dissabte, 25 de juliol del 2015

Homilia del diumenge 26/07/2015 del P. Josep Mª Balcells

EL  RECONEGUEREN  AL  PARTIR  EL  PA...

                                               En la Litúrgia de la Paraula des d’aquest diumenge fins la del 16 d’agost es produeix un canvi en la lectura dels evangelis. Es llegirà successivament tot el capítol sisè de sant Joan, capítol dens que ens portarà a través d’una variada narració a la presentació que feu Jesús del misteri de l’Eucaristia, amb diàleg de fets, però sobretot de propostes inaudites que prenen els mateixos deixebles ben “descol·locats” i que d’alguna manera voldria que ens hi sentíssim nosaltres involucrats com a actors i interpel·lats en primera persona. M’agradaria que aquests diumenges els visquéssim com una bona oportunitat per fer una catequesi d’adults centrada en l’Eucaristia, en què se’ns reproposa en vivesa evangèlica tot el què sabem i vivim després de tants anys eucarístics, en els què és possible que haguem caigut en la dolça rutina d’una reiteració sense major aprofundiment. Quan l’amor es fa reiteratiu perd qualitat d’amor. No hauríem de perdre de vista que l’Eucaristia neix en un context anímic concret de Jesús, segons l’evangelista: “Després d’un haver-nos estimat sempre, en la institució de l’Eucaristia, ens estimà fins a l’extrem”. Bon moment aquest en que se’ns dóna l’oportunitat de fer una “renovada preparació per a una enèsima comunió”, (fruit en tot cas d’una “primera comunió”, feta no sé quants anys fa...) Han passat fets i experiències que podrien haver posat l’Eucaristia, si no en nosaltres, sí ben segur en el magisteri de l’Església, com a punt central el document constitucional sobre la litúrgia del Vaticà II. Ja de bon començament se’ns diu: “L’Església intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui TOT en tots”. Podem aprofitar aquests dies per replantejar-nos que el misteri de l’Eucaristia sigui el punt central i  irradiant de la nostra espiritualitat de fills i filles de Déu, conscients de que, com diu el Concili: “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin del sacrifici, i mengin del sopar del Senyor”.

                                               En definitiva el que es pretén és de fer una mena de “reset”, un rebobinar tota la nostra vida de “comulgants”, una estratègia de “punt zero”, fent el punt sobre la nostra vida eucarística des de l’accés d’una “primera comunió” llunyana i/o perduda en el temps i veure si hem anat creixent en preparació, comprensió, íntima comunió i amistat amb Jesús viu i vivificador.  Sense oblidar el que també diu el concili: “D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que reberen per la fe”; i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim  d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

                                               Si entréssim en un camí “iniciàtic neocomulgant” que ens portés a redescobrir el valor i la significació més profunda de l’Eucaristia i a viure més intensament les nostres misses dominicals, de forma que la qualitat anés en augment i ens portés al llindar de l’experiència “mística”, que no pot ser pas altra, d’acord amb les premisses ja anunciades pel mateix concili. Allò que no es pot pas demanar a uns infants en fer la seva primera comunió, sembla lògic que es pugui esperar de persones que han madurat en l’àmbit de la fe i de la comunió amb els germans. ¡Ai, les nostres misses i les nostres comunions, qui sap quina manca d’estupor i de meravella que ens les fa abocades a la rutina! La Missa no és la comunió sinó tot l’entramat litúrgic que forma una unitat. La Comunió ja comença des del principi de la Missa i ha d’anar en augment fins a la transfusió de tot el Crist, per poder dir, ai las!, “que no sóc jo qui visc sinó que és Crist qui viu en mi!”

                                               Diumenge rere diumenge anirem seguint un relat amb continuïtat:  -avui: la multiplicació dels pans i dels peixos. Compartir el pa miraculós que, com més es parteix i reparteix, més creix. Els quatre altres diumenges se succeiran així:
                     -proposta d’un pa nou, més enllà del manà que oferí Déu al desert. Aquest nou pa és el mateix Jesús.
                     -dubtes sobre qui és Jesús i sobre el pa que donat porta a la vida eterna. Qui en menja no morirà.
                     -Jesús reafirma en la seva persona el pa que ofereix: són el seu cos i la seva sang.
                     -Divisió entre els deixebles. Alguns ho creuen un impossible, se n’escandalizen i deixen de seguir-lo. Jesús preguntarà als altres si també el volen deixar. A qui aniríem?  Només vós teniu paraules de vida eterna!  

                                               Situem-nos en l’evangeli d’avui: Jesús es troba amb una gentada que cercant Jesús o cercant de Jesús quelcom que els curi, han fet camins i estan, així els veu Jesús com ovelles desencaminades... Se n’apiada, però al mateix temps veu que la tarda se’ls tira a sobre. Interpel·la els seus: D’on traurem el pa per a desfamar-los..? Un minyó porta cinc pans i dos peixos. Ja n’hi ha prou! Fa que la gent s’assegui i esbocinant el pa el dóna als deixebles i aquests el donen als nouvinguts. N’hi ha tant com en volen i encara hi ha sobralles. Dotze coves. Que res no es perdi, de menjar. El menjar és sagrat...

