divendres, 27 de maig del 2016

Homilia del Corpus, 29/05/2016

ESPIRITUALITAT  LITÚRGICA

                                               Empeltats ja en i amb el què dèiem diumenge passat, cal no perdre mai de vista el frontispici de tota espiritualitat cristiana, l’únic manament (que no ho és, sinó invitació, implicació, posar tot el què som,  podem i hauríem de ser, tot allò de més valuós nostre): “Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força”

                                               Us invito i m’invito a trobar les pròpies concrecions de cor, d’ànima,de pensament i de força. De tot diu amb tot. No serà pas massa? Déu és compromissari, el primer accionista. Deixem-lo fer. Ell sap  a qui, com, quan..

                                               No podem estimar sense prèviament conèixer: això ho tenim tots ben clar. És de principiants que en la Bíblia, conèixer té un abast, que no té ara perquè la ciència, tot i les seves múltiples aportacions, ha perdut el secret de la Guineu del Petit Príncep: -“Si us plau... domestica’m- va dir la Guineu. –D’acord –va respondre el Petit Príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer. –“Només es coneixen les coses que es domestiquen –va dir la Guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.  –Adéu, li va dir la Guineu. Aquí tens el meu secret. És molt senzill: “Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important”. Els homes han oblidat aquesta veritat. Tu no l’has d’oblidar. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa”. Interioritat: fe i amor. Interactuen...

                                               L’expressió  conèixer té una pluridimensionalitat que gairebé engloba les millors particularitats de cor, ànima, pensament i força. Ho diré amb paraules-pregària  del mateix Jesús: Mt 11, 25 – 29: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis  i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. “El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Veniu a Mi tots els que esteu cansats i afeixugats i Jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus que sóc benèvol i humil de cor i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega és lleugera”. Em ve a la memòria el llibre FIT A FIT amb Jesús”de tres amics de Jesús:Velasco, Aleixandre i Pagola. Tots tres saben què és l’espiritualitat cristiana. En són coneixedors i practicants.

                                               Jesucrist, Déu i home vertaders.  Dèiem la trilogia: Encarnació, Resurrecció, Eucaristia.  Déu fet per sempre Home, en realitat l’Home Nou. Així ens el descriu Pau, tant i tant home que ens fa esgarrifar: “El que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau  i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de Creu.  Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt  de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. Afegim el que diu el Vaticà II: “En realitat el misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó amb el misteri del Verb Encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir del Crist Senyor. Crist, el Nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res d’estrany que trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació”.

                                               Segueix el Vat.II: “Ell és la imatge del Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida , no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres,fora del pecat”

                                               Resurrecció. Ell, retornat al Pare, després de portar a terme la reconciliació, l’amor reprès després de vagar per regions d’inhumanitat i d’haver inflat els nostres “ego”, ara obrim ulls i cor i el reconeixem com a Mestre, Pastor, Metge i Amic i ens consolidem amb l’experiència per la fe d’haver con-ressuscitat juntament amb Ell i mirant ara ja més les coses de dalt, les de Déu, que són les que ens omplen i les que ens donen sentit i motius de joia i d’esperança; i que -oh meravella!- desemboquen en experiències d’amor creixent. Diu Pau: “Jo m’agenollo davant del Pare, de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força de l’Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així ben arrelats i fonamentats en el seu amor, sigueu capaços de comprendre l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així entreu del tot a la plenitud de Déu” (Fl 3, 14-19).

                                               El Vaticà II segueix en l’anterior paràgraf, ara en relació amb la missió de vida i mort de Jesús: “Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment cadascun de nosaltres pot dir amb l’apòstol: “el Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi”. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”.

                                               Eucaristia: L’eucaristia que vol dir bona, esplèndida Acció de Gràcies és el miracle més gran de tots. El prefixe Eu- que trobem en tantes paraules nobles: Eucaristia, Evangelització, Eufòria, Eulàlia, Eurítmia, etc. A més de la significació del memorial del Senyor, que “havent estimat els seus de sempre els estimà fins a l’extrem”. (Algú em vol dir quin tipus d’estimació personal i comunitària, de poble hi ha en aquest extrem?), i podem asseverar que això afecta a tothom, a la natura sencera, “Ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef 1, 10b). Diu també el Vaticà -massa ignorat- som massa irreductibles a entrar en una distinta manera de veure i de viure el Crist en la vida i relacions i en els sagraments, singularment l’Eu-caristia: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar  pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial (viu i vivificador) de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

