’obra de la nostra redempció”, contribueix en grau màxim a fer que els fidels expressin en llur vida i manifestin als altres el misteri de Crist i l’autèntica naturalesa de la veritable Església. Propi d’aquesta és de ser a la vegada humana i divina, visible i rica en realitats invisibles, fervent d’acció i donada a la contemplació, present en el món, i, amb tot, pelegrina; però de tal manera que el que en ella hi ha d’humà s’ordeni al que té de diví i s’hi subordini. D’aquí que la litúrgia, en edificar cada dia els qui són a dins per a fer-ne temple sant en el Senyor i habitacle de Déu en l’Esperit, fins a arribar a la mesura de la plenitud d’edat de Crist, enrobusteix meravellosament llurs forces per predicar Crist, i presenta així l’Església als qui en són fora com a senyal alçat enmig de les nacions per  a congregar sota seu en la unitat dels fills de Déu dispersos fins a aconseguir un sol ramat i un sol pastor”.

                                               “La humanitat de Crist, unida a la persona del Verb, fou l’instrument  de la nostra salvació. Per això en Crist “es realitzà plenament la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”. Aquesta obra de la redempció humana i de la glorificació perfecta de Déu, Crist Nostre Senyor la va acomplir particularment pel misteri pasqual de la seva benaurada passió, resurrecció d’entre els morts i gloriosa ascensió. Per aquest misteri “amb la seva mort i amb la seva resurrecció va restaurar la nostra vida...” Des de llavors l’Església  no deixà de reunir-se per a celebrar el misteri pasqual, llegeix en tota l’Escriptura les coses que a Ell fan referència, celebra l’eucaristia, en la qual “es fa present novament  la victòria i el triomf de la seva mort, i, al mateix temps, dóna gràcies a Déu pel do inefable (2 Cor 9, 15) en Crist Jesús per a lloar la seva glòria (Ef 1, 12) per la força de l’Esperit Sant”.

                                               “Per a la realització d’aquest obra tan gran per la qual Déu és perfectament  glorificat i els homes són santificats, Crist s’associa sempre la seva estimadíssima esposa, l’Església, la qual invoca el seu Senyor i per Ell tributa culte al Pare Etern. Amb raó, per tant, es considera la litúrgia com a exercici de la funció sacerdotal de Crist...d’on , tota celebració litúrgica com a obra que és de Crist sacerdot i del seu Cos que és l’Església, resulta ser l’acció sagrada per excel·lència i cap altra acció de l’Església no la iguala, en paritat de títol ni de grau, en eficàcia”.

                                               “Amb tot, la litúrgia és el cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església, i, a la vegada, la font don prové tota la seva força. Car els treballs apostòlics s’ordenen a aconseguir que, fets fills de Déu pel Baptisme i la fe, tots s’uneixin en una sola cosa, lloïn Déu en l’Església, participin del sacrifici i mengin el Sopar del Senyor. Per tant, és de la litúrgia, i sobretot de l’Eucaristia, d’on, com d’una font, ens ve la gràcia o d’on obtenim amb la màxima eficàcia la santificació dels homes en Crist, i la glorificació de Déu que busquen, com a llur finalitat, totes les altres obres de l’Església”.

Resultat d'imatges de corpus christi
                                               El misteri de l’Eucaristia: “El nostre Salvador, en el darrer Sopar, la nit en què era lliurat, instituí el sacrifici eucarístic del seu Cos i de la seva Sang per a perpetuar el sacrifici de la Creu al llarg dels segles fins que vingui, i, a més per a confiar a la seva dilecta esposa, l’Església, el memorial de la seva mort i de la seva resurrecció: un sagrament de pietat, signe d’unitat, vincle de caritat, banquet pasqual en el qual Crist és menjat, l’ànima es omplerta de gràcia i se’ns dóna la penyora de la glòria futura. Per això l’Església cura sol·lícita d’obtenir que els fidels no assisteixin a aquest misteri de la fe com estrangers o muts espectadors, ans, comprenent-lo, bé pels seus ritus i les pregàries, participin piadosament i activa, amb consciència, en l’acció sagrada, s’instrueixin amb la Paraula, s’alimentin a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se ells mateixos tot oferint la víctima immaculada, no sols per mans del sacerdot, sinó units amb ell, en la unió amb Déu, i que dia rere dia siguin consumats, per la mediació del Crist, en la unió amb Déu i entre ells, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.

- Misteri de la Fe: Anunciem, confessem, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.

- Per Ell, amb Ell i en Ell, oh Pare, en la unitat de l’Esperit Sant: Tot honor, i tota glòria

- Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies...

- Donem gràcies al Senyor Déu nostre. Cal fer-ho i és de justícia.

- En Ell vivim, ens movem i som.