                                               Tot comença per la compassió que fa veure evidències que no tothom sap veure. Abans d’apel·lar a la fe operativa comencem per les obres de misericòrdia: “Donar pa al qui té fam”. Hi veig en els escrits i actituds del papa Francesc una sintonia amb el tarannà i l’estil de fer de Jesús. Abans de tot, que siguin atesos els pobres en les seves necessitats. El pa que ens sobra és el pa que se’ls hi ha pres a ells antecedentment. És qüestió de justícia distributiva. ¿Sabeu que el nostre país és dels que ha propiciat més desigualtats? Els pobres sempre en paguen les conseqüències, els primers. Si no hi ha justícia, almenys que hi hagi misericòrdia. La misericòrdia no es pot limitar a donar el “descart”, sinó a propiciar una justícia estructural. Els drets no es proclamen amb paraules sinó amb fets operatius. El pa no es pot negar a ningú, perquè en el fons ja és seu, d’antuvi. ¿Com és possible tantes persones que no tenen ni el mes essencial per a sobreviure i el nombre de milionaris creix i creix de dia en dia? El papa no deixa de dir de mil maneres que l’Església és dels pobres i per als pobres. ¿Qui s’ho creu i qui ho practica? No juguem amb les paraules perquè ens poden portar, ¡perdó!, al cinisme. Preneu l’encíclica “Lloat sigueu” i veureu que l’ecologia endinsa les seves arrels en la justícia i afecta més a la humanitat que no pas –i no és pas poc!- a la natura. Allí ens parla de l’ecologia integral. Porta l’exemple de Francesc d’Assís. D’ell ens diu: “El seu testimoniatge ens mostra que una ecologia integral requereix obertura envers categories que transcendeixen el llenguatge de les matemàtiques o de la biologia, i ens connecten amb l’essència del que és humà... Per a ell qualsevol criatura era una germana, unida a ell amb llaços d’afecte. Per això se sentia cridat a tenir cura de tot el que existeix... Ple de la major tendresa en considerar l’origen comú de totes les coses, donava a totes les criatures, per més menyspreables que semblessin, el dolç nom de germanes”. A l’hora de definir els eixos del seu pensament valida l’íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta, essent-ne ells els primers que la pateixen. Parla de garantir la seguretat alimentària i la pau. Descarnadament palesa que la política no ha de sotmetre’s a l’economia i aquesta no ha de sotmetre’s als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia”. La sobrietat que es viu amb llibertat i consciència, és alliberadora. La sobrietat i la humilitat no han gaudit d’una valoració positiva en el darrer segle. Fa falta tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres, que tenim una responsabilitat pels altres i pel món, que val la pena ser bons i honestos. Ja hem tingut molt temps de degradació moral, burlant-nos de l’ètica, de la bondat, de la fe, de l’honestedat, i ha arribat l’hora d’advertir que aquesta alegre superficialitat ens ha servit de poc”. ¿On queda l’obra de misericòrdia la de donar pa al que té fam?  ¿On queda l’ecologia del descart, dels aliments que es perden, oh desvari, per lleis que ho obliguen a fer?  ¿És humanitat només multiplicar pans i peixos o bé aquí hi rau com a teló de fons el misteri de l’Eucaristia? ¡Oh, sublim ecologia de Déu que crea, estima i alimenta els seus! I a la seva imponderable manera! “Tan bon punt obriu la mà, Senyor, ens sacieu de bon grat”. “En tu trobem la vida, Jesucrist Senyor”.

                        Diumenge XVII de durant l’any, 26 de juliol de 2015  Sabadell

dilluns, 20 de juliol del 2015

Homilia del diumenge 19/07/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASTOR, REI  I  SENYOR  UNIVERSAL

                                               De la profusió d’elements en la litúrgia d’avui, enfocats en un mateix sentit, ens en surt un dibuix expressionista de Jesús com al Pastor suprem (I Pere, 5, 4) amb vocació-missió d’universalitat, de tal manera que d’una forma més profunda en podríem dir, i molt més!, que és la nova domínica del Bon Pastor, aquesta vegada anant més enllà dels trets bucòlics que en “el concret” de la vida dels pastors en  relació amb les seves ovelles, i cobra una “volada” de Pastor de la humanitat sencera en totes les característiques d’aplegar el gran ramat universal, de reconciliar totes les divisions i de fer-ne vertaderament un sol ramat sota la guia i conducció d’un sol Pastor, en tot temps i llocs.  Vegem-ho a través de tot el rastell del que se’ns diu pràcticament en tota la litúrgia de la Paraula.

                                               Comencem ja des de les comminacions del profeta Jeremies, que es plany dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat. Adreçant-se a tots els pastors (entengui’s de tothom qui té responsabilitat de guiatge o pasturatge) i que, en paraules del mateix Jesús a l’evangeli, en dirà que “eren com ovelles sense pastor”,  per això diu Jeremies que serà Ell –“Jo mateix les recolliré de tots els països on anaven disperses-, qui fet Rei, com a rebrot legítim del llinatge de David, “i serà un Rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. El seu nom serà: El-Senyor-és-el- nostre-bé”.

