dissabte, 29 d’octubre de 2016

Homilia del diumenge 30/10/2016 del P. Josep Mª Balcells

SIGUEU  DIGNES  DE  LA VOCACIÓ

                                               Jesús fins als últims moments de la seva vida segueix cridant al seu seguici, si no físic, sí moral. Sabem que Lluc organitza el decurs de la vida pública de Jesús en una pujada a Jerusalem, passant per Jericó. Si tal i com narra Lluc el passatge de la crida de Zaqueu es produí cronològicament, devia ser ja als últims dies del seu pelegrinar. Jesús crida constantment a seguir-lo, sempre a través d’un encontre amb ell. Mai aquest serà fortuït. Senzillament aprofita qualsevol avinentesa per propiciar l’encontre. Avui, a Jericó les circumstàncies són gairebé risibles, a menys que els costums d’aquelles terres ens les facin més plausibles.  Mira, que ja és ben curiosa l’escena. Un home baixet, en estranya contrastació amb el fet de ser benestant, portat de la curiositat o millor del fort desig de veure passar el Mestre, de qui se’n parla tant, un veritable i notori personatge. Aquest aniria com de costum rodejat de molts seguidors. ¡Tot un espectacle! I veus ací que Jesús s’adona del desig que té aquell publicà i recaptador de tributs de poder-lo veure, tot i la pensada que el porta a pujar en un arbre.

Resultat d'imatges de zaqueu                                               Jesús l’invita a baixar i, sorprenentment s’invita fora de previsions a allotjar-se a casa seva. ¡Quin daltabaix per Zaqueu! Sorprès agradosament el rep a casa i això suposa tenir-lo a taula. Mai que ho hagués pensat, ni ell ni els fariseus que sempre troben impropi, àdhuc rebutjable, que es posi a taula amb els reconeguts com a pecadors públics.

                                               Tot s’esdevé a gran celeritat i fora d’expectatives, però és motiu de gran joia, com bé connota l’evangelista. Jesús li mostra la seva complaença, talment com si hagués esperat aquesta ocasió per fer-li la crida essencial: el canvi d’estil de vida i la recusació dels que no poden admetre aquesta auto-invitació blasmada, cada vegada que es dóna, pels zeladors de la Llei. La taula, en efecte, és per als jueus senyal i símbol de comunió. Compartir taula era la màxima expressió de familiaritat i de transcendència. Ho ha d’explicitar el propi Jesús quan després de les paraules del cobrador, reparant danys i perjudicis li diu a ell i als circumstants: “Avui ha entrat en aquesta casa la salvació, aquest home també és fill d’Abraham”, la seva dignitat va més enllà del que poden pensar maliciosament els fariseus, els seus judicis són de classe i van errats. Tot reblat per la reafirmació de Jesús de que la seva missió és anar a cercar i salvar allò que als ulls de la gent sembla que no puguin tenir reversions de la pròpia vida, sobretot dels curosos de la Llei. ¿Quina moral propugnen que no té camí de retorn?

                                               Vocació pel que sembla tardana, la de Zaqueu. Fulminat per l’auto-acolliment inesperat de Jesús. Aquesta conversió és de les més costoses, perquè suposa una resposta decidida als requeriments de la justícia, com bé ho havia dit i repetit Jesús en el seu ensenyament. La gran dificultat de repensar el concepte de les riqueses que són una idolatria, aleshores i sempre, fins al punt que els mateixos deixebles posen dificultats màximes de salvar-se per l’amor als diners. I també aquell jove que aspirava a millor perfecció i que es tira endarrere quan Jesús l’invita a donar les riqueses als pobres. Jesús posa les riqueses com a preu discriminatori per poder-lo seguir. És una, la primera, de les benaurances. I serà el taló d’Aquiles de les defallences del seus seguidors, aleshores i sempre. Ara recordo el Manifest de les Catacombes com a expressió d’aquesta urgència de tots els temps. Del Concili Vaticà II ençà que els plantejaments són ben explícits i determinants. L’Església, segons Francesc, ha de ser pobra i destinada als pobres. Sempre voregem el terreny de la injustícia. El que ens sobra és pertinença dels pobres. L’Església des de sempre ho ha pregonat i no sempre ho ha viscut. Els diners tenen un poder que obnubila i que ens fa esclaus. ¿Qui sabrà distingir el que és propi i el que injustament ens és indegut?  José ignacio Gonzàlez Faus ens ho ha dit de mil maneres, però sempre ens ho hem de repetir, perquè ens manca la disponibilitat que manifesta espontàniament Zaqueu. Com si hagués esperat aquesta providencial trobada amb el Mestre per dir aquell compromís tant ple i sense retorn.

                                               Tothom té reclam, crida-vocació a hora i a deshora per poder replantejar la seva vida, sobretot en referència explícita a la justícia en relació als pobres i als possiblement defraudats.

                                               Narrativament aquest passatge ve seguit de la paràbola de les Mines, en la que el rei diposita la confiança en els seus servents, probablement nobles, pel caient de la narració, per tal de negociar i governar en la seva absència. De fet Lluc dóna entrada a aquesta paràbola tot dient: “”Estant la gent escoltant aquestes paraules, afegir una paràbola. La referència il·lativa a les que diu Jesús en relació a Zaqueu. És com la dels talents on cadascú s’ha de mostrar actiu o no, referits a tota mena de negocis, els grans i els menuts, de la vida moral. Sigui o no versemblant la qüestió de fondo és que cadascú té les opcions que la vida li ofereix i de les quals a fi de comptes caldrà fer-ne una verificació última i no apel·lable.

                                               Després Lluc s’endinsa en la foscor de la Passió de Jesús. Temps hi haurà per la lamentació per l’obcecació dels jueus i del “sistema” que no han sabut ni volgut conèixer i reconèixer el temps de la vinguda del Messies. Entrarà ja finalment en la controvèrsia amb els summes sacerdots i l’”stablishment” jueu que portarà a les últimes conseqüències la missió de Jesús.

                                               Pau, fit a fit amb el Mestre, ens invita a fer-nos dignes de la vocació– crida que se’ns fa una volta més. A fer-nos mereixedors de la gràcia. Amb els poders que ell ens ofereix per poder portar a terme tot el que ell ens inspira . És  també un advertiment a treballar i a no fer cas de que una suposada revelació ens portés a refredar la nostra fe i a perdre els criteris que ens han de sostenir el bon seny, sabent que Déu ens dóna fortalesa per estimar la vida.

                                               Una vegada més la col·lecta ens invita a ser fidels a la gràcia de servir-vos, oh Déu, d’una manera digna i meritòria. A ser fidels a la vocació rebuda ni que sigui aquesta a temps d’última hora. 
Diumenge XXXI de durant l’any, 30 d’octubre del 2016.  Sabadell