dissabte, 18 de març de 2017

Homilia del diumenge 19/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, EVANGELITZADOR I EVANGELI

                                               “La cultura de l’encontre”: He recollit l’envit del papa Francesc en el seu Missatge per a la Quaresma d’enguany quan ens fa un comentari sobre la paràbola dels “pobres Llàtzers i dels Epuloons” –amb dues o, signe de riqueses llargues!-, precisament avui, 16 de març, on a l’evangeli hem meditat aquesta paràbola, i quan preparo l’homilia del diumenge vinent. La síntesi del comentari que ens fa Francesc se centra en aquestes dues expressions: “L’altre com un do” i “la Paraula també com un do”. Els Epulons estan tancats en el seu món i no tenen ulls ni mirada per veure que a les portes de casa seva –“Estranys trucant a la porta” Z. Bauman- hi malviuen Llàtzers a portes tancades, que no són –i ara!- del “seu món”, enclaustrats com estan en les insensibilitats; que no veuen, no són, no existeixen. Hi ha també tot un comentari sobre la incapacitat d’escoltar la paraula de Déu que ve per via dels que la proclamen. “Ja tenen qui els parla”; si sabessin escoltar, sords també a més de cecs”... Al final del seu missatge Francesc fa una crida a fer que augmenti la cultura de l’Encontre. I ara ja ho poso en majúscula, perquè se’ns hi fa present el mateix Jesús que propicia l’encontre amb qui s’atansa; i així el fa subjecte d’evangelització. Ho veurem avui amb claredat en aquest passatge memorable de la Samaritana: en qui, què i com. Deixeu-me recordar allò que enteníem com a finalitat primordial de les celebracions de la santa Quaresma a què ens invitava la col·lecta del primer diumenge “que ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Avui podrem comprovar de primera mà l’experiència de com Jesús en qui es concentra la seva identitat com a Evangeli; i al mateix temps el veurem com a gran Evangelitzador. Jesús en el seu obrar és la clau per entendre què és evangelitzar, qui evangelitza i com ho fa. Fem-ho pas a pas, seguint de prop el relat de Joan. Només –permeteu-me- el petit incís de que al capítol antecedent hi ha un altre exemple de com evangelitzava Jesús amb la conversa, amb l’encontre de nit amb Nicodem. Potser seria bo de fer-la, aquesta lectura, en un altre moment, perquè s’hi donen maneres i formes similars d’evangelització, a partir d’una conversa –encontre- Encontre- com la que comentarem aquí.

                                               Jesús de camí pels encontorns de Sicar, una població samaritana, arriba cansat i es posa a descansar junt al brocal del pou. Quina expressió més humana, plena de ressonàncies bíbliques!, Jesús era un mestre itinerant i aprofitava totes les avinenteses del seu pelegrinar per donar a conèixer el Regne de Déu, aquest Amor que fa fills els qui s’obren al missatge de vida, i de vida d’una altra faisó, més plena, més desbordant, única, allò que en diem “vida eterna”, sense transcendir-ne massa el sentit.

                                               En aquestes, una dona samaritana ve a pouar amb el seu càntir. Jesús “es deixa trobar”, com si de sempre estès esperant aquest “encontre” amb ella. Ja va dir o dirà que deixaria les noranta nou ovelles i sortiria a la recerca de la perduda. D’això en dirà, en un altre context, saber entendre i captar-ne l’oportunitat “dels signes dels temps”.

