dissabte, 8 d’abril de 2017

Homilia dfel diumenge 09/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

PASSIÓ  SEGONS  SANT  MATEU

                                               En aquest any litúrgic el dia de Rams, dit també de Passió, se’ns invita a la contemplació de la Passió narrada per Mateu. Té les seves peculiaritats que intentaré de subratllar. Sentir-la musicada ens serà un goig dolorós o un dolor joiós. Bach ens hi ofereix la música transportadora, sublim. Donem-hi espai i alè gloriosos. Estem en un moment únic. La música sigui amb tu.

                                               Tots els evangelis es van formar partint de la passió-mort-resurrecció cap endarrere, és a dir, explicitant històricament i successivament els passatges de la vida de Jesús, sobretot del tram de l’anomenada vida pública des que es va sentir cridat a predicar la vinguda del Regne de Déu i a missionar pels camins, sobretot de Galilea. Alguns hi varen afegir passatges de la seva infància. El nucli fort i motor de tots els evangelistes fou, doncs, la passió, la mort en creu i la seva resurrecció. Punt final de resurrecció, aquest, sense el qual quedaria inconclusa la seva vida i el sentit de tota ella.  Redactats a la inversa. Entrem, doncs, en les narracions de la Passió.

Resultat d'imatges de domingo de ramos
                                               En aquests moments pren relleu el poder entrar –oh gosadia!- en el misteri del dolor de Jesús, la significació singular dels per què i per a què d’un final que, no per predit, fou més entenedor, i menys corprenedor. Aquí s’hi condensa tota una sèrie d’enigmes que van més enllà dels mers fets ocorreguts i que apunten a una comprensió  de tota la vida de Jesús. Finalitat, sentit, possibilitat d’entrar-hi, afectació en la nostra pròpia vida. Jesús el veiem com a home per a nosaltres, més intensament del que podrem mai arribar a intuir. Comencem per aquelles expressions de Pau als filipencs: “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. Amb aquestes premisses podem entrar en els relats. Obre pàgina com sempre el context. Després del retorn a la vida del seu amic Llàtzer s’intensifica un vertader complot contra Jesús. Ell n’era conscient i afronta la situació cada vegada més teixida de fatals presagis. Estem al capítol 26 de Mateu i Jesús digué als seus deixebles: “D’aquí a dos dies és la festa de la Pasqua, i el Fill de l’home serà entregat  perquè el crucifiquin”. El Sanedrí conspira contra ell, però vol fer les coses sense altercats en el poble, puig són dies sants. Judes els facilita la trama. Jesús d’incògnit vol celebrar la pasqua amb els seus Tindrà consciència de ser-ne l’última. Assegut a taula deixa la predicció de que algú d’entre ells l’ha de trair. Després del Darrer Sopar s’encaminen cap a la Muntanya de les Oliveres. I allí es desencadena un moment de gran, sublim pregària i d’un prec fet des de la imminència de la tragèdia. Jesús dirigit al Pare li prega i suplica que, de ser possible,  li passi de llarg el calze. Amb tot, suant sang, es posa en mans del seu Pare. És just ara de posar aquell pas de la Carta als Hebreus: “Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir. González Faus posa de relleu en el seu llibre “Acceso a Jesús”, llegit moltes vegades, “que la creu no és solament un moment puntual -per més important que sigui- de la vida de Jesús, sinó una caracterització de tota aquesta vida, com a trajectòria  que va des de la conflictivitat soferta fins a l’abandó més fondo, gairebé inaccessible; i que en ella se’ns descobreix tota la vida de Jesús com a marcada per una dimensió que el NT denomina obediència, i que traduïm d’una manera més comprensible per a nosaltres si l’anomenem fe, que en el terme grec vol expressar com una mena d’escolta dòcil, d’acollida com a resposta, d’acceptació d’una invitació”. Fa després l’autor un excursus afirmant que la fe és l’actitud amb que s’afronten les preguntes definitives de l’home. Més encara: l’única actitud capaç d’afrontar-les. El que realment transforma el món, no només l’interpreta. I ho aplica a la fe en l’home Jesús. L’objecte d’aquesta fe de Jesús té a veure amb l’actitud de Déu envers nosaltres. Jesús acull la realitat i s’hi lliura, però sense renegar en absolut de la seva fe, de la seva experiència fonamental. Jesús comprèn des de l’experiència del Pare que allò que se li demana és la fidelitat a allò a què s’ha compromès. I en aquesta fidelitat, la fe, al temps que persevera, canvia, es fa nova, es purifica, en tant que es fa cada vegada més propera al misteri més acollidor que és Déu. S’ha mantingut íntegre el ser de Jesús com a fe, com obediència, com a pertinença total al Pare, com a relació única i irrepetible amb Ell, com ser “totalment de Déu”, per a la que no tenim  categoria més aproximada en nostre pobre llenguatge que la de la “filiació divina”. Anorreat, fidel fins a l’indicible. Són conceptes trets de Gz. Faus.

                                               Només intentant entrar en el misteri del que Jesús és com a home, podrem mig intuir que ell arribà fins al més fons del què significa “ser home”. Del què significa l’Home “per als altres”. De l’home Nou que en dirà Pau. Així es pot arribar a entendre que va assumir tota la debilitat i “pecabilitat” humanes i així “s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”. D’Ell en venim tots nosaltres. Diu el Vaticà II: “Perquè el Verb mateix de Déu pel qual totes les coses han vingut a l’existència, es féu carn i habitant aquí a la terra entre nosaltres, va entrar com a home perfecte en la història del món assumint-la i sintetizant-la en si mateix”.  Déu, en conseqüència, l’ha proclamat Gran Sacerdot: en virtut dels seus sofriments, lliurement acceptats, el Pare ha modelat i transformat la condició humana: “perquè, precisament Ell, ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats per l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre”; i per la força del voler de Déu, Jesucrist ha esdevingut salvador dels homes. L’Encarnació arriba fins a aquests fondals.

                                               Diferents són les instàncies que s’hi fan presents en la narració de Mateu: D’alguna manera ens hi representen. Ja en la pregària a Getsemaní hi som en la impossibilitat de mantenir-nos, vetllant la solitud del Mestre. La traïció d’un deixeble, ves a saber per quins motius. La no-violència com a actitud bàsica per enfrontar la peripècia humana. Les tres negacions d’un Pere que se les donava de fidel a morir. La debilitat humana, feta misèria. La intervenció del Sanedrí que s’amaga en la plausibilitat d’una blasfèmia. En respondre a Caifàs que sí, que Ell era el Messies, es pren la determinació de portar-lo a l’autoritat romana, per tal de poder-li aplicar la condemna a mort. Pilat, acovardit, busca una sortida al cas i posa una infamant alternativa per veure si se’n  surt: A Jesús o a Barrabàs! Torna a aparèixer la mentida vestida de veritat i de justícia. Allò que ara en diuen la postveritat. La turba rugeix, portada per fils que sempre hi són, però que no es veuen. Ell, Pilat, té el gest de voler-se’n fora, rentant-se les mans ostentosament; s’autoexclou de les responsabitats de jutge! Amb tot, és ell qui condemna Jesús al suplici més infamant, el de la creu. Laconisme. Res de dolorisme barroc. La realitat és prou nua per dir-hi res de més, fora dels fets. Només per coherència amb aquest fill d’home, fidel al Pare podem i devem interpretar que la fe en el Pare es manté rocosa fins al final. Ja ho hem dit que Jesús arriba a les fonts de l’esser humà en aquest instant; i un terratrèmol confirma certeses i fidelitats en l’amor al Pare. Però no s’estalvia la negra nit; les tenebres del moment en són amargant reflex; àdhuc hi és necessària aquesta nit de Jesús per abastar en el misteri de la Creu, tota persona humana en les seves nits espirituals. “Ell, amb l’exemple de la mort soferta per tots nosaltres, pecadors, ens ensenya com nosaltres també hem de portar aquella creu que el món i la carn carreguen als homes anhelants de justícia i de pau”.   Aquest crit final no de desesperança, sinó d’expressió sublim d’abandó: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat!”. Ens empara a tots.  Millor fer silenci, respecte a la profunditat del dolor. “Què és un mortal perquè us en recordeu?” “Des de l’abisme clamo a vós, Senyor!” Solament queda per cloure els fets dramàtics aquesta declaració lluminosa del centurió: “És veritat. Aquest home era Fill de Déu”. És ja el despuntar de l’albada de la resurrecció.

                                               Deixem que Bach hi posi la seva contribució i mestria musical, extreta dels més fondals sentiments humans. Corals, àries, cantates i recitacions. Oh, bellesa que ens emmudeix! Ens estremirem amb la bellesa del dolor, dolor que compartim en la mesura en què se’ns és donat.

                                               Coral: “Quan ja hagi de marxar,
                                                           no t’apartis de mi!
                                                           Quan hagi de sentir la mort,                                                                                     roman al meu costat!
                                                           Quan, atacat de qualsevol mal,
                                                           estigui el meu cor,
                                                           allibera’m de l’angoixa,
                                                           amb el teu dolor i la teva pena!”

                                                          
                                                Ària:   “Purifica’t bé, cor meu,
                                                           en mi mateix vull enterrar Jesús,
                                                           car només dins meu,
                                                           pels segles dels segles,
                                                           podrà reposar dolçament.
                                                           Surt de mi, Món, i deixa entrar Jesús!
Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor, 9 d’abril del 2017.  Sabadell