divendres, 18 de desembre del 2015

Homilia del diumenge 20/12/2015 del P. Josep Mª Balcells

MAGNIFICAT
                                              
                                               Ja arribem, enjoiats els cors, al quasi últim tram del nostre pelegrinatge d’Advent. De cop i volta se’ns emporta la imaginació en ales ben obertes i ens deixa planant i aterrant a l’escena de l’evangeli d’avui, no com a espectadors, sinó com a discrets actors secundaris, on hi hem de fer el nostre paper presencial i mínimament actiu, que no seria pas poc de ser-hi amb plena consciència de voler-hi ser, en una de les visites més tendres i encisadores de Lluc, en els evangelis de la infància de Jesús, com se’n diuen. Maria, embarassada de poc d’un Fill inesperat plogut del cel (!)  i des de “l’esdeveniment”, Esperat (!) d’una forma singularíssima, única. Rememorem així una altra Visita, aquesta feta a Maria, que d’ençà d’aleshores se’n dirà “ l’Anunciació”, terme únic en la Història de la humanitat. Tant d’una com d’una altra visitacions, de suprema vibració humano-divina! Ambdues, incomparables en el sentit més literal de l’expressió, perquè suposen una Presència i Acció d’un Déu fet present i vivíssim a través de l’Esperit Sant que obre un privilegiat àmbit de fe en l’Anunciació. (“Faci’s en mi segons la teva paraula”) i corroborada i exaltada en l’altra Visitació. Meravellats no ens movem del diàleg amb un intercanvi d’expressions verbals de fort contingut profètic entre les dues dones: Elisabet i Maria; i en l’altre diàleg no verbal, a nivell entranyable, en el sentit més propi, essent l’Esperit Sant qui “comunica” la joia de Jesús, petitó petitó, que fa saltar Joan al si de la seva mare. D’ençà d’aquesta trobada, la Visitació esdevé el paradigma de totes les visites que esdevindran “obra de misericòrdia”, tant física com plena d’humanisme i espiritualitat. ANY Jubilar de la Misericòrdia. Hi entrarem poc a poc, prenent panoràmica dels seus sentits-

                                               Estranyesa gran, la d’Elisabet, per la Visita de la seva parenta, una joveníssima Maria que ha sabut que també ella, Elisabeh, està gestant, superada gloriosament la seva esterilitat (ignomínia en la seva cultura jueva on la maternitat era de per si un gran favor de la vida per a les dones!). Tot s’esdevé en un clima de gràcia, de Gràcia en majúscula, que les afecta a totes dues. Elisabeth sap per revelació que Maria també està brodant el seu Fill en les seves entranyes (Mare de Déu de l’Esperança, 18 de desembre, pre-octava de Nadal!) I prorromp en plena exaltació: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. Déu li ha revelat –oh extraordinària, inefable des-velació, somni subconscient de tota maternitat jueva!- la presència i (en parentiu a més a més) de l’escollida per ser la mare del Messies”. “¿Qui sóc jo perquè la Mare del Meu Senyor em vingui a fer-me les amoroses felicitacions per una maternitat que li està prenent ostensiblement el cos i l’esperit”. Quina escena més carregada d’emotivitat, del goig compartit d’un Déu que les ha apropat al secret designi de Déu, “la decisió benèvola que havia pres, fet en la plenitud dels temps” – i són, oh meravella, ara i aquí!-. “Mira”, li diu,  commoguda  fins al més íntim de les seves entranyes: “Mira” i admira! “Tan bon punt he sentit la teva salutació, el meu nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes”. I posant la joia de la Mare novella per damunt de la seva pròpia, ella no surt de la seva estupefacció. Ho sap tot. Déu li ha donat aquesta entrada en la intimitat d’Ell i de Maria: prorromp, no es pot dir amb més joia: “Benaurada tu que has cregut el que Déu t’ha confiat. Sóc paraula de Déu: en veritat, en veritat et dic que “allò que Déu t’ha fet saber, es complirà”. Una estreta abraçada segella un doble projecte que unirà les dues vides. Joan el Precursor i Jesús, el Messies esperat. “Sóc l’esclava del Senyor, que es faci en mi segons les teves paraules”. Abans Maria no obri el seu cor exultant amb el Magníficat, nosaltres entonem el que n’hem fet el nostre Càntic en aquesta escena on hem estat convidats de fila zero. No volem interrompre, sols fer el nostre paper en aquest escenari d’excepció: Agafo (agafem) el Càntic d’Efesis 1: 3-14 i commoguts diem amb llàgrimes als ulls, com podem: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena  de benediccions espirituals dalt al cel...”. Us convidem a arribar vosaltres fins al final: “I farà que siguem lloança de la seva glòria”. Deixem ara que Maria s’esplaï: “La meva ànima magnifica el Senyor, i el meu esperit celebra el Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Aixeca el vol dels temps venidors: “Des d’ara, totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra (en present i més enllà de la història) en mi meravelles”. Fem una pausa. En un silenci contemplatiu unim cel i terra, deixem que l’Esperit Sant perfumi aquesta trobada única, definitiva, on hi tenim cabuda, discreta però segura, al fons de l’escenari: ¡Com ens són de nostres aquestes dues maternitats! En Jesús no-nat també hi som nosaltres! Diu el Vaticà II: “I Maria va donar a llum el Fill que Déu va constituir primogènit entre molts germans, això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”. Qui ens havia de dir que estaríem en Jesús fent-se persona, petit, petitó, tan endins de les entranyes de Maria! Allí hi hem “presa la seva fesomia”, la de Jesús, com el girasol que de tant mirar el sol tant se li assembla! També nosaltres “fets semblants a la imatge  del Fill que és el primogènit entre molts germans, rebem les “primícies de l’Esperit”, amb les quals se’ns fa capaços de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència” tot l’home és restaurat interiorment “fins a la redempció del cos”. Ai, el misteri dels misteris, l’Encarnació!; si en fóssim més conscients, si ens en sentíssim més joiosament vinculats, més corresponsables, de forma  que cada any per Nadal ens en gaudíssim i re-aprenguéssim a saber què vol dir, des de Déu, ser-ne “creats, redimits i fets cristians”, que dèiem a les nostres pregàries d’infants... El Nadal ens concerneix per les arrels de ser persones noves, de ser “fills de Déu”,  d’estrenar el vestit nou d’un renaixement en Jesús. Renascuts en el Fill, se’ns diu i repeteix aquests dies sorprenents, que per poc aprofundiment se’ns tornen repetitius!

