dissabte, 22 d’octubre de 2016

Homilia del diumenge 23/10/2016 del P. Josep Mª Balcells

UNA  LLIÇÓ  D’ ÈTICA

                                               En el seguit de paràboles, que anem llegint en l’evangeli de Lluc d’aquests darrers diumenges, que ho són tant de l’Any Jubilar com de l’Any litúrgic, ens aniria més que bé de llegir-les des de la perspectiva de la percepció de la misericòrdia, dic percepció, perquè les entenc com a fruit d’un veure i percebre propis de la nostra vida espiritual concreta. En síntesi: és Déu qui té misericòrdia de nosaltres. Mai per mai podem exhibir una innocència plena, basada més en les prescripcions morals que jo “m’he anat fent”, qüestió de sensibilitat en definitiva. En moral no hi pot haver una objectivitat absoluta, per molts motius: primer de tot perquè els manaments o preceptes són sempre “circumstanciats” i per tant en tot hi juga el diferent coneixement d’un mateix i en una situació viscuda; un no es pot veure al mirall de la pròpia consciència sense anar al terreny del desconegut d’alguna manera; més aviat hi pot haver una distorsió del què veig, en comparació veritable del que voldríem veure. Autoengany se’n diria d’aquesta lectura. La moral no la dicten preceptes tallants. Tots són viscuts des d’una perspectiva: la seva pròpia i en un moment concret, a més.

                                               L’envanit i bufat fariseu és de penar perquè o no sap veure’s o bé veu els preceptes d’una forma despersonalitzada, com cosificada, igual sempre i per a tothom, sense “halo”. Fixa –que vol dir fixada, inamovible, irrigidida, que no admet un sí o un no, sense més-. Sense matisacions morals, quan són precisament les matisacions les que forneixen les aproximacions.  Sense pensar que unes i altres són perceptibles d’un més i/o un millor. No és la norma, sinó com la vivim.
Resultat d'imatges de fariseus e jesus 
                                               Aquesta figura de fariseu que pot respondre a la realitat vista o viscuda per Jesús que duu a la paràbola, és portada fins a un extrem d’estultícia que no fa falta que Jesús ens digui que no surt justificat, perquè ho veuen els interlocutors amb els qui parla Jesús i  ho haurien de veure els referenciats. I com els devia coure als fariseus aquestes fotografies d’ells mateixos! És desconcertant com un no pot veure’s a si mateix. I això encara es fa més flagrant, si llegim que es compara, no en general amb l’arquetipus de publicà, sinó amb el menyspreu quan diu: no com aquest publicà, sense ni conèixer-lo. Titlla d’immoral un tipus encasellat. És publicà, tots són iguals. Ni es veu ni sap veure els altres. Jesús ens vol fer veure que sempre és arriscat pressuposar, a partir d’un patró que no admet matisacions entre el sí i el no. I molt més quan judiquem de conformitat amb la pròpia visió o vivència. Doble risc. No el judico, sinó me’l judico. Amb raó diu Jesús no judiqueu i no sereu jutjats. Ens farem la mesura equivocada, d’autoengany sense saber-ho, que és pitjor. Ja veiem que en aquest terreny hem de ser molt i molt cauts. Sempre estem en terreny esllavissador, relliscós.