                                               A la primera lectura segueix com sempre un salm que com indica l’adjectiu de “responsorial” el convertirà en un himne-pregària a la que hi anirem responent amb la més que coneguda resposta o tornada, plena de confiança: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”. Transforma les afirmacions del profeta en contemplació personal, en una veritable “pregària del cor”, que ens il·lumina joiosament i que de la figura de Pastor-Rei passem a saber i assaborir que és Déu mateix el “pastor de les nostres ànimes”. La cura i la sol·licitud envers nosaltres s’expressa a través d’aquesta afirmació tan sentida i experimentada que ens surt del cor: “La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida i viuré anys i més anys a la casa del Senyor”. Deixeu-me ponderar una vegada més la importància i del goig de l’esperit que en traiem del salm (Oh, els salms amb què han pregat i segueixen fent-ho generacions i generacions de fills-filles de Déu! No us ho perdeu, gaudiu-ne en tot moment, sobretot en les accions litúrgiques –Eucaristia i Llibre de les Hores-), pausadament, en oració...

                                               Ja vàrem començar la setmana passada la proclamació -tant de bo “lectio divina”!- de l’epístola als Efesis amb aquell Himne de benedicció: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. I després desgranarà aquesta impressionant benedicció fent aquestes promulgacions personals i col·lectives del poble sant: “Ens elegí, ens destinà, ens rescatà, ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola: unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra; en ell hem rebut la nostra part en l’herència i finalment “volia que fóssim lloança de la  seva grandesa, nosaltres que en Ell tenim posada la nostra esperança, que estem marcats amb l’Esperit Sant promès.

                                               Avui en continuació de la mateixa epístola als Efesis ens rubricarà que la sang del Crist és la que ha aplegat tota la humanitat reconciliada més enllà de tota possible o real divisió, fins al punt de dir: “Ha posat pau entre tothom  i ha creat una nova humanitat centrada en Ell. Reconciliats amb Déu. Ha vingut a portar-nos la Bona Nova de la Pau. Per Ell tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit”


                                               En l’aclamació antecedent a l’Evangeli sempre s’acostuma a fer una referència concreta a la proclamació evangèlica. Segueix amb el tema del pasturatge del Senyor concretant de primer que “les meves ovelles reconeixen la meva veu”. I així ens descobreix el vertader tema de l’evangeli, encara que comença en continuació de la tornada missionera del dotze i la pretensió de emportar-se’ls a un lloc apartat per gaudir de les pàgines viscudes dels seus, on faran entusiasmats els seus reports i Jesús hi farà el punt missioner. Tot allò era el propòsit, fins al punt que s’embarquen bo i buscant un recer on parlar amb intimitat. A penes desembarcats es troben amb una gernació del tot imprevista. Tota una gentada vinguda de poblets de la vora que ja l’esperen per a sentir-lo i per a ser guarits... Ell amb cor de bon pastor, en veure’ls i no podia ser de cap altra més manera, se’n compadeix, el seu cor ple de misericòrdia passa per damunt dels propòsits inicials i es posà a instruir-los llargament. Jesús es troba sempre disponible per a la missió. Per això ha vingut. El Pare li ha encomanat tota criatura i dirà més endavant que dels que li ha encomanat no se n’ha perdut cap. Sap aprofitar tota contingència humana per posar l’evangelització en el primer lloc de la seva vida; anava a dir agenda en el sentit més ampli i literal: estem en una situació d’imprevist. En la seva vida sempre preval la misericòrdia, el bé dels que el cerquen. Deixeu-me fer una digressió. Els imprevistos cal “preveure’ls”, per més paradoxal que pugui semblar. A la vida si som mínimament ordenats fem previsions del que farem. Doncs bé, a l’hora de fer pre-visions, pre-supostos caldrà deixar un discret percentatge precisament per als possibles i –sempre- imprevistos que van sobtant o senzillament intercalant-se en el nostre fer de cada dia. Jesús és un exemple de posar primer allò que ens ve de sobte i que podria malmetre el nostre ordre de fer. Cal estar amatent a l’escaiença sobtada dels signes dels temps i actuar sempre segons un ordre de prioritats. Per Jesús és clar que atendre a aquella gent que ha fet camins i caminades amarades de suors en expectació de tenir una trobada amb el mestre, malgrat que per a Ell li fos insospitada... ¿Què hauríem pensat si Jesús no els hagués atès i hagués portat a terme el propòsit inicial de fer una bona “sentada” amb els seus? Motiu humà n’hi havia i ben fort. Jesús sap respondre sempre a la bona ocasió que se li presenta. Tant de bo n’aprenguéssim nosaltres que acostumem, passi en que passi, a anar a la nostra...!

                                               Encara em resta de dir-vos que aquest evangeli lligarà amb els que vindran els diumenges següents on, ara amb paraules de Joan que ens acompanyarà uns diumenges seguits, tindrem l’escena de la multiplicació dels pans i peixos que donarà entrada a las presentació de la promesa de l’Eucaristia, que serà un punt de divisió entre els deixebles que -a manca de fe- els semblarà una proposta fora de sentit, de massa extraordinària que era -i que és!-, però millor que no ens avancem més enllà de preparar-nos per a fer, diumenges més endavant, un re-centrar-nos en l’Eucaristia com a punt cimal de la nostra vida de fe i per tant neuràlgic per a entendre i viure el que cada diumenge vivim o podríem o hauríem de viure... Reprenc el que deia la col·lecta del diumenge passat: “concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir el que li escau”.

