divendres, 30 de gener de 2015

Homilia del diumenge 01/02/2015 del P. Josep Mª Balcells

RESSONS VIUS DE LA PROCLAMA SOBRE EL REGNE

                                               Com que les primeres paraules que va dir solemnement Jesús de Natzaret i venen consignats en aquest primer capítol de Marc, em comprometo a posar-les com encapçalament a tots els comentaris als evangelis fins a començar la Quaresma. És important no oblidar-ho, perquè en definitiva marquen una constant en tots els evangelis i a més s’enquadren perfectament en la invitació que ens fa el papa Francesc amb LA JOIA DE L’EVANGELI. Som-hi!: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”.

                                               L’evangeli d’avui ens mostra Jesús ensenyant. Marc utilitza aquest verb ensenyar disset vegades. Aquesta és la primera i la reporta Marc per descriure la reacció que provoca en els seus coetanis, àdhuc coterranis perquè centra la seva acció evangelitzadora a Galilea i més concretament a Cafarnaum, diguem-ne com li agrada dir-ne Francesc, “l’hospital de campanya”. Marc el presenta com a rabbí o Mestre, però nota la diferència que noten els oients amb els mestres de la Llei, que repeteixen el que han après a les escoles rabíniques. Ell, consigna Marc, parla amb autoritat i asseguren els que l’escolten a la sinagoga que és una “doctrina nova i amb autoritat”. Llàstima que Marc no consigni en què consisteix la novetat. Tot això els té com admirats i sorpresos. Mai ningú havia parlat com ho feia Ell. També la meravella prové de les curacions que efectua, amb l’agreujant de fer-les a la sinagoga. Dues conseqüències se’n deriven: una l’estupefacció dels oients i de l’altra les suspicàcies de la gent de Jerusalem que de bon principi li segueixen els passos i se’ls trobarà entre els seus contradictors. Ja a penes començat l’evangeli de Marc el posaran en entredit i buscaran la manera de perdre’l. Li retreuen que mengi amb els pecadors i els publicans, que els deixebles seus no dejunen com ho fan els deixebles de Joan i els dels fariseus, la inobservança dels dissabtes i fer curacions a les sinagogues... Al capítol segon ja hi ha un consell entre fariseus i herodians i diu Marc que “prengueren una decisió contra ell sobre la manera de perdre’l”. Mentrestant, de seguida, a través del boca a boca, aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea”. No pot parar els curats, els vol fer silenciar, perquè no el reconeguin com al Messies, per mor que no l’identifiquin amb el concepte de Messies conqueridor, com un Rei que ha de foragitar els romans. Eren temps aquells de molta exaltació messiànica i Ell proposa un “silenci messiànic” que s’en diu, en espera de que pugui donar la versió plena i autèntica del projecte de Déu Pare...

                                               Ara és l’hora, però sense presses, per poder fer tot un procés de coneixement de què diu i com ho diu, aclarint, com escriu Benet XVI, tres pressupòsits: “la imatge de Déu, com a Pare ple d’amor per a tota la humanitat; la imatge consegüent de l’home: “Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del Pare i del seu amor, “manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima”: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement  sinó en el misteri del Verb encarnat” “Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Donat que Crist va morir per tots i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant  ofereix a tots la possibilitat, un cop conegut Déu, d’associar-se al misteri pasqual. Continua el papa:  “i del seu camí: “patint per nosaltres, no sols va donar exemple, perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”. Hem anat puntejant les paraules de Benet XVI amb complementacions del número 22 de la “Constitució de l’Església en el món d’avui” del Vaticà II, que il·lumina el pensament de Benet XVI. “Tal és i tan gran el misteri  de l’home, que per als creients  és il·luminat per la Revelació cristiana.

                                               Jesús era caut als inicis de la seva predicació perquè podien donar una interpretació errada, d’una manera simple, les profunditats del seu misteri. Tot evangelitzador ha de tenir en compte el nivell de percepció dels seus oients. Quantes vegades es diu als evangelis: “Qui tingui oïdes per oir, que escolti”.

                                               Jesús suscitava preguntes. Els tenia sospesos en l’admiració: entre els interrogants (¿?) i les admiracions o interjeccions (¡!). “¿Què vol dir això?”. Jesús fa entrada en la quotidianitat del seu poble. No busca ocasions; les aprofita, el què li dóna més autoritat, en comparació amb els altres mestres de la Llei. S’estranyaven, quedaven intrigats: doctrina nova, de més alta volada i al mateix temps planera d’entendre. Doctrina que venia corroborada pels seus poders taumatúrgics. Veurem a continuació en aquesta narració que se n’ha dit una jornada sencera de la seva vida i missió: Després de l’ensenyament a la sinagoga i de l’alliberament de l’esperit de l’home posseït, va a casa de Pere on cura la seva sogra. “Cap al vespre un cop post el sol, li dugueren tots els malalts i endimoniats i tota la població es trobava aplegada davant de la porta. Va curar molts malalts de diverses malalties; expulsà molts dimonis, i no els deixava parlar; perquè el coneixien. Li deien “el Sant de Déu”.  De bon matí quan encara era fosc, es va llevar, va sortir i se n’anà en un lloc desert i allí pregava”. Un dia ple ple.

                                               Tenim aquí la gran figura de Jesús el primer evangelitzador: Tant que Ell mateix esdevindrà l’evangeli en persona. “El trobament amb una Persona, Crist, esdevé un “esdeveniment” que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (centrada en el propi ego). Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?” (“La joia de l’evangeli”). En Jesús tenim el propòsit de la proclama: “El REGNE de Déu és a prop”. Tenim conjuntament el binomi: evangelitzats i evangelitzadors. Ens passa com als primers oients de la Paraula de Déu, feta l’Home Perfecte. Ens fem les mateixes preguntes que ells: “Què vol dir això?”: Ensenya amb autoritat una doctrina nova; fins i tot mana als esperits malignes, i l’obeeixen”. Afegirà Francesc: “Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre “nova”. “Crist és l’Evangeli “etern” i és el mateix ahir i avui i sempre, però la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se per “la profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu”(Pau).

                                               Jesús és “el primer  i el més gran evangelitzador” (Pau VI) En qualsevol forma d’evangelització el primat és sempre de Déu, que volgué cridar-nos a col·laborar amb ell i impulsar-nos amb la força del seu Esperit. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir , la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota  la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer i que és Déu qui fa créixer. Aquesta convicció ens permet de conservar la Joia enmig d’una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ena ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot.
                                              
                                               El fet de barrejar-nos amb els primers oients de Jesús ens ha portat a redescobrir-nos com a evangelitzats i invitats a evangelitzar. Donem-ne gràcies!

                        Diumenge IV de durant l’any, 1 de febrer del 2015.  Sabadell