De
la mateixa manera que hem fet darrerament en uns quants diumenges successius,
tant amb el llarg i dens capítol sisè de sant Joan i semblantment amb l’epístola
de Pau als efesis, ara és el torn de fer una lectura extensiva de la carta de Jaume. El Vaticà II volia que
a través de la litúrgia coneguéssim selectivament tots els escrits dels Dos Testaments.
Això ha portat a fragmentar en les primeres lectures de la missa dels diumenges
i fer així una revolada en els llibres de l’AT. Ha estat en va, em sembla a mi.
No hi ha pitjor sistema que parcel·lar les lectures perdent el fil o
ignorant-lo, que és el mateix, del text sense context tantes vegades. Això em
porta a demanar-me i demanar-vos que llegíssim sencera aquesta carta que
l’anirem trobant en diumenges successius. Jaume ens situarà en un dels temes de
més urgència i que d’altra part ve a ser com una de les característiques
bàsiques del tret distintiu de la persona i acció del Messies: la predilecció i la defensa dels pobres.
El
títol que encapçala aquestes notes homilètiques ho és també d’una de les últimes
publicacions de Quaderns de Cristianisme
i Justícia, on es fa una selecció del que va escriure José I. González Faus en
un llibre antologia “Vicarios de Cristo. Los pobres en la teología y la
espiritualidad cristianas”. Parlar de la carta de sant Jaume és centrar-nos en
el pensament de tota la tradició cristiana i de tots els temps sobre les
distintes variants de la
pobresa. Tema nuclear de la Bíblia i tema avui més que mai
actual i angoixant.
Avui
només cal veure per TV les desolades escenes repetides dels vaixells-neumàtics
perduts per la Mediterrània i ofegats molts dels que escapen de llurs terres i
cauen en mans de màfies que els extorqueixen i tant se’ls en dóna del resultat
de les seves aventures...; només cal veure les corrues d’immigrants fugint de
guerres que acaben desplaçant milers de persones de tota edat i condició.
Guerres que per “col·lateralitat” (¡ai, com sabem dissimular la veritat crua de
les guerres que acaben sent guerres civils!) afecta cada vegada més
directament la població civil, carn de guerra, motiu de desplaçaments,
d’amuntegaments en inferns reals. I què direm de les guerres dels immigrants
indocumentats amb la por constant al cos. I més, dins dels nostres segons mons:
aturs sostinguts als quals no s’hi veuen un final menys infeliç. Retallades,
desnonaments i totes les fúries del Mal en acció permanent. ¿Us heu fixat que
darrerament els telediaris estan malaltissos fent protagonistes preferents a la
gent desemparada? ¡Quan s’acabarà aquesta paranoia constant! Estem en temps
foscos d’inhumanitat. Avui són repetidament els pobres, els desposseïts els que
protagonitzen les primeres noticies i els primers plans del món “noticiable”.
Estem
bojos, bojos a rematar. Aquesta persistència en mostrar el mal, no té
fronteres. Els oients i els espectadors estem perdent les sensibilitats
primordials, esmussades de tant veure el que no hauria de ser malauradament
notícia. Admetre tot això ens degrada. Cal un crit sostingut en favor de tots
els pobres. Estem enverinats i a la llarga cauteritzats i amb la més que
possibilitat de perdre sentiments i entrar en degradació dels valors més a ras
de tot el que és humà.
Si
donem una ullada a tots els testimonis de tots els temps, com ho feu en Gz.
Faus, ens aclapararà la persistent doctrina de l’Església en defensa de la
dignitat de tot home i de tots els homes. Precisament les tesis subjacents ens les
recorda l’autor esmentat:
·
Déu és present en els pobres (“vicaris de
Crist”, “persona de Déu”, “rostre de Crist”, “pobres de Jesucrist”, etc).
·
D’aquí se segueix que no és voluntat de Déu que
hi hagi pobres.
·
L’ésser humà és mer administrador, mai
propietari últim, dels béns de la terra (el propietari dels quals és només
Déu).
·
Voluntat de Déu és que, qui tingui no consideri
el que és seu com a propi, sinó que, una vegada convenientment cobertes les
seves necessitats, sàpiga que el que li sobra no és seu. I és un lladre si ho
reté.
·
Si no accepta aquest principi, la mera
existència dels pobres és un argument decisiu contra l’existència d’un Déu
provident.
·
L’Església és, necessàriament, Església “dels
pobres” o no és Església de Crist.
·
En el món modern calen dues coses. El contacte
directe amb els pobres, que poden ser font d’experiència espiritual (si no,
“d’allò que els ulls no veuen , el cor no se’n dol”), i un acostament al tema
des de coordenades estructurals i no merament personals. El problema es
converteix en “la qüestió social”.
Fem
un rastreig en les lectures d’avui:
Ja
ho proclama Isaïes: “digueu als cors alarmats. Sigueu valents, no tingueu por:
Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia. La gran esperança, el clam dels menystinguts.
Ho exemplifica profèticament amb la
desglossa de la sordesa a la ceguesa i a la mudesa. (Un exemple tòpic: els tres
micos que es tapen oïda, vista i boca). Cal obrir, cal despertar: “Efatà” Tot
això tornarà a sortir a l’Evangeli, ratificat pels presents als signes
miraculosos que no se’n sabien avenir del poder messiànic de Jesús de dir i de
fer. Deien: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts
parlin”.
Déu
actua. És interessant llegir tot d’una tirada el salm responsorial. Cada verb
en atenció eficaç als desheretats és com martellades successives a la consciència
social, evangèlica o, si voleu millor, a les nostres inconsciències socials en
favor dels indigents. Escolteu la contundència dels verbs, van passant com en
un telediari utòpic: “es manté fidel, fa justícia, dóna pa, deslliura, dóna la
vista, redreça els vençuts, estima, guarda, manté, capgira, regna”.
En
la col·lecta: “Vós ens heu redimit i ens heu fet la gràcia de ser els vostres
fills; mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist:
la llibertat veritable i l’herència
eterna. La pròpia llibertat no és mai aliena a la garantia de l’exercici de
les llibertats fonamentals dels altres. Som corresponsables els uns dels
altres.
Jaume
posarà al prosceni perquè en parlar fa o simula una doble entrada en escena de
dos personatges contraposats: Entra un home ben vestit i amb un anell d’or i
entra també un pobre mal vestit. Si
us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: “segui aquí, que estarà
millor”, però al pobre li dèieu: “Tu queda’t dret o seu aquí, als meus
peus”. ¿No faríeu diferències entre
vosaltres? ¿No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans
meus estimats: ¿No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per
fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?
Res de deferències als que tenen poder, diners; no a les diferències de tracte.
Es el món al revés del que diu l’evangeli.
Àdhuc el papa Francesc lliga el tema de l’ecologisme integral a la
consideració dels pobres i en rememorar
la figura preeminent de sant Francesc motivador i exemple, escriu: “En ell
s’adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la
justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior”. També
i ja com a síntesi del que Francesc en diu “la cura de la casa de tots”, s’esplaia
amb una invitació oberta: “L’amor, ple de petits gestos de cura mútua, és també
civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un
món millor. L’amor a la societat i el compromís pel bé comú són una forma excel·lent
de la caritat, que no sols afecta les relacions entre els individus, sinó “les
macro-relacions, com les socials, econòmiques i polítiques”(Benet XVI). Per
això, l’Església va proposar al món l’ideal d’una “civilització de l’amor”.
L’amor social és la clau d’un autèntic desenvolupament: “Per a plasmar una
societat més humana, més digna de la persona, és necessari revalorar l’amor en
la vida social –a nivell polític, econòmic, cultural- fent-ne la norma constant
i suprema de l’acció”... Quan algú reconeix la crida de Déu a intervenir
juntament amb els altres en aquestes dinàmiques socials, ha de recordar que
això és part de la seva espiritualitat,
que és exercici de la caritat i que d’aquesta manera madura i se santifica”.
Diumenge XXIII de durant l’any, 6 de
setembre del 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada