divendres, 9 d’octubre de 2015

Homilia del diumenge 11/12/2015 del P. Josep Mª Balcells

REPUNTA  EL  DESIG  D’ESPIRITUALITAT

                                               Estem vivint temps d’unes contradiccions de gran amplària. Vivim com embafats i no ens acabem de trobar-nos bé en la nostra pròpia pell. I això és més general del que aparentment pugui semblar. Tot a l’abast, però amb una irremeiable inapetència. Hi ha qui pensa estimular la gana llançant-se a la taula pròdiga d’alta gastronomia... Parlo en sentit naturalment figurat. I  no ens sacia res, perquè el problema no rau en la fàcil accessibilitat, sinó que tot plegat no va més enllà d’una difícil digestió. “Ara i més ara i ràpid!”: és el lema De sobte un sent un buit molt, molt endins que no hi ha manera d’endevinar d’on prové. ¿Com omplir el que, a la vista està, que per paradoxa ja està ple; no em pregunteu de què i com?  Cal buidar primer. Anem esmaperduts, sabem, sentim entranyes endins que el nostre mal és, anava a dir, que és d’arrel. Intuïm que hi ha sortida, però anem a les palpentes. Sempre ens topem amb el misteri, resseguint les parets a “palpades”. Em ve a la memòria el passatge del Castell del Silenci de l’obra “El cavaller de l’armadura rovellada”. Seria bo que el repasséssim, perquè cada llibre vol el seu temps més oportú. I ara ho seria. Entra el cavaller al castell tot titubejant i amb la por al cos. Experiència nova. El silenci ressona a les parets desconegudes. Més desconcert, quan hi trobem un que per a nosaltres és l’equivalent del Rei, un conegut que ens diu que ve, de quan en quan, per fer l’experiència del silenci i de les intuïcions que aquest –el silenci, vull dir- descabdella: sensibilitats ben noves, i tant! Resulta que hi ha gent que hi va sovint al Castell del Silenci, perquè allí hi referma el sentit profund del viure i de descobrir-hi la porta al final del laberint. Ara resulta que hi ha més gent desficiada i que busca el què jo ara em disposo a fer-ne una nova i estimulant experiència. A la recerca de sentit. Tants d’altres m’han precedit i jo ho ignorava. És la set d’anar més lluny, més amunt o més endins, segons com apami les coses transcendents; sí, sí, transcendents, no escamotegem la paraula per més inhabituats que estiguem a dir pa al pa i vi al vi. Sembla que els “sense-sentits” no permetin la circulació de certs termes, per allò de que són verdes... les inabastables. Quanta mandra hi ha per les coses de sentit més ple! No ens arronsem, perquè el carter només passa una vegada... ja ho veiem, ja, però no acabem de donar el salt qualitatiu, que ens rosega el desig endins. Tot comença per un anhel gairebé inconcret, encara confús... Sabem que hi ha alternatives a un viure insatisfet, però que demana anar a una altra atmosfera. Sabem que hi ha alternatives a tot aquest malviure d’insatisfaccions, però ens fa basarda posar-hi els peus, ¿On? Mai ho sabràs, si no tanques els ulls, àdhuc ni falta que ens fa, perquè estem ben bé a les fosques, però anhelem trobar la porta de sortida d’aquestes foscúries de l’esperit. Hi ha una veu, digues-me Sam, que et fa ballar l’enteniment quan en un joc intricat li diu la veu endins: “Jo sóc el veritable tu”. Ai, mare! Això es posa negre, no ho entenc! És bo aportar allò significatiu que diu Pau de si mateix, admetent aquest atzucac: “Faig el que no vull, i no faig el que voldria fer”. No és un joc de paraules. És l’expressió de les contradiccions humanes, personals. Quina radiografia dels que tenen el rellotge del cor parat i no s’atreveixen a donar un pas més endavant!

                                               Anem de dret a aquell jove que, com a jove que és, aspira a més. Ja queda clar. Els més grandets tenim mil i una excuses per afluixar la marxa. Dels pastorets, ho recordeu: “Parat et quedis”. Ja hem perdut les aspiracions “a més i millor”. Ja estem de retorn de tantes “no escomeses”! Retornar voldria dir –dic jo- prendre perspectives, prendre distàncies, veure el què i el com de les nostres ineficàcies disfressades d’un auto-tolerat pessimisme. Dormitem? Apa, seguim fent una clamorosa migdiada espiritual! Per quan deixarem el deixondir-nos i agafar les regnes de la nostra emmanillada llibertat? No tenim vergonya de dir-ho en veu alta, perquè temem pel nostre bon nom!