                                               Recordeu: “Elegits, destinats, rescatats, coneixedors del secret de la decisió benèvola de Déu: unir en el Crist tot el món. Aquesta és la Bona Nova de la Pau”. Que us beneixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant. Germans, germanes, aneu-vos-en en PAU.

            Diumenge XVI de durant l’any litúrgic, 19 de juliol de 2015.  Sabadell

dissabte, 11 de juliol del 2015

ELS  QUI  ES   PROFESSEN  CRISTIANS

                                               Després de narrar el “fracàs” de Jesús al seu poble, en concloure l’evangeli del diumenge passat, deia que no es va desanimar ni es va tirar enrere de la seva Missió que abastava tot Israel. L’última línea deia: “Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”. Avui, a punt i seguit de l’evangeli de l’altra dia, com si res hagués passat, comença així: “Jesús cridà els dotze i començar d’enviar-los de dos en dos”. La missió de Jesús, la predicació del Regne de Déu, és imparable i està per damunt  de qualsevol entrebanc. Tant estava lligada o radicada la missió en el sentit últim de la seva vida! Vida i missió eren en Ell tot el mateix. Fins al punt que hi envià també els dotze, bo i recomanant-los que l’itinerància els hauria de ser bàsica, per no caure mai en possibles “instal·lacions”. Serien pelegrins com el Mestre. Una vegada començada la missió s’anirà desenvolupant: Primer comença Jesús, després els apòstols, també una bona remesa de deixebles (setanta dos) i després al llarg dels segles ens arriba a nosaltres, enviats també a assaborir nosaltres i tants d’altres “la joia de l’evangeli”. Nosaltres som receptors d’aquell “enviament” que feu Jesús al final de la seva estada entre nosaltres: “Aneu, feu deixebles meus i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Rubricat tot amb promesa sempre viva: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi dels temps”.

                                               Tot plegat denota una característica d’urgència, d’un continuat reclam i invitació a obrir-nos tots –tots!- a l’aventura d’una creixent evangelització.

                                               L’evangeli d’avui precisa al detall  les actituds que garantiran  l’autenticitat de la “feina” que s’ha de fer. Una vegada més els missatgers porten en la seva vida i en les seves persones la plasmació d’allò que predicaran: pobresa, austeritat, humilitat, carència d’equipatge, deixar que sigui Déu qui obri els cors, si no els escolten: per a ells faran...

                                               El ple projecte de Déu ara ens correspon portar-lo endavant a cadascú. La voluntat de Déu és que tothom s’assabenti que té un Déu que vol el millor per a cadascú. No es pot ser evangelitzat sense que acceptem al nostre torn d’evangelitzar. Queda particularment reflectit el pla de Déu en la segona lectura, que és una meravella i que té -segons totes les aparences- el seu origen en les primeres eucaristies, d’on es creu que ho va treure sant Pau. Faríem bé de no escurçar-la i llegir-la tota sencera. És el pla de Déu des de tota l’eternitat, per al qual “ens elegí en Ell”.. Ens “destinà a ser fills seus per Jesucrist”. “La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”. Déu ens té pensats des de tota l’eternitat amb amor entranyable. Jo us recomanaria per a ús personal que la llegíssiu tota sencera. Parcel·lat, perd l’harmonia d’himne que té. Llegim-la aplicada a cadascú. Déu estima sempre personalment. Tu, jo, l’altre. Quines ressonàncies no té llegit així! Podria ser una pregària d’ús freqüent; és entusiasmadora!

                                               Per ser efectius -deixant sempre el major marge operatiu a l’actuació de Déu- cal en primer lloc ser i sentir-se de ple deixebles de Crist. Això es podria traduir amb “l’entrar en el seguici” del Mestre. És Ell qui ens crida a estar amb i en Ell –en plenitud, ni que sigui relativa però actuant-, tenir el major tracte, entrar en la seva intimitat. Els molts moments intensos de veure’l, d’escoltar-lo, de fer-li preguntes, de conviure-hi a prop, no tan sols en presència física, sinó deixant-se “prendre per Crist”, afaiçonar-s’hi, captar joiosament el seu estil de viure i de conviure. Fer veritat allò que diu Joan, el seu deixeble predilecte, paraula aquesta que vol dir estimat amb una predilecció especial, no comparativa: “Allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han palpat referent a la Paraula de la vida”. Això podria traduir-se amb aquella expressió del papa Pau VI: “Avui més que mestres el què de veritat més s’estima la gent són testimonis”, que és  la manera més segura de traspassar evangeli, més per les actituds que per les paraules. Rebla Pau VI: “Avui sigui de forma tàcita o bé amb grans clams, sempre però amb força se’ns fan aquestes preguntes: ¿Creieu en veritat en allò que anuncieu? ¿Viviu allò que creieu? ¿Prediqueu vertaderament allò que viviu? Avui més que mai el testimoni de vida s’ha convertit en una condició essencial en vista a una eficàcia real de la predicació. A les clares, podem dir que en certa mesura ens fem responsables de l’evangeli que prediquem”. (Evangeli Nuntiandi, n. 78)

