dissabte, 9 de juliol del 2016

Homilia del diumenge 10/07/2016 del P. Josep Mª Balcells

UNA  ESGLÉSIA  SAMARITANA

                                               Aquesta expressió, que pot sobtar de bones a primeres, es va formular a l’América Llatina en relació sobretot amb els professors de la Universitat Catòlica de l’Amèrica Llatina, UCLA, i després ha pres volada i ara marca tota l’orientació de la qual ben bé hem de dir que el papa Francesc n’és el més insistent portaveu.

                                               La paràbola evangèlica a que fa referència, precisament la d’aquest diumenge, és una paràbola singular. Només la reporta Lluc, que és l’evangelista de les paràboles. La seva entranyable singularitat és per la concentració que hi ha entre el millor de l’AT i el Nou. Va a l’essencial: l’amor del Pare actuat en la vida i obres de Jesucrist. En ella també és singularitat aquest deix d’ironia: Serà un Mestre de la Llei que vol “posar a prova” Jesús per ben dues vegades. En primer lloc, demanant-li per allò més important i més dreturer per “aconseguir la vida eterna”. No ens ha de sorprendre aquesta expressió veterotestamentària: “aconseguir, atènyer, guanyar”, com si tot fos una qüestió de “fer-ho i rebre-la com a premi d’un viure ètic, del compliment de la Llei. Nosaltres mateixos, poc evangelitzats, més moralizats, abans en dèiem: obtenir el passaport per accedir al cel. Poc ens deia això de “la vida eterna”, fora d’un “no s’acabarà mai”. Res de qualitatiu; només: sí o no; entrar o no entrar. Res de Pau, de moment, ni res de la Carta als Gàlates, que hem pogut seguir punt per punt aquests darrers diumenges, que ens n’ha donat una ben altra visió i experiència: salvats per la Fe, per gràcia, “guanyada pel mateix Jesucrist”, no obra de les nostres operoses mans.

                                               Nova “trampa” per quedar airós el mestre de la llei, després d’una autoresposta, a l’estil socràtic: serà ell mateix que li fa la pregunta, el mateix que li respondrà... “I per a mi, ¿qui són els altres?”. Jesús emprèn la resposta anant molt més enllà d’una pregunta que inicialment es fa només per “autojustificar-se”.

                                               Sorpresa, gran sorpresa per part del mestre de la llei: Jesús enceta una excel·lent paràbola: Passen davant un innominat accidentat, malmès per uns lladres, tres persones ben clarament tipificables, pel que genèricament s’entén per un sacerdot, un levita i, oh sorpresa!: per un samarità, amb una contrastant actitud davant d’aquesta situació d’emergència d’un malferit. No sabem res de la identitat de l’home nafrat. No és moment per demanar-li el “carnet d’identitat”. El que prima davant de tot és auxiliar-lo, atendre’l. La caritat no té preferències o les té totes. Sempre és la figura del Crist a qui assistim. L’evangeli ens dirà que són els pobres, els nens, els necessitats els preferits.

                                               Passen un darrere l’altre: un sacerdot (el veu, no el mira i passa de llarg, guanyant l’altra banda del camí.) Explícita desatenció també pel levita: ¿tenien pressa, no volien quedar impurificats? Ves a saber com es justifiquen l’un i l’altre per seguir camí enllà. Se’ns fa estrany pensar quins motius esgrimeixen en les seves consciències per no atendre’l...

                                               Baixava pel mateix camí ¡un samarità! L’interlocutor de Jesús, ¿què començaria a pensar veient la ironia, el contrast en el tracte? Vegeu com van de densos els verbs “samaritans”, si m’ho deixeu dir d’’aquesta manera: “se’l trobà, el veié, se’n compadí, , s’hi acostà. Li amorosí les ferides, l’embenà, el pujà a la seva cavalcadura, el dugué a l’hostal, se n’ocupà, l’endemà -també té el seu valor en dir-ho-donà dues monedes de plata a l’hostaler, no li escatimis el que necessiti i jo en tornant ja et rescabalaré del que hi hagis posat de més...

