dissabte, 21 de febrer de 2015

Homilia del diumenge 22/02/2015 del P. Josep Mª Balcells

VELL PELEGRÍ, JO VAIG FENT VIA…

                                               ... Pel camí quaresmal de la “Santa Pasqua”! Camí que ja vàrem iniciar el dia de la imposició de les cendres (no sols perquè “som pols”, tanmateix també diuen i és ben veritat que “som pols d’estrelles”: ho trobo molt més encertat i, a més, molt més poètic!). Aleshores, amb la solemnitat amb que es fa i es rep, bo i sentint el “lleu pes” de la cendra, tot dient-nos com qui beneeix la nostra partença en el camí quaresmal, en recerca del millor de nosaltres mateixos a ulls de la fe: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli”. Aquesta expressió podria ser el nostre mantra (paraula o paraules com si fos una simple jaculatòria, que es va repetint com si saludéssim el nou dia, des de l’albada fins a la posta al captard del nostre dia, per tal que aquesta nova quaresma tingui una ressonància tota particular. És un camí que fem cap endins, és una contemplació nocturna, a recer de les fredors de l’hivern, de les “galàxies” en un cel serè, a tarda nit. És un camí que seria bo que el féssim com a “viadors” o pelegrins que ens acompanyem els uns als altres. Tindrem moments de compartir les experiències del caminar lleuger o feixuc; moments de sentir la “soledat sonora” i moments inèdits en que l’Esperit Sant ens ungirà amb la seva perfumada presència. Serà, aquesta és la proposta nova d’aquesta renovada quaresma, com si fos un Camí de pelegrins a Sant Jaume, recollint experiències literàries com les de Paulo Coelho (“El peregrino de Compostela. Diario de un mago”; “Bueno, me largo” de Hape Kerkeling; “El camino: un viaje espiritual” de Shirley Manlaine i n’hi ha més) Intentem que aquesta Quaresma resulti única, singular i tan i tan personal!

                                               Deixem els camins consuets. Farem la “nostra” quaresma per senderes, iguals en les “formes”, però tan diversa com ens sigui donat  de viure-la. Posem-hi la novetat que sempre tradueix l’evangeli, dit també Bona Nova. Aquesta dita i proclamada a nosaltres, gairebé com adreçada a nosaltres en particular. Guardarem gelosoment en la nostra intimitat tot el què puguem experimentar de nou, en allò que és vell. “No podem –ni  devem- posar vi nou en bots vells. Hem de ser creatius en la manera de viure i conviure com a cristians del segle XXI. De no pretendre-ho, no valdria la pena ni que ens paréssim a pensar ni què volem, ni com ho volem, ni qui ens ho dirà al secret -perquè Déu és qui veu en el secret, molt millor que nosaltres mateixos- Ja ens ho va dir sant Agustí que anava delerós de canviar de vida. “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i tan nova, us he estimat ben tard! I vós éreu dintre i jo fora, i era fora on jo us cercava; m’abalançava, deforme, sobre les coses boniques que féreu. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós. Em retenien lluny de vós aquelles coses que si vós no existíssiu no existirien. Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la meva sordesa. Vau fulgir, vau resplendir i foragitàreu la meva ceguesa. Donàreu la  vostra fragància i vaig aspirar-la, i ara us anhelo. Us he tastat, i ara pateixo fam i set. M’heu tocat, i m’ha arborat la vostra pau. (Confessions).

