divendres, 27 de març de 2015

Homilia del diumenge 29/03/2015 del P. Josep Mª Balcells

PREN,  LLEGEIX  I  VIU

                                               Dèiem, seguint el papa Francesc, que no hem de pretendre “viure una Quaresma sense Pasqua”. Ben cert: sense joia pasqual abans i després de la resurrecció, no hi ha evangelització possible. Hem trabucat el sentit quaresmal que talment sembla, segons la vivència tradicional, una Quaresma que té vida i sentit propis, sense tenir present que el misteri cristià ha de viure i celebrar ambdós esdeveniments conjuntament. Volent arribar al moment més important del nostre pelegrinatge quaresmal, jo voldria dir que no podem “viure la Pasqua sense la Quaresma”. Hem de fer confluir tot el nostre recorregut quaresmal, intentant de viure’l en plenitud ara que ens endinsarem  en la Setmana Santa, cimal vers el qual hem caminat portant la Passió i la Glòria ensems durant tot el trajecte.

                                               Sota el lema constant: Convertiu-vos (a Crist) i creieu en l’evangeli hem volgut que il·luminés des de bon començament els nostres peus pelegrins, la qual cosa suposava reenfocar i focalitzar la nostra quaresma més en la vivència de Jesús (persona, missatge, projecte i missió), que no pas en nosaltres, pobres pecadors. És la gràcia de la presència i acompanyament, com als deixebles d’Emaús, d’un Jesús que ens evangelitza i ens fa entendre el seu misteri de vida i d’amor des de dins d’Ell mateix. El Regne del Pare se’ns ha il·luminat a partir del creieu (fe explícita), arrelada en el “Fit a fit amb Jesús” que Pagola en aquest llibre del que és coautor, juntament amb Martín Velasco i Dolores Aleixandre, ens diu una i altra vegada que “la renovació de la fe (en Crist) està demanant avui de passar d’unes comunitats formades majoritàriament per “adeptes” a unes comunitats de “deixebles” i “seguidors” de Jesús, el Crist. Dit d’una altra manera: “L’evangeli és en totes les èpoques  el que fa viure a l’Església”. També ho dirà, contraposant-les, amb les actituds: -com “adeptes” que compleixen llurs obligacions religioses; -o com “deixebles” que aprenen a viure com Jesús; -i com a “seguidors” que col·laboren en el seu Projecte del Regne de Déu.

                                               Ho concretarà  en un llibre en el qual ens invita a “Tornar a Jesús”, superant estadis de mera religiositat on les prescripcions, els ritus i una moral d’obligació ombreja el que dirà, dolent-se’n: “El cristianisme s’ha organitzat com una religió d’”autoritat” i no de “crida”. (Cita de Legaut, autor imprescindible: “Creer en la Iglesia del futuro”). El cristianisme se’ns ha convertit en una Església com a centre d’ella mateixa i no en el Projecte del Regne de Déu, viscut com a missió de vida, de passió, de llum, de goig i de resurrecció. Tot fa pensar que no tenim l’Esperit de Jesús, si no hi ha primàriament una conversió existencial, no tant moral, que en serà com una conseqüència i no com un plec d’obligacions de fora a dins. “Feu deixebles” els encomanà Jesús en enviar a missionar els seus primers testimonis de vida i resurrecció. Això no és possible si no hi ha el primat de Jesús com a centre del “pensament, paraula i obra” i del seu missatge fet vida i passió apassionada (!) per ell mateix, i una experiència cada cop més forta i íntima de l’Evangeli. En efecte, “l’Evangeli és, en tot temps, el principi de tota la vida per a l’Església”(Vaticà II).

                                               El diumenge passat el papa Francesc, en el moment de l’Angelus, va regalar a tots els presents un llibret de butxaca amb els evangelis, tot dient-los: “A totes les persones que avui volen “veure Jesús”: als qui estan a la recerca del rostre de Déu; a qui ha rebut una catequesi quan era nen i mai més l’ha aprofundit, que porta la fe a tants que encara no han trobat Jesús d’una manera personal..., a totes aquestes persones nosaltres podem oferir-los-hi tres coses: l’evangeli, un crucifix i el testimoni de la nostra fe, pobre però sincera. L’evangeli: allí podem trobar Jesús, escoltar-lo, conèixer-lo. Un crucifix: signe de l’amor de Jesús que s’ha lliurat per nosaltres; i a més a més, una fe que es tradueix en gestos senzills de caritat fraterna. Però  principalment en la coherència  de vida entre el que diem i allò que vivim. Coherència entre la nostra fe i la nostra vida, entre les nostres paraules i les nostres accions...” Benet XVI tot ho fa dependre del Trobament personal amb Crist Viu.

                                               “I ara repetirem un gest que ja vàrem fer l’any passat. Segons l’antiga tradició de l’Església, en la quaresma s’entrega l’evangeli a quins es preparen per al baptisme. Així, avui us ofereixo a tots els qui estan a la plaça un regal: un evangeli de butxaca. Us serà distribuït gratuïtament  per mans d’algunes persones sens estada fixa, que  viuen a Roma. També en aquest gest hi veiem un gest molt bonic que és del grat de Jesús; els més necessitats són aquells que regalen la Paraula de Déu. Preneu aquest evangeli, perquè el pugueu portar a la cartera, a la butxaca. Llegiu-lo amb freqüència, bé sigui un passatge, bé un paràgraf cada dia. La Paraula de Déu és llum per al nostre camí. Ens farà bé, feu-ho!