- Que l’Esperit Sant ens uneixi en un sol Cos els qui participem del Cos i l Sang de Crist

- Celebrant el memorial de la passió salvadora i de la Resurrecció del vostre Fill.

- Amb els justos que han viscut en la vostra amistat, tinguem part en la vida eterna, i puguem lloar-vos i glorificar-vos per Jesucrist el vostre fill.

- Que Ell faci de nosaltres una ofrena eterna.

- Us preguem, Senyor, que aquest sacrifici de reconciliació dugui la pau i la salvació.

- Allà esperem retrobar-nos amb ells i saciar-nos de la vostra glòria.

- I doneu-li, a l’església aquella pau i aquella unitat que vós vau demanar.

- Senyor no sóc digne  que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima.

- Que us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant.

- Paraula de Déu. Paraula del Senyor.

- Oh Déu, Pare ple de tendresa, doneu-nos l’Esperit del vostre Fill, que és l’Esperit d’amor.

- Oh Déu, vós ens heu deixat un sagrament admirable per memorial de la vostra passió. Concediu-nos una devoció tan gran als misteris del vostre Cos i de la Sang, que experimentem constantment  en nosaltres els efectes de la vostra redempció.

- A mi m’ha enviat  el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.
Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, 18 de juny del 2017.  Sabadell                                              

dissabte, 10 de juny de 2017

Homilia del diumenge 11/06/2017 del P. Josep Mº Balcells

ELS  ESTIMÀ  FINS A  L’EXTREM...

                                               Tota la creació de l’univers s’obre solemnement amb un “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. Amén.  I es clourà també amb igual solemnitat amb un “Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant” Amén.

                                               Això només ho podem afirmar per la revelació que Déu ha fet de si mateix i que s’ha manifestat sobretot en la vida i missió de Jesús de Natzaret, en qui reconeixem la presència i missió de Déu mateix, en una persona humana que ha visibilitzat en la seva existència la invisibilitat de Déu. És fiats en la seva paraula que tenim accés a la coneixença de Déu. D’ell tenim el testimoni en afirmar: “Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament, venen a mi. No és pas que algú hagi vist el Pare, només l’ha vist el qui ve de Déu. Aquest sí que ha vist el Pare”. “A Déu ningú no l’ha vist mai. El seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare és qui l’ha revelat”, ho diu emfàticament Joan al final del pròleg del seu evangeli.

                                               Després del seguit de les perícopes llegides els dies avantpassats en les tres últimes setmanes del cicle pasqual, sobretot del seu nucli dur, és a dir, des del capítol 14 fins al 17, no és que ens proposem de dir res sobre el misteri de la Santíssima Trinitat. En tenim ben bé prou en dir que aquests dies passats se’ns ha permès d’entrar en l’àmbit dels àmbits de Déu. La familiaritat amb què ens hi hem mogut, talment com uns infants a redós, a fins i fora del clos de casa seva, això fa que trobem sobreres preguntes que bé prou sabem que són inútils... Estem presos per la comunió en l’amor, i és com si haguéssim viscut tota una vida en companyia i presència d’un Déu que ens té per amics i per fills. Vosaltres ho enteneu? No hi ha res a entendre, més enllà del goig de viure-ho en present, com ho viu un fill petit de la casa que no pregunta, en té prou en veure i en meravellar-se!

                                               En petites escletxes que provenen més d’admiracions que no pas d’interrogacions, Joan ens fa ressonar paraules màgiques, invitant-nos a gaudir més que no a preguntar: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi... Tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré. Així el Pare serà glorificat en el Fill”.
Imatge relacionada 
                                               I la imatge del Cep i les sarments se m’imposa i la sento com imagino la saba de l’evangeli circulant per les meves entranyes; m’ho diu tot sense més explicacions. I allò de “Ja no us dic servents... a vosaltres us dic amics, perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare”. I allò beatificant: “Això us mano que us estimeu els uns als altres”, veient que la família s’estén i s’estén... I allò tan entranyable que és pregària de Jesús al viu, que la fa davant i, ensems, a dins: “Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat; ara glorifica’m, tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís”. “Consagra’ls en la veritat que és la teva paraula”. “Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat”.

                                               “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i ta nova, us he estimat ben tard! I vós éreu dintre i jo fora, i era fora on jo us cercava; m’abalançava deforme, sobre les coses boniques que féreu. Vós éreu amb mi, però jo no era en Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que si Vós no existíssiu no existirien. Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la meva sordesa. Vau fulgir, vau resplendir i foragitàreu la meva ceguesa. Donàreu la vostra fragància i vaig aspirar-la, i ara us anhelo. Us he tastat, i ara pateixo fam i set. M’heu tocat, i ara m’arborat la vostra pau”. Agustí, Agustí què bé que ho sabeu expressar! Qui no s’hi trobaria tan ben interpretat! (Del llibre de les Confessions de sant Agustí).