                                               Abans d’emprendre el camí, potser que tinguéssim clar, per què ens posem en camí o bé per  què hi som, si ja hi som de fa temps?; com ho hem de fer-ho, quina marxa-cota de kilòmetres espirituals hem d’aconseguir cada etapa; definir els trams que hem de fer cada dia, perquè la quaresma no són les celebracions de l’Eucaristia solament els diumenge; cada dia és quaresma-pasqua; amb qui hem de fer ruta (els companys, la qualitat d’ells donarà sens dubte l’ambient i la profunditat, de la que ens anirem encomanant?; per a què o sigui les motivacions essencials, ben assimilades com per donar profunditat i sentit, per donar lleugeresa d’ànim als nostres peus caminadors perquè l’esperit (i sobretot l’Esperit) sostingui la torpesa i el cansament per a no donar peu a sentir que estem a punt de dimitir de l’empresa espiritual; al pa de cada dia, s’hi referma el prendre la creu cada dia, i el més encoratjador és el “Jo seré amb vosaltres cada dia”, per no cedir i quedar-nos mig baldats a la riba del camí... la quaresma ens la guanyem o la perdem en el dia a dia.

                                               Mirem les motivacions que poden esperonar la nostra sostinguda marxa vers la Pasqua de Crist i la nostra:

  • Diu Francesc: “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua, però reconec que la joia no es viu de la mateixa manera en totes les etapes i circumstàncies de la vida, a vegades molt dures. S’adapta i es transforma, i sempre resta almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot. Comprenc les persones que tendeixen a la tristesa per les greus dificultats que han de sofrir, però poc a poc cal permetre que la joia de la fe comenci a desvetllar-se, com una secreta però ferma confiança fins enmig de les angoixes: “Senyor, m’heu fet orfe de pau, he oblidat el benestar... Però vull recordar això que em dóna esperança. Encara som vius per l’amor del Senyor, la seva misericòrdia no s’esgota. La renoveu cada dia. Oh, quina fidelitat... És bo d’esperar en silenci la salvació del Senyor (Lm 3, 17.21-23.26).
  • Dit ras i curt: Si hi manca la joia ens cansarem de seguida i podrem caure en la comoditat “del silló” de la mediocritat, i fer que aquesta etapa quaresmal tan plena de secrets i de descobertes que ens podrien obrir els ulls i les oïdes, se’ns malmeti. Podem perdre la intimitat amb el Mestre i Acompanyant de camí com ho fou per als de Emmaús, que ben bé podria ser aquest passatge la gran paràbola per explicar el Sentit de la quaresma.
  • Vaig “pescant” motius litúrgics d’aquests primers dies en què hauríem d’haver emprés el Camí Quaresmal: De la col·lecta de dijous passat (ja sabeu quin valor li dono): Senyor, preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per Vós arribin a la seva fi”. Potser dit això, ja queda tot dit per renovellar el vell camí quaresmal.
  • “Avui et toca escollir entre la vida i la mort. La quaresma-pasqua és un himne a la Vida. Estimem tota vida. La vida sobretot la del homes està feta a imatge i semblança del Pare-Déu creador: És tan bella la natura, oi? Perdem-nos per les arbredes que voregen el camins... Estem esperant la nova exhortació fraternal de Francesc dedicada a l’ecologia. Som terra, som arbres, som tiges de blat, som flors, som paisatges, som aurores i postes viscudes a l’obert del camí. Som vida a imatge i semblança de Crist, Mestre. Emmirallem-nos-hi. Som fets a imatge i semblança de l’Esperit, per això som espirituals com a obres d’Ell. “Escull la vida per a tu i per a la teva descendència. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo, sigues-li fidel, i en Ell trobaràs la vida, Ell allargarà els teus anys...” (Deut.)
  • Feliç l’home que té posada la confiança en el Senyor. (Salm)
  • Si algú vol venir amb Mi –ho deia a tothom-, que es negui a si mateix (als seus egos, com diu Dyer en la pel·lícula “El cambio”, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però qui la perdi per mi la salvarà”. (Lluc)
  • Perquè dieu que no teniu pans? Si que us costa d’entendre! Quin cor tan ofuscat! Teniu ulls i no hi veieu, orelles i no sentiu? No recordeu...?
  • Fe és fer confiança en Crist. No demanar-li certeses, fets extraordinaris. La fe és una trobada amb una Persona. “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva.
  • Si voleu em podeu purificar. Sí que ho vull, queda purificat.
  • Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin Vida eterna”.
  • Quan mengeu o begueu, o feu alguna altra cosa, feu tot a glòria de Déu. Seguiu el meu exemple tal com jo segueixo el de Crist.(Pau)
  • Reconcilieu-vos amb Déu. No malverseu la gràcia, que n’heu rebut. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació”.(Pau)
  • “Només que li toqui la borla del mantell, jo em curaria... Qui m’ha tocat? Penseu que l’Eucaristia és més que guariment, és donar-se el tot a tots; oh, inefable misteri de donació mútua!
  • “Com podem dejunar si tenim amb nosaltres el nuvi?
  • “Els qui heu de lluitar contra l’esperit del mal ens sentim enfortits amb l’auxili de la sobrietat. Aquí venen de perles les virtuts cardinals de fortalesa i temperança.
  • El dejuni que jo aprecio és aquest: Deixar en llibertat els que tens presos injustament, allibera els oprimits, comparteix el teu pa amb els qui tenen fam (Campanya de Mans unides). Acull a casa teva els pobres (Desnonats), si algú no té roba vesteix-lo (Càritas Parroquial), posa la teva bondat com a avantguarda i la glòria del Senyor com a reraguarda. Aquí tenim les altres virtuts cardinals: prudència (seny, sensibilitat, descoberta dels signes del temps) i justícia i equitat.
  • “Quan invoquis al Senyor Ell et respondrà, quan cridis auxili, Ell et dirà: Aquí em tens”.
  • Cerqueu el bé i no el mal: així trobareu la Vida i el Senyor serà amb vosaltres.
  • El Metge no el necessiten els qui estan bons, sinó els malalts. Cureu-me, Senyor, de mi mateix, del meu ego “autoreferencial”, que cerca orgull o vanitats!
  • “Aneu, bategeu i feu deixebles meus en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot allò que us he manat”.
  • “Tot el vostre obrar és fruit del vostre amor fidel”. Deu-me fidelitat al vostre amor o deu-me amor a la vostra fidelitat.
  • “Invito  cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix, el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor. (Francesc).
  • Una congregació religiosa enfronta el seu Capítol General amb aquest lema propi de Francesc: “Deixebles i testimonis”.
  • L’Esperit va empènyer Jesús al desert. Fa temps que vàrem fer circular l’obra titulada Pustínia ( L’orient implantat o empeltat a occident: caldrà retornar-hi).
  • Us invito a descobrir el sacerdot-novel·lista: ara s’escau el seu llibre “El amigo del desierto”. Us asseguro que no us decebrà. Té ja molta obra molt elogiada.
  • “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. L’Església en “sortida” és una Església amb les portes obertes. L’Església és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. Però l’Església  no és una duana; és una casa paterna...(Francesc)
  • “La parròquia és presència eclesial en el territori, àmbit de l’escolta de la Paraula, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l’anunci, de la caritat generosa, de l’adoració  i la celebració (Francesc).
  • “La intimitat de l’Església amb Jesús és una intimitat itinerant, i la comunió “essencialment es configura com a comunió missionera” (Francesc).
  • “Falta passar d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera. Aquesta tasca continua essent la font de les majors alegries per a l’Església”.
  • La joia de l’evangeli és la que es viu enmig de les petites coses de la vida quotidiana, com a resposta afectuosa a la invitació del nostre Pare Déu: “Fill en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé... No et privis de passar un bon dia (Sir 14, 11.14) Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes paraules!”
  • Ens posem en marxa i amb la benedicció del Pare + del Fill + de l’Esperit Sant. Sortim, tot cantant: “Marxem en pau per les places, pels carrers del món, marxem en pau per les places, un nom portem al front: hem de cantar l’esperança que és l’alba d’un demà; hem de mostrar, estimant-nos, que el món nou ve ja. Marxem en pau per les places, diguem tot el que hem vist, sense por”. Bon viatge quaresmal!
                                   Diumenge I de Quaresma, 22 de febrer del 2015.  Sabadell