                                               Arrodoneix el papa Francesc: “L’Església necessita la mirada pròpia per a contemplar, commoure’s i aturar-se davant de l’altre tantes vegades com sigui necessari. En aquest món els ministres ordenats i altres agents de pastoral (avui tots hi som inclosos) podem fer present la fragància de la presència propera de Jesús i la seva mirada personal. L’Església hauria d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i laics- en aquest art de l’acompanyament personal de processos de creixement ... Hem de donar al nostre caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió, però que al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi  a madurar en la vida cristiana.  Encara que soni obvi, l’acompanyament espiritual ha de portar més i més a Déu, en qui podem assolir la veritable llibertat”. (Dels nn. 169-170 de La joia de l’evangeli) Faríem bé d’allargar-ne la lectura als punts següents (171-173), on el papa desenvolupa l’art de l’acompanyament. Reprèn la necessitat, després  d’uns anys on ha minvat fins quasi a desaparèixer en molts cristians... Caldria tornar-hi sobre aquest aspecte important que marca un desglaç de certs nivells d’espiritualitat. Hem anat certament endarrere. Només amb una acció persistent i amb obertura d’oïda i de cor i a les invitacions generals de l’Església i de l’Esperit Sant es pot afermar i consolidar una doble evangelització, d’anada i tornada.

                                               Tot això ho revalida i ennobleix tot l’espectre de les teories – teràpies fomentadores de més alts nivells de consciència i de compromís. En una paraula, hem de passar dels fets puntuals a crear actituds persistents que desemboquin en hàbits consistents.

                                               Hem posat com a títol una expressió que m’ha fet reflexionar: “els qui es professen cristians”. M’agrada, perquè d’alguna manera fa referència a professar, a dir-la –la fe viscuda- en veu alta, amb convenciment, com si fos un credo cantat, cridat, encoratjador. Hem de ser “seriosos” amb nosaltres mateixos, amb els altres que es mereixen allò millor de nosaltres i ¡sobretot amb Déu! No podem ser diletants, tastaolletes, allò que s’ha posat de moda avui –les tapes-: un dissimulat anar picant, ara això ara allò... Sant Pau ens invita a menjars consistents, no de canalleta ni de papalloneig, amb perdó.

Un apart. Ja ha sortit l’encíclica “Lloat sigueu”. Com em satisfaria que cada un dels qui es professen cristians adults fes una lectura subratllada, ponderada i dialogada amb gent propera a la fe i també amb els qui encara no s’hi professen. Aquesta vegada el tema s’obre per a tota persona amb sensibilitat social, ambiental i espiritual de tota mena. No perdem l’ocasió de fer una més ampla rotllana de fraternitat. Tant de bo! Busqueu amb qui podeu compartir sensibilitat d’alt to i nivell humà! Feliços si ho aconseguiu.

                        Diumenge XV de durant l’any, 12 de juliol de 2015  Sabadell

diumenge, 5 de juliol del 2015

Homilia del diumenge 05/07/2015 del P. Josep Mª Balcells

“MATAR” EL  MISSATGER

                                               Aquest diumenge estem de “dol evangèlic”. El passatge que avui proclamem a l’evangeli que ve narrat pels quatre evangelistas, però amb més riquesa de particulars per Lluc, que ens expliquen millor el que va succeir a Jesús conjuntament amb els seus deixebles. És una de les pàgines més emotives de la vida de Jesús, emmarcada en la visita, potser la primera, que feia a Natzaret als seus compatriotes. En dissabte aplegats els convilatans, molt probablement per la set anhelosa de la curiositat per veure, escoltar i per experimentar ells mateixos el que sabien que ja feia en altres indrets de predicar i curar malalts. Hem de suposar que eren tota una gernació aquell dia en la sionagoga, esperant què diria, què faria. Es va aixecar i es va asseure després de la lectura d’Isaïes: “L’esperit del Senyor és sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar el missatge joiós als desventurats, a anunciar als captius la llibertat i als cecs el recobrament de la vista; a posar en llibertat els oprimits, i a proclamar un any de gràcia del Senyor”. Els ulls de tots eren fits en Ell. Aleshores començà, dient-los: “Avui es compleix aquesta Escriptura que acabeu d’escoltar”. De manera explícita es presenta com el Messies esperat i anunciat pel profeta Isaïes. De sobte passen de l’admiració per la saviesa que no saben d’on l’hi prové, a considerar que no pugui ser que ell de qui coneixen tota la parentela, pugui dir i fer el que ja sabien pels remoregs –boca a boca- per la seva actuació en altres indrets. ¿No és el fuster, el fill de Maria? No coneixem els seus parents? De l’admiració inicial passen a escandalitzar-se’n. A tal punt que Jesús dolgut es veu constret a dir-los l’aforisme corrent aleshores: “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”. Ho exemplifica amb passos d’Elies i d’Eliseu, de sobres coneguts per ells, com a miracles fets a fora de Palestina i a persones alienes al seu poble... ¿Què havia dit?  Més que indignats, de seguida, tumultuosament, s’aixecaren, L’empenyeren fora i el dugueren fins a un sortint de la muntanya, damunt de la qual era edificat el poble. Se n’escapolí. No havia pogut fer miracles per la seva incredulitat, fora d’uns molt pocs...

                                               Un autèntic fracàs, i, més de doldre, pel fet de que aquest refús es dóna entre els “seus”. Jesús se sent més que incomprès, vilipendiat. El seu no acolliment ja, d’alguna manera, prefigura la divisió respecte de la seva persona i sobre el seu missatge, cosa no d’estranyar perquè ja Simeó, el dia de la circumcisió de l’infant Jesús, ja va profetitzar a Maria: “Mira, aquest és destinat a ser causa que molts caiguin o s’aixequin a Israel, i com a senyera que trobarà contradicció”.

                                               Massa gran, massa dignitat la de Jesús per a la petitesa pobletana dels seus. La ruralitat de si és conservadora, no li van ni les invitacions al canvi, menys les possibles implicacions d’anar més enllà ni més amunt del que és “allò” de sempre. I érem precisament amb Jesús i la seva predicació en un tombant de gràcia i de canvi total de visió sobre el Messies. En el nostre cas el Missatge s’identifica amb el Missatger. Ambdós queden per damunt de les seves migrades expectatives. No tenien cap necessitat de nous profetes. Ja tenien ben establerts els seus punts de referència: El Temple i els seus sacrificis, l’entramat sacerdotal, les sinagogues i el gran dissabte, la moralitat dels deu manaments, les seves pregàries quotidianes. Tot en ordre! Ja es veien en el camí de la salvació com a poble i com a persones. ¿Què més podia proposar aquest Profeta, que cabalment l’havien vist créixer i amb el qual havien conviscut la seva petita vida d’una vila d’on Natanael havia exclamat: “De Natzaret pot sortir res de bo?”. “No serem moguts”, ja tenim el necessari. ¿Què més ens manca? La veu de la mediocritat i del conservadorisme. Jesús va fer globalment el recorregut vital enmig de la confrontació. Moltes pàgines dels evangelis ho ben il·lustren. Dit en poques paraules: anaven per Ell, pretenien de bon principi anul·lar-lo, matar-lo, dit sigui amb tota la cruesa. Ja ho va fer palès, al final gairebé de la seva vida, quan contenint els seus sentiments de tendresa i de misericòrdia, deia: “Jerusalem, Jerusalem, quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, tal com una lloca aplega els pollets sota les ales i no ho heu volgut”. També, condolgut, diu: “Malgrat haver fet davant d’ells tants de miracles, no creien en Ell, a fi que es complissin les paraules que digué el profeta Isaïes: “Senyor, qui ha cregut el vostre missatge? I el braç del Senyor, a qui s’ha revelat?” I ja al pròleg de Joan ho consigna com una premonició sintètica de tota la seva vida: “Vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren. Però a tots els qui el reberen va donar poder d’esdevenir fills de Déu, als qui creuen en el seu nom”.

                                               ¿No veiem la imatge del refús dels de Natzaret com un símbol del què ens passa avui? Diguem-ho amb paraules del papa Francesc: “El gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum, és una tristesa individualista que brota del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada. Quan la vida interior es tanca als propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix de la dolça joia del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. Els creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts hi cauen  i es converteixen en éssers ressentits, queixosos, sense vida. Aquesta no és
l’opció d’una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l’Esperit que brota del Crist ressuscitat”.

                                               “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”. A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts... No fugim de la resurrecció de Jesús,  no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”.

                                               “Només gràcies al trobament -o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser  plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?”.

                                               “La proposta és viure a un nivell superior, però no amb menor intensitat: “la vida creix donant-la” i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la lliurem per donar vida als altres. Això és, en definitiva, la missió”.

                                               Fins aquí ens ha portat aquell primer refús al Missatger pel seu Missatge explícit als seus a Natzaret. Podríem dir que malgrat tota la bonesa que Jesús va escampar i que van gaudir-ne els més marginats i els més necessitats, fou una mena de “fracàs” anunciat, a ulls humans. I avui, què passa? Jesús va morir abans de morir en creu. La Missió que portava va quedar enterbolida per la no acceptació covarda del “sistema”. ¿Heu llegit mai l’evangeli d’aquesta manera aplicant-la a nosaltres?

                                   Diumenge XIV de durant l’any, 5 de juliol de 2015   Sabadell

dijous, 2 de juliol del 2015

Homilia del diumenge 28/06/2015 del P.Josep Mª Balcells

JESÚS,  L’HOME  EXQUISIT...

...En el tracte amb tothom. Avui, però arran de l’evangeli que ens narra l’escena extraordinària per simplicitat, per manera tan fina i tan senzillament exposada com el de l’Hemorroïssa em deixo “parlar” amb el llenguatge del cor. Exquisit dic i no sabria com dir-ho millor. Exquisit sobretot amb les dones, no sé perquè encara no ho sabem veure i ponderar. Avui que descobrim la visió en 3D, ens manca no obstant la perspicàcia de mirar i admirar des de la subjectivitat quina és la figura de la dona per als ulls de Jesús. Deixeu-me arrodonir el què vull expressar citant l’última frase amb que clou Sandro Márais el llibre extraordinari “L’última trobada”. Després d’un minuciós pretès diàleg que esdevé un memorable soliloqui d’un amic que volia venjar-se de la infidelitat d’un amic de tota la primera vida fins a la trentena passada: Son consideracions sobre la filía, l’amistat: “Però com tots els petons humans a la seva manera tendra i grotesca no es pot confiar a les paraules”.

