diumenge, 19 de juny de 2016

Homilia del diumenge 19.06.2016 del P. Josep M. Balcells

“US  HEU  REVESTIT  DE  CRIST”

                                               De manera semblant a que en el frontispici del temple de Delfos hi havia aquesta sintetització de la saviesa de Grècia: “Conèixer-se un mateix”, en el frontispici dels Evangelis s’hi escauria aquesta màxima: “Si algú vol venir amb Mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que m’acompanyi”. Què n’és de diferent la invitació d’una i altra saviesa! L’una és personal, referida a un mateix, aprofundiment en la riquesa i limitacions que suposa el pouar en la pròpia identitat, mentre que la saviesa de l’evangeli té com a referent la persona de Jesucrist. A la primera respon el treball de recerca del millor mateix en un mateix. Potser no seria agosarat dir que en el fons hi ha la màxima,  retrobada en el Renaixement: “L’home és la mesura de totes les coses”. No et dic res! La segona es vincula al coneixement més ple d’un mateix, partint de la coneixença i identificació amb Jesús i en el seu seguiment, recorrent la història i geografia de Jesús, predicador del Regne de Déu, el seu Pare. Allò és experiència de les possibilitats d’un mateix, en el millor dels casos. Mentre que això últim ens obre a una experiència totalment nova, que -com assenyala Pau- suposa una “despossessió” personal, en ares d’un deixar-se posseir per Crist, i això no per mimètica imitació, sinó per un descobrir –vivint-ho- que és Jesús qui viu i treballa en mi, accentuant la identificació, la con-formació; és a dir: el “re-vestir-se” de i en Crist.

                                               Noteu la progressió en relació a l’epístola als Gàlates que llegíem el diumenge passat amb l’epístola d’aquest diumenge, també del mateix Pau. Aquelles expressions paulines ens podien semblar fora del pensament i propòsits habituals en els cristians, abocats a viure l’evangeli sobre traces de moralismes, ai només! Aquí, però, es propicia una mena d’espiritualitat evangèlica molt i molt diferent de la saviesa grega. Aquí hi ha una novetat de gran gruix. Cal no descafeïnar-la, molta atenció! Estiguem atents a formulacions noves, diria, noves de trinca. Som uns experts en degradar les grandeses evangèliques i paulines! Petits com som, empetitim les grandeses per manca de coratge i de volada... Traïm L’evangeli sense ni adonar-nos-en.

                                               Permeteu-me anar desglossant avui, allò que no ho vaig poder fer diumenge passat, per circumstàncies especials, en creure més oportú seguir el fil de l’evangeli per ressaltar la delicadesa de tracte i el capteniment de Jesús envers les dones. Allí ho vaig deixar, per reprendre-ho en una altra ocasió. Avui s’hi escau de ple. Les lectures segona i l’evangeli ens permeten enfilar-ho de ple. “Qui dius que sóc JO?”

                                               El primer que ressalta és que tota aquesta nova configuració de l’humanisme perfectiu no és pas pel fruit d’un treball personal, sinó per donació de Déu Pare, per Crist i en l’Esperit Sant. El que obre el camí d’aquesta nova con-figuració (atenció plena a aquests termes que tenen aquest pre-fixe!) que ens emmena a la percepció i vivència de Jesucrist com el model i cimal de l’Home Nou. (Novetat de novetats!). Una manera inèdita de viure, fins que la “lògica de l’Encarnació” ens porti a viure i veure com la figura de Jesucrist se’ns trans-figura, es tras-bassa en cada cristià, en tu i en mi. I el  portal d’entrada és la FE. Diu Pau: “perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist”. “El cristià d’ara o serà místic o no serà!”

                                               El baptisme és la llavor d’aquesta trans-formació. Perquè per Pau la finalitat intrínseca del baptisme és “per unir-vos a Crist”. I perquè es pugui, no dic entendre, més aviat besllumar-ho, que no és pas poc; i afegeix per major entesa: que la força trans-formadora baptismal ens confereix “de ser re-vestits per Crist”. Aixó
    
                                        Tots som una sola cosa en Jesucrist: La FE agermana,ens fa fills i filles de Déu. I afegeix: Si fills/filles, “som hereus de les promeses”, les que Déu ha anat disposant al llarg de las història d’Abraham i ara traspassades al poble de Déu (així ens descriu als creients el Vaticà II en el document sobre el Misteri de l’Església).

                                       Sou de Déu: És extraordinari sentir-se de Déu. Passem això al món de l’experiència. Sentir-se i ser-ho, que recalca Joan. Ser-ho i experimentar-ho. Sentir-se’n, verb reflexiu. Pura donació. L’experiència de ser-fer el que no podríem atènyer només per nosaltres mateixos. Estem en l’àmbit de la FE. La FE trans-formant. La FE que ens dóna a cada moment la fruïció, el goig viu de saber-se, de sentir-se “possessionats” per Déu, un Déu que va omplint-nos a tots del tot.

                                      Aquí, apregonem en el misteri del que significa anar descobrint, amb consciència admirada, la llavor plantada en nosaltres, batejats en la inconsciència de nadons i que ara comencem a meravellar-nos del què significa aquesta in-corporació que ens fa ser d’alguna manera altres Crists. Sabent que el nostre treball està circumscrit en la co-operació amb el modelatge fet a mans i segons la creativitat de l’Esperit Sant, que és qui ens fa adonar del que som i del que estem cridats a esdevenir: cristificats. Són expressions que ens depassen i per això les defugim, tot i essent l’ultima veritat de nosaltres mateixos. Per això cal subratllar a vegada més: tot només per FE. Bé ens caldria sentir-nos “homes de poca FE”!
                                                    
Tornem a l’anomenat Principi de la saviesa cristiana:

  • Si algú...: Tots som “pensats” per Déu Pare per arribar a atènyer consciència “experienciada” –no sé pas com dir-ho per no trair ni menystenir el miracle vivent que som tots-. Tots, sense excepció: diu Pau que no hi ha diferència entre creients o no, esclaus o lliures, home o dona... Si algú és una invitació que, sentida i consentida, es converteix en vocació. Jesús ho predica obertament per a tothom. Deixa tanmateix la resposta a la lliure expressió de cadascú. “Molts són cridats i pocs els escollits”. Aquests són els que es fan mereixedors en virtut de la resposta, de la co-rrespondència a les sol·licitacions del Mestre... Si algú!

  • Vol venir amb Mi: Aquesta és la finalitat de la crida: Jesús ressuscitat en persona: camí i terme. És anar-se fent U amb i en Ell, compartint vida, missatge, mort i resurrecció. Així ho assevera d’una manera pública diverses vegades amb un Cal que posa de relleu la necessitat, àdhuc la peremptorietat de donar la vida. Lluc posarà a continuació del primer anunci de la passió-mort-iresurrecció la Transfiguració, on es constata que mort i resurrecció formen un tot indissoluble.

  • Que es negui ell mateix: Cal destacar la semblança que té amb la saviesa de
Delfos, tot i que aquí hi ha una motivació molt més densa que fa que la persona humana que no es pot fer, sense un buidar-se dels seus “egos”, aquí s’acari amb la persona de Crist que és l’Home Nou que a imatge i semblança d’Ell ens fa entrar en el camí de despossessió, per tal que sigui Déu qui ompli a pleret tot el que som i valem. (Trobo pertinent aquí de fer esment a un dels documents axials del Vaticà II on es fa la presentació de la vocació i la dignitat de l’home confrontant-ho amb Crist que és presentat com a l’Home Nou, particularment suggerent ja que ens configura el pensament de l’Església com a fets i pastats a imatge i semblança de Jesús, l’Home Nou. Diu: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat”. I més encara: “Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima”. Trobo també que tot plegat consona de ple també capítol cinquè de “La joia de l’Evangeli”, on es descriu com ha de ser l’espiritualitat de l’Evangelització. Molt motivador, molt! Una manera diferent i tant
  • Que prenguin cada dia la seva creu: Com ens costa d’aprendre que sense experiència de dolor, bé sigui físic i/o moral, no es concep que una persona maduri! Aquesta és la imatge que contemplem en el mirall de la nostra vida, en Crist. No és masoquisme, és complementació d’allò que hem d’aportar a la passió de Crist, morts i ressuscitats juntament amb Ell. A més del que penem i sofrim en cos i esperit, Crist ens obre portes franques al món de la solidaritat i de la comunió. La meravellosa Comunió dels sants i dels pecadors. Intercessors i acompanyants de la misericòrdia de Déu per als altres. Joiosos de ser mans i cor!

  • I que m’acompanyi: Sort que no ens l’hem de fer individualment aquest camí! Fer-lo i amb la millor companyia: Amb Jesús. “Jo estaré cada dia amb vosaltres” tot al llarg del camí i pelegrinatge que fem amb Ell. “Que Jesús vingui sempre amb mi”. La vocació cristiana és de seguiment proper i així, estant amb Ell, esdevindrem deixebles, evangelitzats i evangelitzadors. Ell, camí, veritat i vida!

                                               Arribats aquí se’m suscita una pertorbadora inquietud. Us dic: Si heu seguit punt per punt aquests maldestres comentaris, veureu que hem entrat en un context –em permeto dir- ben diferent del nostre habitual caminar en maduresa personal. Avui la psicologia i l’educació es fa en termes més aviat de Delfos. Que si autoestima, autorealització, autocontrol, autoconsciència, autonomia, autodidactisme i tots els “auto-“ que vulgueu; que si tècniques de meditació manllevades de les espiritualitats  de l’Orient, qui si yoga, que si tai-chi... Tot em sembla bé si ens fa bé i si ens ensenya a caminar a bon pas per la vida. Emperò, en el seguiment de Crist i de Pau ens trobem en un altre nivell, estil –millor- de viure el propi viure personal. Estem vertaderament en el nucli de l’Evangeli. Hem superat, tot i assumint-lo, el camí i perspectives de Delfos. Estem en àmbit més que nou, novíssim. És qüestió de plantejaments de base. Jesús i només Jesús com a referència, ja ho hem dit. FE, enteneu.

                                               Si penseu que la línea de pensament que segueixo us resulta massa alta, àdhuc inapropiada pel viure normal de cada dia, i penseu que ¡oh que bonic, llàstima que impracticable!, aleshores us he de dir sense ànim d’ofendre ningú, que estem foraviats. El seguiment de Crist és una altra cosa. Ell n’és l’artífex, ell n’és el Mestre. Si el principi regulador de la nostra maduresa és “ser bones persones”, què hi ha que no ho teníem a Delfos? Voleu dir que les paraules de Pau no són només fer volar coloms, irrealitats mancades de tocar de peus a terra? No vull desmerèixer tot el que és humà i forma part de la lluita de cada dia. Hi ha moltes maneres de ser-ne d’humans: una, excelsa, la que ens acosta a l’evangeli. Arrapem-nos, en tot cas -ja està dit per Pau avui i ahir- a la FE purificada, deixem les portes obertes a la gratuïtat de la gràcia de Déu, deixem que senyoregin en els nostres cors els vents pentecostals de l’Esperit Sant. Ell és la nostra espiritualitat que és la de Jesús, portada discretament a terme i a plenitud en el dia a dia. Seria una vertadera llàstima; sí, sí, una llàstima no veure-ho i no viure-ho així, així. Que el nostre ideal de maduresa i de creixement vingui recolzat en valors i neguits d’Evangeli. Apa, demanem a l’Esperit que ens faci franquejar a peu descalç els camins de seguiment de l’Evangeli. És un a cara o creu, si volem ser cristians en el sentit evangèlic de la paraula. Després de nits de pesca impossible, anem a l’indret que ens mostra Jesús. Torno a dir: sense menystenir tot el que ajuda a créixer. Però cal donar un salt. No sé per què em ve a la ment i al cor: Fem el salt de l’àngel, però a capbussada segura a les aigües lustrals . Senyor, és important com respondrem als teus requeriments: Si algú vol venir amb Mi... Hi afegeixo dins del context de la cita que hem anat intentant de penetrar: “Qui vulgui salvar la vida, la perdrà, però el qui la perdi per Mi, la salvarà”. Bona sort i que ens il·lumini la saviesa de l’Evangeli.
Diumenge XII de durant l’any, 19 de juny del 2016   Sabadell