dissabte, 14 de febrer de 2015

Homilia del diumenge 15/02/2015 del P. Josep Mª Balcells

CONVERTIU-VOS I CREIEU EN LA BONA NOVA

                                               Tal com vaig dir diumenges passats, deixeu-me posar per última vegada la proclama de Jesús a l’inici de la seva missió, tot i que aquest cop ho faré, bo i personalitzant-la per fer-la més nostra: a tu , a mi, i a tots els deixebles de Jesús. Ho faig amb tota solemnitat, la que hi poseu vosaltres i la meva: “HA ARRIBAT (la nostra) HORA I EL REGNE DE DÉU s’ha fet tan PROPER (“que fins i tot el puc tocar...”). CONVERTIU-VOS (una i altra vegada) I CREIEU (fem-ne actes de fe i de joiosa confiança) EN LA BONA NOVA (l’evangeli de Déu)”.

                                               Avui, més que en altres ocasions, com que  estem a l’avantsala de la quaresma, glossarem el títol que és el camí per anar internalitzar (assumir des de molt endins) l’evangeli que és Jesús i que a través el camí quaresmal “en aquest any de gràcia”, com diu Isaïes, ens centrarem en la trobada amb Jesús, que ens porta no solament la joia de l’evangeli, sinó la joia d’acollir-lo a Ell mateix, a través de fer efectiu allò que cita el papa Francesc en aquest document i que fa referència a unes paraules de Benet XVI: “Puc dir que els goigs més bonics i espontanis que he vist en els meus anys de vida són els de les persones molt pobres que tenen poc a què aferrar-se. També recordo la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient, desprès i senzill. De maneres variades, aquestes joies beuen a la font de l’amor sempre més gran de Déu que se’ns ha manifestat en Jesucrist. No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Jesús així ens anirà modelant a la seva imatge i semblança. com proposa el Vaticà II (Guadium et spes, n. 22)

                                               Anem paraula per paraula, procurant trobar-hi els sentits més amagats, superant –si és possible- les visions fresades de mil i una quaresma, més centrades en el pecat i no en la gràcia que ens entusiasma i ens dóna ales, les de l’Esperit, per anar més a fons i portar la novetat que suposa el papa Francesc que hauria de portar la Bona nova.

                                               CONVERTIU-VOS:  S’ha abusat massa d’aquesta expressió, ho dic per subratllar el “massa”, unilateralment enfocada a l’arrepentiment dels pecats i no tant en el sentit de canvi de mentalitat, de manera d’entendre la vida a partir de la referència a Jesús: meta, camí, veritat i vida de la nostra existència cristiana. Ens anomenem cristians, i la nostra con-versió és girar-nos, de persona a persona, cap a Jesús. És qüestió de centrar-nos, de focalitzar-nos en Jesús. Quan un mira i admira una Persona, és molt més agradós i més emotiu que no pas mirar les nostres nafres i debilitats, que tots en tenim, però que això no impedeix, ans ens esperona a tornar la nostra cara i el mirar lluïssor a la persona que també ens mira amb amor. Només els que s’han enamorat i aprofundit en un amor singular, únic poden entendre tot el que hi ha d’inefable en trobar-se “Fit a fit amb Jesús”, una obra que aplega les reflexions de tres grans coneixedors de la persona i del missatge de Jesús. El títol mateix correspon a José Antonio Pagola que diu taxativament “Hem de tornar a Jesucrist”: Trobar-nos fit a fit, fer que els nostres cors sintonitzin amb els sentiments, actituds, capteniments del nostre germà, de l’amic, del nostre mestre, del nostre enamorat, del nostre espòs, diria. No ens faci vergonya dir el què diem entre Jesús i nosaltres. No publicitar-ho, guardar-nos-ho molt endins. Es diu a la Bíblia: “Convertiu-me i em convertiré”. Jesús porta la iniciativa d’aquest amor tan i tan gran. És un compromís, fruit d’una “aliança nova i eterna”. “Jo el miro i Ell em mira”, que deia extasiat aquell pagès d’Ars. Un intercanvi de mirades. San Joan de la Creu d’això en sap un niu: “Descubre tu presencia, / y máteme tu vista y hermosura; / Mira que la dolencia / de amor que no se cura / sino con la presencia y la figura.  Oh, cristalina fuente, / si en esos tus semblantes plateados, / formases de repente los ojos deseados, / que tengo en mis entrañas dibujados”. “Jo sóc per al meu estimat i cap a mi ve el seu anhel”. “Si et converteixes, podràs tornar a mi”. “Torneu a mi i jo em tornaré a vosaltres”. Conflueixen dues actituds que es complementen: sentir-se res, pecador, humil davant d’un Déu que és el perdó personificat, que és el Pare de tots els fills pròdigs, que, com diu Francesc: “Hi insisteixo una vegada més: Déu no es cansa mai de perdonar; som nosaltres els qui ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia. Aquell qui ens invità a perdonar “setanta vegades set” ens en dóna exemple: Ell perdona setanta vegades set. Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i altra. Ningú no podrà treure’ns la dignitat, que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!