                                               Res més oportú per revalidar el què ens deia Pagola, que darrerament està promovent arreu els que ell n’anomena “Grups de Jesús”. Un llibre seu, pràctic, porta aquest mateix títol. Tot això ho promou amb passió –segons diu ell- per renovar l’Església des de baix, amb la pretensió de poder afirmar que “Una altra Església és possible”. Invita a viure i compartir l’evangeli en petits grups. Demana que els laics se’n facin promotors, en prenguin la iniciativa, sense esperar  que siguin -com sempre- els responsables de les institucions d’Església (parròquies, comunitats, col·legis, grups de tota mena). El seu desig és que la Paraula de Déu s’emparelli amb la vida corrent i li doni més sentit, obri horitzons, porti més “novetat”. Puntualitza: “Els evangelis no són llibres didàctics que exposen la doctrina acadèmica de Jesús. No són catecismes. El primer que s’aprèn en ells és un estil de vida: l’estil de viure de Jesús, la seva manera d’estar en el món, la seva manera d’interpretar i construir la història, la seva manera de fer la vida més humana. El tret més original d’aquests grups reunits per a compartir l’Evangeli de Jesús és que ofereix la possibilitat d’una experiència nova: ésser engendrats a la fe no per via d’adoctrinament o com a procés d’aprenentatge, sinó com a una experiència de transformació, al contacte amb Jesús. El que s’escolta en aquests grups no és la instrucció d’un catequista o l’ensenyament d’un predicador, sinó la Paraula de Déu, encarnada en Jesús”.

                                               Tornem al principi de tot: havent acumulat durant el transcurs de tota la Quaresma aquesta actitud que ell anomena “experiència fondant”, a l’igual que es va donar en els primers cristians omplerts de resurrecció i de l’unció de l’Esperit. Per això servia en el millor dels casos la Quaresma cristiana. Cercant el sentit fonamental del Convertiu-vos, no en sentit de canvi moral, sinó del que significa recentrar-nos en la vivència del mateix Jesús en relació íntima amb el seu Pare i amb nosaltres, petits apòstols, “no servents sinó amics”. Novament hem de fer esment dels capítols extraordinaris de l’anomenat testament de Jesús. Compendiat sobretot en els capítols des del tretzè fins al dissetè inclusiu, de Joan. Necessitem tornar a les arrels, a l’essencial, a allò que Jesús visqué i va contagiar. La quaresma així es converteix en un “esdeveniment” transformador de vida, una Trobada única.

                                               Així podria ser –què bé que ho fos!- l’acumulació de tot el treball quaresmal. I així amb aquest rodatge podríem entrar amb peu ferm i decidit a les vivències de la Setmana Santa que ens rubricarien tot el que hem viscut o pretès viure al llarg, ample i profund del misteri de Jesús que ens dóna “la riquesa de la seva gràcia, que féu desbordar damunt nostre en plenitud de saviesa  i d’enteniment, fent-nos conèixer el misteri de la seva voluntat, d’acord amb la decisió benvolent que s’havia proposat en Ell per realitzar-la en la plenitud dels temps: reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra. És també en Ell que hem estat fets possessió seva, predestinats segons el designi d’Aquell qui ho fa tot segons la decisió de la seva voluntat, a fi que fóssim lloança de la seva glòria, que de bon començ tenim posada en el Crist la nostra esperança. És també en Ell que vosaltres, després d’haver sentit la Paraula de la veritat, el missatge joiós de la vostra salvació, i d’haver-hi cregut, heu estat segellats amb l’Esperit Sant promès, que constitueix les arres de la nostra herència per a redempció del Poble que s’ha adquirit, a lloança de la seva glòria”. (Efesis 7- 14). Ja podem entrar, catecúmens renovats, en la Setmana Santa, ben segurs que Déu farà allò que desitgem i més encara. Viure la Bona Nova de la Pasqua, desembocant-hi les experiències quaresmals nostres. Res de celebrar la Pasqua sense Quaresma! Goig i Gràcia! “Desvetlleu en la vostra Església la consciència de ser fills de Déu, a fi que, renovats en el cos i l’esperit, us servim amb fidelitat. (Col·lecta de la Vetlla pasqual)

                        Diumenge de Rams. Passió del Senyor, 29 de març del 2015.  Sabadell 

divendres, 20 de març de 2015

Homilia del diumenge 22/03/2015 del P. Josep Mª Balcells

PÒRTIC  DE  LA  PASSIÓ
                                               Ens atansem a la Pasqua. De fet, ja hi som, com aquell qui diu. Però avui en els textos de la Missa, ens porten a dir que també ens atansem a la Passió. Avui entrarem en el fons més íntim de la persona humana de Jesús. Aquí, en ell, tenim el gran mirall per entendre la nostra vida sofrent i moridora. La lectura de la Carta als hebreus ens porta a la com-passió (que vol dir a compartir els sentiments de por, de dolor i de sofriment de Jesús). Jesús s’adreça a Déu Pare en el dolor pressentit, anticipació dels que sap que vindran tant d’un patiment íntim com d’una mort imminent. Ell sap que aquesta li està planant a sobre i que l’abat com a qualsevol que ha tingut una experiència límit de dolor físic i psíquic. “Amb grans clams i llàgrimes” s’abandona al Pare amb amor i disponibilitat. A Getsemaní la pregària desolada, però amb tot confiada té aquest toc d’experiència profundament humana que nosaltres podem intuir de lluny: “Pare, si és possible que passi de mi aquest calze d’amargor que he de beure fins als pòsits més desoladors. Però, tanmateix, que es faci la teva voluntat d’amor amagat a voltes irreconoscible que, de saber-ho desxifrar, a tants ens podria portar a un ressorgir a major plenitud. Qui sap sofrir gaudirà d’un nou graó en l’escala del sofriment redemptor vers la plenitud humana. La creu del dolor, de la soledat, de saber acompanyar qui passa moments amargs, el que no significa que no s’ha de buscar mai res de masoquisme, enaltidor del dolor pel dolor. Déu estima la vida i el goig de viure, és creu de vida ressuscitada.