                                               No hi ha espiritualitat eclesial sense una ànima eucarística. No tenim massa comprensió i vivència eucarístiques. No basta la pietat que se’ns va donar anys, tants, enrere. Ara hem de redescobrir tota la vida interior sota el reclam de l’eucaristia. Nom que hauria de prevaler per damunt de Missa. Ite, missa est. Missa, missió. Aneu,”Sortiu, sortiu en missió (papa Francesc); sortiu de l’Eucaristia a la Vida de cada dia, a casa, a la parella, a la família, a l’àmbit social i crideu el goig de la Vida, Germanor, Misericòrdia, Amor fins on se pugui, Perdó, Confiança en Déu i els Germans, una Fe meravellada i meravellosa, una Esperança feta de fermesa i tendresa i un Amor llarg, llarg, entranyat i entranyable. Continuarà, que deien els calendaris de bloc. I tant que continuarà! Per fer saliva, per despertar gana: “La missa senzillament” de Cabié, dossiers Centre Pastoral Litúrgica, 63.

Corpus, Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 29 de maig, 2016. Sabadell

dilluns, 23 de maig del 2016

Homilia del diumenge 22/05/2016 del P. Josep Mª Balcells

LA TRINITAT “VISCUDA” DES  DE  LA  LITÚRGIA

                                               La litúrgia vista extensivament és a dir al llarg de l’Any Litúrgic ens fa recórrer –i naturalment, viure-viure, no reviure a través de la memòria- els misteris més importants de la vida i missió de Jesucrist, Déu i Home vertader, Fill unigènit de Déu, tot fent-ne un pelegrinatge global, on destacaria aquests misteris de divins abasts: l’Encarnació, la Resurrecció i l’Eucaristia. Intensivament ho celebrem, ja més en particular, cada diumenge, que és el dies Domini, el dia del Senyor, on celebrem sempre la Pasqua integral, integradora. Tota la Trinitat hi està concentrada, perquè en la litúrgia es dóna culte (lloant, beneint, adorant, glorificant i donant gràcies per Jesucrist, el vostre Fill estimat) a Déu Pare i en l’Esperit Sant. Sabem que el primer manament que enunciat solemnement per Jesús queda corroborat per aquell mestre de la Llei que li féu aquesta pregunta: Quin és el manament primer de tota la Llei? El primer és, diu Jesús: “Escolta (Shemà: oració que feien els jueus cada dia)), “Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força. i hi va afegir, estimant-lo: “No ets pas lluny del Regne de Déu”. I com es pot fer tot això tan ambiciós? La resposta de l’Església d’acord amb el Vaticà II (Constitució sobre la Sagrada Litúrgia ) -fet endemés d’una manera digna, justa i necessària i que és, el nostre deure i la nostra salvació: “donant-vos gràcies pel vostre Fill estimat. És a través de la reactualització de vida, “missió i passió pel Regne”, mort i resurrecció de Jesús que explicita que “Déu que vol que tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat, després que en altre temps havia parlat als Pares molt sovint i de moltes maneres per mitjà dels profetes, quan arribà la plenitud dels temps, va enviar el seu Fill, el Verb fet carn, ungit per L’Esperit Sant, a evangelitzar els pobres, a sanar els de cor contrit, “com a metge corporal i espiritual”, mitjancer entre Déu i els homes. Ja que la seva humanitat, en la unitat de la persona del Verb (encarnació, resurrecció, eucaristia) fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”. “Aquesta obra de la redempció humana i de la glorificació perfecta de Déu, iniciada amb les meravelles de Déu en el poble de l’Antiga Aliança, el Crist Senyor l’acomplí, sobretot amb el misteri pasqual de la seva benaurada passió, mort, resurrecció i ascensió gloriosa. Per aquest misteri pasqual, morint destruí la nostra mort, i ressuscitant reféu la Vida. Ja que del costat de Crist, mort a la creu, va brollar “el sagrament meravellós que és tota l’Església”. Pel Sacrifici i els Sagraments, entorn dels quals gira tota la vida litúrgica, l’Església fa l’obra de la salvació”. “Des de llavors, l’Església mai no ha parat de reunir-se, com féu Jesús amb els seus apòstols, per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia en la qual “es fa present la victòria i el triomf de la seva mort” i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el Crist Jesús a lloança de la seva glòria, per la virtut de l’Esperit Sant. De fet, en aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al Pare etern”.

                                               Amb raó, doncs, la litúrgia, és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i és causa de la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist Sacerdot i  el seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dfignitat ni en grau a cap altra accció de l’Església”. La litúrgia és el cimal al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força, ja que tots els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici i  mengin del sopar del Senyor. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot de l’Eucaristia com de la font, i, obté amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.  Però, per a assegurar aquesta plena eficàcia, cal que els fidels vagin a la sagrada litúrgia amb una recta disposició espiritual, que el seu esperit concordi amb la seva veu, i que col·labori amb la gràcia celestial per no rebre-la en va. Per això, els fidels han de participar-hi “de manera conscient, activa i fructuosa”.

                                               Fins aquí he resumit alguns paràgrafs del Vaticà II. Alguns han dit que les millores en la celebració de l’Eucaristia és un dels punts forts de la reforma derivats del Concili. Jo no ho penso així.  Al meu entendre encara manca tota una formació litúrgica, que és o hauria de ser l’aprofundiment del primer manament que fa referència a la implicació trinitària en la vida diària que suposa una espiritualitat de l’Amor de Déu envers cadascú i de cadascú envers Déu. Cal descobrir-revelació de la Persona del Pare, tal com la viu i manifesta Jesucrist en la predicació del Regne Patern, de la vinculació intrinseca de l’acció permanent de l’Esperit Sant que ens porta a conèixer i recordar com vivia Jesús, en quant a home, el primer manament. Parla de glorificació, ja ho hem vist en els capítols màgics de Joan, del 13 al 27, recomanats una vegada més. Sempre, com vius que són aquests capítols, s’hi descobreixen perspectives noves. Segur! Endins i més endins!

                                               Abans d’anar a l’Eucaristia cal “climatitzar-nos”, preparar la tensió espiritual, posar-se en les actituds de disponibilitat, d’obertura a la gràcia, d’atenció a qui, què, com del que obrarà el Senyor, si com a Cos Místic sabem lloar, beneir, adorar, glorificar, donar gràcies amb, per i en Crist. És un misteri de comunió, comunicació, adhesió. En un clima de “mans obertes davant Vós, Senyor”. De sentir-nos petits en la “coveta” dels genolls, de la falda de Déu, com ho pregonen els salms. Acte de reconeixement en la tradició jueva de reconeixement de la paternitat i de la filiació dels nadons. Res per la nostra acció pobreta, minsa, res de res i Tot en tots per Déu Pare. Reconèixer-se com a finit, petitó de Déu, família benvolguda d’un seguit de germans, als qui a tots dec record, pregària i acció de gràcies; i oferir-los a Déu Pare, portats per mans de Jesús, l’únic sacerdot que encamina les nostres tentines vers els braços oberts i amb un somriure patern ple de “misericordiós amor”. Pare ric en Amor, benigne i entranyable...

                                               Admiració, posar el cos en actitud d’ofrena, en un silenci descalç davant el Pare. Atents a les petites revelacions de la Paraula de Déu que ens obrirà als sentits amagats del nostre Mestre interior, l’Esperit Sant. Paraula de Déu, goig del cor en sentir-me unit a Crist amb uns salms que enjoien el cor amb una pregària, com si en ella hi fos tota la natura “a lloança de la seva glòria”. Concentrats en el misteri que ens transfigura en un Crist per sempre més Pasqual, Ell i cadascú de nosaltres. Oir -i més- sentir amb Jesús que a través dels lectors ens fa sentir la seva veu. Oferiment de tot allò més nostre en mans de l’oferiment del pa i el vi, destinats a ser ver aliment de cos, ànima i esperit. Comunió d’entrega a Déu Pare, amb la força i foc de l’Esperit Sant que ens anirà portant a la veritat-llibertat plenes. Deixem obrar a Déu, que Ell ens estima més i millor a tots, per ser-ne el creador, el reconciliador i el santificador. Quan estem en lloc sagrat descalcem-nos, tots igualment fills estimats de la Trinitat cohabitant en els nostres cors. Cal trempar l’esperit a fi de ser, sentir-se, després, testimonis de l’Amor Universal del Pare, de l’Amor com el de Jesús, de la fraternitat en l’Església que Pare i Fill li tenen encomanada a l’Esperit. “Serem ensenyats per Déu”, diuen les Escriptures. Ens elevarem mirada amunt o ben endins, que és el mateix, i gaudirem dient Pare nostre! Portarem la pau i en farem bona escampada, arreu. Pacificadors, pacificats. Ens farem u amb el Cos de Crist, rebent-lo amb Ell a tots els germans, saludats, coneguts i sobretot amb els que combreguem per poder-los estimar més i millor. Ungits per la presència i acció de l’Esperit Sant, anirem “beguts” a la festa dels “boigs, dels entusiasmats” per la causa i honor de la família: El Regne del Pare, que creant estima i estimant crea. Això ara, aquí i per sempre. Anirem en Pau amb la benedicció perfumada del Pare, pel Fill i en l’Esperit Sant. Amén. Porteu arreu, gratis, allò que heu rebut GRATIS. Tot el món teologal; què en sabem nosaltres? Ai, las!

Celebració eclesial de l’Acció de la Sma. Trinitat, 22 de maig de 2016. Sabadell

dissabte, 14 de maig del 2016

Homilia de la Pentecosta del 15/05/2016 del P. Josep M" Balcells

L’ESPERIT  SANT  OMPLE  L’UNIVERS

                                               L’he començat tres o quatre vegades aquest comentari de la festa de Pentecosta. N’he sentit l’impuls i com la necessitat, àdhuc la urgència precisament en el món d’avui, tan necessitat d’obrir solcs i vols a l’espai de la transcendència i a l’espiritualitat que de per tot es va sentint en petits grups i persones ¡singulars! com una manera de respirar aire pur enmig de tant de materialisme que, a poc que et deixes, t’enverina i en sents l’ofec. El papa Francesc ens fa mirar més amunt o més endins, que ve a ser el mateix. Tots els seus escrits tan a ras d’humanitat, entenedors i inspiradors, són un reclam per inspirar i expirar, portar bellesa  a dins i retornar el bes de Déu a tot el creat. És l’amor que circula de fora a dins o, millor, si voleu, de dins a fora. És la plenitud de la senzillesa, feta espiritualitat, feta nova visió i més plena vivència del viure “per l’Esperit, amb Ell i en Ell”. “Omple l’univers intern”, perquè és l’Omplenedor, per bé que no hàgiu vist mai aquest mot que m’inventat: ¿qui serà capaç d’abastar aquest cel i terra nous de l’interior? Raó tenia Agustí de girar els seus ulls a la grandesa de la seva interioritat, on rauen les plenituds de l’acció de l’Esperit Sant que ens porta suaument vers les “meravelles” que -exclama Maria al seu Magnificat- “el Totpoderós obra en mi”. Tothom hauria de tenir i poder cantar el propi Magníficat amb l’acció i presència gratuïtes de l’Esperit Sant conegudes, reconegudes i agraïdes. El Crec en l’Esperit Sant, tan sintètic del Credo, ens hauria d’obrir al record de les vivències del “Déu en nosaltres”. D’això en diem espiritualitat. “Solc i vol” que en diu el poeta franco-xinés: François Cheng en la seva obra: “Cinc meditacions sobre la mort (Altrament dit sobre la vida)”, edit. L’art de la memòria),

                                               Tinc la sensació de que, posat al teclat, em deixo portar i de fet em surt un més d’aquests possibles glops de la fontana interior que a cadascú, segons diu Jesús, li raja per a la vida eterna: Allò de Joan de la Creu: “Que bien sé yo la fonte que mana i corre, aunque es de noche”.

                                               Torno a on volia anar de bon principi: Sant Pau ens farà d’introductor. Anem a l’epístola als Gàlates: “Si vivim per l’Esperit, comportem-nos també segons l’Esperit. Després de confrontar amb les obres de la carn, dóna pas als fruits de l’Esperit: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix: N’explanaré un xic cadascun d’ells:

  • Amor, també se’n diu àgape, del qual Benet XVI en va escriure la seva primera encíclica. Aquí hi ha inclosos l’amor a Déu, l’amor a Jesucrist, i l’amor a l’Esperit Sant. On he posat a , bé podria posar de, segons allò de que tot comença per l’amor primigeni que Déu ens dóna i del que ens fa partícips. Aquest és el principi i fonament de tots els altres fruits que tots són dons. No són virtuts en el sentit usual de que nosaltres en siguem els autors. Són do gratuït de Déu. L’amor “que ha estat vessat” i que com a “beguda de l’Esperit” que esponja tot l’home interior, l’home espiritual. Transvasat de Déu a nosaltres i, en reciprocitat, de nosaltres a Déu, per obra de l’Esperit Sant, i que també es traboca a tota criatura, a tots els homes “que estima el Senyor”. Se l’anomena en primer lloc, perquè és font i síntesi de tots els altres dons i és origen de tota gràcia. El papa Francesc publica L’alegria de l’amor, unint inseparablement els dos primers dons i fruits de l’Esperit. I més encara, seguint Benet XVI, parem esment a l’expressió, formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’Amor que Déu ens té i hi hem cregut”, de Joan en la seva primera carta: “Déu és amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell”. En això rau “el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu (Pare) i també la imatge consegüent de l’home (fills en el Fill) i del seu camí (seguiment de Crist per moció contínua de l’Esperit Sant).
  • Goig que segons Pau és la joia, gaudi, alegria profunda que oreja, perfuma i causa i manté l’Esperit Sant. És l’alegria de que parla Jesús en el seu comiat i que ens l’augura per a tots els creients, aquella que ningú ens podrà prendre i que serà portada a plenitud en un continuum marcat per l’esperança. Se la denomina “l’alegria de la fe”. No és sols tenir-la, sinó experimentar-la, sentir-la. Ve a ser com la “salut” espiritual. Un benestar global, com un sentiment d’harmonia de tot el cos, ànima i esperit. Francesc titula la seva primera i programàtica Exhortació: “La joia de l’Evangeli”. Abans d’invitar-nos a l‘evangelització ens diu que sense joia no hi pot haver evangelització. Joia, “que omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús”. “Amb Jesús sempre neix i creix la joia”. Sempre en singular, ho abasta tot i es deixa sentir com un remoreig, com una mena de fil musical de fons. És el fruit de l’abandó en la governança de l’Esperit en el cor cristià. Francesc torna a insistir en el darrer document en “L’alegria de l’amor”. Laetitia perfecta, d’arrel franciscana.
  • Pau: La pau com a benaurança. La pau específica de Jesús: la “meva pau”, no com altres paus que amaguen pors i tota mena de guerres, cap d’elles petita, cap en què es pugui guanyar, perquè totes les perden àdhuc els que es creuen guanyadors. Avui en tenim constatacions de primera mà i de primers plans en les pantalles... La pau que Jesús ens mereix com a gran reconciliació amb el Pare, amb tothom, i amb nosaltres mateixos. Francesc d’Assís demana de ser-ne instruments revolucionaris, ell que demana: que on hi hagi... jo hi posi.... Pau i Bé.
  • Paciència: És sinònim de magnanimitat. És la lògica de Déu: la seva misericòrdia. És l’esperança que Déu té en nosaltres. Allò dels salms: “Déu és pacient i misericordiós”. Diu Francesc: És el binomi que apareix sovint en l’A. T. per a descriure la naturalesa de Déu. Aporta el pensament de l’enyorat papa Joan XXIII que en obrir el Vaticà II digué que “l’Església vol mostrar-se mare amorosíssima de tots, benigna, pacient, plena de misericòrdia i de bondat per als fills que n’estan separats”. En Déu tot té els ritmes de l’esperança. Tot amb ritme humà, biològic, sense presses, deixant que les coses i les situacions madurin. Espai entre sembra i sega. Tot està conformat segons una escala de procés. De maduració, de creixement. La creació està oberta, es va fent, és una continuïtat: com d’un anar a més i millor. Tot requereix temps. La maduració d’un fruit a l’arbre és una poesia de paciència. Un símbol de com actua la natura, els tempus són llargs... A cada cosa, persona, hi ha de donar-li la importància del temps i de l’espai. Tot requereix temps. Ens hem acostumat a la fruita verda, sigui humana o natura. Tot “al punt”, “en sazón”, diuen. No cal  córrer en virtut, la gràcia és un “nar-hi anant”. L’Esperit normalment no vas a batzegades. És ventijol, alè de respiració. Tot té el seu ritme. Créixer, deixar créixer, fer créixer. Siguem pacients amb nosaltres mateixos, i en serem amb els altres. Acceptació i acolliment. Les grans amistats es fan com una obra d’art, poc a poc, polint, detall a detall. A Efesis 4, 1s: “Us exhorto jo, el pres en el Senyor, a comportar-vos d’una manera digna de la vocació a què heu estat cridats. Amb tota humilitat, mansuetud, amb paciència, suporteu-vos els uns als altres amb caritat, sol·lícits a conservar la unitat de l’Esperit en el vincle de la pau”.
  • Benvolença: estar oberts per amor a tots els altres. Voler-los bé per ser qui són, fills estimats d’un Déu que només pot ser benvolent. Com si tots fossin de família, propparents. Benvolguts, welcome. Una fina recepció i acolliment; amb un somriure mantingut, espontani. No a moments, per cortesia, sinó amb una actitud oberta, d’acceptació. Saber conviure, tenir-los en compte. Practicar l’empatia sense forçar. Ti voglio bene diuen els italians. L’arrel de bene- Bé-
            neir, benvinguda, benestar, etc.                                           
  • Bondat. Ser bo d’arrel. És el desideràtum de l’ésser per ser-ho envers els altres. Només és bo Déu, ho és d’essència, no pot deixar de ser-ho, però ho és sense constricció. És com l’amor que es dóna i comunica: fa participar de la seva manera de ser. Divinitzant-nos, fent-nos “domèstics”, creant lligams amb Ell. Fer de casa. La referència només la podríem trobar, si tenim sort, en els pares. Que veient-te és com si veiés i tractés amb un amic de Déu, que tingui aquesta sensació. Trobo que la bondat en les persones et reconcilia amb la humanitat. Per a mi és l’expressió més tendrament humana. “La bondat consta per sempre” Ho llegeixo en el salm. Benignes i entranyables, com Déu. Naturalment a mesura humana. És l’arrel de l’ésser: veritat, bondat, bellesa, unitat.
  • Fidelitat: En el sentit de confiança, de no posar tels de dubtes en els altres. Disponibilitat a creure’l, a estar oberts a una certa ingenuïtat respecte de l’altre. Franquesa, anar amb el cor a la mà, no amb un lliri, però. Pensar que l’altre és fiable mentre no ho desmenteixi l’obrar. Estar a favor de l’altre, sense judicar-lo. L’experiència tinguda et porta de primeres a tenir i mantenir confiança. Disposat a creure en els altres. A recomençar l’aposta cordial envers els més propers, amb els que la convivència et permet no judicar tan sols; és com estar desarmat de bones a primeres. Ha de ser propositiva. D’entrada, sí. Sí no hi ha gràcia de part de l’Esperit, corren mals temps... És viure a contracorrent, ja ho sé.
  • Dolcesa: Ser suau, bla, acollidor, entranyable. De formes contingudes, més aviat arrodonides, no punxegudes. És ser als antípodes dels cultivadors dels “egos”. Estimables, amb paternitat-maternitat a flor de pell. Que hi pots descansar en l’altre. No tractar pel que hom fa, sinó pel que un és. L’espontaneïtat et fa empàtic, simpàtic. Només és possible si un estima l’altre. Jesús diu: “Veniu a mi que sóc mansuet i humil de cor i trobareu descans en mi”. Oferir hospitalitat a l’altre; que s’hi trobi en mi com a casa. Descansat,  lliure, sabent que hi tinc lloc i que se m’estima. Donar felicitat. No ser empallegós, Deixar ser com un altre és. Fer de bon compartir.
  • Domini d’un mateix: Autodomini, disciplinat. Donar la preferència a l’altre. Anar contingut i lliure a la vegada. Exercitat, amb hàbits de convivència. Entrenat a ser senyor d’un mateix. És l’ascètica de l’Esperit. Coherents entre el pensar, dir i fer. Ser apassionat, però raonable a la vegada. No a la desmesura, saber ser equilibrat i equànime. L’estètica de l’ètica. Ser “apersonat”. No crispat, amb molles de flongesa. No tou, sinó ben temprat.

                                               Després d’haver escrit el què he escrit vull fer unes puntualitzacions. Això no és possible ni prescriptible. Això és l’aire de l’Esperit. Són vies que en alguns aspectes es poden anar actuant sota el buf, l’alè de l’Esperit. Són “tendencionals”, vull dir marquen tendències. Ho podem llegir i... somriure; però també podem respirar un aire nou que ens ve sense saber ni de qui, ni d’on. Tot el que és de Déu és incontaminat. Ja només fer “bafs”, ja ens entona. Fer una gimnàstica adequada només, ja obre camins de l’Esperit. Deixem sempre que Déu sigui Déu en nosaltres. Ell farà el tot i la resta. Que Déu sigui el tot en tots; i nosaltres anem al nostre pas, segurs que Déu pot més i més que el millor “nosaltres”. No ens inquietem -la resta que Déu obrarà- serà la nostra petita suma del dia a dia, present a present. “Veniu oh Esperit Sant, Aura divina / baixeu del cel als cors que haveu creat; / Pentecostès l’obra del Crist culmina: / Veniu Amor sagrat”.

 Diumenge de Pentecosta, 15 de maig del 2016   Sabadell 

dissabte, 7 de maig del 2016

Homilia de l'Ascensió, del 08/05/2016 del P. Josep Mª Balcells

JA L’HE GLORIFICAT I ENCARA EL GLORIFICARÉ

                                               Mort, Resurrecció, Ascensió i, si voleu, també Pentecosta formen una unió indissoluble. Acomplerta la missió que el Pare encarregà al seu Fill, Jesús el Crist, aquest “se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare. I tornarà gloriós... I el seu Regnat no tindrà fi” (Credo). Així concloem el gran cicle pasqual. “I ells se n’anaren a predicar per tot arreu. La presència constant de l’Esperit de Jesús “cooperava confirmant la predicació de la Paraula”, diu Marc. Remata Mateu: “Jo seré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. I rebla Lluc: “Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans del món”.  Es clou així un “fet” més que històric –algú en diria certerament “metahistòric”-: Jesús, l’anomenat el Crist, l’Ungit, després d’obrir les pàgines d’una història a datar, com totes –i determinant com cap altra!- després del curs de la seva vida, va lliurar cos i ànima al Pare i fou endut cel amunt i fou coronat com a Déu de cels i terra. “Déu tot ho ha posat sota els seus peus, i a Ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu Cos i complement, Ell que té en totes les coses la seva plenitud”. Se’n fa una narració que té moltes semblances a la pujada d’Elies arrabassat cels amunt, a la presència del seu deixeble Eliseu de qui recull el mantell de profeta, com a penyora per així continuar la vida profètica del seu Mestre... També Jesús envia el seu Esperit per tal de continuar la seva missió arreu del món. Tots som enviats amb l’encuny de l’Esperit. I “els deixebles plens d’una gran joia” se’n tornen a la feina inconclusa de l’evangelització. S’escenifica un comiat i al mateix temps un retorn verificable, ja a partir d’aquell precís moment i a partir d’una vivència forta, única, de ser experimentador i testimoni a la vegada del poder i entusiasme per Jesucrist en la seva obra. Allò de ser místics o no ser. Nois, mans a la feina! L’evangelització ens reclama, primer la nostra, després la dels altres. Bona feina a tothom! Bona sembra i bona sega!

                                               Estem avui en situació de final o de síntesi. No és hora d’explanacions, ni de resseguir dogmes, morals ni cultes. Avui ens enfrontem amb goig amb l’última lliçò “magistral” del curs de la vida del nostre Mestre. No serà novetat, perquè hem anant refermant la vivència bàsica que ens pot permetre d’identificar-nos amb el Mestre i amb el seu Missatge o Mestratge: Ser en el possible una mateixa cosa en Crist!. Anem, doncs, a l’inici de “La Joia de l’Evangeli”, on coincideixen Benet XVI i Francesc, aquest citant-lo amb èmfasi: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel Trobament amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. També jo mateix, pobre de mi, no em cansaré de fer-ne cita i comentari, perquè la trobo bàsica. Si se’m permet, anem, de bon començament, a la font de la cita que és al mateix començament de la Carta Encíclica “Déu és Amor” amb que va voler iniciar el seu pontificat Benet XVI: “Déu és Amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell” Aquestes paraules de la Primera Carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: -la imatge de Déu, i també -la imatge consegüent de l’home i -del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

-  “Hem cregut en l’AMOR de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida”. I a continuació venen aquelles paraules que Francesc fa seves i vol fer-nos-les molt i molt nostres: Glossem-les punt per punt per veure d’extreure’n els pensaments d’ambdós papes, i que l’Esperit m’hi i us hi acompanyi, perquè són paraules de vida eterna, com deia Pere en una ocasió de màxima transcendència: “És que també vosaltres us en voleu anar

-  “Com és comença a ser cristià? Bona pregunta.Tots sabem que el baptisme ens obre les portes de la filiació divina. Però encara que això és veritat per part de l’Església, si no hi ha un acte explícit de fe en Jesucrist, Déu i Home vertader, no hi per part nostra cap adhesió personal. Estem a nivell humà només arrelats en la fe dels nostres pares o padrins. Pocs se’n saben valedors. Créixer com a cristians vol dir desenvolupar una llavor  que s’ha de conrear. Ha de venir un dia que hi hagi explícita una fe en l’Amor de Déu com a opció fonamental del nostre viure. Per això Francesc parla primer de tot de l’evangelització nostra, que s’hauria de donar en l’aprofundiment del kerigma, és a dir: del primer anunci que hauria de provocar un camí de formació i de maduració. L’evangelització busca un creixement, que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té per ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament ”Ja no visc jo , sinó que Crist viu en mi”. No seria correcte interpretar aquesta crida al coneixement exclusivament o prioritàriament com una formació doctrinal”. “Per altra banda, aquest camí de resposta i de creixement va sempre precedit pel DO. La filiació que el Pare regala gratuïtament i la iniciativa del do de la seva gràcia són la condició de possibilitat d’aquesta santificació constant que agrada a Déu i li dóna glòria. Es tracta de deixar-se transformar en Crist per una progressiva vida segons l’

 No es comença per una decisió ètica o una gran idea: No és per la moral que entrarem en el misteri. “La centralitat del kerigma o primer “anunci” demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes poques doctrines, a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci : proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”. (És l’evangelitzador primer evangelitzat. “Una persona que no està convençuda, entusiasmada, segura, enamorada, no conven

Comença per una trobada amb un Esdeveniment. Trobada vol dir obrir-se a una persona de cor a cor. Tenint-ho com una revelació, com un fet singularíssim de la nostra vida. Com una descoberta a partir de la qual en quedarem ungits, meravellats, com allò més gran que ha succeït en la nostra vida. Esdeveniment vol dir per Mounier un fet fora de mida, que marca època, singularíssim, al qual es farà referència d’ara en endavant. Aquest primer anunci ho és en un sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquest a que sempre hem de tornar a anunciar (o a rebre’n la sacsejada o la inigualable meravella viva i vital)

-          “Trobada amb una Persona”. “No hi pot haver autèntica evangelització sense la proclamació explícita que Jesús és el Senyor, i sense que existeixi un primat de proclamació de Jesucrist. L’evangelització ha de ser com a predicació joiosa, pacient i progressiva de la mort i resurrecció salvífica de Jesucrist; ha de ser la prioritat absoluta. Això val per a tothom”.
-          “Que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”: “Només gràcies a aquest Trobament –o Retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat” (el jo com a única referència) . “Arribem a ser plenament humans, quan permetem que Déu ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”. “La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”.  (Deixeu-me dir que les meves explicacions més o menys malgirbades són de Francesc. Heu de llegir sense excusa: La Joia de l’Evangeli. No us ho perdeu! Seria una lamentable pèrdua, ai! “El trobament personal amb l’amor de Jesús que ens salva”.N. 264- 267)

Tornem a Benet XVI: “Hem cregut en l’Amor de Déu” envers tothom, i és reconfortant pensar-ho i delitar-nos-hi. I, ja que és Déu qui ens ha estimat primer, ara l’amor ja no és només un “manament”, sinó la resposta al do de l’Amor, amb el qual ve a trobar-nos. Per això, en la meva primer encíclica vull parlar de l’Amor, de com Déu ens satisfà, i que nosaltres hem de comunicar als altres... El meu desig és suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví”. Bon repicat aquest final del cicle pasqual!  Sembrem-hi les llavors de la vida tota sencera de Jesús, i esperem-hi la collita d’evangelització, encara que siguem de la lleva de l’hora undècima. No oblidar mai: “Hem cregut en l’Amor de Déu. Creure i estimar és el mateix. “Us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. Centralitat de Jesús, Ell i Ell tot sol: “”. Tota l’epístola de Pau als efesis centrada en Crist. Aquí és on hom poa tot Jesús! “Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi” Sempre la col·lecta. Sempre!

 Ascensió del Senyor, 8 de maig del 2016.   Sabadell