                                               ...Seguim amb el jove de l’evangeli. “Corregué”. Santa paraula! Però quines presses tenia? D’on ve i on vol anar? Pregunteu-li al seu cor que glateix i panteixa. No vol perdre l’ocasió. Tot a la vida es presenta de cop i volta com ocasió o oportunitat; deixada passar, ja no tornarà més. Els que creiem en la “gràcia” ja en tenim experiència, com hi ha Déu! Sap a qui va el jove, pel tracte que li dóna: “Bon Mestre”: tota la saviesa de la segona lectura (Cal explicitar-la, sinó perdem relleu. Perdoneu. Abans de llegir qualsevol comentari que pugui fer-vos, feu-me la gràcia d’haver llegit abans totes les lectures de l’eucaristia del diumenge de referència. Mil gràcies). La saviesa està oberta, però com veureu no del tot, a judicar per com acaben les coses. Llàstima de les llàstimes, amb el bé que tot havia començat...! S’agenolla. No li vol fer tan sols una pregunta, sinó tota una condensada pregària. “Vaig pregar Déu que em donés enteniment” (S’ha d’entendre en les dues vessants: saber i obrar) i li fa la gran pregunta: “¿Què he de fer –fixeu-vos què agosarat!- per “posseir” la vida eterna?  Era ambiciós, no? Sempre hi pot haver qui demana la lluna en un cove. Extralimitat ell i nosaltres, no us ho sembla? Són les utopies d’un adolescent-jove! No és excessiu? Tot amb tot, ho diu amb honestedat de cor. Sens dubte. I Jesús se’l mira amb afecte, mirada dolça i animadora. L’evangelista no sol usar aquests termes de dilecció, per això doldrà encara més la no resposta del jove quan Jesús no li posa fàcil, per més que és un bon xicot: havia observat la llei i tota la resta... Esplèndid. Però (ai aquests “però” paralitzants!) “Encara et falta una cosa més! A veure per on sortirà el “bon Mestre?”: “Vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després torna i vine amb mi”. No se l’esperava, aquesta. Es va contrarià (quin recargolament intern, de sobte!). No deixa espai ni per a una mínima reflexió. Tot és instantani: “i se n’anà tot trist”. I ara ve el per què: “perquè era molt ric”. Ocasió perduda, quina llàstima! On podia haver arribat de no tenir el cor posat en les riqueses? Ai, las, i com envesquen els diners! No ho sabem prou, perquè potser no en tenim prous, per entendre-ho.  La resposta propositiva de Jesús, el Bon Mestre, massa contundent, esglaia el bon cor del jove. No hi ha ni punt de reflexió. “Corregué” Ho recordeu?, ara, en sentit contrari.

                                               L’evangeli segueix. Jesús fa una mirada  a tot el seu entorn i va fer aquesta interpel·lació que ens arriba també a nosaltres: “Per als qui són rics, què n’és de difícil, d'entrar al Regne de Déu”. Els deixebles quedaren “sorpresos”. Quin mar de fons i quines llevantades no abat contra totes les propostes disminuïdes que ens fem... Què sorpresos, molt més! Ja en la intimitat, li som més i més sorpresos. “I qui es podrà salvar? No passem de llarg el què diu Jesús. “Se’ls mirà... com, amb afecte llarg? Amb un toc de profunditat i donant la raó suprema: “Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot”. Una vegada més el “tenir” no deixa “ser, ser més”...

                                               La gent de bona voluntat, el jovent busca, però està corroït pel tenir o poder o voler tenir. Allò de sempre: els egoismes. Caldrà entrar en tots els castells que ens diu l’autor del “Cavaller...” Sense aquest passar d’experiències en experiències de plena humanitat-divinitat, ens quedarem a les portes i mai saciarem de veritat les sedejances dels nostres cors. Volem pujar esglaons, per planers que siguin; però no volem tirar endarrere, ens sedueix una obertura a un viure més alt, més dens, més lliure...Qui ens sadollarà la set d’anar endavant, de trobar el camí del sentit del viure i del conviure?  “La muntanya dels set cercles” de Tomàs Merton; el llibre de les set “Morades” de santa Teresa; “El cavaller de l’armadura rovellada” de Robert Fisher; “El Monjo que va vendre el seu Ferrari” de Robin S. Sharma; “El reencantamiento espiritual posmoderno”, “La interioridad: un paradigma emergente”. Els dos de Josep Oton Català; i un llarg etcètera. Bon profit tingueu. I més bona gana!


            Diumenge XXVIII de durant l’any, 11 d’octubre de 2015.   Sabadell