                                                           L’essencial del Sermó de la Muntanya s’obre com un ametller en un pom reblert de flors dintre de la paradoxa cristiana en uns Benaurats, benaurats..., que suposa compartir la part que ens pertoca dels sentiments de Jesús: és un signe d’amistat i d’intimitat poder com-partir en la petita part que ens és possible, els sofriments de l’ànima delicadíssima de Jesús. És com visitar-lo estant “malalt” del cor, és com anar-lo a veure empresonat en l’amarguesa de la soledat i en les “perifèries”on Crist habita compartint tantes penes i sofrences de tants i tants... D’aquest Jesús crucificat en tantes crucificacions aparentment anònimes ell ens diu: “Jo estaré amb ells cada dia i m’identificaré amb cadascú”. La meva solidaritat és la meva missió. “Sóc bla de blat amb tots els innúmers grans de blat que cauen en terres adobades perquè hi germini vida superior, vida rica i plena. Mort i Resurrecció són una realitat indestriable. Gra que es despulla de vida per poder apuntar el germen d’espiga nova. Ell va donar el cent per u i més , perquè sempre suma la seva plenitud amb les febleses nostres en morir i ressuscitar. Ja ho dèiem el diumenge passat de la joia de i en Jesucrist. “Som obra seva. Ell ens ha creat. Tot conflueix en aquesta expressió que ens revela Joan (3, 16): “Déu estima (en present!) tant el món (tots hi som cridats a aquest amor del Pare), que ha donat el seu Fill únic (donar en el sentit més profund de donar-se en plenitud) perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Faríem bé en aquests dies sants de fer una immersió en la Passió segons Sant Mateu de Bach o bé visionar L’evangeli segons Sant Mateu de Pasolini.

                                               Com-partir el dolor és sentir-lo com a propi. Benaurats els com-passius (és l’empatia a nivell profund espiritual), perquè seran compadits per Crist”. Perquè la compassió té sempre feed-back, crea sintonia que va i ve, que s’enriqueix a cada passada i repassada.

                                               Alguns grecs manifesten el desig de veure Jesús. La resposta a primera vista sembla desconcertant. No es dirigeix emperò a ells particularment sinó a tots els deixebles i en un teló de fons als fariseus: “Ha arribat l’hora que el Fill de l’Home serà glorificat”. Devia desconcertar tothom aquesta expressió. I segueix: “Us ho dic amb tota veritat (expressió de la màxima importància del que dirà a continuació): “Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol (la soledat insolidària!), però (ara ve la lliçó de la pròpia vida, anticipant una vegada més els esdeveniments totals i essencials, síntesi de tota la seva persona i missió) “els qui estimen la seva pròpia vida la perden (en present; no cal esperar judicis posteriors); els qui no l’estimen en aquest món (no vol dir menysprear-la), aquests la guarden (les rescaten, les ennobleixen) per a la Vida Eterna.


                                               Estem gairebé al final del capítol 12 de Joan. Es narren els episodis finals de la Vida-Missió de Jesús. Havia ja tornat a la vida a Llàtzer. Els “jueus” reaccionen de la manera més controvertida. Davant de l’admiració de molta gent, ells prenen o confirmen una vegada més la decisió de matar-lo tan a Llàtzer com a Ell. Així creuen que podran parar l’escampada de la seva fama. “Eren ja a sis dies de la Pasqua” i es precipiten els esdeveniments: Entre a Jerusalem i el reben com a Messies. Abans ens narra l’evangeli d’avui que Jesús estant contorbat  exclama des de la seva vivència d’aquells moments pre-finals: “¿Què he de dir? ¡Pare, salveu-me d’aquesta hora!” I li surt de l’ànima un NO rodò!: “És per a arribar a aquesta hora que jo he vingut”. Diu “arribar” (que vol dir: ja he fet un llarg camí, tota la vida he portat a terme la missió que el Pare m’ha encomanat i no em tiraré enrere per res del món); i per darrera vegada se sent la veu del Pare que respon a la seva petició: “Pare, glorifiqueu el vostre nom”. I la veu del Pare atent al requeriment del seu Fill: “Ja l’he glorificat i encara el glorificaré”: paraules de consol i de confirmació malgrat el sofriment del moment. Jesús afegirà: “Jo quan seré enlairat de terra, atrauré tothom cap a mi”. I també afirma: “No és per a mi que parla el Pare, sinó per a vosaltres (que ara esteu amb mi, i per tots els que seguiran creient fermament en Ell). Llegim tot aquest capítol sencer i fem un acte de fe esperançada i amorosa en Jesús i que ens senti i tingui com acompanyants en aquests moments dramàtics que ens avancen els dies del Tridu Sant; i fem el compromís de seguir-lo qualssevulga que siguin les circumstàncies de dolor seu i nostre. “Si algú es vol fer deixeble (seguidor) meu, que em segueixi i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus”. Amb Jesús farem la voluntat del Pare i ens sentirem units en el dolor i el sofriment i també en la glorificació, en la Resurrecció. Sols no podríem aguantar, amb ell ja hem vençut la por al dolor i al sofriment.

                                               Tinc a mà el llibre “La força de la feblesa” dels autors Armand Puig i d’en Francesc Torralba on escriuen que “afrontar la feblesa amb dignitat és el gran repte. La feblesa pròpia i la dels altres. No som superhomes, ni superdones, encara que ens obstinem a semblar-ho. No arribem a tot, ens fatiguem, ens cansem, sentim calfreds, tenim por, i, quan estem sols, plorem”.  Atendre els que passen circumstàncies difícils, els que experimenten la feblesa, és una exigència d’humanitat, un imperatiu que no podem defugir. Aquesta exigència que experimentem en el fons del cor, com si es tractés d’una llei no escrita, ens fa plenament humans”. De tot el llibre en podem aprendre les dues lliçons més importants de la saviesa de la vida. En la persona de Jesús i particularment del final de la seva passió i mort en trobarem el tresor de ser més i més humans tant per a nosaltres com per als altres. Llegim i hi preguem amb la col·lecta d’avui: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar  contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort”. Diu Gz. Faus en un llibre que jo considero molt apropiat per llegir i tractar de conformar la nostra imatge de sofrents en la de Jesús en els moments més crucials de la seva vida, passió i mort. “Creure en la Resurrecció de Jesús només pot significar el compromís pel Regne de Déu i per l’”avui”  d’aquest Regne”. “Si heu ressuscitat amb Crist, viviu ja ara com a ressuscitats, és el resum que ve a concloure Pau de l’existència cristiana. El llibre esmentat és “El acceso a Jesús” Edicions Sígueme. Clarificar el pensament de Pau respecte a la Passió ens és fonamental per entrar amb peu dreturer en la Setmana Santa. Cimal de la nostra fe i posada nova dels peus en el “seguiment       de Jesucrist”. No és pel sentiment o pitjor pels sentimentalismes que arribarem a entendre i viure “aquesta hora” que és la de Jesús i també nostra. Bona Passió i Mort i Resurrecció de Jesús i nostres!