                                               Sant Pau va patir d’aquest mal quan considerant-se més fariseu que tots, es va posar a actuar contra tots els pecadors o publicans de la que per a ell era la “secta” dels que seguien Jesús. Després rebé la il·luminació en el camí que el va fer pensar en ell mateix. Sembla una validació de la paràbola que anem comentant. Arriba a la conclusió que la Llei no era alliberadora sinó ben al revés “empecatava”, era inaconseguible. Ningú podia ensortir-se’n. Va veure a la vegada moltes coses: ni fariseus ni publicans. Tots necessitaven el perdó de Déu. No hi valia la presumpció del fariseu que no sap agenollar-se ni del publicà que no sap massa que Déu és l’únic que salva. I no per pregària, sinó per donació absoluta, perquè Déu vol la salvació de tothom i ens l’ofereix benèvolament, gratuïtament. Aquí hi ha el “tot Pau”. Que ningú cregui que és per mèrits propis que un rep el perdó i la purificació. No ens salvem; som salvats. Amb tot, ens cal una fidelitat de tall humà per ser fidels a la misericòrdia de Déu. És més consolador, més humà i diví que sigui Ell qui ens meni a la confiança que no el fet de “sentir-nos” nosaltres amos i senyors de les nostres consciències. Déu és més que qualsevol consciència. Això fonamenta els pilars de la misericòrdia. Deixem que sigui Déu qui porti el treball de fer-nos més morals, i en definitiva, més humans. Un Déu que no sigui misericordiós no pot ser de cap de les maneres Déu. Per això Pau arriba a una imatge de Déu que deriva del Déu que desvela Jesucrist com a Pare ple d’amor. No és d’estranyar que se’ns demani una col·laboració de responsabilitat i que se’ns digui que no podem jugar amb la pròpia consciència.  Entendrem que ens digui Pau: “qui està dret, miri de no caure”, tot i confiant amb la total misericòrdia de Déu que ens fa fidels, com Pau ens exhortava a ser-ho. El salm responsorial, el 33 es una meravella, perquè està fet per als publicans, que som tots: “Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta. Els ulls del Senyor vetllen pels “justos”, escolta quan criden auxili. Així que criden, el Senyor els escolta i els treu dels perills”. Només puc estar dret “tenint sempre als llavis la seva lloança, només quan la meva ànima es gloria en el Senyor”. Sentencia el salmista: “Se n’alegraran els humils quan ho sentin”. Ho sentiran, si són humils. Així podríem acabar com ho fa l’evangeli: “Perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat (pobre fariseu: no sap que pel propi enaltiment serà humiliat (no és ningú i n’ha de prendre consciència, perquè Déu és diferent) i qui s’humilia (que no és humilitat, és tota una altra cosa, però que ben diferent; des de Déu ens ballen els conceptes, sort!) serà enaltit, tingut per alt i gran.

                                               Pobre, pobre aquest fariseu, “pagat de si mateix”. Quina expressió més rara! Aquest és el seu preu, potser vol dir. Què lleu que és el seu pes i no en té consciència! Trasbals de conceptes. Es té per..., i Déu no el té per això. Nu a ulls de Déu. Pau avui ens diu que si acaba la cursa després de la lluita en el combat de la vida i es manté fidel és per obra i gràcia del Déu de les misericòrdies, que en Jesucrist es sosté i confirma la fidelitat. És Ell que és fidel a si mateix i a la seva voluntat de salvació. Ens posa Pau en el seu seguici, que és el de Crist, en els que com ell “enyorem la seva manifestació”. I quina pregària més autocomplaent! És ell mateix qui es salva o així s’ho creu. Quin egotisme més majúscul! No necessita Déu per a res! Quin Déu és aquest? S’esbarrien els conceptes. Arribo a confirmar-me en que la humilitat és la veritat de Déu. La veritat us farà lliures. Només els humils són savis. La primera lectura ens porta a un Déu diferent. Començo a entendre per on va la via de la humilitat. Si no hi poses Déu per entremig no es pot arribar ni a mig entendre el que és la humilitat.

                                               La col·lecta ens ho subratlla: “Déu misericordiós (poso jo per saltar els “omnipotents i eterns” que no em diuen res del Déu de Jesús, que no diuen, perquè es pressuposen en el Déu dels filòsofs. Deixem-ho córrer; seria massa llarg d’esplaiar-nos-hi). Hi torno: “Déu misericordiós, doncs, augmenteu-nos la fe, l’esperança i la caritat; i perquè puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu”. Estem en un altre món, “el món de Déu”. Aquesta col·lecta ens té reservada com sempre una clarícia. Només l’amor ens fa entendre que els manaments només es poden conrear, només a partir d’estimar-los, deixant-los sempre oberts amb una admiració o bé amb un interrogant al darrere. Mai sabrem fins on i la mesura que ens seria l’adequada  en aquell moment donat: tots els judicis queden oberts en mans de la misericòrdia. No tenim afortunadament més que una dolça sortida; ser humils davant Déu. En la humilitat sempre hi ha el reconeixement i la visió encertada per indefinida del que som, fem i valem. I Déu és qui supleix i fa la mesura.

                                                  ¡Ai Déu, a veure si deixem de comerciar, de baratar amb Déu! La justícia o bé és amor o bé no és justícia. L’altre, l’altre, que d’això  es tractava en la paràbola, és més “mensurat en raó negativa” per l’estimació de si mateix que en fa el fariseu. Mireu en les seves pregàries: “Jo no sóc com els altres”. I tu què i qui ets, germà fariseu? Sort tenim que les “talles”, les mesures humanes les fa el Déu justíssim, en superlatiu. Estem en les mans de Déu que sap entendre’ns per dins. Acabo: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Aquesta sí que és humilitat. Deo gratias!
Diumenge XXX de durant l’any, 23 d’octubre del 2016  Sabadell