divendres, 30 d’octubre del 2015

Homilia de Tots Sants (01.11.2015) del P. Josep M. Balcells

JORNADA DE PORTES OBERTES… AL CEL

                                               Avui a la lectura de l’Apocalipsi se’ns permet excepcionalment de fer una passejada per les “morades” a les que Jesús ens invità a anar-hi com i quan en sigui hora, quan arribin els propis temps de plenitud dels dons essencials: el de la vida-vida i el de la fe-fe. El papa Francesc ho eixampla. Diu: “El fi de la marxa de l’univers està en la plenitud de Déu que ha estat assolida per Crist ressuscitat, eix de la maduració universal.

                                               Dante va accedir poèticament, en La Divina Comèdia, a fer una visita detinguda –i guiada- al cel. El va “veure” com un amfiteatre... Nosaltres hi posarem al bell mig del prosceni l’escena a que fa esment la primera lectura d’avui. Estem al cel, per tant summa atenció a descobrir-hi en l’escriny obert i ben badat tota una plètora de sensacions, autèntiques novetats (no vistes ni mai imaginades). Altrament, ben pobre seria el cel que ens espera!

                                               Deixem que a l’entrada d’avui se’ns posi al front el segell-unció de l’Esperit, salva conduït necessari per a l’accés . Després entrem estremits del goig celestial i des de la tribuna dels “oients”, invitats, veiem la gernació dels cent quaranta quatre és a dir, de tots els que omplen les grades. Tots dempeus davant del tron de Déu i davant de l’Anyell, entonant l’himne de la nova pàtria-màtria: “Hosanna al nostre Déu i a l’Anyell”

                                               M’imagino que estem en aquesta litúrgia celestial en  el moment del prefaci: Amunt els cors. Donem gràcies al Senyor, Déu nostre. Sembla que avui han escollit el de la Festa de Crist Rei. El que clou l’any litúrgic i obre l’any sens fi del cel: “Portat a terme el misteri de la redempció dels homes; i, de sotmetre tota la creació, posant en mans de la vostra Majestat infinita el seu Regne universal i etern: Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Per això, amb els àngels i els arcàngels i amb tots els estols celestials cantem l’Himne de la vostra glòria, tot dient: (deixeu-me fer aquesta falca: el GLÒRIA de les nostres eucaristies dominicals hauria de ser el ressò de la cantúria dels estols dels àngels allà a l’establia, al principi del misteri de l’Encarnació. Aquí al cel es complementen l’alfa i l’Omega del misteri del Déu fet Home, perquè els homes es facin fills de Déu i arribin al Déu, cara a cara): “Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’Univers. El cel i la terra són plens de la vostra Glòria”. I ara, a continuació, com un càntic a moltes veus i amb melodies que s’entrellacen, prorromp l’exaltació del “GLÔRIA a Déu a dalt del cel i a la terra PAU als homes que estima el Senyor”. Glòria, com a expressió de la magnificència, altesa com del zero a l’infinit; Pau, ho té com a expressió humaníssima d’harmonia i concòrdia, d’amor i de tendresa, signe preferent de l’autèntic messianisme, en acte. I ara seguim a poc a poc recitant-cantant cada expressió entenent que no són sinònims sinó les quatre actituds fonamentals litúrgiques i vitals:
            -us Lloem. Tots els salms estan plens de lloances, cal saber que els salms eren per ser cantats. Estic recollint totes les expressions l’alabança i similars que trobo arreu; un dia us les faré arribar. Pau, recapitulant la vida de fe, d’amor i de tendresa concentra l’estil de viure en cristià així: “que siguem sempre Lloança de la vostra Glòria”. Hauríem de refer la tradició de cantar amb el cor i amb les melodies, quan ens sigui possible. Així ho feien els nostres avantpassats, reflex potser d’una vida més feliç, sense, però, demanar-li massa; la felicitat és cosa de qualitat... Sant Francesc en sentia, de felicitat, a cor obert i en cantava a més no parar: “Lloat sigueu...”. El Te Deum. Al començament de matines: “Obriu-me els llavis, Senyor. I proclamaré la vostra lloança”. De la pregària del matí ja en diem les laudes, les lloances, per onomatopeia. Cantades, per poc que es pugui, com fan a Montserrat.
            -us beneïm. (dir  a Déu floretes, amoretes, admirativament) Benediccions a Ell pels dons rebuts i reconeguts com a dons i benediccions. El càntic dels tres joves que ens narra Daniel: “Beneïu el Senyor, totes les criatures, canteu-li lloances per sempre”. El càntic de Zacaries: “Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, ha visitat el seu poble i l’ha redimit”. El començament de la carta als efesis: “Beneït sigui el Déu i pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. “Us beneirem, Senyor cada dia i recordarem la vostra bondat”. Que us beneeixi Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Conscients de ser beneïts per Déu, ens hi posem ben de cor. Lodato sí’!
            -us adorem. Diu el papa: “Quan prenem consciència del reflex de Déu que hi ha en tot el que existeix, el cor experimenta el desig d’adorar el Senyor per totes les seves criatures i juntament amb elles”. Al començament de la Pregària de les Hores: Veniu adorem el senyor: som el seu poble, el ramat que ell pastura. L’adoració de l’infant per Nadal ho omple tot. Tantum ergo sacramentum veneremur cernui: A tan gran sagrament agenollats venerem, adorem. “Devot us adoro, veritat latent, sota aquests signes, verament present”. “Al nom de Jesús tothom flecteixi els seus genolls”. Agenollar-se és l’actitud primària d’adorar; no diguem, prosternar-se. “Davant de Jesús flecti els genolls tota creatura al cel i a la terra”.
            -us glorifiquem. Us reconeixem com a ple de glòria i majestat. L’home és la glòria de Déu (sant Irineu). “Tornat, el leprós, l’únic,  a donar glòria a Déu”. “Que vegin les vostres bones obres i glorifiquin Déu”. “Tots van donar gloria a Déu”. “Mai s’havia vist cosa semblant”. “Els pastors s’entornaren donant glòria a Déu i lloant-lo”. El cec recobrada la vista “el seguia glorificant Déu”. “Glorificaven Déu pel que havia succeït”. “A Ell la glòria pels segles dels segles. Amén”. “Ens gloriarem en la glòria de Déu Pare”. “Per a glòria i lloança de Déu”. “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”. “Glòria i lloança a vós, oh Crist, Senyor nostre”.
            -us donem gràcies. “Gràcies d’aquesta aurora encesa”. L’eucaristia és la plenitud de tots els agraïments. “Donem gràcies al bon Déu”. “El do de la gràcia que hem rebut”. Sigueu agraïts!. A gratuïtat del do de Déu, agraïment nostre. “A vosaltres gràcia i pau”. “Atansem-nos confiadament al tro de la gràcia a fi d’aconseguir misericòrdia i trobar pau”. “Gràcies siguin donades a Déu per Jesucrist”. “Donem gràcies sens parar”. “Arrelats i edificats en Ell, consolidats en la fe, desbordant en acció de gràcies”. “Dono gràcies a déu cada vegada que sento parlar de la vostra fe”, diu Pau. “Sigueu perseverants en l’oració, vetllant en ella amb acció de gràcies”.
            Per la vostra immensa glòria. Totes aquestes actituds evangèliques, les esmentades, no primàriament a benefici nostre, sinó perquè Vós sou el que sou, excels i misericordiós, dador de tota gràcia. “Perquè vós sou l’únic Sant, vós l’únic Senyor, vós sou l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare. Amén”.

                                               Al cel no hi ha eucaristia, perquè tot serà manifest, “cara a cara”, amb el goig permanent. Ens retrobarem la comunitat familiar, la comunitat d’amistats, amb la comunitat de tots amb tots. Aquesta, la Comunitat de comunitats, el Poble de Déu, serà en viu i per sempre amb la presència, la comunió amb Déu i Tots els Sants. N’hi haurà més dels que podem somiar, i -uns i altres- de ben a prop del nostre cor i amor. Oh cel!

                                               El cel el podem trobar a la terra i de ben a prop, i tota la terra al cel. Res del què hem estimat, deixarem de poder-lo estimar i en plenitud. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.  ...Ara ja no sé si sóc al cel en la jornada de portes obertes o si sóc a la terra a les portes obertes de l’eucaristia. M’he és ben bé igual! “Tot el que creix convergeix”, que deia el blasò dels Teilhard de Chardin. Per poca o molta possibilitat que tingueu, us invito a llegir el penúltim capítol del document del Vaticà II sobre l’Església, que es titula: Caràcter escatològic (de plenitud final o de terme) de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església de cel: “L’Església a la qual tots som cridats en el Crist Jesús i dins el qual, per la gràcia de Déu, arribem a la santedat, tan sols atenyerà la seva perfecció a la glòria del cel, quan arribi el temps de la restauració universal i,  juntament amb la humanitat, serà també perfectament renovat en el Crist tot l’univers, el qual es troba íntimament unit amb l’home i per ell ateny el seu fi”. (Quina sintonia que hi veig amb l’encíclica “Lloat sigueu” del papa Francesc; us invito a fer-ne una bona reflexió. Amén). Continua el document conciliar: “És, doncs, en nosaltres que els segles s’encaminen ja al seu terme, i el renovellament del món està irrevocablement  decretat i en realitat comença a realitzar-se d’alguna manera en aquest món, pel fet que l’Església ja en aquesta terra es troba revestida d’una santedat, imperfecta, sí, però autèntica”. Salvats en esperança, que diu Pau. Bona festa de Tots Sants i del dia dels difunts!


                        Diumenge de Tots Sants, 1 de novembre del 2015.  Sabadell