“VARIACIONS” DEL VERD ESPERANÇA (2)
“Tenim
posada en Crist la nostra esperança”. Tota? No ens enganyem! La fe-esperança
són vida i són estructura mental, cordial i experiencial; i les notem per la
confiança que posem en la persona de Crist. No en tenim prou en fer
escadusserament actes que en diem de fe-esperança (oracions, pronunciar el
credo tanmateix); cal anar arribant a una actitud que ens permeti
experimentar-les al “calor i al fragor” del cada dia; si no hi ha trobada
amb Crist i no se sent el goig que l’acompanya, humilment haurem de pensar
que és minsa la nostra fe i dèbil l’esperança, i aleshores caldrà suplicar com
el centurió; “Ajuda’m a tenir-ne més, de fe esperançada. És més una qüestió de
qualitat del viure. No ho podrem verbalitzar, potser, però un s’adona de
que confia, de que quelcom d’essencial se’ns dóna gratuïtament, i es rep amb delectança.
“Molts haurien volgut veure i sentir el que vosaltres teniu la gràcia de
sentir-ho”.
No
ens oblidem del que deia Pau, com donant un toc d’atenció: “Sigueu conscients
del moment que vivim”. Cal advertir que el present és el “present” (=l’ara
mateix i un regal), i no val a deixar-ho per demà, ni viure’l de les escorrialles
de l’ahir. Posem-nos-hi de cap i coll en el tràfec del cada dia, del cada
instant... Ah, i més, també de Pau: “Avui
tenim la salvació més a prop nostre”. Advent
són expectatives d’urgència, n’hauríem d’estar ben delerosos. (quina paraula
més plena, aquesta, si a la paraula s’hi corresponguessin les actituds de rebre
Jesucrist amb complaença i amb un desig irresistible!). Cal, doncs, fer molta “gimnàstica
espiritual”, la qual ens ha de portar a
les deus d’una fe joiosa que ens mantindrà en una esperança ferma,
reforçada, per tal de poder mantenir l’ardidesa amb què hem d’escometre la
lluita de cada dia. Tot això dibuixa un amor en creixement. Les virtuts
teologals, que sempre van juntes, són gràcia que ens ve de l’Esperit, a qui hem
de mirar amb el cor amatent per quan vingui... i no passi de llarg. L’Esperit
és sempre sorprenent, “entusiasmant” (etimològicament=divinitzant).
Mantinc,
com us deia el diumenge passat, allò del verd
esperança, compartit en “Comunió de
bens espirituals” amb tots els qui seguiran el nostre Advent, fent
l’experiència de llegir -entrar el més a fons possible- en el missatge rebut,
condensant-lo en una frase de l’evangeli diari de la litúrgia que podreu seguir
en el llibre PARAULA I VIDA, del qual en fem difusió, sabent que és la
nostra contribució a expandir “La joia
de l’Evangeli”, com ens ho demana explícitament el nostre estimat papa Francesc: “Invito cada cristià, en
qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o,
almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada
dia sense descans”. I al final d’aquest mateix número de la seva primerenca
exhortació apostòlica, fet amb una insistència cordial, que, fruit de tant
d’amor fratern que ens té, ens parla directament de la seva experiència de fe:
“Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible.
Ell ens permet aixecar el cap i tornar a
començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot
retornar-nos la joia. No defugim la
resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no
pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”. Una mica més enllà diu
taxativament: “Joan Pau II ens va invitar a reconèixer que “és necessari
mantenir viva la sol·licitud per l’anunci” als qui estan allunyats de Crist,
“perquè aquesta és la tasca primordial
de l’Església. L’activitat missionera “representa encara avui dia el major desafiament per a l’Església” i
“la causa missionera ha de ser la
primera” Què passaria si ens prenguéssim realment de debò aquestes paraules?
Simplement, reconeixeríem que la sortida
missionera és el paradigma de tota
obra de l’Església. En aquesta línia, els bisbes llatinoamericans van
afirmar que ja “no podem quedar-nos tranquils en espera passiva als nostres
temples” i que fa falta passar “d’una pastoral
de mera conservació a una pastoral decididament missionera”. “No he escrit
tot això amb la intenció d’oferir un tractat, sinó sols per mostrar la
important incidència pràctica d’aquests afers
en la tasca actual de l’Església. Tots ells ajuden a perfilar un
determinat estil evangelitzador que invito a assumir en qualsevol activitat que es realitzi. I
així, d’aquesta manera, puguem acollir, enmig del nostre compromís diari,
l’exhortació de la paraula de Déu: “Alegreu-vos sempre en el Senyor. Us ho
repeteixo: alegreu-vos!” (Filipencs: 4, 4). Joia versus evangelització;
evangelització versus joia. Aquí rau el secret.
Mireu
quina consonància trobem amb el que ens diu Pau: “Germans, tot el que diuen
les Escriptures és per a instruir-nos a
nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir
l’esperança. Que Déu, que us encoratja i us conforta, us concedeixi també
d’estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis,
glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor”. Que la bíblia entri
en les nostres llars!
