dissabte, 17 de gener de 2015

Homilia del diumenge 18/01/2015 del P. Josep Mª Balcells

I  DEL  NOTRE  BAPTISME, ¿QUÈ?

                                               Potser podreu trobar estrany que després de la plena manifestació de la Trinitat en el Baptisme de Jesús, celebrat diumenge passat, ara jo hi torni una altra vegada, aquest cop referit al nostre baptisme llunyà, ¿potser allunyat?

                                               ¿Ens n’hem fet conscients de les implicacions que el fet comporta o bé “allò” (em fa pena al·ludir-hi amb aquesta expressió tan poc significativa) queda en la boirina com un ritus inicial mig borrós i oblidat en la llunyania inconscient de la poca, escassa edat?...

                                               I pensar que hi havia de per mig un compromís que hauria de ser determinant en la nostra vida de Fe posterior. De fet renaixíem a una Nova Vida; se’ns donava a llum altra vegada amb una referència explícita a Jesús, l’Ungit i a l’Església poble d’Ungits. El nostre compromís, aleshores subrogat, quedava deixat a cura dels nostres pares i/o padrins.

                                               El bateig de Jesús com Pau ens l’explica és el misteri de compartir passió, mort i resurrecció amb i en Jesucrist. A nosaltres se’ns pot aplicar justament, d’una faisó adoptiva però, les paraules que es van sentir en sorgir Jesús de les aigües del Jordà: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu em complac”. ¡Som fills de Déu; convé no oblidar-ho mai!


                                               Amb el baptisme comencem, primer a càrrec i responsabilitat dels “nostres”, tot un camí o procés d’iniciació cristiana. Expressió que malauradament no fem servir gairebé gens, i que està vinculada a la sacramentalització, no sempre ni molt menys a l’evangelització.  Quants “batejats” es perden, no pel transcurs del camí, si no ja gairebé a penes començat, si no hi ha algú amatent a fer-nos veure que, batejats “per, amb i en Crist, i degut al misteri gairebé inefable de la nostra inserció al Cos Místic, som una Generació Nova, com un “Néixer a la Gràcia”. Si un no ha anat despertant-se, deixondint-se i obrint-se a fer, amb iniciativa i responsabilitats pròpies, el camí i procés o s’ha aturat o bé ni tan sols ha començat en tot allò que té d’iniciació, ¡estem fora via..!  El camí s’ha d’iniciar de ben menuts. Els pares o padrins hi tenen molt a veure. ¡I tant! Si ells fallen tot el procés perilla. L’excusa podria ser la poca edat i captació de coses que ens i els sobrepassen als menuts. Els infants tenen però, una sensibilitat oberta a la transcendència i a la pietat. Els calen mestres que visquin allò que volen transmetre, més aviat a partir del cor que no del pensar, evidentment. ¿On queda la paternitat espiritual dels pares o padrins, altra volta subrogada a mestres i catequistes, per incompliments?
                                              
                                               Després vindrà, si ve, la primera confessió i comunió que queda com encerclada en la preparació pràctica d’aquests sagraments (sobretot ritus, manera de comportar-se, altres minúcies tòxiques, de les quals no en vull parlar...) Passada aquesta etapa (!), el procés (si n’hi ha hagut) queda truncat, sotmès per a la major part dels “batejats” a transcorre per un gran túnel (el de les absències i dels refredaments) que té en el millor dels casos una sortida, escassa quantitativament, efectuada en la confirmació. Els altres -no oblidem la seva condició de “batejats”- segueixen fent via pel túnel a les fosques, del que no en sortiran mai més o quasi, perduts com a cristians en creixença, ¡com seria de desitjar! Tres passos que no desemboquen en una maduresa de fe i d’acció, acords amb la presumpta fe, on s’han acomplert uns passos de sacramentalització, però jo em pregunto si simultàniament hi ha hagut una evangelització creixent, a ritme i desenvolupament de consciència, corresponents a edat i condicions. Certament que utilitzem paraules d’ample espectre que un no sap si ens responen a les actituds evangèliques corresponents. Només pot haver-hi comunió, si s’ha experimentat qui és, què és, on i quan Jesús és el referent fonamentador de la pròpia FE. ¡Ens ve gran l’expressió comunió a petits i grans!

                                               I confirmació ¿de què? ¿com? ¿i amb quina consciència de fe i de compromís en la mateixa fe?  I després, ¿què?  Quants interrogants no queden surant en les tantes vegades despulles de la nostra evangelització. Batejats, ¿només?

                                               Sacramentalització i evangelització haurien d’anar acompassades. Hi ha el perill subjacent en molta sacramentalització, que pot derivar simplement en un ritus, mancat o quasi, de l’il·luminació de les virtuts teologals que haurien de florir en els “dos manaments que són un”: “Estimaràs Déu i els Germans, també estimaràs: la natura, la cultura i la vida, per damunt de tu mateix; i cercaràs i pregaràs i trucaràs a la Porta de tots els Sentits que conflueixen en un Jesús, fet experiència progressiva i totalitzant. No confonguem mai religiositat amb fe explícita i cultivada amb experiències en el dia a dia... Cal insistir en aquesta distinció, netament. A voltes creiem que tenim fe, quan només és religiositat...

                                               ¡Ai que més ai! Hem de confessar que el destí de tota l’anomenada Iniciació cristiana hauria de portar i de ser igual que el capçal de l’evangeli de Marc: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli del Regne”. Aquí haurien de confluir tots els sacraments. Tanmateix no els veiem com un procés vers la plenitud de la fe, esperonada per la caritat. Hem equivocat el camí o bé, bo i caminant, ens hem desorientat i hem trossejat el continuum en tres moments rituals desconnectats, més sacramentals, puntuals, sense la radical relació progressiva i enfortida per la descoberta de l’Evangeli que s’hi amaga i s’hi revela. S’ha d’acabar tot el procés en la conversió, no tant moral com cristològica, en la persona de Jesucrist, vist i viscut com a Déu i Senyor nostre dels “qui n’ha pres possessió, en els qui s’ha complagut, dels qui ha cridat bondadosament, i ha pres per la mà, i que ha configurat i destinat a ser aliança del poble” (Isaïes).

                                               Tinc a mà dos títols ben significatius: “Catecumenat del poble” (camí de fe d’un poble de batejats) i l’altre: “De massa a poble de Déu”. A aquests s’hi pot afegir: “A la recerca de sentit” (camí de fe dels petits grups). La meva acrescuda convicció és que hauríem de recomençar la nostra pobra evangelització a partir dels adults. I que això no es pot fer sense la base humano-cristiana d’un grup on créixer evangèlicament. He comprovat que els “batejats” s’han mantingut ferms en la fe al llarg dels temps, gairebé només aquells que ja des de joves s’han obert a compartir vida i fe en petits grups. I que encara persisteixen amb ganes d’anar enfortint la fe a compàs de les crides humanes i eclesials, a les quals donen crèdit i compromisos.

                                               Quin mal ens ha fet el ¿viure? escairat, a penes gairebé res més que amb una moral més de l’AT que no pas del NT., més de l’Èxode que no pas del Sermó de la Muntanya. Tota la vida cristiana, sobretot la dels adults, té les seves arrels més fondes en el baptisme, rebut com a do i gràcia de les gràcies. ¡Estem però on estem..!

                                               ¿Com podríem desencallar un procés que s’ha embullat només, només apuntat a la nostra consciència? ¡La solució la veig en refer la iniciació cristiana de bell nou amb un catecumenat o aprofundiment de la fe del nostre baptisme! Catecumenat de grans, d’adults; aquest és el plantejament que han posat en marxa molts grups eclesials. O som místics, experimentadors de la fe o no som cristians, en aquest segle XXI; ¿com  es poden aguantar a peu ferm els embats de tota mena: indiferència, consumisme, practicants de misses de quan en quan? Hem de ser seriosos en tot, sobretot en qüestions de fe. Rastregeu, si no, els textos de la missa d’avui i veureu com surt sovint l’Esperit Sant en el qual hem estat batejats: “¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? ¡El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit! No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? ¿No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un preu molt alt! Afegeix al prefaci propi d’avui: “Perquè, per Crist Senyor nostre, ens conduïu al coneixement de la veritat, a fi que units amb el lligam d’un sol baptisme i d’una sola fe, esdevinguem el seu Cos. Per Ell heu donat a tots els pobles l’Esperit Sant que habita en els vostres fills, omple i governa tota l’Església, és font admirable de la diversitat dels dons i creador de la unitat”. Acabo amb la col·lecta: “Déu omnipotent i etern que voleu reunir els vostres fills dispersos, mantenint-los en la unitat; mireu el ramat del vostre Fill; que la integritat de la fe i els lligams de la caritat uneixin els qui han estat consagrats per un mateix Baptisme.

                                Diumenge II de durant l’any, 18 de gener del 2015.  Sabadell