                                   Diumenge V de Quaresma, 22 d’abril de 2015. Sabadell.   

divendres, 13 de març de 2015

Homilia del diumenge 15/03/2015

LA  JOIA  DE  L’EVANGELI”

                                               Diu el papa Francesc tot just encetar la seva exhortació que porta aquest mateix títol: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat de la tristesa, del buit interior, de  l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Aquesta afirmació contundent, mostra de les conviccions més arrelades de Francesc, posa el contrapunt a tantes invitacions del món d’avui que accentua precisament un polifacètic pessimisme en tants aspectes emmetzinats com poden ser els econòmics i socials, la violència, la injustícia i la corrupció; en els aspectes religiosos intolerants o menystinguts, etc, amb una mutació flagrant dels valors, a començar per aquells que havien sostingut persones i institucions durant anys. Això no és una crida al conservadorisme –Déu me’n guard!- sinó un motiu per intentar veure el nostre món des d’una perspectiva d’humanisme i d’esperança.


                                               No ens estem de dir que precisament aquest diumenge mitger de la quaresma s’anomena “domínica laetare” (alegra’t, enjoia’t tu i l’Església, casa teva i el ròdol de les teves amistats: invitació a curar-nos totes les saluts que convinguin). Invitació que consona amb la doble invitació de Francesc: centrar-ho tot en Jesús el nostre Mestre i en segon lloc en la joia que n’és la conseqüència. La primera: posar al bell mig de tots els millors desigs de cercar i de trobar el fil conductor en la vida evangèlica, és a dir accentuar la centralitat de la figura, missatge, estil de vida que dimana de Jesucrist. En podríem ben ben dir: cristocentrisme. No hi ha aspiració  més reeixida d’humanitat que la que s’irradia de la persona humano-divina de Jesús, sabent que hem d’obrir en cadascú de nosaltres tot un procés de trobar-nos i retrobar-nos amb un Jesús, conviscut des de la seva condició de Mestre i d’Amic  (tot per gràcia!) i de nosaltres com a deixebles. Que ell faci escola i mestratge (comunitat de vida i d’amor) en les nostres persones! Que siguem fidels a seguir-lo, a aprofundir-ne les relacions en tots els aspectes de la seva polièdrica Persona. Fer-ne una ciència, un coneixement i una saviesa, com ens invita Pau: “Tot el que fins ara ho considerava com un guany, ara ho considero com una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell... Els qui volem ser perfectes hem de tenir aquests sentiments! I si algú de vosaltres veu les coses d’una altre manera, Déu ja li revelarà això que us dic! Sobretot, visqueu d’acord amb allò que ja hem aconseguit”. (Fil 3, 7-9, 15-16) Fer-ne una renovada experiència (Rahner en diu mística, del ser o no ser...) que ens permeti anar més endins en el misteri de Crist, per tal que en “neixi i reneixi” la joia, fruit de l’Esperit Sant. Una joia (laetare!) que ningú no ens la podrà pas prendre. ...Ja se sent i es percep el perfum d’una renovada primavera evangèlica i d’arbres florits. Lluminositat pasqual, possibilitat de poder viure a un més alt nivell d’experiència de la fe, nivell més encoratjador i irradiant. Poncelles d’una nova esperança, a la que no volem renunciar pas de cap de les maneres.

                                               “Invito, segueix Francesc, invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè –ho diu  Pau VI- : “Ningú no quedi exclòs de la joia reportada pel Senyor” Afegirà Francesc: “No fugim de la Resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi, que res no pugui més que la seva Vida que ens fa anar endavant!” i com per a reblar el seu pensament, amb un profeta deixa parlar el seu cor: “M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enmig de tu, et renova amb el seu amor i dansa per tu amb crits de gaubança”.

                                               Obrim la paraula de Déu per conjuntar el que diu Francesc amb el relat del Retorn de l’Exili de Babilònia, una tornada exultant per reposar altra vegada cançons sol·licitades pels babilonis i ara sí una vegada aconseguit el retorn joiós a casa dels pares, a la pàtria desitjada: “Si mai t’oblidava, Jerusalem que se m’encasti la llengua al paladar. ¿Com podíem cantar cants al Senyor en una terra estrangera? Que se m’encasti la llengua al paladar, si deixés d’anomenar-te, si deixés d’evocar el teu record, per motivar els meus cants de festa” (Salm responsorial)