                                               Mireu com s’expressa el Vaticà II respecte de nosaltres, fills en el Fill: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Ell és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes”. També per a consol de tants avis respecte dels seus fills i néts afegeix el Vaticà II: “Tot el que hem dit dels cristians que mantenen la fe viva en el Senyor encarnat, que ha fet vida com la nostra, però tan singular, única, vertader mirall de les nostres vides en el seu seguiment, ressuscitats en la seva resurrecció, amarats d’Eucaristia i enviats a evangelitzar com Ell ho féu”. Tot “això no sols és vàlid per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Donat que Crist va morir per tots i que l’ultima vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual”. Deixem en les mans i en el cor de Déu, del seu Fill i germà nostre i sota la influència de l’Esperit Sant, ric en misericòrdia, que sempre treballa per difondre una imatge paterna de Déu, “que estima entranyablement tot el que ha creat”. Fem confiança total a la total confiança que Déu ens fa, sempre operativa, salvant la llibertat, la que hauria de ser col·laboradora, i que momentàniament es mostra com  escull. “Deixem obrar a Déu i ja Ell farà que tothom trobi el seu camí d’accés al Pare pròdig en amor, que no decau mai. Estem a tocar de mans i de cor al Nadal, únic com sempre, que és novedós en cada reactualització, com ho és sempre l’Eucaristia que n’és senyal, mirall i sagrament que reencarna Crist glorificat i ens fa néixer i renéixer -oh admirable comunió!- del tot a nosaltres. “¡Senyor, ja crec, però augmenta la meva fe” que és tan petita, i la voldria fer créixer, créixer, créixer. Això és Nadal. El papa Francesc acaba la seva crida a ser evangelitzadors (“La Joia de l’evangeli”) amb aquesta petició: “L’estel de la nova evangelització” que n’és el títol dels últims números de l’Exhortació: “A la Mare de l’Evangeli vivent li demanem que intercedeixi perquè aquesta invitació a  una nova etapa evangelitzadora sigui acollida per tota la comunitat eclesial... Hi ha un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església. Perquè cada vegada que mirem Maria tornem a creure en l’aspecte revolucionari  de la tendresa i de l’afecte... li preguem  que amb la seva oració maternal  ens ajudi perquè l’Església arribi a ser una casa per a molts, una Mare per a tots els pobles, i faci possible el naixement d’un món nou.

                                               Com que per a molts serà difícil que puguin tenir fàcil accés a la pregària conclusiva del memorable document (“La joia de l’Evangeli”) la posem com a homenatge a Maria, sense la qual Nadal quedaria orfe de Mare i també a Francesc que ens té el cor robat... A Déu que ens l’ha donat siguin enlairades les nostres gràcies:

                                   Verge i Mare, Maria
                                   vós que, moguda per l’Esperit,
                                   acollíreu el Verb de la vida
                                   en la profunditat de la vostra fe humil,
                                   totalment lliurada a l’Etern,
                                   ajudeu-nos a dir el nostre “sí”
                                   davant la urgència, més imperiosa que mai,
                                   de fer ressonar la Bona Notícia de Jesús.

                                   Vós plena de la presència de Crist,
                                   duguéreu la joia a Joan Baptista,
                                   fent-lo exultar en el si de la mare.
                                   Vós estremida de goig,
                                   cantàreu les meravelles del Senyor.
                                   Vós que estiguéreu plantada davant la creu
                                   amb una fe indestructible
                                   i rebéreu l’alegre consol de la resurrecció,
                                   recollíreu els deixebles en l’espera de l’Esperit
                                   perquè nasqués l’Església evangelitzadora.

                                   Aconseguiu-nos ara un nou ardor de ressuscitats
                                   per dur a tothom l’Evangeli de la vida
                                   que venç la mort.
                                   Doneu-nos la santa audàcia de cercar nous camins,
                                   perquè arribi a tothom
                                   el do de la bellesa que no s’apaga.

                                   Vós, Verge de l’escolta i de la contemplació,
                                   Mare de l’amor, Esposa de les noces eternes,
                                   intercediu per l’Església, de la qual sou la icona puríssima,
                                   perquè ella mai no es reclogui ni s’aturi
                                   en la passió per instaurar el Regne.

                                    Estel de la nova evangelització,
                                   ajudeu-nos a fer resplendir el testimoni de la comunió,
                                   del servei, de la fe ardent i generosa,
                                   de la justícia i l’amor als pobres,
                                   perquè la joia de l’Evangeli
                                   arribi fins a l’extrem de la terra
                                   i cap perifèria no es privi de la seva llum.

                                   Mare de l’Evangeli vivent
                                   deu d’alegria per als petits
                                   pregueu per nosaltres.
                                   Amén. Al·leluia.

                        Diumenge IV d’Advent, 20 de desembre del 2015.  Sabadell