divendres, 27 de gener del 2017

Homilia del diumenge 29/01/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA SIMFONIA  DE  L’EVANGELI  RETROBAT

                                               Arrenca solemnement la Filarmònica del Regne de Déu  amb aquesta OBERTURA: “La Proclamació de les Benaurances”.  En l’evangeli de Mateu i en cinc diumenges seguits ens centrarem en el Sermó de  la Muntanya que és el nucli generador de tot el cor de l’evangeli de Jesús o bé, si voleu, del Jesús de l’evangeli i que se’ns manifestarà aquí amb la seva altesa i novetat. Com sigui que durant molts diumenges anirem ressaltant, en harmonia de veus, els punts “corals” d’aquest missatge central del Mestre, seria bo que llegíssim tots els tres capítols del Sermó  de la Muntanya com d’un tot, com el que és, com una simfonia, una “conjuntació” d’aspectes integrals i integradors d’una peça musical que encarna el tot Jesús. Seria aquesta lectura aconsellada com la traducció enfervorida del “qui tingui orelles per sentir, que senti”. Cal afegir que com en tota composició musical la lletra sense la música li treu tot l’esplendor de la bellesa. La podem llegir, la lletra, com ho hem fet moltes vegades, però sense la música perd l’alè creatiu; potser seria bo de dir aquí, que li faltaria l’Esperit Sant que és la música de l’evangeli. L’himne, perquè ho és, agafa totes les cadències del Cor diví i humà de Jesús. Però la lletra sola no diu tot el que pot dir i està cridat a dir, perquè en síntesi les Benaurances dibuixen la imatge visible del Déu invisible, Jesucrist, el seu -diguem-ne- autorretrat. Amb la consonància, amb la con-cordància de totes les veus i instrumental particularitzats es conforma la gran simfonia del món nou, segons l’experiència mateixa de Crist com a persona, plena de gràcia i de veritat. Hi hem de cercar-hi i trobar-hi la creativitat que dóna solament l’experiència o  inspiració de l’Esperit Sant. Així descobrirem amb estupor la meravellosa percepció de poètica moral i d’espiritualitat única. Les benaurances, en versió de l’Esperit, són música coral.
 Resultat d'imatges de benaurances
                                               Avui som invitats a Concert Simfònic i comença –silenci!- amb, ja ho hem dit, l’Obertura de l’himne de les Benaurances a veus diferents (les vuit específiques de la diversitat que queden unificades amb la conclusió que dóna el sentit global de totes elles. En síntesi: invitació, proclama, paradoxa, benedicció, auguri: el Cel a la Terra, i també la Terra al Cel. Digne “preludi” de tot un ver concert que seguirà, on? Com? Quan?

                                               Mai un codi de vida, de sentit, de qualitat del viure és presentat en forma de Constitució, on es fonen les aparents contradiccions en una harmonia única –en el sentit de ser “singular”- i, per tant, fora d’interpretació moralitzant. La música de fons, que entoma tota la forma plural, hi aporta  aquest “tot” que l’acobla i unifica... Diguem-ho, tot amb tot: la lletra, tot i ser inspiradíssima, no tindria els efectes captivadors i enaltidors com quan hi ha cor i orquestra que hi van airosament pautats i quan s’hi revela un sentit més ple d’harmonia. L’Esperit Sant us portarà a la veritat plena, ens va dir el Mestre.

                                               Gairebé podríem considerar balderes les lectures específiques de cadascuna de les benaurances, tal i com hem fet massa sovint, perdent el sentit unitari de tot l’himne. Sentim-hi la música per damunt de tot, i hi percebrem la bellesa que té el conjunt. La coronació de totes les benaurances no és altra cosa que l’expressió de la grandesa del Regne de Déu, que només serà plenitud en el més enllà; i això és el que posen en evidència sensorial i musical les Benaurances! Fet paradigma en Jesucrist; i entenem que aquest aixecament de la condició humana que promouen  només és factible en la utopia d’un no-lloc i d’un no-temps, i és bo que sigui així, a menys de no empetitir la seva proclamació.

                                               Fixem-nos en la proposta en plural de cada afirmació: benaurats. Tot porta a pensar que és una edificació social, o millor dit -si m’ho permeteu- metasocial. D’altra banda, si seguim puntejant tots els que seran benaurats, descobrim que formen un únic tapís amb plurals colors que dibuixen una figura única, conjuntant colors i formes, amb el resultat d’una llum, aire, volum, perspectiva i formes unificades com en un quadre impressionista, on l’essència és l’efecte de conjunt.