                                               Entrem de puntetes al tram evangèlic de l’Hemorroïssa d’abans, situat en les coordenades d’aquesta malaltia que havia esdevingut dolorosament i femeninament tràgica per a una dona que hi havia perdut la pau del cor i l’hisenda portada amb silenci i  solitud.  Jesús se li ofereix com l’oportunitat de la seva vida i portentosa fe. La descripció és sòbria i l’hem de saber llegir més enllà dels fets i de les poques paraules. Situem-nos en el cor de Jesús i en el de la dona. Què va pensar l’un i l’altra? Rellegim el fet i esplaiem-hi els nostres sentiments a compàs dels de tots dos protagonistes en el secret que és on millor actua el Pare, l’Esperit i  El mateix Jesús com a Home. Tot el context em diu calladament com Jesús és el nostre “Metge de Família” (al’estil d’abans, tant de bo també fos ara). Jesús com a Metge sana més que cura. La diferència és de salt qualitatiu. Sanar fa més relació a la persona globalment que no pas a curar una malaltia, una dolència (ai,els sentits que amaguen les paraules perquè les diem sense passió continguda).

                                               El metge de capçalera era molt humà, com molt amic de tots a la família. Quan visitava –ho recordo pla bé- ens sanava a tothom. Ens feia pessigolles alls menuts i reies no per les pessigolles, sinó perquè venien de l’afecte de qui te les feia. Parlava, somreia, mirava tothom, animava (sí, vull traduir-lo per ens donava ànima, ànims, acompanyava –santa paraula!) anímicament tota la casa. De la seva professió en dèiem vocacional. Mestre de l’harmonia dels cossos. Per a cadascú tenia aquell “auscultador” mig posat en el coll o bé a les oïdes que hi sentia com respirava tot l’entramat corporal, vés a saber si fins i tot sentia l’ànima de cadascú...
Ho posava  i ho passejava per tot el pit: “Respira a fons” i nosaltres conteníem l’aire a pressió (inoblidables moments de record de nen). Era com si toqués l’arpa de cos, ànima i esperit dels grans, joves i nens-nenes. Concentrat en el que sentia sense dir paraula, només sentint el glatir i el batec de les persones. Quines “visites” més humanes i humanitzadores!

                                               El metge Era com l’intermediari entre la mare, l’esposa que sol ser l’Alma Mater de tota la família (Alma vol dir “alimentadora” en el sentit més pregó de la paraula. La mare feia, fa i farà (mentre professi com a mare) de metgessa, que és tant com dir la custodia del to vital dels “seus”. És la benefactora (la que cuida del ben-estar, del ben-sentir, i sentir-se, del ben-essere que diuen els italians. Físic, mental, social, cultural, espiritual, seguint els patrons de l’OMS que identifica salut amb aquest benestar difús i difós en cos, ànima i esperit que acaben de proclamar per dir qui, què, com, quan hom excel·leix en sanitat. Em trobo Bé!, diem sense més... Avui ho curen gairebé tot amb “específics” (atenció a l’arrel de la paraula) Gregorio Marañón, ell i tants altres metges diuen que no hi ha malalties, sinó malalts. És la persona tota ella sencera que saneja, que sana, el constipat es cura...

                                               En una paraula són, eren mare i metgessa de família les grans “auscultadores” (que escoltaven) i en conseqüència les grans “comunicadores” que féien, fan i faran que hi hagi a casa, salut, sanitat, benestars comuns i “específics” de cada membre de la família. Feliç qui n’ha tingut una experiència “benplaent”.

                                               No us oblideu que estem fent un comentari sobre com Jesús-Metge actua amb una divina professionalitat amb la ¡dona! que sofria pèrdues de sang. Per a una dona això era i és un calvari!  Seguim.

                                               Aquests darrers dies comentàvem amb un grup de persones un llibre excel·lent a tot ser-ho, no cal  fer-ne propaganda, només cal trobar-lo i llegir-lo amb la passió amb que va ser escrit. Es  titula: “El regal de la comunicació” de Sebastià Serrano. En aquests dies xardorosos d’estiu llegir-lo ens serà un regal, un do. Allí hi redescobrirem que a més de paraules tenim sentiments, sensacions que embolcallen les paraules i els hi fan dir més, molt més del que puguin dir per elles mateixes. Allí s’hi congrien gestos, mirades, tonalitats de veu, presència, empaties, escoltar-nos, tot aquest “àmbit” fi, finíssim indescriptible, com deia Márais, que s’escapa de qualsevol conceptualització, perquè hi ha més que conceptes, idees, pensaments inexpressables amb paraules, són les raons del cor de Pascal...