                                               I CREIEU EN LA BONA NOVA: “Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. I ja que és Déu qui ens ha estimat primer, ara l’amor ja no és només un manament sinó la resposta al do de l’amor amb el qual ens ve a trobar-nos”. “En un món en el qual a vegades es relaciona el nom de Déu amb la venjança o fins i tot amb l’obligació de l’odi i la violència, aquest un missatge de gran actualitat i amb un significat molt concret...Vull parlar de l’amor, de com Déu ens satisfà, i que nosaltres hem de comunicar als altres. L’amor de Déu per nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres. (Benet). Diu Pagola en l’obra citada: L’objectiu d’aquesta reflexió és recuperar Jesús, el Crist, com a “autor de la fe”, l’únic que pot regenerar La nostra petita fe, dèbil i vacil·lant, per fer-nos renéixer a la veritable identitat de deixebles seguidors de Jesús”. Tornar a Jesús: El primer i més decisiu: posar Jesucrist en el centre de la nostra fe. Tota la resta ve després. ¿Què pot haver de més necessari i urgent per als cristians que desvetllar en nosaltres la passió per la fidelitat a Jesús? Ja no basta qualsevol reforma o aggiornamento. Necessitem tornar al que és la font i origen de l’Església: l’únic que justifica la seva presència en el món. Arrelar la nostra fe en Jesucrist, com l’única veritat què ens està permès de viure i caminar de manera creativa vers el futur. Recuperar l’essencial de l’Evangeli, renéixer junts amb l’Esperit de Jesús.

                                               “Entrar pel camí obert per Jesús: Els cristians tenim imatges bastant diferents de Jesús. No totes coincideixen amb les que tenien del seu Mestre estimat els primers homes i dones que el conegueren de prop i el seguiren. Cada u ens fem la nostra idea de Jesús. Aquesta imatge interioritzada des de petits, al llarg dels anys condiciona la nostra manera de viure la fe. Des d’aquesta imatge escoltem el que ens predica, celebrem els sagraments i configurem la nostra vida cristiana. Si la nostra imatge de Jesús és pobra i parcial, la nostra fe serà pobra i parcial; si està distorsionada, viurem l’experiència cristiana de manera distorsionada. No n’hi ha prou de dir que acceptem les veritats que l’Església proposa sobre el Crist. La fe viva i operant només neix del cor del qui viu com a deixeble i seguidor de Jesús. És essencial i irrenunciable confessar al Crist com a “Fill de Déu”, “Salvador del món”, “Redemptor de la humanitat”, però sense reduir la nostra fe a una sublim abstracció”. No és possible seguir un  Jesús sense carn. No és possible  alimentar la nostra fe només de doctrina. Necessitem un contacte viu amb la seva persona: conèixer millor la seva vida concreta i sintonitzar vitalment amb Ell. Necessitem captar bé el nucli del seu missatge, entendre millor el seu projecte del Regne de Déu, deixar-nos atreure pel seu estil de vida, contagiar-nos de la seva passió per Déu i per l’ésser humà. “¿Què podem fer? Iniciar “un camí nou i viu inaugurat per Jesús per a nosaltres”. Un camí que hem de recórrer vivint una adhesió plena a la seva persona, amb “la mirada fixa en Jesús que ens ha de guiar pel camí de la fe i que porta a la plenitud”. “Per desgràcia, tal com és viscuda la fe per molts, la fe cristiana no suscita “seguidors” de Jesús, sinó solament adeptes a una religió. No genera “deixebles” que, identificats amb el seu projecte, s’entreguen a obrir camins al Regne de Déu...” (Pagola: Fit a fit amb Jesús)
 
