diumenge, 11 de desembre de 2016

Homilia del diumenge 11/12/2016 del P. Josep M· Balcells

“VARIACIONS”  DEL   VERD ESPERANÇA (3)

                                               Avui, per la joiosa consonància amb les lectures de la litúrgia dominical, no puc pas començar sense fer una invitació a viure allò que dèiem abans els celebrants, només arribar al presbiteri just als graons de l’altar: -“Al Déu que omple de goig la meva joventut”. Raó de més, compteu quantes vegades surten termes com alegria, goig, festa, bona notícia als texts de la litúrgia d’avui, i comprendreu per què de la missa d’avui se’n diu domínica gaudete! No passeu per alt, tampoc, el que seria el propi cant d’entrada: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu sempre contents: El Senyor és a prop”. Que el cant que fa de substitut, cantat a començ de missa, com se sol fer,  comuniqui la joia d’esperar, l’art d’estimar, a partir d’una fe viscuda com a “llum de la vida”. Podria ser: “Oh, quin gran goig, quina joia quan els germans s’estimen”. Noteu també, com ja ens és habitual, la col·lecta: “Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera ple de fe, la festa del naixement del vostre Fill; concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit”. Res tan condensat en tan poques paraules: festes, alegria, goig de l’Esperit!

                                               I molt més encara. Vull citar el document conciliar “Constitució pastoral sobre l’Església en el món d’avui”: I ho faig posant en majúscules les dues primeres paraules en llatí, que és com se solen citar els documents de Roma: GAUDIUM ET SPES. “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors”. Només podem compartir tot l’espectre de vivències del món sencer, si sabem viure en sintonia en cada “situació personal i social”, vivint la joia amb els qui la viuen; sofrint l’esperança en els qui la lluiten; també si estem emocionalment emparellats amb els tristos i els angoixats, sempre amb les preferències evangèliques amb els infants i els pobres, singularment. Quin humanisme més contundent!: “No hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco  en els cors dels deixebles de Crist. “La comunitat del creients (de veritat), en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària amb tot el gènere humà i amb la seva història. (Tant de bo, tant de bo que fos així, que es notés a les clares, que fos una vertadera aspiració dels cristians de base, sobretot!)

                                               Els subratllats dels paràgrafs anteriors i la similitud amb les finalitats que hem emprès en començar a caminar per les rutes de l’Advent, tot ell centrat en identificar-nos vivencialment amb Jesús: recordeu que de les tres domíniques d’Advent n´hem dit “Variacions”. Avui hem de fer insistència en el goig esperançat que ens ve de Déu i que secunda sempre els nostres intents i compromisos per tal d’honorar la humanitat glorificada del Crist i la de tots els germans en expectativa de glorificació. Sentir el goig és la “variació” d’avui.

                                               Hem de recuperar les invitacions a la festa de la joia que ens han transmès els papes darrers: Des de Pau VI en el seu document Gaudete in Domino del 1975: que recorre a la mateixa idea “primordial” de Déu i de l’home: Déu té el goig creatiu de comunicar-se gratuïtament i l’home posa la plenitud de la felicitat en la possessió entranyada en Déu, a través de Jesús, l’Home Nou que viu en el goig del Pare. Seria llarg posar cites dels successius papes després de Pau VI. I passo a la darrere invitació feta pel papa Francesc amb La Joia de l’Evangeli, on dirà que la Joia, per ser plena, ho ha de ser derivada de l’Evangeli viscut i compartit, i que l’Evangeli o és la participació de la joiosa comunió amb Déu o no és res. D’aquí se’n deriva la interrogació permanent: Com visc de l’amor joiós de Déu?  No oblidem que els salms regalimen goig i festa. Són himnes per ser cantats. Valgui per tots: “M’ensenyareu el camí que duu a la vida: Joia i Festa a desdir a la vostra presència; al vostre costat delícies per sempre”. No podem passar per alt l’explícit Testament de Jesús quan, en l’evangeli de Joan, ens diu: “el vostre cor s’alegrarà, quan us tornaré a veure, i la vostra alegria ningú no us la prendrà”, lligada a l’efusió de l’Esperit Sant. I no oblidem que el que fa fruitar la nostra existència cristiana és el mateix Esperit Sant, actuant en Jesús, ànima del ser i viure dels deixebles, amb aquests dons: “amor,  goigpau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ga 5, 22-25).

                                               L’alegria és consubstancial al viure la fe, l’esperança i la caritat. Com podríem viure les peripècies de la vida, sense el costat que ens fa Déu mateix, a través de la vivència de la seva presència i acció, en tot el nostre viure i conviure?  I no són només moments concrets, on el to existencial sembla que puja com de cop, vivint l’exquisidesa d’atènyer com instants radiants fora del normal... D’això no en podem dir que siguin la vertadera felicitat, com no ho són l’estampida fugaç en obrir un cava, per dir-ho així... A allò a què hem d’aspirar -col·laborant amb la gràcia de Déu- és a un estat, a una actitud que s’allarga com un fil d’or i que és el to sostingut o música de fons, que no el perdem, encara que hàgim de passar, en moments concrets, “per la vall tenebrosa...! “Ben cert, tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor”. (salm: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”). Trobo que no és el mateix el goig que l’alegria.  Una mare esguardant el seu nadó no direm que té alegria, sinó un goig inigualable... És o no?

Resultat d'imatges de frederic lenoir                                               Precisament aquests dies he llegit la ressenya d’un llibre de Frédéric Lenoir que es titula “El poder de l’alegria” de Plataforma Editorial, del qual se n’han fet més de 250.000 còpies a França. Diu: “L’alegria sovint truca a la porta sense avisar: estiguem prou atents, presents, oberts per rebre-la i assaborir-la”. “Descriu un cert nombre d’actituds i de maneres de fer que ens permeten crear aquest terreny propici al sorgiment de l’alegria, com l’atenció, la presència, la meditació, la confiança i l’obertura del cor, la benevolència, la gratuïtat, perseverar en l’esforç, renunciar al control i al consentiment, i gaudir del cos... “Rebre la vida com un regal i no com una càrrega, l’alegria de viure no té cap altra causa que el simple fet d’existir. No s’exigeix res més: ni les comoditats, ni l’èxit, ni tan sols la salut. Un ésser humà que ha arribat a superar les seves passions (gelosia, enveja, necessitat de dominar, falta o excés d’autoestima, por de perdre...) i a transformar-les en alegries actives, ja no pot perjudicar els altres”. Parla d’una resposta pràctica a través de la transmissió d’un fort amor per la vida, d’un compromís a favor de tots els éssers vius. Cada progrés en el camí de l’alliberament (personal i social) condueix a l’alegria. Com més ens alliberem del que ens aliena –i de les passions- més alegres estarem”. Dirà que Jesús ho va posar en pràctica en nom de l’espiritualitat de l’amor. La rastreja, aquesta, en un sentit de transversalitat en múltiples filosofies, religions, experiències transcendents. Voldria dir, a tall d’honestedat, que no he fet més que extractar paràgrafs d’un article de Dídac P. Lagarriga, que és un dels habituals d’una secció setmanal –del dijous: “Estils”- del diari Ara, que aprofito  per recomanar-la: la segueixo de prop i sempre la trobo de gran interès humanístic.

                                               Potser caldria parar atenció també a l’autor André Comte-Sponville que té guanyada l’estima per publicacions com aquesta que, ja paga la pena, o millor dit, el goig, només ja pel sol i mateix títol: “Esta cosa tierna que es la vida” (Edit. Paidós); que han guanyat el favor de cert públic de França per la riquíssima divulgació de temes sobre l’experiència vital que ens poden fer un gran bé a la nostra espiritualitat, sense tancar-nos a visions limitades i algunes potser que són cristianes sense massa ànima, és a dir -clar i net- que no són cristianes, per més que ens ho semblin. Cal obrir horitzons a tot humanisme digne d’aquest nom i després passar-los per l’alè de l’Esperit, que alena no només “a casa”, sinó als quatre punts de l’horitzó.

                                               Farem bé d’obrir-nos a tot el que sigui l’amor per la vida. En Fromm en diu biofília, que és una expressió ben encertada. En ella sempre hi trobarem, si no anem a ras de volada, la font primordial de la joia i de la felicitat, enteses com a cristians que som, com a anticipació o preludi . “Joia que ets dels déus guspira, generada dalt del cel...”
Diumenge III d’Advent, 11 de desembre del 2016.  Sabadell