Avui
apareix la fulgurant figura de Joan
Baptista que invita a fer-nos conscients de que no podem esperar pas el
Crist de qualsevol manera. Cal deixar les obres del pecat i fer confiança que
el Senyor omplirà de sentit el viure nostre humà, i de que en la fe i
l’esperança hi ha un tresor amagat que hi és com en un camp que caldrà
cultivar, esterrossar, adobar i sembrar i esperar que la pluja benefactora faci
germinar gairebé miraculosament la llavor, tirar tija amunt i veure verdejar i
esgrogueir les espigues, fer-hi la sega, batre el blat a l’era i ensacar-lo i
guardar-lo en els baixos de la casa per a sosteniment de la família, amb el pa
olorós, llescat per posar-hi una bona untada de tomàquet i fer-ne amb una
llescada de pernil, el goig i la festa del
nostre pa de cada dia. Se m’ha anat la mà en escriure a dictat del cor
de pagès que alguns encara conservem dels nostres majors... (Recordo la cançó
d’en Llach, i el foc a terra de fa uns quants anys. Sempre seran un record, com
una mena de sagrament de vida de les
nostres llars pairals. (“Sagraments de vida i vida dels sagraments”, llibre de
la simbòlica de la quotidianitat, de Leonardo Boff). Cal rescatar-lo perquè és
ple de poesia i d’espiritualitat molt humana.
Recordem
que el Baptista se’ns presenta com un pre-cursor.
Un que passa davant, “obrint camins a l’esperança”). Jesús ens vol enviats de
dos en dos, si és possible, (el matrimoni, la parella) a anunciar amb goig que
el Senyor és a prop, que està arribant i que l’hem d’acollir com en les
trobades narrades a l’evangeli: algunes ocasionals (fem-n’hi atenció! ): com el
cec de naixement, com Zaqueu, com la viuda de Naïm i tants d’altres. Altres, més
intenses, per voluntat expressa del Mestre: Emaús, Llàtzer, Transfiguració, la
Magdalena. Els evangelis es podrien sintetitzar com el trobar-nos, el trobar-nos
de veritat, amb el Jesús, el “Rabbuni!” cridat i traspassat de goig amorós de la
gran Maria Magdalena. Deliciós aquest passatge; Jesús estimava de cor, i com! Hi ha passatges evangèlics que els hem de
llegir sovint...
Tornem al llibre de text, com vam
quedar en encetar el nostre Advent creatiu el diumenge 1er.: “Recordo
també la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos
professionals, han sabut conservar un cor creient. De maneres variades,
aquestes joies beuen a la font de l’amor
sempre més gran que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de
repetir (jo també ho he fet moltes vegades amb il·lusió!) aquelles paraules de
Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser
cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un
esdeveniment, amb una persona, que dóna un nou horitzó a la vida i,
amb això, una orientació definitiva.
Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es
converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència
aïllada i de l’autoreferencialitat (paraula pròpia de Francesc, però molt
interessant i molt més avui dia): posar-nos a nosaltres mateixos com a punt i
centre de referència, com a lloc d’on fem derivar tot, tot el nostre viure,
digues-n’hi: individualisme, egoisme, la pròpia llibertat per damunt de tot i
de tots, narcisisme, el jo, només jo i sempre jo. Tantes vegades inconscient!
La
festa d’avui ens permet de llegir amb màxima atenció el Benedictus, l’himne de Laudes,
on comencen a sortir paraules-clau del Regne del Pare: Beneït, benedicció,
redimit, salvador, alliberar-nos, l’amor fidel, donar culte amb la santedat i
la justícia del nostre viure, l’amor entranyable, il·luminació, guiar els
nostres passos per camins de pau. Quines ressonàncies no hi ha en aquest
himne de Zacaries, que tant es pot referir al seu fill nadó, Joan, com a
nosaltres, si saben apropiar-nos aquest verset: “I a tu, infant (posem-hi noms
propis) et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar
els seus camins”. Què em dit, si no, que érem missioners de Crist?
Sabeu que als primers cristians, als primeríssims, els deien del grup del “camí? I ara, què som, si no, seguidors de la missió de Jesucrist? Vam
dir que ens posàvem en marxa: “Quina alegria quan em van dir anem a la casa del
Senyor”. Bona ruta, pelegrins de la fe, del “verd esperança”, i sobretot de l’amor entranyable del Nostre Déu.
Benvinguts els nous, que sempre se n’hi afegeix un o altre! Ens posem en marxa
altra vegada, després de la pausa que hem fet per recobrar forces. Amunt, amunt
que tot és vida! Quin Advent més novedós, no?
Creguem-ho així i exultem-hi! Evangeli a casa, al carrer, per tot arreu!
Diumenge II d’Advent,
4 de desembre del 2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada