diumenge, 28 d’agost del 2016

Homilia del diumenge 28/08/2016 del P. Josep Mª Balcells

MODÈSTIA  A  PART…

                                               ... Ho diem habitualment tot fent a continuació una autoafirmació d’allò que és elogiable en nosaltres. Fer això és una dolosa paradoxa que no cole...

                                               Avui, voldria prendre com a punt de referència el començament de la primera lectura, on llegim en estil sapiencial: “Fill meu, sigues modest en tot el que facis, i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament.”

                                               Ho he pensat i repensat: Com n’és de difícil ser modest!

                                               Sembla talment que ens eduquen ja des de petits per a ser immodestos, competencials, amb tot això del cultiu exagerat de les auto- (poseu-hi totes les que vulgueu). Un no neix, ni de bon tros, senzill i modest.  Convé però no confondre la timidesa amb la modèstia. Cal dir que la modèstia –aquí val incloure per a major comprensió tots els sinònims que la poden o completar o substituir: moderació, mesura, contenció, equanimitat, precaució, temprança, humilitat, senzillesa, discreció, imparcialitat, calma, seny-, sí, dic que la modèstia es posa en joc, primer que tot, en un mateix. Demana haver sospesat una i altra vegada allò que un pensa com a pensament propi, no tret dels rumors, del què diuen, també i sobretot d’ell mateix; no haver-se llegit amb amor suspecte, desmesurat, sí amb sentit crític sobre un mateix; haver superat, si és del cas, qualsevol narcisisme, tenir ben bé el rostre reflectit pel propi mirall; sense més auto-, que allò verificat respecte d’un mateix; “ser honest amb un mateix”, no automentir-se, ni posar-se ni treure’s. Cal advertir que aquesta auto-imatge pot anar –cal que vagi- canviant a mesura que un creix. Només sé que no sé res és el final de trajecte. Els altres també hi juguen –i tant!- en la remodelació de la nostra personalitat: ens poden aportar la cara oculta de nosaltres mateixos, ells la veuen i nosaltres, no. On es juga i molt és en el capteniment en relació amb els altres. Sempre hi pot haver una sorpresa en favor o en defecte. L’última garantia del que som ens la forneix el conviure amb els altres. Ja ho veiem en el frec a frec amb persones: no som iguals, ni molt menys! On se susciten antipaties, simpaties, que ens poden distorsionar el que són, diuen, i fan.

                                               La humilitat farà que siguem estimats, més estimats, més, àdhuc que el qui dóna esplèndidament. La humilitat és la “vertadera” mesura, la que ens és la més adequada. I aquesta, com més entrem en anys, és més entranyada. “¿Què sé jo?”, al final un s’adona, per comparació, que no sap ben bé res sense exagerar, emperò. Una “micurrina” només; això facilita estar sempre obert a saber, pensar, sentir, escoltar, dubtar, repensar. La constatació d’això ho trobem en l’expressió que llegim en “Jesús, fill de Sira” o altrament dit Siràcida o Eclesiàstic: En fer-te humil, “Déu et concedirà el seu favor i “revela els seus secrets als humils”. Més encara: “El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny”. Quantes coses un no descobreix en el que sap més escoltar que no pas parlar. Els més savis són els que van atents a tot el que els envolta, però, això sí, amb un gran silenci interior que els fa atents, atents de veritat. En l’atenció hi ha el major creixement interior. (Recordem que en Torralba té un llibre sobre “l’Art d’escoltar”, dels d’ell el més difós i traduït).

                                               La humilitat, no és pas anar amb el cap tort, fugisser; no és el tancar-se en els propis pensaments, no és –Déu ens en guard!- tenir en poc els altres, no sé garroler, l’humil és més aviat de poques paraules, les justes, és no fer-se notar. Defugir tot “plató”, tot aquest desfet de temps que són aquestes “-app”; fer-se selfies a tort i a dret. “¿Què és, doncs, la humilitat? No trobo millor definició que la de santa Teresa, segons tinc entès que deia: “la humilitat és la veritat”. En tota la seva inconcreció és no obstant d’un abast totalitzador. La veritat de nosaltres mateixos, que mai aconseguirem; dels altres que són com nosaltres “misteri”, així com de les coses, la natura, les relacions. La veritat sempre ens depassa. Ser humils voldrà dir acceptar que tot està en l’àmbit del misteri; i davant del misteri hom calla, respecta,  admira, contempla.

Resultat d'imatges de wayne w. dyer                                               Wayne W. Dryer ens pot ajudar a fer la distinció entre el jo i l’ego. De fet té un llibre que il·lustra un documental també seu, ambdós recomanables, que titula “El cambio” i té com subtítol: “De la ambición del ego a una vida con sentido”. No és el mateix l’ego i el jo. Passar de  l’ego, avariat, ambiciós, possessiu, protagonitzador, invasor de la vida dels altres, imposant criteris de valors i pràcticament en la convivència on vol afincar-se, esterilitzant tota persona del seu entorn, així sigui en l’àmbit personal, de parella, d’amistat, social, de treball,... Noteu els seus parents: egoista, egoisme, egolatria, egocentrisme, egotista(=aquell que fa: primer jo, després més jo i sempre jo, en parlar).

                                               El jo, en canvi, de primer acusa aquesta asfíxia de l’ego; poc a poc va prenent confiança en sí mateix i forma el propi imaginari de saber, de saber-se, de sentir i de sentir-se, de fer i de fer-se socialment, cultural, espiritual. Defuig, si pot, la presència i l’acció perversa dels “ego”, sap callar davant de les agressivitats dels “egos” de l’entorn; el jo necessita auto-afirmar-se i no pot fer-ho en entorns malèfics. Per això, interposa silencis, moments de clarificar-se, de repensar, de desfer dubtes: així s’autoil·lumina i es fa fort davant les escomeses de la vida i d’altres invasors.

                                               En la interpretació sapiencial de la primera lectura s’hi diuen moltes coses: la humilitat ens fa ser més estimats que molts d’altres que es guanyen l’estima amb dàdives. Els humils són la glòria de Déu. Déu veu de bons ulls el humils. En tenim una visió clara en el Magnificat, on Maria que no té, per do i gràcia, l’arrel del pecat, es considera salvada per Déu, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Per això, el Totpoderós  obra en ella meravelles”.

                                               Petitesa val tant com humilitat. Maria es considera obra del seu Déu. Deixa fer creativament en ella el que és del grat de Déu. Ella hi posa la fe, que la seva parenta elogia com a camp obert per a totes les meravelles que hi obra Déu a ple. “Benaurada tu perquè has cregut!”. La grandesa humana és fer-se petitesa i amb això deixar la vida oberta a l’acció de Déu.  Ai, aquest salm 130, que tant si adiu: “El meu cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi”. Veieu-ne també la consonància amb l’expressió de Jesús: “Veniu a mi que sóc benigne i humil de cor i jo us faré reposar”.

                                               Estem al final del llibre: De l’ambició de l’ego a una vida amb significat, amb sentit. El canvi positiu sempre ens porta a un nivell superior: de la vida simplement passem a la qualitat de vida; d’una vida amb ambicions a una vida transcendida, d’un viure a dos dimensions: a superfície -llarg per ample, només- (de superfície és fàcil passar a la superficialitat), transcendim a una vida a tres dimensions: llarg, ample i profund o alçada. Així i aquí les coses prenen volum, pregonesa. Hi ha aire entremig, i llum fora i a dins, altesa, profunditat. Aquí s’hi pot respirar, que és la condició primera per tornar a la vida la seva veritat, la seva bondat, la seva bellesa, la seva unicitat. En l’aspirar i l’expirar hi ha un espai vital, un aire, un esperit, un passar de l’ego al jo; un buidar i omplir, un omplir i buidar, signe i paràbola corporal del que és la vida mateixa. De la humilitat al sentit de la vida.
Diumenge XXII de durant l’any, 28 d’agost del 2016.   Sabadell

dilluns, 22 d’agost del 2016

Homilia del diumenge 21/08/2016 del P. Josep Mª Balcells

REPRENDRE  PER  A  REEMPRENDRE  CAMÍ

                                               Reprendre paternalment per a reemprendre la marxa filialment. Estem en la tònica d’aquests darrers diumenges on es barregen les admonicions per part de Jesús, a voltes amb un llenguatge més aviat fort, àdhuc determinant, amb invitacions, d’altra banda, a seguir-lo de  més a prop.   La pregunta que “algú” li féu a Jesús: “¿són pocs els qui de salven?”, que també apareix en una altra ocasió, aquesta referida a la tirada endarrere d’aquell jove que li digué: “Mestre bo, ¿què haig de fer per posseir la vida eterna?”, això davant les exigències en relació a desprendre’s de les riqueses. Més conclusiva la dels “seus” mateixos, narrada més endavant, pel mateix Lluc: “Doncs aleshores ¿qui pot salvar-se?”. La resposta de Jesús il·lumina les possibles preguntes que ens puguem fer, àdhuc nosaltres mateixos i que és ben contundent: “Allò que és impossible als homes és possible a Déu”. A partir d’aquesta resposta se’ns trabuquen les nostres idees i paradigmes de salvació. Certament, si nosaltres pensàvem que seria cosa nostra salvar-nos, estem ben fora d’osques. Déu és l’únic que salva i sempre serà un do de dalt, tota salvació. És per Jesucrist que nosaltres obtenim la remissió dels pecats i la vida eterna. Avui dia cal aclarir la significació del que s’entén per salvació. “Salvar-se, en cristià, és ser salvats”, per obra de la vida i missió de Jesús que ens ha ofert la significació del Regne, és a dir: Déu estima entranyablement tota criatura. Ens invita a participar de la seva vida divina; ens fa la gràcia de tenir-nos com a fills i obre per a nosaltres, per la fe, un camí d’aprofundiment humano-diví, que s’inicia aquí en les nostres biografies i que culminarà en un més allà i un més endins, en una plenitud que només Ell pot donar. Allò que nosaltres entenem per salvació ens depassa pels quatre costats i no cap en “mesura humana”. És per això que a la Col·lecta de la missa d’avui ja ens ho dóna a entendre quan demana a Déu: “Concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu”. Tot, afortunadament tot, va més enllà de fantasies i/o propòsits humans. Tot, do i gràcia de Déu. Viure la confiança de que Ell ens obrirà la capacitat d’entendre, més, “d’estimar” els camins vers els quals Ell es manifestarà munificent i dador d’allò que ni és concebible ni menys “aconseguible” per obra de les nostres mans, dels mereixements propis. ¿Ens hem de tirar endarrere, si Déu fa propostes ardides? Es ara quan té sentit tot el que seguirà a continuació. Cal una col·laboració per part nostra. Sant Agustí ho diu sintèticament: “Déu que ens va crear sense nosaltres, no ens salvarà sense nosaltres”.

                                               La via que ens portarà a aquesta salvació és la vida de Jesús, compartida a fons en el seu fer i no fer, en els seus sentiments que donen el sentit del que es viu, en la identificació amb Ell: “Si algú vol venir amb mi, ser el meu deixeble, que es negui a si mateix, que vengui els seus “havers”, que els doni als pobres, que prengui la seva creu, els sofriments inherents a la vida i als compromisos presos en consciència, i que aleshores vingui”. Això argüeix un amor a Déu, a Crist i als germans que no es pot descobrir i fer créixer, si un no fia vida i mostra disponibilitat a les mans de Déu, que crida i estimula, com ho diuen les lectures d’avui. L’amor, síntesi del camí fet i per fer foragita tot temor, tot dubte, tota por. O som “fiats”, con-fiats”, disposats a deixar-nos anar en mans de Déu, en el sentit més noble d’aquesta expressió: allò de “facis la vostra voluntat”, la de Pare que mai per mai ens deixarà de cantó, de ja t’ho faràs, espavila’t... Si no fem una i altra vegada l’exercici de que sentim que Ell ens estima més que nosaltres a nosaltres mateixos i que hem d’ajudar-lo a desfer-nos de camins que extra-vien (!); i ens ha d’advertir i amonestar com a fills seus estimats: “Fill meu, no desestimis (¡quina paraula més profunda i rica de matisos: “des-estimis”!), no desestimis –diu- la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan Ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills  que ell prefereix”. “És per la nostra correcció que sofrim: Déu us tracta com a fills perquè, ¿quin fill hi ha que el seu pare no corregeix?”. Més tard els qui han passat per aquest entrenament, en cullen en pau el fruit d’una vida honrada”. Evidentment hi ha tanta cosa a polir, a repensar, a desfer, i també tanta meravella a descobrir en ordre als valors humans i evangèlics, a allò que Pau anomena la configuració amb i en Crist, que ens semblen glòria les paraules de Crist en l’evangeli d’avui. No són paraules comminatòries, tot el contrari: “Correu, mireu d’entrar per la porta estreta”. En tot moment, les hem de percebre com a estímul i com a invitacions a anar més endins, més enllà, més amunt, més a fons, més a tot. De fet és l’expressió que utilitza la Paraula de Déu en relació al primer manament: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot l’esperit.” Aquesta exigència de totalitat ens deixa altra volta perplexes. ¿Com serà possible aquesta totalitat? Allò impossible humanament, Déu ho farà possible en la mesura en que Ell ho judicarà i o “estimarà”. Les mesures i ajuts són seus i Ell els anirà acomplint i donant per bons. Déu judica amb la seva bondat, no cal que t’hi capfiquis, És cosa seva.

                                               La pedagogia, l’educació en mans de Déu és sempre la dels millors resultats. Ens fa “ser infants” i ens dóna la mà en els entrenaments per tal d’anar aprenent a “enfortir les mans que es deixen anar, a enrobustir els genolls que es dobleguen i a aplanar el camí per on passa el vostre peu”. Si no deixem d’estintolar-nos en les mans paterno-maternals de Déu, farem bon camí. Ho corrobora el verset de l’al·leluia: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no ve al Pare sinó per Mi”. ¡De veritat com a nens-nens!

                                               ¿Ens diu quelcom aquesta plana de pedagogia cristiana? O ja ens considerem exempts de “repensar-nos”. Ja tenim la vida feta, ja ens creiem que tot ens va a favor. No cal ajustar cintures, no. Se’ns podrien aplicar les excuses de l’evangeli. “Senyor, obriu que som dels “teus”; menjàvem i bevíem a la mateixa taula... L’excusa de la “familiaritat”; hem crescut amb els vostres ensenyaments, hem seguit el què dèieu, barrejats amb les multituds. Mireu, jo ja sóc gran i, el fet de ser-ho, ja m’és una garantia de seguiment; ho esgrimim per no fer el salt d’una fe casolana a una fe més viscuda que ens faci replantejar el viure habitudinal, sense perspectiva de progrés, d’anar on no sabem, allà on no hem posat mai el peu, en l’inèdit... ¡Por, por!  ¡Bona caricatura del què som molts de nosaltres mateixos! Pensem: hi ha un temps per créixer i un temps per anar tirant: aquest és el nostre d’ara. ¿On són tots els reclams per a acuitar-nos a entrar per la porta estreta?

                                   Arribats a aquest punt em ve a la memòria el llibre “El cavaller de l’armadura rovellada”. Ell es tenia per...; nosaltres ens tenim per... És un llibre que bé podríem llegir-lo des de la fe. No menystinguem el seu “vestit de paràbola” i llegim-lo, sisplau, com a itinerari iniciàtic d’un que ja “peina canas” en el Senyor. Jo em poso en la fila d’espera –¿qui és l’últim?- per reviure’m com aquell que per mor de la seva edat més que avançada, ja “es tenia per bo, amable i afectuós ”. Fem-ne una lectura personalitzada, amb aplicacions sucoses, deixem-nos portar per la fina ironia que usen els personatges que hi són cridats a fer de guies del seu encantat encantament; la poesia és una bona mestra per entrar no en castells (¡però també!), sinó en la nostra història que ja viu en perspectives tardorals com ¡ara!; i ens és tan necessari el Carpe Diem (¡aprofita la correcció que Déu ens fa!) com quan érem aprenents, temps eren temps, de cavallers novells i fidels de Nostramo.

                                               Estem a la corda fluixa de “L’Anar Tirant” i de pensar que el viure creixent és cosa d’altres moments biogràfics. Estem al “tramonto i a la posta” del nostre viure. Són –diem- els que pugen els que han d’escarrassar-se; nosaltres més bé o menys, ja ens considerem arribats a no sé què... Us he dit que jo m’hi compto. Em sabria greu afluixar el pas, ara que un es veu a dalt del turó. Sabeu que us dic: que jo voldria estar “a punt”, per quan transités pel “Pla de la Calma del meu Montseny”, emboirat i perdent perspectiva de “l’hora que vivim ara, ara mateix”. No que ho faci; però, sí que ho penso i ho desitjo de veres. Passos com se puguin dar, bufant a les pujades, però amb ganes de seguir viu; sí, viu mentre hi hagi vida. Delitós de viure “vida creixent” fins quan la pròpia vida es buidi en la Vida del Senyor, que n’és l’autor i que n’és el promotor (de vides amb gràcia, amb personalitzacions, amb creativitat, bondat i bellesa). ¡Déu, font i compleció de Vida! Que al CIM de la VERITAT (últim capítol del llibre) ens puguem veure, compartint com ens ha anat “pel llarg viatge” amb el Cavaller que fou de l’Armadura Rovellada.
Diumenge XXI de durant l’any, 21 d’agost del 2016.  Sabadell