                                               D’aquí a tres dies en posar-nos la cendra al cap, pensem en la profunditat que hi ha en les paraules que ens diran, gràcies al Vaticà II, “Convertiu-vos i creieu en l’evangeli”. Ara ja som dels iniciats. Bona quaresma en la major coneixença del Crist, amic, Mestre, Germà gran, que ens ha fet participants del seu Regne i d’expandir-lo. Aquesta és la quaresma que espero proposar-vos. Fins ara.


                        Diumenge VI de durant l’any, 15 de febrer del 2015.  Sabadell 

divendres, 6 de febrer de 2015

Homilia del diumenge 08/02/2015 del P. Josep Mª Balcells

EVANGELITZAR,  MISSIÓ  DE  TOTS

                                               Novament torno a fer la Declaració dels principis que Jesús posa en joc com a inici de la seva missió i que aquests diumenges tractem de fer-los ben i ben nostres: “HA ARRIBAT L’HORA: EL REGNE DE DÉU ÉS A PROP: CONVERTIU-VOS I CREIEU EN LA BONA NOVA.

                                               Jesús viu i es desviu només per a la missió rebuda del Pare. En Marc el veiem en plena acció des de bon començament. Se’ns presentarà com un predicador itinerant per escampar la sembra de la Paraula. La seva predicació del Regne es materialitza en dues accions complementàries: en ensenyar, que vol dir en educar en una doctrina nova, com en diu la gent, que val tant com en fer una nova experiència de Déu, i segonament en curar, que equival a sanejar els cossos i l’esperit dels que l’escolten. Curar té la funció d’autentificar allò a què invita a viure. No sempre hi ha aquest nexe entre les dues accions. No per part de Jesús, sinó per part del poble, en cerca de curacions físiques i psíquiques; i s’hi encanta en el “sensacionalisme” de ser protagonista d’una intervenció curativa o de ser-ne testimoni  ocular. ¿De què serveixen aquests miracles, si d’aquests no es passa a captar el missatge de vida, que suposa el fet d’obrir-los els ulls del cor i els de la fe per reconèixer-lo com a enviat precisament pel Pare per fer-los partícips d’un Regne inoït fins aleshores, que suposa el que ells anomenen “doctrina nova”. De fet, una proximitat del Déu inaccessible que es manifesta amorós i misericordiós. ¡Nova visió de Déu!

                                               Sant Pau exemplifica en la seva persona i doctrina tot el sentit profund de la proclama de Jesús. I en el camí de Damasc s’obre a la percepció de la riquesa, bondat i bellesa que suposa està obert al Regne de Déu. Això ho exterioritzarà amb les paraules de convicció i d’estima de l’evangeli o bona nova, fins al punt de dir: “¡pobre de mi, si no evangelitzés! Jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli: hi estic obligat. Per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Tractant-se de l’evangeli, estic dispost a fer el que calgui per poder-hi tenir part”. El papa Francesc ens fa una crida prement a enrolar-nos en aquesta crida de tots els creients, a ser-ne receptors i actors, de forma que la nostra condició de seguidors de Jesucrist comporti el fet d’obrir-nos i de promoure l’obertura de tothom al Regne de Déu, altrament dit: evangelització pròpia i, com a conseqüència, a expandir-la amb convicció, amb parresia (valentia, coratge). Ja Pau VI en la seva Exhortació Apostòlica “L’evangelització del món contemporani” (citada com és costum en llatí amb les dues primeres paraules: Evangelii Nuntiandi) ara farà quaranta anys ens feia la mateixa crida.

