divendres, 15 de maig del 2015

Homilia del diumenge 17/05/2015 del P. Josep Mª Balcells

L’ESGLÉSIA  DEL  PAPA  FRANCESC:  “SORTIM, SORTIM…”

                                               Avui, la Festa de l’Ascensió ens porta a tancar el cercle de la missió que va realitzar Jesucrist, inclosa entre els termes de l’enviament del Pare per regenerar la humanitat i ara, avui, en la seva tornada al Pare. Encarnació i Ascensió.

                                               L’expressió el Pare m’ha enviat surt repetidament sobretot en els escrits de Joan. En compto uns quaranta! Es pot ben dir que tot l’evangeli de Joan es compendia en aquesta frase i n’és com una síntesi de la figura de Jesús i de la seva missió al llarg de tot l’evangeli. Així ho dóna a entendre als seus més íntims. Desborda, ja ho sabem, la idea renovellada de ser el Messies esperat. És el projecte global de la seva vida i de la seva predicació. És el Regne del Pare que estima tothom i que, una vegada acomplert en la seva vida i mort, deixa entendre que ara retorna al Pare que és qui l’ha enviat “no per condemnar el món sinó perquè se salvi per Ell”.

                                               L’Ascensió escenifica visualment tota la centralitat de la missió d’anunciar el Regne del Pare que és el del seu amor a totes les criatures, i que abans del Retorn al Pare deixa l’encàrrec en mans i en el cor dels seus apòstols (=enviats, plenipotenciaris, ambaixadors) i a tots els deixebles de tot temps, de forma que continuïn la seva tasca de fer conèixer el desig patern de Déu de formar una gran família de fills de Déu. La missió fonamental de l’Església de tots els temps és l’actualització d’aquesta comunió de vida amb el Pare, per Jesucrist i en l’Esperit Sant. “Aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, Pare, i al que has enviat, Jesucrist”. I conclou: “Així com el Pare m’ha enviat, així també jo us envio”. Justament en l’any 1975, Pau VI començava la seva exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi, l’Evangelització del món contemporani, dient: “L’esforç orientat a l’anunci de l’Evangeli als homes del nostre temps, exaltats per l’esperança però al mateix temps pertorbats amb freqüència pel temor i l’angúnia, és, sens dubte, un servei que es presenta a la comunitat cristiana, àdhuc també a tota la humanitat”. Dirà una mica més endavant: “La tasca de l’evangelització de tots els homes constitueix la missió essencial de l’Església ; una tasca i missió que els canvis amplis i profunds de la societat actual fan cada vegada més urgent. Evangelitzar constitueix, en efecte, la joia i vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més pregona. Ella existeix per a evangelitzar, és a dir, per a predicar i ensenyar, ser canal del do de la gràcia...

                                               Estem en l’evangeli en el cor del capítol 17 de Joan i faríem bé i santament de llegir-lo i de sentir-lo vivament com el varen sentir els apòstols al Darrer Sopar. És –ho repeteixo- el Testament on Jesús és manifesta amb intimitat total i amb més pregonesa, poc abans de la passió, com a ratificació de tota la seva vida i missió. En aquest capítol es barrejaran els eixos vivencials de Jesús, com ho hem vist aquests darrers diumenges pasquals. Ell ens és el Camí per a accedir a la plenitud de la fe, “oberts els ulls” en la nostra nova manera de veure i de viure. Aquest camí de seguiment viu i vital ens serà una com una “transfusió” de la nova Vida en nosaltres. Així diu: “Aquesta és la vida eterna que et coneguin (experiencialment) a tu, Pare i al que has enviat”. Tot plegat ve a convergir en la veritat de les veritats, és a dir: l’amor donat pel Pare per a l’amor lliurat als altres.

                                               Tot conflueix en les invitacions insistents del Papa Francesc en “la Joia de l’evangeli”, el nucli de la qual és la transformació missionera de l’Església, crida, redescobriment de la vocació d’una Església “en sortida”, dinamisme que ell, Francesc, vol provocar en els creients. Diu: “L’evangelització obeeix al mandat missioner de Jesús: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i  Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar allò que us he manat”. “En aquests versets es presenta el moment en què el Ressuscitat envia els seus a predicar l’evangeli en tot temps i a tot arreu, de manera que la fe en Ell es difongui en cada racó de la terra. Avui, en aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església i tots som cridats a aquesta nova “sortida” missionera... Tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli. “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força i el consol de l’amistat  amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Després d’enumerar els desafiaments actuals exclama: “No ens deixem robar l’Evangeli; no ens deixem perdre l’esperança; no ens deixem robar l’ideal de l’amor fratern, sense perdre la joia, l’audàcia i la donació esperançada, ho rubrica amb un “No ens deixem robar la força missionera!”. Tots som deixebles missioners: “la presència  de l’Esperit atorga  als cristians una certa connaturalitat amb les realitats divines i una saviesa que els permet de copsar-les intuïtivament, encara que no tinguin l’instrumental adequat per a expressar-les amb precisió”. “Per suposat que tots som cridats a créixer com evangelitzadors. Procurem al mateix temps una millor formació, un aprofundiment del nostre amor i un testimoniatge més clar de l’Evangeli. En aquest sentit, tots hem de deixar que els altres ens evangelitzin constantment. Tots som cridats a oferir als altres el testimoniatge explícit de l’amor salvífic del Senyor, que més enllà de les nostres imperfeccions ens ofereix la seva proximitat, la seva Paraula, la seva força, i dóna un sentit a la nostra vida. El teu cor sap que no és el mateix la vida sense Ell; llavors això que has descobert, això que t’ajuda a viure i que et dóna una esperança, això és el que necessites comunicar als altres. La nostra imperfecció no ha de ser una excusa ; al contrari, la missió és un estímul constant  per a no quedar-nos en la mediocritat i per a continuar creixent.  L’Església hauria d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i laics- en “l’art de l’acompanyament”, perquè tothom aprengui sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre. Hem de donar al nostre caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió, però que al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi a madurar en la vida cristiana”.

                                               He anat seleccionant diversos paràgrafs de “La Joia de l’Evangeli”. Tota l’exhortació és plena de suggestions per fer ben nostres les invitacions a viure “en estat” d’evangelització. Ho diré amb el vostre perdó per endavant: No deixem passar aquest cicle pasqual sense prendre la determinació de llegir aquestes fraternes paraules de gràcia del papa Francesc, bé personalment, bé i millor en grup, perquè fer-ho amb altres germans ja inclou de per sí, LA JOIA DE L’EVANGELI.

                                               A les acaballes del seu escrit, Francesc ens diu: “Jo sóc una missió en aquesta terra, i per això sóc en aquest món. Cal reconèixer-se a si mateix com a marcat a foc per aquesta missió d’il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, guarir, alliberar. Cada persona és digna del nostre lliurament, perquè és obra de Déu, creatura seva. Ell la va crear a imatge seva, i reflecteix quelcom de la seva glòria. Tot ésser humà és objecte de la tendresa infinita del Senyor, i ell mateix habita en la seva vida. Jesucrist va donar la seva preciosa sang en la creu per aquesta persona. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i el nostre lliurament. Per això si aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica el lliurament de la meva vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I assolim plenitud quan esbotzem les parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms!” Ressò d’un poema de Casaldàliga...


                        Diumenge de l’Ascensió del Senyor, 17 de maig del 2015  Sabadell