diumenge, 14 d’agost del 2016

Homilia del diumenge 14/08/2016 del P. Josep Mª Balcells

EL  CORATGE  DE  CREURE

                                               Aquest és el títol d’un llibre del monjo de Montserrat, Evangelista Vilanova. Títol que s’avé amb l’evangeli d’avui, la lectura del qual no deixa de sorprendre’ns acostumats com estem a unes paraules, no trencadores com aquestes, més aviat tot el contrari. Però sempre he dit que el context explica el text. Aquesta perícopa (fragment) s’ha d’inserir en el capítol 12 de Lluc sota el fil conductor de la vigilància a que ens crida a viure la fe en ambients de trontoll, com és evident que són els nostres, amb aparences deletèries de fluixesa “nostra” –la fe tradicional- (acostumats per tradicions, maneres de fer i actuar, que ens han ablanit la manera de viure la fe: mediocres, sense massa aspiracions en l’àmbit de la fe) o bé en un ambient si no hostil, menystenidor, on la vida civil discorre fora dels paràmetres de la fe. Ens advertirà, a continuació, Lluc, a saber llegir els signes dels temps que demanen un canvi d’actituds en veure’ns una mica desplaçats, descol·locats en l’ambient forani. No són pas temps fàcils per qui té consciència de que ambientalment no es valoren els temes de l’esperit, siguin adscrits a una fe institucional, bé per vivència de valors “a la carta”, que també això abunda. Els antecedents (diumenge anterior) i el que segueix en el text lucà expliquen l’entremig.

                                               Tornem a l’evangeli. ¡Certament són expressió d’un estat de tensió i, més encara, de divisió internes, àdhuc familiars! ¿Qui no farà espontàniament una lectura panoràmica de l’entorn en el que vivim i més aviat vindrà a confirmar que els temps no s’avenen a allò que vàrem sentir que eren les senderes del viure cristià? Els temps són els que són i no n’hem de fer lectures culpabilitzadores, com les fem tot sovint. Ni tot és bo, ni tot és dolent. ¡Desem les lectures maniquees! Però tots veiem que tal com anem ara, no anirem ni massa lluny, àdhuc diria -si m’ho permeteu- que no anirem enlloc. ¿Voleu dir que les expressions tan estripadores, i dites pel mateix Jesús, no ens haurien de portar –portar és massa poc-  a unes reflexions ben serioses? A tal llenguatge de Jesús, ¿potser que ens adonéssim de què se’ns demana avui i ara, si és que volem seguir les reconvencions i les crides a la fe tal com ens les demana Jesús?  Aquí surt aquesta apel·lació al coratge!

                                               Aquí s’insereix el llibre suara esmentat. ¿No trobeu original parlar de coratge en l’àmbit de l’experiència de la fe? Coratge, valentia, decisió, “parresia” deien els antics. ¡No podem viure sense afinades raons per viure, perquè la vida que anem fent, sigui digna de valors sentits i viscuts! De seguida, ens trobarem que si no hi ha coratge, empenta, determinació no sortirem d’un viure que no el voldríem viure, si som sincers amb nosaltres mateixos. Això ens portarà a viure contra corrent, a posar uns incentius de qualitat de vida que o no veurem o no voldrem veure, atrets per les facilitats que s’amaguen en un viure rutinari, gens garbellat, gens estimulador, de perfil baix.

                                               L’autor ens portarà a uns principis que, de si, suposen el canvi en la nostra vida o allò que a continuació en dirà conversió. Reconèixer, judicar per nosaltres mateixos. En posem els que més ens semblen que porten a viure coratjosament el nostre seguiment de Jesús que es configura en els imperatius de la fe:

  1. Cal atansar la fe a la vida. Sense aquesta visió d’integració fe-vida, la fe la viuríem com una ideologia, sense tocar de peus a terra. La fe no és un afegitó a tot el que significa la vida com si fos un coronament, com la cirereta d’un pastís. La fe és tant vida com la mateixa vida. Viure la vida com la refosa de tot, ungit per la fe.

  1. Acceptar coratjosament la vida és acceptar que estem pastats, modelats per Déu. Déu compta en tot el que ens fa humans. Hi compta com allò essencial, sense el qual el nostre viure no seria nostre.

  1. La fe esdevé l’eix i el centre de la nostra vida. Tot ve de Déu, passa per Déu i s’encamina cap a Déu. De tot això en prenem consciència viva a través de la persona de Jesucrist, de la seva vida i missatge, que sabem conèixer-lo i reconèixer-lo en allò que vivim en la concreció de cada dia. Déu el pa nostre de cada dia. Dins i fora, sol o acompanyat, servit i servidor. Estimaràs la vida com a expressió més propera de la presència i acció del “Déu en nosaltres”. Viure és trobar-nos en i amb Déu. Com més forta és aquesta vivència, més fe tenim. Hi ha d’haver moments en què ho veiem, sentim, ens hi identifiquem com una mena d’enamorament. Déu ens envaeix. És el primer manament en acció. L’estimaràs amb tot el cor, amb tota l’anima i amb totes les forces. Coratjosos, decidits, “posseïts lliurament”.

  1. És una opció lliure i joiosa de per vida. Aquí no hi ha compromisos temporals, la fidelitat mai trencada per part de Déu demana la nostra fidelitat. La fe és això.

  1. La fe es correspon a una experiència de l’existència pròpia. Ser és saber-nos de Déu i per a Déu. És allò que ho sentim com a fons del nostre ésser, que ho radica i fonamenta tot. Això comporta comptar-hi a la menuda, a les “olles” i en tota vida, en la natura... Mirar-lo i sentir-lo com a presència.

  1. Relació que establim i, descobrim millor, en tota vida. La vida esdevé fe i la fe esdevé la nostra vida. Arrencar una seria arrencar l’altra. S’estriparien ambdues. “La fe, trobament amb el Déu vivent, a la manera dels trobaments humans, reposa en darrer terme sobre una “afinitat” que brolla  de les profunditats del nostre ésser, una afinitat a la qual nosaltres podem consentir després d’haver-la experimentada, però que no està pas a les nostres mans de crear-la del no-res. Tant és així, que un dels papers essencials de la gràcia en el procés de la gènesi de la fe és el de provocar-la. No hi pot haver fe si no neix d’una certa “simpatia” preestablerta per Déu. En el seu origen sempre hi ha un cert amor que empeny l’home a posar-se en la recerca de Déu, àvid de conèixer els seus designis”.

  1. “Arrelada en aquest amor, la fe no és pas una teoria, sinó un “fet”, un canvi brusc i imprevisible d’una existència per la presència d’un altre, Déu, que la pren tota sencera” (Vilanova). Un amor que suscita amor i promou un cercle que es retroalimenta fins... Tot i ser una immersió mútua, les dues presències resten  distintes. Són relació, intercomunicació, servei mutu, comunió.

  1. “Creure en l’amor” és, per a sant Joan, la formula originària i finalista de la fe cristiana. Amor i fe s’expliquen i s’impliquen mútuament.

  1. Tot això recau generosament i lúcida en la relació amb els altres. Veiem Déu en els que ens envolten vora i lluny. Creure en Déu és creure en la humanitat.

  1.  Posar confiança en la concreció de tot altre, mantenir-la a pesar de... D’aquí el coratge que ens és necessari per no defallir en el propòsit i per no mentir-nos a nosaltres mateixos. Per tant, serà provada, suscitarà paciència i renovat impuls.

  1.  La fe s’ha de compartir en comunitat. Expressar-la, l’enforteix. Sentir-la que és acompanyada, compartida, celebrada, la fa profundament humana. No comunitat de masses, sinó conviscuda domèsticament o en petits grups, en reunions que cerquen precisament enfortir-la, comunicar-la, conviure-la. És la dimensió de festa que li és inherent.