                                               La pregunta que li fa Jesús perquè sigui ell qui judiqui els capteniments és d’excel·lència. ¿Quin d’aquests tres et sembla que va veure (diu veure!) l’altre? I en connexió amb el manament “a qui hem d’estimar” També la resposta del mestre interpel·lat és excel·lent: “El qui es va compadir d’ell”. No pot escapolir-se de dir implícitament que era el samarità. S’acaba la paràbola amb un paral·lel a com havia conclòs la primera part: “Fes-ho així i viuràs, fes tu igual”. Sense més comentaris. Van per dins en tot cas...

                                               Lluc, metge havia de ser,  hi descriu amb una professionalitat, deixeu-m’ho dir, de metge vocacional. Els verbs es descabdellen amb significació pròpia:
  • Només arribar el veié. També el van veure els altres dos. Ell el va voler “veure”. Parà atenció. Reacció espontània, de galeno i més. De germà, a la evangèlica.
  • Veure’l i compadir-se’n va ser el mateix. Interessat des del cor. Com-padir-se vol dir sintonitzar, vol dir puc fer quelcom per ell? El sent “germà”. No puc deixar de notar que aquí ens hi podríem recolzar portats per l’any de la misericòrdia, de l’amor, l’afecte i la tendresa.
  • S’hi acostà. Té una significació nova, congruent amb el fet de com-padir-se’n. No es constatació geogràfica, se’l fa proïsme, no sols proper. El vol atendre com si d’ell depengués a partir d’ara. No és el mateix proper que proïsme, és clar.
  • Li amoroseix les ferides. Quina paraula tan bonica! per l’arrel es torna “preuada”
  • Amb els desinfectats populars. No té res més adequat. Oli i vi, serà vi i oli,dic jo.
  • L’embenà. Primeres cures, provisionals. Amb mà d’entès.
  • El munta, a l’ase, suposo. No pot fer res millor. Temps eren temps, naturalment.
  • Ai, les fugues dels “accidentadors”. També dels que passen i se’n desentenen...
  • Portat a l’hostal (tinguem present la gran virtut d’aquells pobles: l’hospitalitat.
  • Veu els primers passos,  veu que comença a reprendre. L’endemà, no s’ha de tenir presses, paga l’hostaler i li deixa dit –generositat sobre generositat- que no estalviï res i que en tornar ja li’n rescabalarà les cures de més.

                                               Una Església samaritana, ara s’entén millor. La nostra vocació és de fer el bé a qui sigui. Avui el temor fa que ens esmunyim de parar-nos, d’atendre, sabem que moltes hores en poden dependre per afegitons col·laterals. Amb tot, això explica la volguda i benvolguda opció preferencial pels pobres. “Per a l’Església –diu Francesc- l’opció pels pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica, política o filosòfica. Déu els atorga la “seva primera misericòrdia”. Aquesta preferència divina té conseqüències en la vida de la fe de tots els cristians, cridats a tenir “els mateixos sentiments de Jesucrist”. Inspirada en ella, l’Església va fer una opció pels pobres entesa com una “forma especial de primacia en l’exercici de la caritat cristiana, de la qual dóna testimoni tota la tradició de l’Església”... Conclou el papa Francesc. “Per això vull una Església pobra i per als pobres. Ells tenen molt a ensenyar-nos”. Hauríem d’anar als números 198- 200 de “La Joia de l’Evangeli”. Allí bat el cor de Francesc i voldria encomanar-nos aquesta vivència que li és pròpia. Això vol dir ser un “creient” i un “practicant” i un “experimentador” de l’Església Samaritana.

                                               Aquesta paràbola del(s) Bon(s) Samarita(ns) és de les més preuades de totes. Amb una sintonia admirable amb l’Església que ha renascut en les perifèries. “Es necessari que tots ens deixem evangelitzar pels pobres. La nova evangelització és una invitació a reconèixer la força salvífica de les seves vides i a posar-los al bell mig del camí de l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells”.
Diumenge XV de durant l’any, 10 de juliol del 2016.  Sabadell