divendres, 19 de desembre de 2014

Homilia del diumenge 21/12/2014 del P. Josep Mª Balcells

MARE DE DÉU I NOSTRA.

                                               Tot i que l’Advent està ple fins a vessar del perfum de Maria; tot i que havíem imaginat una gestació única i que podria ben bé il·luminar totes les gestants i mares novelles, per ser-ne un preciós referent; tot i que entreveiem que per la seva sola presència i acció hi ha un esclat de l’Esperit Sant, com en Elisabet, també i eminentment en Maria -això tan prodigiós- anava succeint d’una manera repetida en la gestació de Maria... Ara, en la imminència del Nadal, Maria apareixerà tota resplendent, “amb la lluna sota els peus i un corona de dotze estrelles sobre el seu cap”. Maria omple l’escenari de l’Advent en els seus darrers passos. Advent madur i inenarrable! Tasteu-lo, fills també d’aquesta Mare tan singular! Plena i més que plena  de la gràcia i de l’ acció de l’Esperit Sant. Repeteix baixet baixet per a goig i estupefacció d’ella mateixa, allò que l’àngel li va dir i que ja ho porta ara miraculosament al seu si, ja com a realitat: “Tindràs un Fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà Gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim... Serà Rei del poble d’Israel per sempre i el seu Regnat no tindrà fi. L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit Sant que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu”. ¡I com no hauria de quedar-se contorbada! “No tinguis por”. No n’hi havia per menys! Totes les expectatives, tots els rius messiànics profetitzats pels Pares i pels Profetes van a confluir en aquest oceà de benignitat, incapaços d’entendre. “El que no abasten cels i terra s’ha fet hoste en les teves entranyes puríssimes”. Només és la seva fe, fora de tota ponderació, la que fa possible d’intuir, tal com li digué Elisabet: “Benaurada tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!”. Feliç tu i en tu també nosaltres. ¿Què sentia Maria en aquests deliciosos nou mesos –tot un llarg i entranyable Advent, el primer de tots i el més excels, model de tots els que vindran...? No ho puc ni somiar ni de lluny. Voldria que totes les mares gestants m‘aportessin les seves vivències maternals, plenes de tendresa, de sensacions noves, mai viscudes abans. Jo m’hi perdo en aquest mar de tendresa, de sentiments, de sensacions, d’emocions en aquest nexe que hi ha entre mare i fill esperat, que perdurarà per sempre. ¡Mares totes per sempre!

                                               Hem passat el dia divuit, celebració de la  Mare de Déu de l’Esperança. Déu ja és més a prop, ens l’apropa Maria com a do i fruit de seu “sant ventre!” Ja és aquí velat i vetllat en les entranyes maternals de Maria. “Déu, diu el salm, “estima entranyablement tot el que Ell ha creat”. ¡Com estima Maria el seu Déu en Jesús i en Ell abasta tota la humanitat creada pel seu Fill, tot l’univers, tot el que hi ha i fulgura en el cel i la terra! Tot canta les excelsituds del Senyor en Jesús que és imatge i figura vives del Pare. Maria està embolcallada de misteris. D’ella ens vindrà, ens ve ja l’Home en plenitud que anunciarà el Regne del Pare, i en serà Ell mateix la transparència i presència per sempre: concepció, naixement, vida, missió, mort i resurrecció, eucaristia, filiació universal i fraternitat o “fraternitura” (barreja de fraternitat i de tendresa, “ternura”), que diu algú...

                                               Respiro a fons. Em quedo trabat per aquesta explosió de tendresa, de finesa, de bondat, de lluminositat, de pau, de goig estrenat, nou de trinca. ¡Oh Déu fet presència i acció divines! Divinització progressiva. No sé com seguir. Em passa com a santa Teresina del Nen Jesús que li preguntaven com predicaria de Maria. Només va dir en tota la seva eloqüència: “Ah! Ah! Ah!...”.

                                               Maria, filla del poble, en el seu Magníficat copia i reformula el càntic d’Anna quan regracia el Senyor pel favor de tenir un fill, tot i que era estèril. Diu Natan a David: “I ara el Senyor t’anuncia  que et farà un casal”. També Maria esdevé un casal de pa i en farà participar a tots els infantats (Bet-lem que vol dir això precisament i l’Eucaristia que és la presència glorificada i permanent de “Déu en nosaltres: l’Emmanuel. I això perdura en l’Església –casal nostre-, i en cadascú: “Senyor jo no sóc digne de que entreu a “casa” meva; digueu només una paraula i la meva  ànima (i tot jo) serà salva”. La història de la salvació ha anat aplanant camins i corriols i arriba a mi i a tots els qui estimen... Nadal és aquí: “Ens ha nascut el Crist; veniu adorem-lo...” Veniu adorem el Crist, Fill de Maria. “Veniu, veniu Emmanuel, sou l’esperança d’Israel... ¡Exulta! ¡Exulta! Israel, a tu vindrà l’Emmanuel.” “Ets el més bell de tots els homes”, canta el salm.“Per Jesús ens ve la vida, exultem germans”; per Maria ens ve Jesús!.

                                               Bernabé Dalmau glossa el que diu el prefaci propi d’aquest diumenge, marià per excel·lència: “Aquell que esperà plena d’amor, la  Mare Verge”: Maria visqué en primera persona l’Advent, un Advent únic, meravellós i tendre. En efecte, “Aquest seu precedir la vinguda de Crist es reflecteix cada any en la litúrgia de l’Advent. En la nit de l’espera de l’Advent, començà a resplendir com una veritable estrella del matí”.( Joan Pau II en la seva encíclica: Redemptoris Mater).

                                               “Maria –és una idea que travessa tot l’Advent, sobretot la darrera setmana-: fou dòcil a la paraula de Déu, amb fe, amb disponibilitat, amb promptitud. L’acolliment que li donà tingué una qualitat excepcional com a acte de fe. Va saber dur a terme la seva opció per Déu, fonamentant-se  només amb la seva paraula, en la millor línia del “nostre pare en la fe, Abraham”. Per això  també obtingué una fecunditat eminent. Es convertí en Mare del nou Israel, en Mare de tots els creients”. I de tots els homes que no coneixen encara Déu i el seu Crist: també vosaltres teniu Maria per Mare, encara que no els coneixeu! A través del vostre amor humà podreu donar un salt en la fe. I tot dóna fermesa a l’esperança (tan humana i tan divina) Així tenim les tres germanes de Péguy: “L’esperança, diu Déu, això sí que m’admira... El que em sorprèn, diu Déu, és l’esperança. I no me’n ser avenir. Aquesta petita esperança que té un aire de no-res. Aquesta filleta esperança. Immortal. Les tres virtuts creatures meves... Són elles mateixes igual que les altres creatures meves. De la raça dels homes. La fe és una Esposa fidel. La caritat és una Mare o una Germana gran que és com una mare. L’esperança és una nena petita de no-res. Que va venir al món el dia de Nadal de l’any passat. Que encara juga amb el bonhomiós Gener”. (Péguy. “Pòrtic del misteri de la segona virtut”).

                                               L’evangeli d’avui és d’una simplicitat que amaga la grandesa del moment: Anunciació, concepció, gestació. ¡La meravella dels temps! “L’anunciació feta a Maria” de Paul Claudel, que era el llibre de capçalera d’un bon i enyorat amic (el P. Lliñan per als qui el coneixíeu). Ens fa vibrar narrant l’escena de com Maria va acollir el seu Redemptor. Una conversa que queda sospesa en el cel de la nostra terra. Lluc, en la seva pàgina literàriament més aconseguida, dirà al final de la conversa, com qui abaixa el teló: “I l’àngel es va retirar”. Sense més comentaris. Queden per a nosaltres. Silenci, contemplació...

                        Diumenge IV d’Advent, 21 de desembre de 2014 Sabadell