divendres, 6 de març de 2015

Homilia del diumenge 08/03/2015 del P. Josep Mª Balcells

LA SAVIESA  CRISTIANA

                                               De l’Èxode hem après la moral de l’AT que conforma el que seria la saviesa jueva. Bé podríem fer referència, en aquest sentit, als llibres que responen a aquest apel·latiu, anomenats sapiencials. Citaríem en primer lloc el que porta el títol explícit de “Saviesa”, gairebé coetani a l’inici de l’era cristiana, datat entre els anys 50 – 30 abans de Crist. L’autor viu en un ambient pagà, escrit però per un jueu, reformula els criteris sobre la felicitat, segons les normes que es deduïen del Decàleg (primera lectura). Jesús en el Sermó de la Muntanya, sense negar-los, els aprofundirà amb aquell “Se us ha dit, Jo us dic”, portant els manaments a interpretacions noves, més profundes i més plenes de densitat i de sentit... Aquí rau la saviesa cristiana! Atenció!

                                               Pau entra de ple (en la segona lectura) en la confrontació que fan tant jueus com pagans; ambdós demanen prodigis i saviesa, que en Crist en  Creu suposen escàndol per als jueus i absurd per als grecs.  ¡Què n’és de difícil de saber entreveure l’entrellat de la saviesa cristiana, que inclou l’aparent contradicció de la passió i mort de Jesús. El concepte evangèlic de saviesa serà difícil de concebre’l àdhuc per als mateixos apòstols, que només se’n faran sabedors i experimentadors quan l’Esperit Sant els obrirà els ulls de la fe. Encara avui ens costa tant i també ens hi entrebanquem  nosaltres. Això dóna raó a l’expressió de Jesús, preconcebuda després d’anys de veure com anava la comprensió de les “seves coses”, comentant al final del relat de l’evangeli, com no ho feia massa sovint, veient la incredulitat dels mestres de la Llei que se senten més que ofesos, indignats, en dir Jesús que ja poden destruir el santuari (el Temple de la seva vida) que li donarà un final inesperat i no entès per ells: la novetat sempre nova de la seva resurrecció. El Temple (la Torà) serà reemplaçada pel temple de la seva Persona. Afegim-hi aquestes frases d’incredulitat de Jesús respecte a la dels seus interlocutors (jueus, els mateixos dotze, i -amb espai- per a encabir-nos-hi també nosaltres). Escoltem aquestes paraules que sonen en boca de Jesús estranyes i no deixem d’aplicar-nos-les:  Jesús, malgrat que veieren miracles “no confiava en ells, perquè els coneixia. Ell sabia prou què hi ha a l’interior de l’home...”. Dur, molt dur!

Diuen que el fil de l’evolució es detura, de moment, en els “homo sapiens”. Res més lluny de la realitat. És saviesa, des de Sòcrates, que “no sabem (de sapere, sapiència) que no sabem” i menys en les coses de l’esperit . I quan arribem a descobrir-ho, aleshores comencem a atènyer  el grau més alt de saviesa humana, que es condensa en això: en el fet de “saber que no sabem”. Eudald Carbonell que ha fet arqueologia humana, ha escrit que “Encara no som humans” I qui pensa i sent una mica en profunditat arriba a dir que en els aspectes més humans (els valors o virtuts) estem en un procés invers d’anar a menys.  Ens estem deshumanitzant! En Joan Rigol en l’escrit: “Reptes dels cristians en la societat d’avui” contraposa els avenços científics i sobretot els tecnològics a una pèrdua del valors humans. I en fa un seguit:
·         L’actual crisi econòmica ha generalitzat encara més un sentiment d’inseguretat i de por al futur personal, fills, en part, del nostre progrés material. ¿A quin preu?
·         L’immediatisme: voler-ho tot a tota costa; passar-s’ho el més bé possible, oblidant però els qui no tenen el necessari (els “30 minuts” últims, que encongien l’ànima amb les escenes reals d’aquests un de cada quatre de nens que viuen en la pobresa i la fam).
·         L’economisme: que de persones o ciutadans ens transmuten en productors (això els que tenen el privilegi de poder treballar) i en consumidors (els que s’ho poden permetre, oblidant els altres, gent pobra, ¡pobra gent!”).
·         La banalitat: devoradors d’espectacle (ai, quanta gasòfia ens corromp l’esperit!; les “males companyies virtuals”; gaudir primer que pensar...)
·         La política , salvant allò minvat que s’ha de salvar, bo i reconeixent la noblesa d’uns quants. ¡Quin panorama, Déu meu! Quin desafecte per la política!
·         L’oci com a escapisme, alimentant “neures”. ¡Quina saviesa que es gasta, avui dia!

                                               ¿No ens ha passat pel cap i pel cor, a voltes, que ens hi trobem incòmodes amb moltes situacions d’avui dia? Hi ha un cert escepticisme rampant i el desig de retrobar una via nova, humana i no diguem evangèlica cap a la humanització, potenciada pels reclams de l’evangeli.

                                               Moltes vegades no som gaire millors que els nostres contemporanis, però en moments de lucidesa evangèlica somiem en altres motivacions i en la recerca de nous sentits del nostre viure i conviure. Som moments esperançats!

                                               ¿No hem experimentat sovint la nostra feblesa humana i cristiana? “Escolteu la nostra humil confessió. Ens sentim afeixugats per la nostra consciència i demanem accés a viure més sàviament: que ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia” (Col·lecta).

                                               Desvetlla’t, tu que fas una becaina massa llarga i satisfeta! Obriu-nos els ulls a noves clarícies per viure modestament i contingudament més propers a la saviesa. Obrim el resclosit del nostre ambient i deixem entrar els raigs de saber sentir, d’amarar-nos-en del que pugui rescatar aquests llocs foscos omplint-los de la llum de l’evangeli. Avui es porta la “llibertat” com un dret no com un deure!

                                               Recordem la invitació (en aparença absurda, àdhuc escandalosa) de Crist que puja cap a Jerusalem on sap, a l’avançada, que les “coses” aniran de mal borràs i que es dispersaran els íntims per por d’acompanyar el Mestre de la Saviesa Divina. ¿Què farem nosaltres? No gallegem que encara seria pitjor, com li va succeir a tot un Pere! Avancem aquestes lliçons de saviesa del Crist, per tal de que la nostra quaresma s’encari finalment vers la Pasqua, punt final d’una vida de passió d’un Jesucrist no entès pels seus i blasmat pels altres. No convertim las casa de Déu en cova de lladres i demanem a Déu, que tot ho sap perquè tot ho estima, que ens doni llum i sal en el nostre viure, perquè ens regali la “saviesa del cor” que no la donen els anys, sinó la creixent consonància amb la saviesa de Jesús i del seu evangeli. A notar que Francesc ens diu que a l’evangeli pur i simple s’hi adiu sempre el goig, fruit de l’Esperit Sant.

                                               La nostra destinació en el pelegrinatge del viure és la felicitat en Jesucrist, acceptant la reiterada invitació que ens fa: “Si algú (si tu, jo) vol (eu) venir amb mi, que et neguis a tu mateix” (ai, els egos!); que cada dia, no dia per altre (“passar per barrancs tenebrosos i no tenir por”; tenir-ho present sobretot quan la vida “pica”); prengui (vagi intentant-ho de mica en mica), la seva creu (símbol de les càrregues feixugues, mai però tan aclaparadores com les del Mestre); Vine (en un atansament progressiu fins a arribar a l’amistat i la familiaritat amb Jesús); i segueix-me  (a les verdes... i també a les madures). Senyor desvetlleu els nostres sentits i feu el miracle de saber-vos seguir amb fortalesa sempre, i amb goig, quan sigui possible...

                                               Recollim el desig de Pere Casaldàliga de fer realitat “la humanització de la humanitat, a partir dels propers”. Per als llegidors faríeu bé de llegir “La saviesa d’un pobre” sobre certs passatges de la vida de sant Francesc. Siguem savis savi(s). És tota una altra vida: Benaurats de les benaurances, oidà!


                        Diumenge III de quaresma, 8 de març del 2015.  Sabadell