                                               Anys després d’aquesta crida, va sortir l’expressió de “nova evangelització”. Una manera de dir que suposava al meu entendre una ambigüitat: ¿seria perquè s’havia perdut la primera o bé perquè potser no n’hi havia hagut d’evangelització en el sentit ple i autèntic de l’expressió? Dit d’una altra manera: ¿havíem fet més religiositat que proposta de fe viva? Deixem-ho així. Cal anar als principis i Francesc no parla més que d’evangelització: Obrir-nos per la fe a reconèixer que el Déu de Jesucrist, el Pare amorós, és la plenitud de vida i d’amor, que vol expandir i difondre en àmbits cada vegada més amplis i més afectius i efectius. Regne de Déu que al final suposarà posar Jesús al centre del missatge. Cristocentrisme: Jesús “el Sant de Déu” que suposarà una irrupció, una càrrega de profunditat en el llac de la història i de la humanitat, també de la natura. Predicant el Regne de Déu, al final els seus deixebles l’assimilaran en la persona humano-divina de Jesucrist. El Regne és la paràbola de les paràboles. Només als ulls de la fe podem percebre i capir el misteri de la presència i l’acció de Déu, que ens porta Jesús ara en el nostre moment concret de la relació explícita de Déu amb els homes i dones concrets que rebem aquest missatge i aquesta crida i missió, o vocació, si voleu. ¡Tots, tots al conreu de la vinya, sigui a l’hora que sigui, sense fer distincions a l’hora de la justícia i la generositat de “Nostramo”! La voluntat de Déu Pare és salvar tothom, sense cap exclusió.

                                               Així s’obre l’exhortació que ens fa el papa Francesc: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys. Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè ningú queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”.

                                               “La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. “Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura, a mesura que la lliurem per donar vida als altres. Això és, en definitiva, la missió”. En el Sínode de 2012 sobre la transmissió de la fe cristiana s’hi va recordar que l’evangelització convoca tothom. Avui, en aquest “Aneu evangèlic de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església i tots són cridats a aquesta nova “sortida” missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”.

                                               “La pastoral en clau missionera pretén abandonar el còmode criteri pastoral del “sempre s’ha fet així”. Invito tothom a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats”. “Una pastoral en clau missionera no s’obsessiona per la transmissió desarticulada d’una multitud de doctrines que hom intenta  imposar a còpia d’insistència. Quan s’assumeix un objectiu pastoral i un estil missioner, que realment arribi a tothom sense excepcions ni exclusions, l’anunci es concentra en l’essencial, que és el més bonic, el més gran, el més atractiu i alhora el més necessari. La proposta se simplifica, sense perdre tanmateix profunditat i veritat, i així es torna contundent i radiant”. “Totes les veritats revelades procedeixen de la mateixa font divina i són cregudes amb la mateixa fe, però algunes són més importants, perquè expressen més directament el cor de l’Evangeli. En aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat. En aquest sentit, el Concili Vaticà II va explicar que “hi ha un ordre o “jerarquia” en les veritats en la doctrina catòlica, pel fet de ser diferent la seva connexió amb el fonament de la fe cristiana. Això val tant per als dogmes de fe com per al conjunt  dels ensenyaments de l’Església, i fins i tot per a l’ensenyament moral”. Acaba aquesta declaració tan matisada i oberta a una acció pastoral missionera creïble i estimulant, dient: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No  vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en uns embolics d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un  horitzó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. ¡Corren, corren aires de Pentecosta i de finestres obertes! Joan XXIII torna a bufar en l’Església. ¡Siguem creients del Vaticà II! Secundem els anhels del papa Francesc!


                        Diumenge V de durant l’any, 8 de febrer del 2015.  Sabadell