diumenge, 14 d’agost de 2016

Homilia del diumenge 14/08/2016 del P. Josep Mª Balcells

EL  CORATGE  DE  CREURE

                                               Aquest és el títol d’un llibre del monjo de Montserrat, Evangelista Vilanova. Títol que s’avé amb l’evangeli d’avui, la lectura del qual no deixa de sorprendre’ns acostumats com estem a unes paraules, no trencadores com aquestes, més aviat tot el contrari. Però sempre he dit que el context explica el text. Aquesta perícopa (fragment) s’ha d’inserir en el capítol 12 de Lluc sota el fil conductor de la vigilància a que ens crida a viure la fe en ambients de trontoll, com és evident que són els nostres, amb aparences deletèries de fluixesa “nostra” –la fe tradicional- (acostumats per tradicions, maneres de fer i actuar, que ens han ablanit la manera de viure la fe: mediocres, sense massa aspiracions en l’àmbit de la fe) o bé en un ambient si no hostil, menystenidor, on la vida civil discorre fora dels paràmetres de la fe. Ens advertirà, a continuació, Lluc, a saber llegir els signes dels temps que demanen un canvi d’actituds en veure’ns una mica desplaçats, descol·locats en l’ambient forani. No són pas temps fàcils per qui té consciència de que ambientalment no es valoren els temes de l’esperit, siguin adscrits a una fe institucional, bé per vivència de valors “a la carta”, que també això abunda. Els antecedents (diumenge anterior) i el que segueix en el text lucà expliquen l’entremig.

                                               Tornem a l’evangeli. ¡Certament són expressió d’un estat de tensió i, més encara, de divisió internes, àdhuc familiars! ¿Qui no farà espontàniament una lectura panoràmica de l’entorn en el que vivim i més aviat vindrà a confirmar que els temps no s’avenen a allò que vàrem sentir que eren les senderes del viure cristià? Els temps són els que són i no n’hem de fer lectures culpabilitzadores, com les fem tot sovint. Ni tot és bo, ni tot és dolent. ¡Desem les lectures maniquees! Però tots veiem que tal com anem ara, no anirem ni massa lluny, àdhuc diria -si m’ho permeteu- que no anirem enlloc. ¿Voleu dir que les expressions tan estripadores, i dites pel mateix Jesús, no ens haurien de portar –portar és massa poc-  a unes reflexions ben serioses? A tal llenguatge de Jesús, ¿potser que ens adonéssim de què se’ns demana avui i ara, si és que volem seguir les reconvencions i les crides a la fe tal com ens les demana Jesús?  Aquí surt aquesta apel·lació al coratge!

                                               Aquí s’insereix el llibre suara esmentat. ¿No trobeu original parlar de coratge en l’àmbit de l’experiència de la fe? Coratge, valentia, decisió, “parresia” deien els antics. ¡No podem viure sense afinades raons per viure, perquè la vida que anem fent, sigui digna de valors sentits i viscuts! De seguida, ens trobarem que si no hi ha coratge, empenta, determinació no sortirem d’un viure que no el voldríem viure, si som sincers amb nosaltres mateixos. Això ens portarà a viure contra corrent, a posar uns incentius de qualitat de vida que o no veurem o no voldrem veure, atrets per les facilitats que s’amaguen en un viure rutinari, gens garbellat, gens estimulador, de perfil baix.

                                               L’autor ens portarà a uns principis que, de si, suposen el canvi en la nostra vida o allò que a continuació en dirà conversió. Reconèixer, judicar per nosaltres mateixos. En posem els que més ens semblen que porten a viure coratjosament el nostre seguiment de Jesús que es configura en els imperatius de la fe:

  1. Cal atansar la fe a la vida. Sense aquesta visió d’integració fe-vida, la fe la viuríem com una ideologia, sense tocar de peus a terra. La fe no és un afegitó a tot el que significa la vida com si fos un coronament, com la cirereta d’un pastís. La fe és tant vida com la mateixa vida. Viure la vida com la refosa de tot, ungit per la fe.

  1. Acceptar coratjosament la vida és acceptar que estem pastats, modelats per Déu. Déu compta en tot el que ens fa humans. Hi compta com allò essencial, sense el qual el nostre viure no seria nostre.

  1. La fe esdevé l’eix i el centre de la nostra vida. Tot ve de Déu, passa per Déu i s’encamina cap a Déu. De tot això en prenem consciència viva a través de la persona de Jesucrist, de la seva vida i missatge, que sabem conèixer-lo i reconèixer-lo en allò que vivim en la concreció de cada dia. Déu el pa nostre de cada dia. Dins i fora, sol o acompanyat, servit i servidor. Estimaràs la vida com a expressió més propera de la presència i acció del “Déu en nosaltres”. Viure és trobar-nos en i amb Déu. Com més forta és aquesta vivència, més fe tenim. Hi ha d’haver moments en què ho veiem, sentim, ens hi identifiquem com una mena d’enamorament. Déu ens envaeix. És el primer manament en acció. L’estimaràs amb tot el cor, amb tota l’anima i amb totes les forces. Coratjosos, decidits, “posseïts lliurament”.

  1. És una opció lliure i joiosa de per vida. Aquí no hi ha compromisos temporals, la fidelitat mai trencada per part de Déu demana la nostra fidelitat. La fe és això.

  1. La fe es correspon a una experiència de l’existència pròpia. Ser és saber-nos de Déu i per a Déu. És allò que ho sentim com a fons del nostre ésser, que ho radica i fonamenta tot. Això comporta comptar-hi a la menuda, a les “olles” i en tota vida, en la natura... Mirar-lo i sentir-lo com a presència.

  1. Relació que establim i, descobrim millor, en tota vida. La vida esdevé fe i la fe esdevé la nostra vida. Arrencar una seria arrencar l’altra. S’estriparien ambdues. “La fe, trobament amb el Déu vivent, a la manera dels trobaments humans, reposa en darrer terme sobre una “afinitat” que brolla  de les profunditats del nostre ésser, una afinitat a la qual nosaltres podem consentir després d’haver-la experimentada, però que no està pas a les nostres mans de crear-la del no-res. Tant és així, que un dels papers essencials de la gràcia en el procés de la gènesi de la fe és el de provocar-la. No hi pot haver fe si no neix d’una certa “simpatia” preestablerta per Déu. En el seu origen sempre hi ha un cert amor que empeny l’home a posar-se en la recerca de Déu, àvid de conèixer els seus designis”.

  1. “Arrelada en aquest amor, la fe no és pas una teoria, sinó un “fet”, un canvi brusc i imprevisible d’una existència per la presència d’un altre, Déu, que la pren tota sencera” (Vilanova). Un amor que suscita amor i promou un cercle que es retroalimenta fins... Tot i ser una immersió mútua, les dues presències resten  distintes. Són relació, intercomunicació, servei mutu, comunió.

  1. “Creure en l’amor” és, per a sant Joan, la formula originària i finalista de la fe cristiana. Amor i fe s’expliquen i s’impliquen mútuament.

  1. Tot això recau generosament i lúcida en la relació amb els altres. Veiem Déu en els que ens envolten vora i lluny. Creure en Déu és creure en la humanitat.

  1.  Posar confiança en la concreció de tot altre, mantenir-la a pesar de... D’aquí el coratge que ens és necessari per no defallir en el propòsit i per no mentir-nos a nosaltres mateixos. Per tant, serà provada, suscitarà paciència i renovat impuls.

  1.  La fe s’ha de compartir en comunitat. Expressar-la, l’enforteix. Sentir-la que és acompanyada, compartida, celebrada, la fa profundament humana. No comunitat de masses, sinó conviscuda domèsticament o en petits grups, en reunions que cerquen precisament enfortir-la, comunicar-la, conviure-la. És la dimensió de festa que li és inherent.

                  Coratge, germans, podem renovar vida de FE, bo i renovant-la en nosaltres i testimoniant-la arreu. Olor de Déu. Evangelitzar és respirar-lo. Quan hi és, ho noten!
Diumenge XX de durant l’any, 14 d’agost del 2016  Sabadell