                                               L’himne té un to sapiencial. Tots són savis, els benaurats, cadascú en la seva particularitat, però és el conjunt el que té el do de la bellesa. És, com si diguéssim:  aquest és el vertader deixeble de l’evangeli que ha pres la fesomia del Mestre evangelitzador. Potser estem massa acostumats a ressaltar cada punt particularitzant-lo: pobresa, mansuetud, provats en desconsol, justos a sacietat, misericordiosos, nets de cor, pacificadors, perseguits pel nom que porten al front, identificats amb una manera de veure, de viure i conviure evangèlics, i en fem camp de cultiu moral particularitzat. No, no és això. A més, sabem que qui té d’una forma rellevant alguna d’aquestes característiques vivencials, en certa manera, participa de totes. Tot ens aboca a la totalitat. Com si fos una sola la Benaurança, la de ser cristià plural en una sola persona. Sens dubte Crist, ¿i nosaltres?

                                                És una visió moralitzant aquella, la al·ludida, que li manca la visió de conjunt, d’entrada inaconseguible, perquè s’hi perd en cada nota o acord. Aquí preval l’harmonia del conjunt, de fet hem titulat aquest himne, de simfonia evangèlica. El papa Francesc en parlar de que “el tot és més que cada una de les parts i també és més que la mera suma d’aquestes”, posa l’exemplificació de que el model no és l’esfera sinó el políedre, que reflecteix la confluència de totes les parcialitats, que en ell conserven la seva originalitat. L’evangeli té un criteri de totalitat que li és inherent, no acaba de ser Bona Notícia fins que no és anunciat a tothom, fins que no fecunda i guareix totes les dimensions de l’home, i fins que no integra tots els homes a la taula del Regne”.

                                               Aquí hi ha, en el canemàs, la figura de Jesús de Natzaret, preciosa en totes i cadascuna de les seves virtuts o particularitats, però més preciosa encara i sobretot en la figura excepcional i única de la visió totalitzadora que s’hi reflecteix. Què extraordinàriament humà que ens resulta el Crist, home perfecte, total! El Sudari de Torí?

                                               Els deixebles de Jesús estem cridats a ser benedicció i el millor auguri per a tots els homes. La benaurança en el sentit creixent que podem anar aconseguint és més en funció dels germans que no en benefici propi. És una gojosa aportació a què estem cridats de cara al Regne, taula compartida entre tots. En un món en procés de desertització, que es fa i es desfà, la presència dels cristians ha de ser la d’unes persones ben arrelades en la fe, amb una esperança ferma que guareixi i doni raons per viure, ja ara en la modesta felicitat aconseguible aquí, en espera del definitiu “Veniu, beneits del meu Pare, rebeu el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Aquesta és la veritable i definitiva benaurança. En l’entretant, es necessiten sobretot “persones de fe que, amb la pròpia vida , indiquin el camí cap a la Terra Promesa i d’aquesta manera mantinguin viva l’esperança. En tot cas, som cridats a ser persones-càntirs per donar beguda als altres”. Preciosa imatge, aquesta, la del papa Francesc. Ens n’ha regalat tantes en la seva proclama, La Joia de l’Evangeli!

                                               I encara un altre apunt del mateix papa Francesc. “És bo que es presti atenció al camí de la bellesa. Anunciar Crist significa mostrar que creure en ell i seguir-lo no és sols una cosa veritable i justa, sinó també bella, capaç de curullar la vida d’una nova resplendor i d’un goig profund. Cal no perdre el llaç inseparable entre veritat, bondat i bellesa. Cal recuperar l’estima de la bellesa per a poder arribar al cor humà i fer-li resplendir la veritat i la bondat del Ressuscitat. Si, com diu sant Agustí, “nosaltres no estimem, sinó allò que és bell”, el Fill fet home, revelació de la infinita bellesa, és summament amable, i ens atrau cap a ell amb llaços d’amor”. Aquest ha estat el propòsit en portar al terreny de les ensenyances del Mestre, a vegades no ben expressables, la fondària evangèlica, sia de Jesús, sia de l’evangeli i en concret d’aquest himne de les Benaurances, on hi recalen el goig de la veritat, de la bondat i de la bellesa.  Amb música, la de l’Esperit, valen per una aclamació simfònica permanent!
Diumenge IV de durant l’any, 29 de gener de 2017.  Sabadell