                                               No es pot mantenir massa concentradament aquesta intimitat de Déu en la nostra pròpia intimitat. Et quedes suspès, sorprès, meravellat, fora de tu mateix. Com parlar de la Trinitat Santíssima? En tinc prou sentint-me acaronat per les paraules de Joan: En rebre un petó o una abraçada en sento tres. Cada paraula de Jesús porta el ressò de tres. La proximitat del Déu, u  i tri, no deixa espai per res que en sigui aliè. Sort, sort que ho he de dir, llegir, repetir en pauses llargues. “Quedéme i olvideme”. Atret per la força centrípeta de l’estimar, millor, del ser estimat, i retret un moment llarg per respirar, per poder assaborir tanta plenitud! No queda espai per a res més!

                                               Només desitjo de cor i entranyablement que sentiu quelcom de semblant o millor. I que us en quedi un record enyoradís que vagi emplenant cor i sentits. I preguem els uns pels altres, per tal que ens trobi amb cor i ment oberts i promptes perquè la paraula de Déu sigui això i res més, Paraula de Déu.

                                               Com sempre la col·lecta ens diu concisament el nucli de la celebració litúrgica: “Oh Déu Pare, vós en enviar al món el Verb de veritat i l’Esperit santificador, revelàreu als homes el vostre admirable misteri. Concediu-nos que en la professió de la fe veritable, reconeguem la glòria de la Trinitat eterna i adorem la seva unitat de poder i de majestat”.

                                               No podem ni sabem parlar de la Santíssima Trinitat! Només perquè no hi manquin les pedres vives d’aquest edifici de l’Església, sobretot des de l’òptica del seu misteri, us invitem a desgranar què diu el Concili Vaticà II en el seu document Lumen Gentium: En el capítol primer, tot just començar, ens presenta el Pare que vol salvar tothom, el Fill en la seva missió encomanada pel Pare i complementada dia a dia per l’Esperit Sant que ens acompanya i reconforta al llarg de la Història i de les històries que hi conflueixen:  “L’Església és en Crist  un diguem-ne sagrament o un senyal i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà. Unió a la qual som cridats tots els homes; una unió amb Crist, que pel món n’és llum. D’Ell venim, per Ell vivim, vers Ell marxem”. Així l’Església es presenta “congregada com un poble per la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” (números 1-4).
Solemnitat de la Santíssima Trinitat, dia 11 de juny del 2017. Sabadell

dissabte, 3 de juny de 2017

Homilia del diumenge 04/06/2017 del P. Josep Mª Balcells

UNA  NOVA   PENTECOSTA

                                               Del Concili Vaticà II i dels dos papes que el varen propiciar tenim expressions que fan referència a aquesta requesta: “Esperit Sant renova les teves meravelles als nostres dies com en un nou Pentecostès” (Fou una pregària per al Concili). Joan XXIII també en parlà en el discurs de cloenda de la primera sessió: “Aquesta serà verament la nova Pentecosta tan esperada que enriquirà l’Església amb forces espirituals noves i propagarà amplament el seu esperit maternal i la seva acció salvadora a tots els camps de l’activitat humana; serà un nou salt endavant del Reialme de Crist i en el món; una nova proclamació feta d’una manera més profunda i persuasiva, de la Bona Nova, joiosa, de la Redempció; serà una nova afirmació dels drets suprems de Déu totpoderós; de la fraternitat humana en la caritat; de la pau promesa sobre la terra  als homes de bona voluntat”.

Resultat d'imatges de pentecosta                                                “La primera necessitat de l’Església és viure sempre en Pentecostès”. Pau VI deia a l’obertura de la sessió tercera: “L’Esperit és aquí per il·luminar l’Església i guiar-la en bé de l’Església i de tota la humanitat. L’Esperit és aquí. Nosaltres l’invoquem, nosaltres l’esperem, nosaltres el seguim. L’Esperit és aquí. Recordem aquesta doctrina i la realitat d’aquesta presència, abans de tot, per a copsar, una altra vegada i en la manera més plena i en el grau més inefable possible, la nostra comunió amb Crist vivent: és l’Esperit Sant qui ens uneix amb ell. El Concili representa per a nosaltres un moment de profunda docilitat interior, un moment de total i filial adhesió a la paraula del Senyor, un moment de desig ardent, de súplica i d’amor, un moment d’embriaguesa espiritual. Semblen del tot adequades a aquest esdeveniment singular que nosaltres vivim les paraules de sant Ambrós, plenes d’accent poètic: “Acollim amb alegria la sòbria embriaguesa de l’Esperit”. Sí, per nosaltres cal que sigui així tot aquest temps beneït del Concili”.

                                               Un dels pares conciliars que va reorientar per bé les dificultats inicials del Concili Vaticà II fou el Cardenal Suenens que va reflexionar llargament sobre l’acció de l’Esperit Sant en l’Església i fa en el seu llibre ¿Un nuevo Pentecostés? un reclam de cara al futur, dient que l’esperança pertany a l’ésser de l’Església. El Concili afirmà que “És l’Esperit Sant qui renova l’Església, qui la instrueix, qui la dirigeix mitjançant els seus dons, i la rejoveneix amb la força de l’Evangeli”. I hi fa aquest comentari que ens concerneix de ple: L’historiador del futur dirà que el Concili obrí alguns finestrals del Cenacle, donant entrada a un primer ventijol primaveral”. Però, afegirà sens dubte que “la ventolera de Pentecostès encara no ha penetrat en la casa on es troben els deixebles”. Tot sembla indicar que ens trobem en un dels grans girs de la història de l’Església, quan l’Esperit obre, en noves profunditats, un misteri de mort i resurrecció. És l’hora d’escoltar atentament, en silenci interior, “el que l’esperit diu i demana a les Esglésies”. Sembla que ens invita a prosseguir la reforma sempre necessària de les estructures, però que més allà d’aital revisió –per a millor assegurar-se’n- ell no menys suscita a través del món una revisió espiritual d’estranya potència”. Al final del llibre sintetitza allò que ell hauria volgut dir-nos: “El Senyor és a prop; Déu no ha mort; Jesús viu; l’Esperit és fidel, enmig del cor del nostre temps, Pentecostès continua”. I a una pregunta que li feren en vigílies del Concili: Per a vostè ¿quin és el major obstacle en l’obra d’evangelitzar el món?, ell, li va contestar sense dubtar: La falta de fe en els cristians per a acceptar allò que són per la gràcia de Déu”.

                                                           El repte és a la vista. La nostra consciència de cristians n’ha de fornir la resposta, sense discursos ni lamentacions evasives que amaguin les nostres covardies i la manca de fe, d’esperança i d’amor en la capacitat que té Déu de revolucionar les nostres petites vides.

                                                           Hem de fer, arribats a aquest punt madur de la Pasqua granada, un transferiment de l’evangeli de Joan, amb el que hem fet camí aquests dies de Pasqua allargada, als escrits de Pau en els quals es proposa d’ensenyar-nos a viure el que ell en denomina “la ciència de Crist”, que com a tal apunta vers l’espiritualitat, de gent que ha fet experiència d’un nou estil de veure, pensar, sentir i actuar “moguts per l’Esperit Sant” que se’ns donarà, si el demanem amb convicció i insistència aquest jorn de Pentecostès per tal de poder reemprendre el camí de Jesús Ressuscitat. A l’epístola als Efesis trobem aquesta pregària que fa Pau també per a nosaltres: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell. (Col 1, 9-10; 1 Jo, 5,20) Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor (2Co 4, 4-6), perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre els sants, i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients... Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que Ell mateix havia preparat, perquè visquéssim practicant-les”. Més endavant diu: Despulleu-vos de l’home vell que es va destruint rere els desigs seductors... Viviu com a fills de la llum. Perquè els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist. Us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement. Revestiu-vos dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència, suporteu-vos els uns als altres... (Col 3, 1-17).

                                               També el papa Francesc ens presta la seva veu en el capítol cinquè de La Joia de l’Evangeli: “Evangelitzadors amb Esperit” (nn. 259- 283): Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant . Per la Pentecosta, l’esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu... L’Esperit, a més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Nova no sols amb paraules, sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”. Quan es diu que una cosa té “esperit” això sol indicar uns mòbils interiors que impulsen, motiven, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i comunitària... Com voldria  trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!... “Sempre fa falta conrear un espai interior que atorgui sentit cristià al compromís i a la activitat. Sense moments entretinguts d’adoració, de trobament orant amb la Paraula, de diàleg sincer amb el Senyor, les tasques finalment es buiden de sentit, ens afeblim pel cansament i les dificultats, i el fervor s’apaga. L’Església necessita imperiosament el pulmó de la pregària i m’alegra enormement que es multipliquin en totes les institucions eclesials els grups de pregària, d’intercessió, de lectura orant de la Paraula, les adoracions perpètues de l’eucaristia. Al mateix temps “s’ha de rebutjar ta temptació d’una espiritualitat amagada i individualista, que poc té a veure amb les exigències de la caritat i amb la lògica de l’Encarnació.

                                               “Fa algun temps –diu Suenens- jo havia composat, per iniciativa dels meus diocesans, una pregària d’esperança que ara voldria dir-la de nou, amb fe rejovenida. Us invito a prendre-hi part amb mi, en comunió de fe, d’esperança i de caritat.
Diumenge de Pentecosta, dia 4 de juny del 2017  Sabadell