                                               La quaresma és el retorn d’Egipte, és el retorn de Babilònia, és el nostre retorn a Jesús. Aquest és el nostre recentrament i el nostre retorn al centre de l’evangeli, al centre del Regne de Déu, predicat ensems que viscut d’una forma excepcional per Jesús, el Fill de Déu, plenitud de vida humano-divina. Recordo un llibre d’aquells dels anys setanta, més o menys, que portava per títol: “No us deixeu prendre Crist”. Ara, en Pagola, ha estat entre nosaltres no fa pas gaire per posar en marxa el que ell en diu: “Grups de Jesús”. Té també el que podria servir com a introducció o prefaci d’aquesta publicació, per tal de comprendre el què es vol i les raons de fons per aquesta campanya de formar petites comunitats, un altre llibret titulat: “Tornar a Jesús”, el contingut del qual corre també entre nosaltres sintetitzat en una conferència que porta per títol: “És possible una altra Església? Iniciar la reacció en les comunitats cristianes” en què fa una vivisecció de l’Església actual que va a menys, per diferents motius no solament quantitativament, sinó per paràmetres de tradició molt arrelada, propis d’un temps en que encara perdurava –perdura?- la cristianitat. Ell invita decididament a anar cap a una nova manera d’entendre i de viure la fe, no sumida en una religiositat que es reprodueix a si mateixa sense cap esperit de novetat, sense que el Vaticà II hagi remogut el pòsit de segles. Cal donar la paraula al papa Francesc, motiu pel qual jo invito una vegada més a llegir la seva aportació renovadora de “La Joia de l’Evangeli”, que ell ens la dóna com a programàtica de tot el seu pontificat. Contra tot costum de no llegir els documents principals de l’Església, cal remoure la consciència de la responsabilitat que té tot cristià adult de tenir la gentilesa, si més no, de llegir un escrit dirigit a cadascú de nosaltres. No li fallem aquesta vegada. Serà un plaer, us ho garanteixo.

                                               El llibre del qual us parlava suara “Tornar a Jesús” comença així. Us el transcric per tal de “fer boca i cor”: “Als països europeus estem vivint uns temps decisius per al futur de la fe entre nosaltres. En aquests moments en què s’està produint un canvi sociocultural sense precedents, l’Església necessita una conversió sense precedents, un “cor nou” per a viure i comunicar la Bona Nova de Jesús amb més veritat i més fidelitat a la seva persona, el seu missatge i el seu projecte del Regne de Déu. Si en els propers anys no es promou a les parròquies i comunitats un clima de conversió humil i joiós a Jesucrist, és fàcil que veiem com la fe es va extingint a poc a poc entre nosaltres, i com el nostre cristianisme multisecular es va diluint en formes cada cop més decadents i sectàries, i cada cop més allunyades del moviment de seguidors inspirat i volgut per Jesús.

                                               La imatge del retorn de l’exili podria ser tot un símbol del retorn nostre a Jesús, exili des de dins de casa mateixa. Redescobrir la grandesa del que havíem potser perdut sense ni tenir-ne consciència. Pau ens diu: “Déu que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb el Crist. És per gràcia que Déu us ha salvat... Quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist... Som obra seva: Ell ens ha creat en Jesucrist”. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna”.

                                               Cloguem com sempre amb la col·lecta: “Oh Déu;  vós per mitjà del vostre Fill, reconcilieu meravellosament amb vós el llinatge humà; feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. Tot això va amb segells d’urgència! “Alegreu-vos amb l’Església, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol” (Isaïes, 66, 10-11) Allò que abans en dèiem l’introit. “Donem-ne gràcies a Déu!”

                                               Pau ens hi posa la seva rúbrica: “Jo m’agenollo davant el Pare, de qui rep nom tot família, tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços  de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. (Ef 3, 15-19).  Res més a dir, que no és pas poc!


                                    Diumenge IV de Quaresma, 15 de març del 2015.  Sabadell

divendres, 6 de març de 2015

Homilia del diumenge 08/03/2015 del P. Josep Mª Balcells

LA SAVIESA  CRISTIANA

                                               De l’Èxode hem après la moral de l’AT que conforma el que seria la saviesa jueva. Bé podríem fer referència, en aquest sentit, als llibres que responen a aquest apel·latiu, anomenats sapiencials. Citaríem en primer lloc el que porta el títol explícit de “Saviesa”, gairebé coetani a l’inici de l’era cristiana, datat entre els anys 50 – 30 abans de Crist. L’autor viu en un ambient pagà, escrit però per un jueu, reformula els criteris sobre la felicitat, segons les normes que es deduïen del Decàleg (primera lectura). Jesús en el Sermó de la Muntanya, sense negar-los, els aprofundirà amb aquell “Se us ha dit, Jo us dic”, portant els manaments a interpretacions noves, més profundes i més plenes de densitat i de sentit... Aquí rau la saviesa cristiana! Atenció!

                                               Pau entra de ple (en la segona lectura) en la confrontació que fan tant jueus com pagans; ambdós demanen prodigis i saviesa, que en Crist en  Creu suposen escàndol per als jueus i absurd per als grecs.  ¡Què n’és de difícil de saber entreveure l’entrellat de la saviesa cristiana, que inclou l’aparent contradicció de la passió i mort de Jesús. El concepte evangèlic de saviesa serà difícil de concebre’l àdhuc per als mateixos apòstols, que només se’n faran sabedors i experimentadors quan l’Esperit Sant els obrirà els ulls de la fe. Encara avui ens costa tant i també ens hi entrebanquem  nosaltres. Això dóna raó a l’expressió de Jesús, preconcebuda després d’anys de veure com anava la comprensió de les “seves coses”, comentant al final del relat de l’evangeli, com no ho feia massa sovint, veient la incredulitat dels mestres de la Llei que se senten més que ofesos, indignats, en dir Jesús que ja poden destruir el santuari (el Temple de la seva vida) que li donarà un final inesperat i no entès per ells: la novetat sempre nova de la seva resurrecció. El Temple (la Torà) serà reemplaçada pel temple de la seva Persona. Afegim-hi aquestes frases d’incredulitat de Jesús respecte a la dels seus interlocutors (jueus, els mateixos dotze, i -amb espai- per a encabir-nos-hi també nosaltres). Escoltem aquestes paraules que sonen en boca de Jesús estranyes i no deixem d’aplicar-nos-les:  Jesús, malgrat que veieren miracles “no confiava en ells, perquè els coneixia. Ell sabia prou què hi ha a l’interior de l’home...”. Dur, molt dur!

Diuen que el fil de l’evolució es detura, de moment, en els “homo sapiens”. Res més lluny de la realitat. És saviesa, des de Sòcrates, que “no sabem (de sapere, sapiència) que no sabem” i menys en les coses de l’esperit . I quan arribem a descobrir-ho, aleshores comencem a atènyer  el grau més alt de saviesa humana, que es condensa en això: en el fet de “saber que no sabem”. Eudald Carbonell que ha fet arqueologia humana, ha escrit que “Encara no som humans” I qui pensa i sent una mica en profunditat arriba a dir que en els aspectes més humans (els valors o virtuts) estem en un procés invers d’anar a menys.  Ens estem deshumanitzant! En Joan Rigol en l’escrit: “Reptes dels cristians en la societat d’avui” contraposa els avenços científics i sobretot els tecnològics a una pèrdua del valors humans. I en fa un seguit:
·         L’actual crisi econòmica ha generalitzat encara més un sentiment d’inseguretat i de por al futur personal, fills, en part, del nostre progrés material. ¿A quin preu?
·         L’immediatisme: voler-ho tot a tota costa; passar-s’ho el més bé possible, oblidant però els qui no tenen el necessari (els “30 minuts” últims, que encongien l’ànima amb les escenes reals d’aquests un de cada quatre de nens que viuen en la pobresa i la fam).
·         L’economisme: que de persones o ciutadans ens transmuten en productors (això els que tenen el privilegi de poder treballar) i en consumidors (els que s’ho poden permetre, oblidant els altres, gent pobra, ¡pobra gent!”).
·         La banalitat: devoradors d’espectacle (ai, quanta gasòfia ens corromp l’esperit!; les “males companyies virtuals”; gaudir primer que pensar...)
·         La política , salvant allò minvat que s’ha de salvar, bo i reconeixent la noblesa d’uns quants. ¡Quin panorama, Déu meu! Quin desafecte per la política!
·         L’oci com a escapisme, alimentant “neures”. ¡Quina saviesa que es gasta, avui dia!

                                               ¿No ens ha passat pel cap i pel cor, a voltes, que ens hi trobem incòmodes amb moltes situacions d’avui dia? Hi ha un cert escepticisme rampant i el desig de retrobar una via nova, humana i no diguem evangèlica cap a la humanització, potenciada pels reclams de l’evangeli.

                                               Moltes vegades no som gaire millors que els nostres contemporanis, però en moments de lucidesa evangèlica somiem en altres motivacions i en la recerca de nous sentits del nostre viure i conviure. Som moments esperançats!

                                               ¿No hem experimentat sovint la nostra feblesa humana i cristiana? “Escolteu la nostra humil confessió. Ens sentim afeixugats per la nostra consciència i demanem accés a viure més sàviament: que ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia” (Col·lecta).

                                               Desvetlla’t, tu que fas una becaina massa llarga i satisfeta! Obriu-nos els ulls a noves clarícies per viure modestament i contingudament més propers a la saviesa. Obrim el resclosit del nostre ambient i deixem entrar els raigs de saber sentir, d’amarar-nos-en del que pugui rescatar aquests llocs foscos omplint-los de la llum de l’evangeli. Avui es porta la “llibertat” com un dret no com un deure!

                                               Recordem la invitació (en aparença absurda, àdhuc escandalosa) de Crist que puja cap a Jerusalem on sap, a l’avançada, que les “coses” aniran de mal borràs i que es dispersaran els íntims per por d’acompanyar el Mestre de la Saviesa Divina. ¿Què farem nosaltres? No gallegem que encara seria pitjor, com li va succeir a tot un Pere! Avancem aquestes lliçons de saviesa del Crist, per tal de que la nostra quaresma s’encari finalment vers la Pasqua, punt final d’una vida de passió d’un Jesucrist no entès pels seus i blasmat pels altres. No convertim las casa de Déu en cova de lladres i demanem a Déu, que tot ho sap perquè tot ho estima, que ens doni llum i sal en el nostre viure, perquè ens regali la “saviesa del cor” que no la donen els anys, sinó la creixent consonància amb la saviesa de Jesús i del seu evangeli. A notar que Francesc ens diu que a l’evangeli pur i simple s’hi adiu sempre el goig, fruit de l’Esperit Sant.

                                               La nostra destinació en el pelegrinatge del viure és la felicitat en Jesucrist, acceptant la reiterada invitació que ens fa: “Si algú (si tu, jo) vol (eu) venir amb mi, que et neguis a tu mateix” (ai, els egos!); que cada dia, no dia per altre (“passar per barrancs tenebrosos i no tenir por”; tenir-ho present sobretot quan la vida “pica”); prengui (vagi intentant-ho de mica en mica), la seva creu (símbol de les càrregues feixugues, mai però tan aclaparadores com les del Mestre); Vine (en un atansament progressiu fins a arribar a l’amistat i la familiaritat amb Jesús); i segueix-me  (a les verdes... i també a les madures). Senyor desvetlleu els nostres sentits i feu el miracle de saber-vos seguir amb fortalesa sempre, i amb goig, quan sigui possible...

                                               Recollim el desig de Pere Casaldàliga de fer realitat “la humanització de la humanitat, a partir dels propers”. Per als llegidors faríeu bé de llegir “La saviesa d’un pobre” sobre certs passatges de la vida de sant Francesc. Siguem savis savi(s). És tota una altra vida: Benaurats de les benaurances, oidà!


                        Diumenge III de quaresma, 8 de març del 2015.  Sabadell

dilluns, 2 de març de 2015

Homilia del diumenge 01/03/2015 del P. Josep Mª Balcells

ESCOLTEU-LO

                                               Tots els evangelis sinòptics destaquen en la veu del Pare, en el passatge de la Transfiguració, aquesta invitació,després de proclamar solemnement: “Aquest és el meu fill, el meu estimat: escolteu-lo. Això té les seves arrels en el Deuteronomi, on se’ns diu que amb el temps Déu suscitarà un profeta que parlarà en nom de Déu. Al peu del Sinaí Déu es va manifestar en un context d’esglai: foc, fum, llampecs, ecisament perquè l’escoltessin des de la por i així  l’obeïssin pel temor, fins al punt que digueren a Moisés, que fos ell i no Déu directament, qui els parlés, a fi d’evitar una manifestació tan clamorosa i terrible... Després, Malaquies torna a vaticinar que Déu faria sorgir un Profeta gran, que identificaven amb Elies, que havia de convertir el poble amb la seva predicació, abans del dia final.

                                               Aquí, Déu u i tri es presenta amb la benvolença i proximitat pròpia del NT, del Déu Pare de Jesucrist. No veuran Déu en els elements tel·lúrics desencadenats, sinó amb una placidesa, un trobar-s’hi tan bé, tal que no és estrany que el sempre espontani Pere parli de fer-hi tres cabanes, perquè perduri l’esclat de la presència gloriosa de Jesús, el Profeta singular del NT., acompanyat dels grans representants  -i profetes també- que engloben en les seves figures tota l’Aliança dels temps fundacionals del poble de Déu. Conjunció de tota la Llei i els Profetes com sintetitzaven tan adequadament la història de la predilecció de Déu per al seu Poble. Eren els acompanyants en la visió de Jesús, glorificat “avant-la-lettre”, davant els ulls meravellats dels deixebles que representen els dotze i que ens ho han tramès ara a nosaltres... Som transfigurats en la transfiguració del Crist. No en dubtem pas!

                                               Les paraules fonamentals d’aquest passatge són com la ratificació de la Paternitat de Déu Pare envers Jesús, identificant-lo com al Profeta definitiu que ens parlarà com a “camí, veritat i vida”, que -en donar-nos-el- ens ha fet participants de la seva divinitat. Sorpresos, no acaben d’entendre tot el procés vital de Jesús que incloïa la passió, la mort i la resurrecció. Ho acabaran d’entendre, passats fets, després de l’ajut de l’Esperit Sant que els portarà a la veritat plena. Escolteu-lo, com una conseqüència d’haver proclamat la seva identitat de Fill del Pare. D’aquí que es presenti Jesús com La Paraula definitiva del Pare que ens ensenyarà qui és Déu, com actua en la vida de tots els homes, i què demana de cadascú de nosaltres, ara i aquí.

                                               L’expressió escolteu-lo vol dir obeir-lo en el sentit etimològic de la paraula: “ob audiens: oir-lo profundament”. Recordeu aquelles confessions d’Agustí: “Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la meva sordesa”.   La Paraula, en els Fets del Apòstols, narrant els començaments de la missió dels apòstols pren forma de personalització i diu que s’escampava arreu: “Tots eren constants a escoltar els ensenyaments dels apòstols i a viure en comunió fraterna”. “Cada dia al temple i a les cases no paraven d’ensenyar i d’anunciar la bona nova que Jesús és el Messies”. “Els qui s’havien dispersat van anar per tot arreu anunciant la bona nova de la Paraula”. “Pere i Joan després d’haver donat testimoni i d’anunciar la Paraula del Senyor, se'n van tornar a Jerusalem, tot anunciant la bona nova a molts pobles de Samaria”. “La paraula de Déu s’anava estenent i escampant; el nombre dels deixebles creixia molt a Jerusalem”. “Així la Paraula del Senyor s’anava estenent  i consolidant  de manera poderosa.

                                               L’expressió escolteu-lo té una llarga tradició bíblica que ve des de les mateixes pàgines del Gènesi, que en la figura d’Abraham l’obediència al requeriment de part de Déu de sacrificar el fill, el de la promesa, contra l’aparent lògica humana, la seva fidelitat li mereix de ser anomenat “Pare en la fe”. Avui se’ns fa gairebé impossible aquest trencament interior d’un, per altra part, gran amic de Déu, que el fa assimilable, per bé que de lluny, a la conversa de Jesús amb els dos representants de tot l’AT que parlen del que va anunciar poc abans de la transfiguració, de que havia de morir, cosa que no van entendre i que els costà d’assimilar-la, com avui, sense anar més lluny, no ho acabem d’entendre com no entenem allò que ens va dir a continuació de l’anunci de que “Cal que el Fil de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar”. Això ara va per a nosaltres: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi”. En baixar del Tabor els va dir que no diguessin res del que havien vist fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”. Encara més:  “Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de “ressuscitar d’entre els morts”. Estem entrebancats amb la passió i mort de Crist. No entenem que el Pare doni aquesta missió de reconciliació que porti el seu Fill estimat fins a l’extrem de morir en creu. Jesús com a Home va “escoltar-obeir, lliurant-se “voluntariament” a la ignomínia de la passió i mort. Ell sabia que acabaria tot plegat en la resurrecció. La Vida per Amor guanyaria a la mort, seva i nostra, i propiciaria una reconciliació total entre Déu i nosaltres. Per això diem després de la consagració: “Misteri de la fe”. Per això amb Fe responem: “Anunciem (és una aclamació!) la vostra mort; confessem la vostra resurrecció (és un acte de fe explícita!); esperem (la fe es recolza en l’esperança i l’amor!) el vostre retorn (quan el Regne de Déu arribarà a plenitud participada per tots nosaltres!); i acabem amb l’expressió plenament joiosa de les tres virtuts teologals: Senyor Jesús! En l’Eucaristia es dóna la més alta confirmació de l’escolta i resposta a la Paraula de Vida Eterna.

                                               La repetida invitació a escoltar Jesús ho viu Pau així: tot el que ell sap i ensenya prové inicialment del camí de Damasc, on Crist glorificat se li mostra com Transfigurat, on ha escoltat paraules que són inefables i que marcaran la seva vida per sempre; i s’identifica amb el model que heu rebut com diu Pere i  porta Pau a dir-nos aquest absolut: “Si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Ell que va entregar el seu Fill per tots nosaltres, ¿Com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el seu Fill?”. Lligueu les tres lectures i veureu com se’ns esclareix el misteri de Jesús a partir d’una confiança, d’un abandó, d’un descansar en Déu, que no ens eludeix de saber enquadrar els sofriments del viure i conviure nostres, en el pla redemptor de Déu en el Crist Total. Ja de bon principi de la Quaresma-Pasqua hem de saber-nos ressituar en el pla d’un món nou i una terra nova, on regnin l’amor joiós de saber que tot, àdhuc allò que ens és contrari al benestar material, té valor de redempció. Jesús no va buscar la passió i mort, se les va trobar, executant el projecte de Déu d’aconseguir-nos una vida plena i amb el màxim de sentit i per tant amb una joia de fons inefable com totes les experiències vitals que tenen profunditat humana i divina.

                                               Escoltar la veu amorosa de Déu en els esdeveniments quotidians, en la lectura de la saviesa dels evangelis, en l’escolta dels nostres germans en les seves cuites i necessitats. Escoltar les invitacions internes de la nostra consciència de deixebles del nostre Mestre i Educador que ens portarà de maduresa en maduresa a lliurar el nostre ésser i el nostre obrar en sintonia amb la vida, passió, mort i resurrecció de Jesucrist, a qui sigui donada la glòria, lloança, agraïment per sempre...

                                               Digué Jesús en una expressió que devia sobtar els que l’escoltaven: “Aquí fora hi ha la teva mare i els teus germans que et volen veure. Ell els respongué: “la meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen”. Tot amb tot, no és fàcil escoltar de veritat la Paraula de Déu, no com a paraula d’home. Ja ho adverteix Jesús en moltes i moltes ocasions: “qui tingui oïdes per escoltar que escolti”. Moltes paràboles acaben enigmàticament deixant entendre que cadascú segons actituds podrà escoltar amb un diferent rendiment: al 30, al 50 o al 100 per cent en la paràbola-clau del Sembrador. Saber escoltar és un art, ja a nivell humà (un bon llibre d’en Torralba ho desentranya), ¿com no ho serà a nivell evangèlic? Cal ensinistrar-s’hi. Cal escoltar amb el cor, posar-s’hi de ple. És el que més necessitem tots plegats. Cal oblidar-se d’un mateix per estar només per a l’altre. Cal escoltar més enllà de les paraules, aquestes van sempre ungides de sentiments i d’emotivitat. Si no escoltem així, l’altre ho percebrà, només veient l’atenció d’oïda i sense l’atenció cordial. Fer-ho i fer-ho bé, ens enriquirà tant o més del que l’enriquirà a l’altre. A Jesús cal escoltar-lo des de molt endins, com més endins millor. Un escoltar que no porti el goig i la pau tant a qui és escoltat com a qui escolta, no és més que ficció, que voler quedar bé. Tots tenim necessitat d’escoltar “empàticament” i també de ser escoltats. En això es comprova la maduresa de la persona. Hi ha comunicació verbal i no verbal (signes exteriors que donin seguretat que ho fem de cor, sense prejutjar ni voler aconsellar, senzillament fer-nos-en ressò del que ens diguin. A voltes només amb moviments gairebé aparentment imperceptibles, però que el que desitja ser escoltat ho capta, poder comunicar el què pensa, el què sent, el què el turmenta o bé el què el fa estremir de goig i vol compartir-ho. Si no hi ha estimació de per mig, és inútil de fer-ho, més aviat un se sent traït en el seu estar, on sempre hi juga un paper fonamental les emocions. El parlar neutre no és comunicació de veritat.

                                               Cal prestar atenció a la Paraula de Déu com si ens parlés directament Jesús en persona. Cal passar de la paraula escrita a la Paraula oïda, escoltada amb el timbre de veu, si poguéssim. Com dos amics, com dues persones que s’estimen, que es comuniquen de prop a prop, on la presència activa ja és un parlar dolç i amable. Avui no sabem concentrar-nos, no sabem fer el buit en el cor i en la ment. L’atenció són atencions, o no són res. Per comunicar-se no calen paraules a vegades, només ser-hi, estar-hi, estar oberts a l’altre, a l’Altre. La fe que és confiança, que és estimació, que és voler estar a disposició per atendre’l de cor això és escoltar de veritat.

                                               Tot això i més que sabreu dir vosaltres em porta directament a la definició d’amor que ens dóna Fromm: estimar no és donar solament, és donar-se i en el mateix donar-se hi ha graus de qualitat, amb l’aspiració de que es vagin pujant graons de sinceritat, de simplicitat, d’entrega. Diu Fromm en l’Art d’estimar: “L’esfera  més important de donar no és, tot i això, la de les coses materials, sinó que radica en el camp específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, la cosa més preciosa que té, de la seva pròpia vida. No significa necessàriament que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions del que hi ha viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre. Donar ja és fonamentalment una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa en l’altra persona, i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han creat. Tot depèn de l’assoliment d’una orientació altruista, positiva (ell en diu productiva, en la seva terminologia). En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per a confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa. A part de donar, el caràcter actiu de l’amor esdevé evident pel fet que implica sempre uns certs elements bàsics, comuns a totes les formes de l’amor: tenir cura, responsabilitat, respecte i coneixement.

                                               Hem passat de l’art d’escoltar a l’art d’estimar. En realitat són el mateix. Hem passat de saber escoltar els altres a saber escoltar Jesús. És el secret per anar endavant en el camí de la Quaresma-Pasqua. Hem entès la lliçó del camí quaresmal! Coratge i endavant! Això vol dir convertiu-vos a Déu i als germans.


                                   Diumenge II de Quaresma, 1 de març de 2015. Sabadell