                  Coratge, germans, podem renovar vida de FE, bo i renovant-la en nosaltres i testimoniant-la arreu. Olor de Déu. Evangelitzar és respirar-lo. Quan hi és, ho noten!
Diumenge XX de durant l’any, 14 d’agost del 2016  Sabadell

diumenge, 7 d’agost del 2016

Homilia del diumenge 07/08/2016 del P. Josep Mª Balcells

PREN- TE  TEMPS  P E R  A…

                                               Començo per una qüestió circumstancial i a més personal. Cada any als volts d’aquests dies, un grup que des de fa unes bones anyades, ens reunim en una Casa d’Exercicis (o l’equivalent d’avui dia), ens apleguem amb el desig de posar una pausa en el fil i la trama del nostre viure per tal de recompondre’ls,  sempre amb Vida espiritual l’ajut d’un llibre –aquest any- un dels darrers d’en Torralba, titulat “Vida espiritual en l’era digital” que porta com a subtítol: “Com cal desenvolupar les vivències interiors en l’era de la globalització”.  Hem estat una quinzena depassada de persones; hi hem trobat el silenci tan escàs i d’altra part tan cobejat en l’ambient que ens acollia i el que entre tots hem anat recosint com qui repassa les costures del temps inclement tantes vegades; hem llegit a la menuda el llibre, ben subratllat, que per a mi és sinònim de pensat, rumiat, personalitzat a tuttiplé. Dos llargs trams de temps de lectura reposada, matí i tarda, completades ambdues amb bescanvis d’un també llarg temps de diàleg. Així em sembla a mi que traduíem les invitacions de l’evangeli d’avui, aquest toc d’atenció, des de la gràcia però, no des de la por, com moltes vegades les havíem entès: “Estigueu a punt, prepareu-vos incessantment per la tornada imprevista de Déu, per quan truqui,  que li puguem obrir les portes (ve de metàfora) tot pensant i desitjant que aquesta promptesa, sol·licitud i bona acollença tingui implícit, sempre com a do, el de fer-nos asseure a la seva taula, la taula de la comunió, i a més per si fos poc, servint-nos el mateix nostre Amo i Senyor, fent nostre a la inversa de com ens diu Ell mateix: “Truqueu i se us obrirà”. Que es llegiria així canviant receptor i rebut: “Obriu-nos, Senyor, a penes arribats de retorn nosaltres a casa nostra.  I Ell ens diu: Trobeu-me, amics, car m’heu buscat; teniu-me, fills, perquè m’heu demanat. Torna el Senyor ¿o som nosaltres? que sempre, fills pròdigs, tornem una i altra vegada, refent la nostra paràbola preferida, on sempre hi ha uns braços oberts, on un s’hi retroba com a casa seva; vull dir, on trobem un Pare delitós d’abraçar els “seus”. “Estigueu, Senyor, sempre a punt”.  ¡Quina tombarella que ha fet el text litúrgic! D’admonició a l’espera atenta i potser frisosa de Déu -recordeu allò de les verges prudents- passem com sempre a la glòria de ser rebut per Nostramo, que deien amorosament els nostres pares...

                                               “Estar sempre a punt”. (quina expressió més satisfactòria, aplicable a tota mena de relació!)  Estar disponible a tot altre que ens suposarà una bondadosa bondat, una sostinguda paciència perquè, sigui qui sigui quetruqui, demanicerqui, pugui trobar en nosaltres el goig d’una porta oberta, una resposta a les seves inquietuds i qüestions; una troballa en pic algú la cerqui en nosaltres... No et dic res!

                                               Tornant al principi: Hem conversat llargament sota el patrocini d’en Torralba. Tot això, com diu l’evangeli d’avui ens ha centrat el cor on hem redescobert el nostre tresor. La nostra interioritat, que és allà on redescobrim la nostra vera espiritualitat. Retrobar el nostre dedins, on pouem en les beneïdes transcendències.

                                               Pas a pas hem tornat a redescobrir la saviesa dels savis en l’esperit en aquestes meravelloses paraules que ens aquieten i ens asserenen: “No tingueu por, petit ramat. El vostre Pare s’ha complagut (ai, les arrels de les paraules: com deia en Ballarin que també hem rellegit aquests dies: “en el silenci les paraules estan plenes de música”), sí, s’ha complagut en donar-nos l’experiència inigual del seu Regne”.  Ens ha fet conscients –quantes vegades haurem repetit aquesta beneïda paraula aquests dies- de que per anar arribant, on som cridats d’arrel, haurem d’anar desprenent-nos com qui arrenca trossos de nosaltres mateixos, coses, racons de col·leccions, repeticions, pensaments, actituds, ¡ai, mare i què costa no treure’ns la pell: és a dir:  sentiments, maneres de fer i de pensar, tot un món! En això Torralba és contundent a imitació dels místics: desposseir-nos, “des-asimientos”. Tants “empoderaments” que diuen ara, “desapoderats”. Són ells els que ens fan perdre la llibertat dels fills de Déu.

                                               Diu Torralba ja només  encetar les seves reflexions: “No sóc nostàlgic. No sóc dels que pensen que  la vida espiritual és una fórmula del passat, una expressió de l’existència humana superada amb el pas del temps, pròpia de les persones ancianes o de les que han fet una opció de vida religiosa. Tampoc no crec que sigui impossible desenvolupar-la en el marc de l’era digital. Tot ésser humà, indistintament de la seva edat, gènere, condició o opcions religioses (atenció a això: hi ha un llibre de la Laia Ahumada que entrevista persones d’alta espiritualitat que no necessàriament estan lligades a religions). “Totes són capaces de desenrotllar la seva espiritualitat.”  Afegirà més endavant entrant ja en el cor del seu llibre: “No sempre s’articula d’una manera creativa aquest anhel emergent ací i allà. El cansament del materialisme, de la fragmentació i del consumisme són manifestacions, per negació, d’un desig profund de viure d’una altra manera, de desenrotllar estrats profunds del propi ésser que han quedat sistemàticament ocultats”. Més encara, afegeix: “No penso que visquem en el millor marc possible per a desenvolupar les necessitats i les possibilitats espirituals inherents a cada ésser humà, però entenc que l’espiritualitat és una possibilitat latent en tota persona,  fins i tot en contextos molt hostils, que pot obrir-se camí i florir. La llavor necessita una terra humida per transformar-se en planta. Li és absolutament imprescindible per desenrotllar tot el seu potencial. La vida espiritual, com una petita llavor, també requereix d’un context mínimament apte per al creixement i fructificació”.

                                               De conseqüència, hem parlat del “virtual”, no oposant-lo al “presencial”. Hem reflexionat en el enfora que ara més que mai ens pot dominar, enjovar. Hem redescobert que l’espiritualitat no és menystenir el món sensitiu, els desigs, ans bé pensem que l’espiritualitat no és un més a més, un afegitó, sinó que és com descobrir “l’aura” que hi ha en tot i en tots. El capítol sobre “la pèrdua de l’aura” és ben i ben interessant. Hem descobert que no cal negar per afirmar; ens hem enriquit pensant que som interdependents, mentre de l’equilibri de tants components no ens deixi i preservi la pau i la serenor. Hem ponderat allò tan savi de saviesa popular de “fer, deixar fer i fer fer” i algú hi ha afegit el savi “deixar-se fer”, talment com a marbre o fang posats a mans de terrisser o d’artesar o de l’artista, sabent distingir entre original i còpia, novetat i repetició. ¡Ai i com trobem tanta repetició i rutina en el fer i veure! Allò de l’aura pròpia de tot original. ¡Uf, quantes joioses voltes hem donat per arribar més a fons! També hem aprés tot el petit món de les piulades que hem d’estalviar-nos perquè la “droga” de la relació i informació compulsiva no ens emmetzini les atencions i les possibles contemplacions, que no se’ns perdin en l’anar i venir adelerat...

                                               Hem conclòs dient un sí, però amb reserves a l’ús de les possibilitats oceàniques del món de les TIC; sí, però dominant-les, no essent dominats per tots aquests estris de meravella, però que amaguen perills... I la cosa anirà en augment, ho veiem cada dia en nous i més sofisticats instruments. Ja hem dit la paraula clau: instruments, no finalitats! Saber-ho, i viure l’equilibri entre una concepció pràctica ens donarà franca entrada en el món del futur que ja és el que vivim ara mateix.

                                               Hem descobert els laberints dels “audios” -el món dels decibels, sorollòs, sorollòs!-; i el món dels “visuals”. És alliçonador el què ens diu en Torralba sobre l’amagada i sempre possible superficialitat o l’instantisme a què ens poden abocar aquest seguit –mai tan ben dit- seguit de reclams a tota hora, sovint intempestives, que pot obstaculitzar la serenor, la concentració, sense les quals es pot perdre, ai las! aquell punt d’accés a una espiritualitat digne del seu nom. No confonguem l’evangèlica làmpada en mà amb el mòbil! En definitiva, com en el món de la “tele”, ja ho sabem en aquest àmbit “trepitjat”, ai i més ai, tenim un repte: ús o abús. Estan a tocar, cal no oblidar-ho. Allà cadascú. Que la facilitat no ens sigui un ensopec.
Diumenge XIX de durant l’any, 7 d’agost del 2016  Sabadell