divendres, 24 de juny de 2016

Homilia del diumenge 26/06/2016 del P. Josep Mª

EL  SEGUIMENT  DE  JESÚS

                                               És tan interessant com emocionant percebre que durant tres setmanes seguides sobre la traça que ens ofereix Pau a l’epístola als Gàlates, tot l’humà i el diví es fonen -tornem-ho a dir- en el misteri de saviesa que comporta “el seguici de Jesús” des de dins de nosaltres mateixos, d’allò que diumenge passat en dèiem la concentració de la saviesa de l’evangeli: “Si algú vol venir amb mi...” que faci simultàniament aquest treball de per vida en profunditat tant humana com divina. A fi de comptes, tant l’una com l’altra convergeixen i es complementen. Ja ho deia la divisa dels Teilhard: “tot el que puja convergeix”. I avui Pau ens fa la crida o el que és el mateix, la vocació a la llibertat que és tant com dir la crida a l’amor i al seguiment de Jesús. Tema fundant per a tothom el de Pau als gàlates: crida a la llibertat, entesa com alliberament.
                                               No puc deixar de tenir davant meu i a les mans –quin goig!- uns llibres que conformen el que jo en dic la meva biblioteca personal, llibres als quals dec el successiu creixement, encara que sigui de ben poca cosa i ni de bon tros  a l’alçada de les invitacions que he anat tenint al llarg d’anys... Els cito només per agrair el seu aterratge en el meu camp de cultiu humà i cristià. Això sí, ho faig amb una profunda estima. Són entre altres: “Paraula d’home” de Roger Garaudy on es va comentant com veu i viu temes del major encuny, com el que ara em mou a citar-lo: “Llibertat? Alliberació?” A aquest llibre hi vull afegir “La por a la llibertat” i “L’Art d’estimar” d’Erich Fromm. D’aquest darrer, només encetar el tema, es fa la pregunta: L’amor és un art? Si és així, requereix coneixement i esforç. O l’amor és una sensació agradable, l’experiència del qual és una qüestió d’atzar, quelcom amb què hom “es troba” si té sort? Segueix: “Aquest llibre es basa en la primera premissa, mentre que és indubtable que avui la majoria de gent creu en la darrera”. (Això ho escriu ja a l’any 1956! Ja fa 60 anys i roman tan i tan actual!) Podríem fer la mateixa inquisició: És també un art anar aconseguint cotes superades de llibertat? Sant Pau contesta per nosaltres. Sempre es manté imperiosa la proposta o la resposta de Jesús en el fragment de Lluc: “Algú li digué: “Us seguiré per tot arreu on anireu”. A un altre Jesús li digué: “Vine amb mi”. Un altre digué a Jesús: “Vinc amb Vós, Senyor...” Per a tots hi ha resposta, sempre tallant! Com i com consonen aquestes preguntes-respostes amb la contundència de la saviesa que comporta “el seguiment de Jesús”! Aquest no és factible sense apel·lar –ja ho sabem- al venciment d’un mateix, a l’amor i a la llibertat o alliberament com a condició de possibilitat. En l’entremig hi ha la descoberta de la identificació, de la transformació en el Jesús viu i vivificador. Només factible per la FE. Queden unides l’esforç i la FE. Amor, llibertat, seguiment de Jesús, qüestió de compromís propi i de la confiança en que Déu està en i per nosaltres. No demana, si no dóna. Per això la FE ens és qüestió definitiva. Deixem obrar a Déu!

                                               No és alienació personal, sinó l’acompliment del millor que podem donar, tenint present inoblidablement  que és Déu l’autor de la transformació personal, comunitària i social, concentrada en aquesta invitació paulina: “Deixeu-vos guiar per l’Esperit”. Llàstima que en aquesta fragmentació del fil de l’epístola que ens és oferta per condicionaments litúrgics, cada diumenge ens quedem en uns punts suspensius, tota una riquesa que no ens podem perdre. “Si us deixeu portar per l’Esperit, no esteu per les obres de la carn, en lluita oberta amb l’Esperit”. M’estalvio de citar les manifestacions de la carn, és a dir del mal. Subscric, però, per contraposició els fruits de l’Esperit, perquè ho faig sempre que en tinc avinentesa. Són “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” “Si heu deixat la FE, ja no esteu sota l’influx del Crist, heu caigut de la gràcia. Nosaltres gràcies a l’Esperit confiem en la virtut de la FE, que es compleixi l’esperança que Déu dóna als qui ha fet justos. Només compta la FE que actua per l’amor”.

                                               Encara voleu més proves, més invitacions, més convenciments? Tot és obra de la FE en Jesucrist que és qui obre camins de plenitud humana per virtut de la FE que ens uneix, ens transforma i ens fa fills i filles de Déu. Aquest és el projecte de l’Home Nou que en Jesucrist ens transforma en més i més humans, fent-nos alhora més i més divins. La referència al Vaticà II és la que millor ens il·lustra de com van unides la maduresa humana i la divinització. En dèiem cristificació: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat.

                                               Per què entre aquesta setmana i el diumenge vinent no ens comprometem a llegir seguidament tota la Carta als Gàlates? Precisament, el diumenge proper la litúrgia ens posarà l’últim tros, el que conclou tota la carta. I si l’hem llegit en i per l’Esperit, a l’avançada, podrem dir el gran amén amb que segella Pau aquesta Carta. Carta que posa la fonamentació de “la vida en Crist” i del més afinat “seguiment de Crist”. Ens hauríem d’acostumar a fer la lectio divina dels fragments litúrgics per no perdre el fil d’or de les argumentacions que fa Pau o qui sigui. És un pas més en recerca d’una espiritualitat evangèlica a la que els papes darrers ens han invitat una i altra vegada. Així trec de “La Joia de l’Evangeli” en els números 152 i 153: “Hi ha una forma concreta d’escoltar el que el Senyor ens vol dir en la seva Paraula i de deixar-nos transformar per l’Esperit. És el que anomenem lectio divina. Consisteix  en la lectura  de la Paraula de Déu en un moment de pregària per a permetre-li que ens il·lumini i ens renovi. Aquesta lectura orant de la Bíblia no està separada de l’estudi que realitzem per tal de descobrir el missatge central del text; ans al contrari, ha de partir d’aquí, a fi de tractar de descobrir què diu aquest passatge a la pròpia vida. La lectura  espiritual d’un text ha de partir del seu sentit literal.

                                               A la presència de Déu, en una lectura reposada del text, és bo preguntar, per exemple: “Senyor, què em diu a mi aquest text? Què voleu canviar en la meva vida amb aquest missatge? Què em molesta en aquest text? Per què això no m’interessa?” o bé : “Què m’agrada? Què m’estimula d’aquesta Paraula? Què m’atrau? Per què m’atrau?” Quan hom intenta escoltar el Senyor, sol haver-hi temptacions. Una és simplement sentir-se molest o aclaparat i tancar-se. Una altra temptació molt comuna és començar a pensar el que el text diu als altres, per evitar aplicar-lo a la pròpia vida. També passa que hom comença a buscar excuses que li permetin diluir el missatge específic d’un text. Altres vegades pensem que Déu ens exigeix una decisió massa gran, que no estem encara en condicions de prendre. Això porta moltes persones a perdre el goig en el seu trobament amb la Paraula, però seria oblidar que ningú no és més pacient que el Pare Déu, que ningú no comprèn i espera com ell. Convida sempre a fer un pas més, però no exigeix una resposta plena, si encara no hem recorregut el camí que la fa possible. Simplement vol que mirem amb sinceritat la pròpia existència i la presentem sense mentides davant els seus ulls, que estiguem disposats a continuar creixent, i que demanem a ell el que encara no podem aconseguir”.

                                               Seria un costum encomiable  preparar les lectures que es proclamaran en la litúrgia, fer-les pròpies amb antelació: La Paraula que sempre té eficàcia en sí mateixa, en té molt més formant part de la litúrgia. No és qüestió de oir-la sinó de veure quin ressò suscita en els plantejaments del nostre viure i conviure. Són sempre preguntes que ens demanen una resposta personal. Qui sap mai el do de Déu que s’amaga darrera de la consciència més plena en les ocasions que esdevenen oportunitats! Déu es manifesta en les petites accions que a vegades no les vivim com oportunitats, com si Déu ens esperés darrera un alçar ulls i cor al Déu vivent i generós sense mesura. Estiguem oberts, amatents. Un petit moment pot convertir-se en un esdeveniment. “Si sabessis el do de Déu”, sempre obert a fer-nos millors. Atenció: “qui busca troba, qui demana obté, a qui truca se li obre”.
Diumenge XIII de durant l’any, 26 de juny del 2016.  Sabadell