                                               Estem en el món de la filia, en el món de la persona. “Sento, doncs existeixo”. Jung -i no m’hi puc entretenir- diu que la base d’home i dona són l’animus per a l’home i amb la possible integració de l’ànima: això faria l’home complet. I per a la dona partint de l’ànima s’arrodonaria amb la maduració en ella de l’ànimus. La bisexualització inicial que ens fa diferents –i tant!- permeteu-m’ho de dir: avui, tant de pantalla i de passarl·la! Mascle i femella, pujant  un graó tindríem masculí, femení, pujant-ne un altre, de graó: tindríem: dona i home, que amb la complementació-integració de Jung arribaríem a la condició de persones singulars i complementades. En tot iguals en drets i deures, però tan “singulars” en el concret de cada persona. Hi posaria un regal i un present de part de Déu i quedaríem iguals en filiació i fraternitat di-vi-nes. Aquest seria la creatura nova, sense distinció de dona-home, a ulls de Déu. Això que ho podem contemplar de cadascú dona o home, com un arribar a la visió de dona i home perfectes en el sentit de maduració i creixença permanent, això ho devem aplicar amb tots els sentits de riquesa humana a la Persona de Jesús, Home acabat, partint de mascle, masculí, home amb animus i ànima i no cal dir que amb Esperit, aquest és l’Home Nou, que va “tractar” esplèndidament a l’Hemorroïssa. Amb una sensibilitat plena de masculí i femení profundament integrats, per això podia ben dir que d’ara en endavant ens . tractaria com a amics, en plenitud de “filia”. Ell esdevé l’Amic e Amat tant per dones com a homes. Te les dues sensibilitats que donen un tombant d’Home Perfecte, en qui es complauen a tota plenitud tant dones com homes. L’entenem, si l’entenem, tant homes com dones, perquè res de nostre li és aliè, viscut en el concret de cada trobada o esdeveniment humans. Jesús fou el comunicador per excel·lència. Tenia Paraules de Vida eterna però tenia sentiments de vida Eterna. Sabia “tocar” el cor de dones i d’homes amb una finor i nitidesa “com ningú mai no ha estimat igual”. Sabem per pròpies paraules que havent estimat els “seus” els va estimar fins a l’extrem. Jesús va estimar fins a l’extrem les dones, com els homes, a cadascuns com els correspon. La dona és un regal de comunicació. Llegiu en Serrano i hi veureu més ben delineades les tonalitats de la comunicació no verbal més en les dones, que no pas en els homes, més matussers. Per això les fa més metgesses com hem dit que no pas els homes. Parlo en  general: són més sensibles a la sanitat, salut, benestar, ben-essere de tota casa. El seu cor ja és com una casa, ella sap acollir, atendre, escoltar, sanar, ella és com el Pie Pel·licane, Jesu Domine de l’himne Pange lingua, traduït com “Benigne Pelicà, oh Jesús Senyor”.

                                               Només dues paraules per esbrinar el fons del passatge de la dona que pateix fluxos, millor dit: pèrdues de sang, escena que queda com intercalada quan Jesús ha iniciat l’anada a casa seva, amb el cap de la sinagoga, per “sanar” la seva filla. Amb una lectura d’”ànima”, femenina, de dona (que ve de donar i això és l’amor (Fromm), dóna la vida, dóna a llum, dóna el pit, dóna la cura, és la gran comunicadora amb comunicació no verbal. Dono només succintament les capçaleres dels capítols de “El regal de la comunicació”: flaires, tactes, contactes, mirades, carícies, veus, sons inintel·ligibles per a nosaltres, però el nadó les espera, les absorbeix, el rostre, les carícies, els somriures, el riure plaent les riallades, les “elevacions” per després entomar-los, les acotxades, les primeres paraules repetides i assaborides.  Oh, mares que en sou de grans! Heu ensenyat a llegir els llenguatges no verbals, abans de tota paraula. És la llengua materna. Es pot dir cosa més gran? La llengua és patria, per no dir màtria.

                                               Tornem a l’escena de la dona que és un signe sublim de fe, confiança, discreció, anonimat, només un tacte, contacte que és una carícia, que és una pregària femenina, sense paraules com a mediacions, tota ella dona el poc i tot. I se sent curada a l’instant. Jesús vol sense ni menció del mal i d’aquella manera cura i sana socialment. Tothom sap sense més detall que Jesús el diví Metge l’ha sanada i en dóna certificació. I diu més, com sempre, diu que no és ell qui la guarida sinó que és la seva gran fe femenina, de dona creient que l’ha sanada. Tota ella ha estat sanejada. Cos , ànima, esperit, lligams socials, culturals, espirituals. Hem vist com un sublim, subtil tacte ha revolucionat una vida que ara estrena com a nova, “queda lliure de la teva malaltia, vés´te’n en pau”. Aquí hi ha tot un diví joc de comunicació no verbal, de fe no verbal. Tot s’esdevé en un pur acte de confiança plena, també no verbal. Qui fa de mare aquí? Qui fa de metge? qui fa de fill?, qui pot dir més “en res”, ni una paraula, només un lleu gest. Però hi ha tot un món aquí! No es pot descriure: va d’intimitat a intimitat. Totes dues es parlen sense paraules, però hi ha un misteri i un miracle.

                                               I nosaltres que anem a combregar...! Tenim fe no verbal? Confiança plenificadora? Tenim el cor en plena ardidesa? “Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima.” Tenim el cor eucarístic, com diu Pau? On arriben les nostres accions de gràcies? Que curtes que ens queden! No sortim curats, sanats, “no marxem en pau per les places, pels carrers del món. Marxem en pau per les places, un nom portem al front: hem de cantar l’esperança que és l’alba d’un demà, hem de mostrar, estimant-nos, que el món nou ve ja. Marxem en pau per les places, diguem tot el que hem vist, sense por.

                                               Germanes i germans, aneu-vos-en en pau. Donem gràcies a Déu.


            Diumenge XIII de durant l’any, 28 de juny del 2015.  Sabadell