SEGON AVÍS
I ÚLTIM
A
llindar del palauet senyorívol, com aquell qui diu, hi jeu un pobretó, nafrat i
famèlic, li diuen Llàtzer, no sé si amb ironia. El nom vol dir “Déu ajuda”. A
la casa hi senyoreja Míster Epuló, nom genèric aplicable a qualsevol burgés de
tota la vida o a qualsevol aprenentet, digne d’aquest nom. ¿tu? ¿jo?
¿nosaltres, vosaltres, etc? A porta mig oberta, s’afuen els cans de la casa que
ja coneixen el pobre i li llepen les plagues. Se li han fet amics i li són
misericordiosos, davant de la afectada ignorància del seu amo. Ell, Llàtzer,
els agraeix les mostres d’afecte que li donen...
Entrem
a dins. “Casa viva”, estan engabiats sense
adonar-se’n. Els murs insonoritzen els sorolls del carrer i el silenci plaent
de dins fa que els sofàs siguin més tous i s’hi repapiegen a tot ple.
Dormitegen, somiegen amb una tele a so baixet que invita a aclucar els ulls... ¡A taula, oh, la taula! Greix, i més greix i
vins i més vins depurats. Passeu al saló. S’ha de passar al saló pel cafè i les
herbetes, clar! El to de la casa ho demana... Allí la senyoreta de la casa,
casa bona, què us penseu! Allí posa delicadament les mans al teclat i una
música suau com el “Clar de lluna” omple sobretot el cor de la mare. Oh, la
nena, la meva nena... Un perfum pujat de to mareja suaument la conversa i els
contertulians...
Ho
hem de deixar aquí, perquè ara ve el dard final, ple de contundència: “Ara
seran els primers en les files dels deportats, així acabarà l’orgia dels
vividors”. Era, al temps d’Amós, la pitjor maledicció. I ho sabia bé el poble
al qual es dirigia el profeta. N’havien vist de molt dures i les que els
esperaven... Sembla que no pugui ser, que algú del segle VIII abans de Crist,
pugui escriure aquestes coses. Aquí es blasmen no fets, sinó “categories”, són -ja
ho ha dit-: els vividors de sempre.
Lliçó
adreçada a qui llegeix o escolta. El papa Francesc ha dit unes coses molt
gràfiques amb ponderada insistència: “La gran malaltia del nostre segle és la indiferència, és un virus que paralitza,
fa inerts i insensibles, un mal que corroeix el centre mateix de la
religiositat, generant un nou i tristíssim paganisme, el paganisme de la indiferència”.
Darrerament en parla sovint, un nou Amós per a qui el vulgui escoltar. La
indiferència és més que l’oblit. No és una passivitat tan sols, sinó
–desgraciament- un menyspreu per a tota mena de llàtzers que malviuen a la
porta mateixa dels ricassons. Saben, ¿qui no sap o no té notícia del què passa
a peu de carrer? Saben, saben, però el greix del cor els fa insensibles, “però
no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep” (Amós ho ha dit, per a
més senyes). Els llàtzers d’avui:
emigrats, sense papers, desnonats, manters, gent que no pot arribar a finals de
mes, sense sostre, malats que no arriben a fi de mes a poder pagar despeses,
ofegats que volen -¿volien?- guanyar ribes més prometedores... Em paro perquè
em sento “epuló” d’alguna manera. En el poc o en el molt. Ha fet diana el
profeta i ens està potser assetjant ¿a veure què fem nosaltres? No és un recurs
que avui sigui de moneda en curs la culpabilització, les moralitzacions
de tota mena, pel què no fem i podríem fer. Diu, amb tot, Tagore: “La història ha arribat
a un punt en el qual l’home moral, l’home íntegre, està cedint cada vegada més
espai, gairebé sense percebre-ho ... a l’home comercial , a l’home limitat a
una sola finalitat. Aquest procés, assistit per les meravelles de l’avenç
científic, està aconseguint proporcions gegantesques amb un poder immens, que
és la causa del desequilibri moral de l’home i l’enfosquiment del seu costat
més humà, a l’empara d’una organització sense ànima”. Això s’escriu l’any 1917.
Hi ha clarividències espectaculars... Sense comentaris.
¿Sabeu
què? Passem a la segona part de la Paràbola, que es ben bonica. Hi ha una
inversió temàtica. Els de dalt ara són vaig i a l’inrevés.
El
sr. Epuló, veu Llàtzer al si d’Abraham i li prega com a israelita que és. Noteu
el to de veu i la quasi melositat de les paraules que usarà fins al final en
aquest segon acte de la paràbola: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi”. (Quina
súplica tan ben expressada, ¿no ho sentiu?) Afegeix. “Envia Llàtzer, (encara
perviu el senyoràs!), que mulli amb aigua la punta (només; veieu la discreció!)
del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes
flames”. Abraham li diu amb suavitat: “Fill meu, recorda’t, etc. I més encara,
pensa en la fossa que hi ha entremig de nosaltres, infranquejable. Insisteix el
Sr. Epuló: “Llavors, Pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara
cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi... Abraham respon: “Ja tenen Moisès i
els profetes, p-e: Amós. ¿Eh, que ho podem traduir així? “No, Pare meu,
Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre
els morts, sí que es convertiran”.
Hi
ha un “apòcrif”, que m’he afigurat, del final distint de la paràbola. Com en la
paràbola dels vinyaters pèrfids el Pare envia el seu Fill, no Llàtzer, ressuscitat
d’entre els morts. Expectació, ¿què passarà? ¿L’escoltaran?
Recordeu
aquell deliciós “pols de força” entre Déu i Abraham. “I si n’hi ha cinquanta,
vint, cinc. ¿Per ells ho faries, els salvaries? El dolç Abraham ha guanyat
l’aposta amb Déu. El Pare en les paràboles del Regne- actualitzades- es deixa
perdre-guanyar per la misericòrdia i trabuca els finals, tots els finals. Déu
vol salvar tothom. Els finals de Déu sempre són d’esperança, són motivadors,
acaben, sorprenentment, bé. El Déu d’amor ens guanya la partida. El diable
del “Setè segell” perd la jugada.
Atenció
que de part d’Amós és el segon avís, l’últim; i ja no n’hi haurà cap altre. He
mirat per si de cas la primera lectura del diumenge vinent i Amós s’ha fos per
la porta del darrere de la tramoia. No apareixerà més en el guió que seguim. Jo,
sense ser profeta ni res que s’hi assembli, ja us vull deixar ben avisats.
Deixem les riqueses, deixem els afanys, deixem d’”epulejar” a baig nivell o a
més alt nivell, i mirem què ens diu el papa Francesc, el nostre Abraham d’avui,
el nostre Amós.
Avui
no hi ha llibre a recomanar. Però sí que us vull assabentar de que a internet
trobareu o us podeu fer trobar (!) totes les al·locucions que els
dimecres fa Francesc a la plaça de Sant Pere. (cf. catalunyareligió.com) Val la
pena seguir-les, totes les darreres enfocades de cara a la malaltia del nou
paganisme . Els creients no tenim cap excusa valedora per a no seguir-les.
Són de gruix evangèlic. Ja n’hi ha un seguit que parlen precisament del pecat i
la malaltia de la indiferència.
Benvolguts, ¿sabíeu que estem ja ben avançats en el segle XXI? Sense por a
l’ordinador! Les coses mínimes estan a l’abast de qualsevol...
Ja
havia publicat Francesc el missatge per
al dia de la Pau, de l’1 de gener del 2016. Té per títol: Venç la indiferència i conquereix la Pau. Afronta aquest tema, que li és tan plaent. El
primer epígraf diu: “Déu no és indiferent.
A Déu l’importa la humanitat. Déu no l’abandona”. També parla de la
globalització de la indiferència. De promoure una cultura de solidaritat i
misericòrdia per a vèncer la indiferència. No té pèrdua. Parla de vosaltres, de
nosaltres. Amb convicció; convenç!
Diumenge XXVI de
durant l’any, 25 de setembre. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada