divendres, 26 de febrer de 2016

Homilia del diumenge 28/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

EL  SENYOR  ÉS  COMPASSIU  I  BENIGNE

                                               Ja ens tocava parlar de la misericòrdia i ho fem en aquest diumenge III de Quaresma perquè d’alguna manera ens hi porten les lectures d’avui. Déu es fa present en la bardissa que, tot i cremant, no es consumia. Això va suscitar la curiositat de Moisès i s’hi va atansar. En aproximar-se, Déu es manifesta i Moisès es descalça per ser terra sagrada la que trepitja i se sent cridat en propi nom i llavors Déu li parla com el Déu dels seus Pares, a comptar des d’Abraham, com vàrem llegir diumenge passat en el moment en què feia una aliança amb ell i amb la seva descendència. El crida per enviar-lo als seus germans, perquè ha sentit el clam que proferien i  coneix els seus sofriments. I ha decidit d’alliberar-los de l’esclavatge dels egipcis i vol fer efectiva la promesa feta a Abraham de fer-los pujar a un país que regalima llet i mel. Es defineix com “el qui és”. Així es farà anomenar de tots ells per sempre. Renovarà el pacte amb el seu poble en ple desert i Moisès farà d’intermediari portant la veu i la voluntat de Déu envers el seu poble, tot i la seva rebel·lia sovintejada...

                                               Pau recordarà als cristians de Corint que tot i haver obrat coses grans amb ells, les gestes meravelloses, narrades als llibres del Pentateuc sobretot a l’Èxode, malgrat tot es lamentava de no haver tingut una correspondència per part d’ells i assenyalava que en el desert van morir molts d’ells i així Pau els volia advertir als seus enyorats deixebles i amb ells a tots nosaltres; d’aquí que restaren escrits aquests fets, com per guardar-ne memòria i ser previnguts. Per tant, “els qui es creuen estar ferms que mirin de no caure”. Cosa que queda evidenciada en l’evangeli on amb la paràbola de la figuera que no dóna els fruits esperats i que l’amo, benvolent, permet una nova oportunitat de deixar-la un any més, en espera de que amb una més intensa cura ja doni en endavant els fruits com s’escauen. Això té una correspondència amb la idea clau de què ens parla el papa Francesc quan dóna a Déu la definició de ser misericordiós, presentant Jesucrist com el rostre misericordiós del Pare. Té com a síntesi del misteri de la fe cristiana l’acció misericordiosa del Pare a través de Jesucrist. Déu es presenta com un Déu compassiu i misericordiós, lent a aïrar-se i pròdig en l’amor i la fidelitat. L’expressió “amor fidel” es repetida profusament a l’AT. Jesús és l’enviat pel Pare per a revelar-nos de manera definitiva el seu amor. “Qui el veu a Ell veu el Pare”. “Jesús de Natzaret –diu el papa- amb la seva paraula, amb el seus gestos, amb tota la seva persona revela la misericòrdia de Déu. Sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia. És font d’alegria, de serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia és la paraula que revela el misteri de la santíssima Trinitat. Misericòrdia és l’acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l‘esperança de ser estimats, no obstant el límit del nostre pecat”. “Som cridats a fer més fort i eficaç el nostre testimoni de creients”. Déu dóna de bon grat moratòries i espais de reconversió, d’obrir-nos al seu influx misericordiós. És tanta i tanta l’esperança que el papa ha posat en aquest Any Jubilar per amarar-ho tot en la tendresa del  perdó de Déu i del seu amor misericordiós...!

                                               Fins a 160 són les vegades que anomena la misericòrdia en la seva Butlla de proclamació del’Any Jubilar extraordinari, la té tant en el cor que no és estrany que n’hagi pres d’aquesta expressió el lema del seu pontificat. En llatí com és costum miserando et eligendo. És a dir, en tenir misericòrdia al mateix temps el va elegir. Amb una mirada profunda i plena de tendresa el va escollir a Mateu i de pecador i publicà en va fer un dels Dotze.

                                               Sant Lluc és el gran evangelista de la compassió i de la misericòrdia. Profusió de paràboles que expressen aquesta característica divina fruit de l’amor que n’és la mateixa definició segons Joan: Déu és Amor”. Dir misericòrdia és dir perdó set vegades set. Sempre i sempre. Per aquest motiu Jesús es dirigirà a Déu com a Pare. Tenim la paràbola de l’ovella perduda, de la moneda extraviada, del Pare i els dos fills seus. Aquest és un dels moments que commouen el cor, perquè Déu s’excedeix i es mostra fidel, ardit i d’una plenitud divina que ens meravella i ens força dolçament a fer obres, a tenir sentiments de misericòrdia, a tenir permanentment les portes de casa sempre obertes. La serenitat del cor, que n’és la conseqüència i que n’és testimoni, ens deixa plens de joia i agraïts. Perdonar, que no és fàcil, només ho podem fer empesos pel mateix Crist que així obrava arreu, arreu. Ens diu Francesc que “Déu no es limita a  afirmar el seu amor, sinó que el fa visible i tangible. La misericòrdia es converteix en ideal de vida cristiana i en criteri de credibilitat de la nostra fe. Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare del cel. “Benaurats els misericordiosos, perquè trobaran misericòrdia”. El papa ens mou a que sigui aquesta benaurança la que ens inspiri durant l’Any Sant. És determinant per a l’Església i per a la credibilitat del seu anunci que ella visqui i testimoniï en primera persona la misericòrdia. El seu llenguatge i els seus gestos han de transmetre misericòrdia per a penetrar en el cor de les persones i per a motivar-les a retrobar el camí de retorn al Pare”.

                                               Us heu fixat en que darrerament hi ha una tendència a “maternalitzar” bé sigui Déu, bé les relacions humanes. A Déu Pare hi afegim amb molta naturalitat Pare-Mare. En una societat que es veu moltes vegades òrfena de pares i singularment de mares ha florit el sentit de tendresa, d’estimació emotiva i cordial. Trobem bé i ens dóna serenor quan els salms ens mostren com Déu té entranyes de misericòrdia, que Déu estima entranyablement tot el que ha creat. Que Déu és més íntim que la nostra pròpia intimitat. Que Déu com una gestant ens va brodant en el secret del  si matern: “Tu has creat el meu interior, m’has teixit en les entranyes de la mare. Et dono gràcies perquè m’has fet tan admirable, les teves obres són meravelloses: ho reconec amb tota l’ànima...” Ell ens ha estimat abans de néixer, a tal extrem que fins i tot si una mare s’arribés a oblidar d’un fill de les seves entranyes, Ell no se n’oblidaria mai. Són constatacions de que l’àmbit dels sentiments s’ha badat i es manifesta més a les clares. Pau ens invita a “tenir  els mateixos sentiments de Crist Jesús”. Això promourà un estudi-pregària de la intimitat de Jesús. De com mirava, com tocava, de com irradiava. Quins eren els seus gestos. De com s’atansava a la gent. De com es compadia, de com plorava. Un Crist molt i molt humà. Pau diu als colossencs i a altres deixebles que no l’han conegut: “Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l’amor, arribin a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. En ell hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement”. De forma similar Pau els diu als efesis: “Prego al Pare que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força de l’Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”.(Ef 3, 16-19)  I encara escrivint als filipencs: “Així per tot el que en el Crist pot haver-hi d’exhortació, de persuasió caritativa, de donació d’esperit, d’afecte entranyable i de compassió, feu complet el meu goig tenint els mateixos sentiments, la mateixa caritat, una sola ànima, ben avinguts; no feu res per rivalitat, ni per vanaglòria, sinó al contrari, amb humilitat considereu els altres superiors a vosaltres mateixos, sense procurar cadascú pels propis interessos, sinó pels dels altres. “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús”.  Tant és així que Pau arriba a dir: “No sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi”.  En síntesi: Jesús és el nostre model de pensament, de sentiments, de paraules i d’accions. En Ell s’ha visibilitzat la misericòrdia del Pare-Mare.

                                               El culte a Maria ha revifat pels mateixos motius del que se’n diu avui la intel·ligència emocional que ha posat de relleu que els sentiments són molt importants en la nostra vida de cada dia. No és gens estrany, doncs, que el papa citi Maria com a mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos salve! “Al peu de la creu, en l’hora suprema de la nova creació, Crist ens porta a Maria. Ell ens porta a ella, perquè no vol que caminem sense una mare, i el poble llegeix en aquesta imatge materna tots els misteris de l’Evangeli. Al Senyor no li agrada que falti a la seva Església la icona femenina”. (La joia de l’Eva)                    
 Diumenge III de Quaresma, 21 de febrer del 2016.  Sabadell