diumenge, 9 d’octubre de 2016

Homilia del diumenge 09/10/2016 del P. Josep Mª Balcells

TOQUEN  A  LAUDES.

Resultat d'imatges de monestir montserrat                                               Somiem una mica, permeteu-m’ho: És una cosa de meravella sojornar uns dies a l’Hostatgeria de Montserrat i de bon matí sentir la veu peculiar de les campanes del Monestir, invitant-te a encetar bellament el nou dia, participant de les Laudes, que és la pregària matinera. Laudes vol dir Lloances. No puc per menys, cada vegada que porto aquesta paraula als llavis, em ve de seguida aquell bell enfilall del GLÒRIA que me l’he convertit en pregària personal: “Us lloem, / us beneïm, / us adorem, / us glorifiquem, / us donem gràcies per la vostra immensa glòria. Permeteu-me de dir que la traducció castellana posa en primer lloc aquesta finalitat que abasta totes les particularitats d’aquestes paraules que no són ni molt menys sinònims, sinó matisacions dels fets més profunds que podem posar als llavis i al cor. Totes enfilen el camí de Déu i omplen el cor de goig...

                                               Si llegim aquesta narració de Lluc ens sorprendrà l’actitud com de torrentada que posa en la persona del leprós una volta se sent guarit. Vegem-ho: “Quan s’adonà que estava bo / tornà enrere / donant glòria a Déu / amb grans crits / es prosternà als peus de Jesús / amb el front fins a terra / i li donava gràcies”. ¡Quina meravella! ¡I quina coincidència! Precisament aquests dies he recomençat una relectura íntegra dels documents del concili Vaticà II i acabava de llegir la Constitució sobre la reforma de la Litúrgia. En el capítol sobre l’Ofici diví se’ns diu que “Jesucrist, tot assumint la naturalesa humana, va introduir aquell himne que es canta eternament en el cel. Ell mateix s’incardina la comunitat universal dels homes  i se l’associa en el cant d’aquest himne diví de lloança. L’Església, com a Cos Místic de Crist, participa en aquest admirable Càntic de lloança a Déu. Ja que la santificació del dia és la finalitat de l’Ofici diví se’ns invita a posar de relleu la celebració de les Laudes, com a pregària  matinal, i les Vespres com a oració vespertina, que són els dos pols i han de ser tingudes com a hores principals. Com que l’Ofici com a oració pública de l’Església és font de pietat i aliment de l’oració personal demana que en resar-la el seu esperit concordi amb la seva veu; per aconseguir millor això, es procurarà una instrucció litúrgica i bíblica més rica, sobretot dels salms. Com que l’Ofici diví és la veu de tota l’Església o del Cos Místic que alaba Déu públicament, es recomana que els laics i tot, resin l’Ofici Diví fins i tot en particular”. Ha sortit així tot a glop. Cal recordar que el primeríssim manament és lloar Déu per sobre de tot. A vegades oblidem aquesta obertura vers Déu. Ara diria llooant-lo, beneïnt-lo, etc... segons dèiem més amunt. Ha estat una progressiva conscienciació que ara se m’ha afermat més pregonament.

                                               Seria bo que de tenir oportunitat poguéssim seguir les Laudes a través de ràdio Estel, on sintonitzen precisament les de Montserrat.

                                               Què bo que seria que anéssim rescatant el GLÒRIA que cada vegada més el trobo tan entranyable. Pausadament, sense les precipitacions que solen abundar en la recitació que pot perdre el sentit de plegària. És com el nostre salm litúrgic que ens invita a la glorificació (reconeixement de la divinitat del Crist) i és com un avançament dels càntics en el Regne del Pare.

Si us sembla podem desgranar punt per punt l’actitud del curat de la lepra. Ja havíem notat abans que cada expressió de Lluc conté una vibració existencial, no sé com dir-ho:

                                               .-  S’adonà que estava bo: Quina sensació més fonda perquè la lepra tenia manifestacions externes. És com sortir d’un empresonament corporal. ¡Quina sorpresa que el fa parar per comprovar com li havien reflorit les carns! Suposo que només aquell que ho ha experimentat ho pot percebre i admirar-se’n.

                                               .- Tornar enrere: Ja en aquell moment ja canta el seu himne de regraciament. De pressa perquè les gràcies són més gràcies quan es donen de seguida, com deien els clàssics. Statim = al moment.

                                               .- Donant glòria a Déu: Era aquesta una manera de reconèixer que qui l’havia curat era en nom de Déu. Certament li dirà Jesús al final que ha estat la seva fe la que l’ha curat. Jesús ho deia sovint per denotar que era pel poder de Déu que s’obraven els miracles. Per tant és de pura lògica que s’expressi així allò que Déu ha obrat en la seva carn visible.

                                               .- Amb grans crits: Es posen de relleu que de la mateixa manera que els deu cridaren perquè el Mestre s’apiadés d’ells, ara i amb més vehemència encara entonava la seva curació, com si cantés tot un himne al taumaturg. Recordem que els salms dels quals som deutors els que cantem les “gestes”, “les Laudes”, “les meravelles” dirà Maria, eren cantats. I que tots ells són una meravella i un goig entonar-los o recitar-los. Sobretot els de les Laudes són plens de glorificacions. Només cal que reciteu el 94 amb el qual comencem l’Ofici diví: “Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la Roca que ens salva; presentem-nos davant seu a lloar-lo, aclamem-lo amb els nostres cants...” I segueix amb aquesta tonalitat joiosa.

                                               .- Es prosternà als peus de Jesús: Imaginem-nos a nosaltres mateixos juntament amb el curat, ¡amb quin delit ens posaríem a peus del Mestre i Metge de les nostres vides salvades de tantes nafres guarides! El Fill pròdig, l’ovella rescatada, la dona pecadora, ai quina dolçor. Aquell a qui més se li ha perdonat és aquell que estima més.

                                               .- Amb el front fins a terra: Ja intuïu què significa aquesta expressió. Vol dir adoració. Ai que poc que adorem. De tant fer-lo humà, se’ns escapa que és Déu. Aquest és el ¡misteri de l’Encarnació! Tornem al salm 94: “Veniu, prosternem-nos i adorem-lo, agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat; agenollem-nos davant el nostre Déu, i nosaltres som el poble que ell pastura; el ramat que Ell mateix guia”.

                                               .- I li donava gràcies: L’expressió que ens hauria d’acompanyar perquè la vida, la fe i una espera joiosa marquen els nostres dies, un a un. És el gran reconeixement dels dons de cada moment. Ja ho diu ben bé l’oració col·lecta: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé”. I ho referma Pau en l’aclamació de l’Al·leluia: “Doneu gràcies en tot. Perquè això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist”

                                               .- Era un samarità: Última gran sorpresa. No hi és de més un xic de fina ironia per part de Jesús. També el Bon Samarità ens alliçonà de que els titllats d’estrangers resulten ser més “de casa” que nosaltres mateixos. És de notar aquest retret que vol ser un profund esperó per replantejar-nos coses i coses, ¿no?

                                               Quantes coses em queden per dir-me. La amagadíssima i no obstant presentíssima divinitat de Jesús. Sembla talment que a tants anys de seguiment ara se’m vagi il·luminant cada vegada amb més clarícia la seva divinitat; potser serà per la ja allargada persistència en la pregària de les Laudes. ¡Lloat sia!
Diumenge XXVIII de durant l’any, 9 d’octubre de 2016.  Sabadell