divendres, 13 de març del 2015

Homilia del diumenge 15/03/2015

LA  JOIA  DE  L’EVANGELI”

                                               Diu el papa Francesc tot just encetar la seva exhortació que porta aquest mateix títol: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat de la tristesa, del buit interior, de  l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Aquesta afirmació contundent, mostra de les conviccions més arrelades de Francesc, posa el contrapunt a tantes invitacions del món d’avui que accentua precisament un polifacètic pessimisme en tants aspectes emmetzinats com poden ser els econòmics i socials, la violència, la injustícia i la corrupció; en els aspectes religiosos intolerants o menystinguts, etc, amb una mutació flagrant dels valors, a començar per aquells que havien sostingut persones i institucions durant anys. Això no és una crida al conservadorisme –Déu me’n guard!- sinó un motiu per intentar veure el nostre món des d’una perspectiva d’humanisme i d’esperança.


                                               No ens estem de dir que precisament aquest diumenge mitger de la quaresma s’anomena “domínica laetare” (alegra’t, enjoia’t tu i l’Església, casa teva i el ròdol de les teves amistats: invitació a curar-nos totes les saluts que convinguin). Invitació que consona amb la doble invitació de Francesc: centrar-ho tot en Jesús el nostre Mestre i en segon lloc en la joia que n’és la conseqüència. La primera: posar al bell mig de tots els millors desigs de cercar i de trobar el fil conductor en la vida evangèlica, és a dir accentuar la centralitat de la figura, missatge, estil de vida que dimana de Jesucrist. En podríem ben ben dir: cristocentrisme. No hi ha aspiració  més reeixida d’humanitat que la que s’irradia de la persona humano-divina de Jesús, sabent que hem d’obrir en cadascú de nosaltres tot un procés de trobar-nos i retrobar-nos amb un Jesús, conviscut des de la seva condició de Mestre i d’Amic  (tot per gràcia!) i de nosaltres com a deixebles. Que ell faci escola i mestratge (comunitat de vida i d’amor) en les nostres persones! Que siguem fidels a seguir-lo, a aprofundir-ne les relacions en tots els aspectes de la seva polièdrica Persona. Fer-ne una ciència, un coneixement i una saviesa, com ens invita Pau: “Tot el que fins ara ho considerava com un guany, ara ho considero com una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell... Els qui volem ser perfectes hem de tenir aquests sentiments! I si algú de vosaltres veu les coses d’una altre manera, Déu ja li revelarà això que us dic! Sobretot, visqueu d’acord amb allò que ja hem aconseguit”. (Fil 3, 7-9, 15-16) Fer-ne una renovada experiència (Rahner en diu mística, del ser o no ser...) que ens permeti anar més endins en el misteri de Crist, per tal que en “neixi i reneixi” la joia, fruit de l’Esperit Sant. Una joia (laetare!) que ningú no ens la podrà pas prendre. ...Ja se sent i es percep el perfum d’una renovada primavera evangèlica i d’arbres florits. Lluminositat pasqual, possibilitat de poder viure a un més alt nivell d’experiència de la fe, nivell més encoratjador i irradiant. Poncelles d’una nova esperança, a la que no volem renunciar pas de cap de les maneres.

                                               “Invito, segueix Francesc, invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè –ho diu  Pau VI- : “Ningú no quedi exclòs de la joia reportada pel Senyor” Afegirà Francesc: “No fugim de la Resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi, que res no pugui més que la seva Vida que ens fa anar endavant!” i com per a reblar el seu pensament, amb un profeta deixa parlar el seu cor: “M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enmig de tu, et renova amb el seu amor i dansa per tu amb crits de gaubança”.

                                               Obrim la paraula de Déu per conjuntar el que diu Francesc amb el relat del Retorn de l’Exili de Babilònia, una tornada exultant per reposar altra vegada cançons sol·licitades pels babilonis i ara sí una vegada aconseguit el retorn joiós a casa dels pares, a la pàtria desitjada: “Si mai t’oblidava, Jerusalem que se m’encasti la llengua al paladar. ¿Com podíem cantar cants al Senyor en una terra estrangera? Que se m’encasti la llengua al paladar, si deixés d’anomenar-te, si deixés d’evocar el teu record, per motivar els meus cants de festa” (Salm responsorial)

                                               La quaresma és el retorn d’Egipte, és el retorn de Babilònia, és el nostre retorn a Jesús. Aquest és el nostre recentrament i el nostre retorn al centre de l’evangeli, al centre del Regne de Déu, predicat ensems que viscut d’una forma excepcional per Jesús, el Fill de Déu, plenitud de vida humano-divina. Recordo un llibre d’aquells dels anys setanta, més o menys, que portava per títol: “No us deixeu prendre Crist”. Ara, en Pagola, ha estat entre nosaltres no fa pas gaire per posar en marxa el que ell en diu: “Grups de Jesús”. Té també el que podria servir com a introducció o prefaci d’aquesta publicació, per tal de comprendre el què es vol i les raons de fons per aquesta campanya de formar petites comunitats, un altre llibret titulat: “Tornar a Jesús”, el contingut del qual corre també entre nosaltres sintetitzat en una conferència que porta per títol: “És possible una altra Església? Iniciar la reacció en les comunitats cristianes” en què fa una vivisecció de l’Església actual que va a menys, per diferents motius no solament quantitativament, sinó per paràmetres de tradició molt arrelada, propis d’un temps en que encara perdurava –perdura?- la cristianitat. Ell invita decididament a anar cap a una nova manera d’entendre i de viure la fe, no sumida en una religiositat que es reprodueix a si mateixa sense cap esperit de novetat, sense que el Vaticà II hagi remogut el pòsit de segles. Cal donar la paraula al papa Francesc, motiu pel qual jo invito una vegada més a llegir la seva aportació renovadora de “La Joia de l’Evangeli”, que ell ens la dóna com a programàtica de tot el seu pontificat. Contra tot costum de no llegir els documents principals de l’Església, cal remoure la consciència de la responsabilitat que té tot cristià adult de tenir la gentilesa, si més no, de llegir un escrit dirigit a cadascú de nosaltres. No li fallem aquesta vegada. Serà un plaer, us ho garanteixo.

                                               El llibre del qual us parlava suara “Tornar a Jesús” comença així. Us el transcric per tal de “fer boca i cor”: “Als països europeus estem vivint uns temps decisius per al futur de la fe entre nosaltres. En aquests moments en què s’està produint un canvi sociocultural sense precedents, l’Església necessita una conversió sense precedents, un “cor nou” per a viure i comunicar la Bona Nova de Jesús amb més veritat i més fidelitat a la seva persona, el seu missatge i el seu projecte del Regne de Déu. Si en els propers anys no es promou a les parròquies i comunitats un clima de conversió humil i joiós a Jesucrist, és fàcil que veiem com la fe es va extingint a poc a poc entre nosaltres, i com el nostre cristianisme multisecular es va diluint en formes cada cop més decadents i sectàries, i cada cop més allunyades del moviment de seguidors inspirat i volgut per Jesús.

                                               La imatge del retorn de l’exili podria ser tot un símbol del retorn nostre a Jesús, exili des de dins de casa mateixa. Redescobrir la grandesa del que havíem potser perdut sense ni tenir-ne consciència. Pau ens diu: “Déu que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb el Crist. És per gràcia que Déu us ha salvat... Quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist... Som obra seva: Ell ens ha creat en Jesucrist”. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna”.

                                               Cloguem com sempre amb la col·lecta: “Oh Déu;  vós per mitjà del vostre Fill, reconcilieu meravellosament amb vós el llinatge humà; feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. Tot això va amb segells d’urgència! “Alegreu-vos amb l’Església, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol” (Isaïes, 66, 10-11) Allò que abans en dèiem l’introit. “Donem-ne gràcies a Déu!”

                                               Pau ens hi posa la seva rúbrica: “Jo m’agenollo davant el Pare, de qui rep nom tot família, tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços  de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. (Ef 3, 15-19).  Res més a dir, que no és pas poc!


                                    Diumenge IV de Quaresma, 15 de març del 2015.  Sabadell