Imatge relacionada                                               Jesús desconcerta la dona. Li diu que li doni aigua. Tot és un despropòsit. Ell,  jueu, a ella samaritana. La distància no pot ser més gran, així d’entrada. Però hi ha més, quan Jesús li diu en la no captació de la dona: “Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana aigua. Ets tu que li hauries demanat aigua viva i ell te l’hauria donada”. La dona segueix sense entendre. Parla d’aigua viva i li retorna: D’on la trauries? Jacob ens va donar aquest pou; en begué ell i els seus. Ets més gran tu que el patriarca? Jesús va fent-li veure que es tracta d’una aigua diferent. Els que en beuen d’aquesta aigua tornaran a tenir set, en canvi l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna.  Ella li fa, en el seu no entendre, però ja incitada a mig intuir que allí hi ha una oportunitat nova: “Senyor, doneu-me’n d’aquesta”. Mira pel seu interès. Així no hauré de tornar a treure’n dia, sí, dia també. No sabem què en pensa de tot plegat, però aleshores Jesús li canvia el tema i la fa caure en compte que li endevina el seu “estat” personal... Això ja la posa en camí de pensar que deu ser algun profeta i aleshores troba el fil per seguir a un altre nivell la seva conversa. Hi ha una contrastació, si no una confrontació: vosaltres dieu que és a Jerusalem que s’ha d’’adorar i no aquí a Garitzin, en terra samaritana. Més desconcert encara. Jesús li fa: “És l’hora, i és ara mateix, en què el Pare busca adoradors en esperit i veritat. Fa un tomb l’actitud de la dona i avança la certesa de que “ha de venir el Messies i ell ens ho explicarà tot”. I això condueix Jesús a la manifestació més gran, impensable: “Aquest Messies que espereu sóc jo mateix”. Estupor! Queda en l’ambient de migdia una sentor de revelació, de proximitat, no expressable. Un senzill encontre, de cop i volta, s’ha tornat meravellosament un Encontre. “L’Evangeli” en persona evangelitza! “La Paraula és un do. L’altre és un do”.

                                               Canvi de decorat. Els deixebles es meravellen de que el Mestre parli amb una samaritana, que en aquest moment fuig i els deixa a boca d’escenari a Jesús  i als deixebles. Han anat a comprar queviures i els n’hi ofereixen a Jesús: “Mengeu, Rabí”. Ell els diu, descol·locant-los: “Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu. S’estranyen: “Potser algú li ha portat menjar”. Ell aclareix: “El meu aliment és fer la voluntat de qui m’ha enviat i acomplir la seva obra”. Intueixen potser que els parla a un altre nivell més definitori de la seva persona, de la seva missió, de tota l’obra del Pare. Tot ha esdevingut paràbola. Rebla la proclama: Ell ha sembrat i ells recolliran. Així serà sempre. Caldrà saber qui i on s’ha sembrat antecedentment i ells són enviats a segar, mers sobrevinguts, tot i la feina que faran... Sempre hi ha un que passa davant!

                                               Transició: La dona s’ha fet missatgera dels fets ocorreguts. Van a veure Jesús i sense entrar en la transformació d’ella inviten tota la colla “missionera” amb Jesús en primera persona a passar al poble uns dies; i fou tanta la transformació que es dóna en aquell llogarret, que ja li diuen a la dona que no és per mor de les seves paraules que ells s’han obert a la fe. “Ara ja no creiem (és la gran paraula de tots els finals de cada capítol dels narrats per Joan, l’evangelista) ara ja no creiem només pel que tu deies, nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que és de debò el Salvador del món”. Tot un poble se sent evangelitzat pel mateix Evangeli en persona. Narració insòlita.

                                               Ara és el moment de cercar sembrats i esparsos en els documents de l’Església, del Vaticà II ençà, diria que en una línea de tendència on es va fent mare i solc la necessitat que té l’Església de prendre com a prioritat inalienable el fet  d’ agafar el relleu missioner d’una evangelització a fons i en continuïtat per  ser fidel a la missió portada en primera persona per Jesús, de la qual en queda en l’evangeli d’avui una mostra referencial. Ja ho planteja frontalment Pau VI en la seva exhortació apostòlica “Evangelii nuntiandi” del 1975, i que va tenir una continuació propositiva en la Carta apostòlica “A l’inici del nou mil·lenni” del 2001, on es diu que el programa per al nou mil·lenni serà, d’una manera privilegiada, evangelitzar “a partir de nou de Jesús”, evangeli vivent; i ara renovat pel papa Francesc en l’exhortació apostòlica “La joia de l’evangeli, programa del seu pontificat i que faríem bé de llegir i rellegir per a entrar en aquesta dinàmica eclesial de donar a conèixer les urgències de renovellar i “transmetre el tresor de la fe”. L’acabo de reviure subratllant el que se’n podria dir en paraules de Francesc “Evangelitzadors amb Esperit”. Ho expressa així: “Evangelitzadors en Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la Pentecosta, l’Esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva pròpia llengua. L’Esperit Sant, a més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”.  “Com voldria trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!” A nosaltres la paraula!
Diumenge III de Quaresma, 19 de març de 2017.   Sabadell