dissabte, 25 d’octubre del 2014

Homilia del diumenge 26/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

EL “MANAMENT”  DELS  “MANAMENTS”

                                               Els manaments en Déu són més “de-manaments”, invitacions no fetes en plural, universals, sinó fruit personal d’un contacte, un “trobament” (Benet XVI) inesperat i sorprenent, sempre amb la qualificació de “novetat”, que es dóna en la sorpresa i en l’admiració. No és un “imperatiu”, sinó un admiratiu (!). El papa Francesc ho ha manllevat de Benet XVI: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva” (Déu és caritat) “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat”, com diu el papa Francesc. Seria com posar-nos nosaltres mateixos com a referència central; allò que en deien “l’home com a mesura de totes les coses” del Renaixement; ¡i mira si en fa de temps que ja és ideologia...!

                                               La resposta contextualitzada feta a Jesús en aquest capítol 22 de Mateu, és una més d’un enfilall de trampes i de paranys... fracassats.

                                               El posen a prova i en surten invalidats i suspesos els “catedràtics” (per allò que dirà al capítol següent de Mateu dels que se senten a la “càtedra de Moisès).

                                               Li diu: “Mestre” pensant que així l’afalaguen. Ell els veu venir de lluny i bé pot pensar: Hipòcrites!, com els hi ha dit a les clares alguna vegada. Van de mala fe, fent les últimes “descàrregues” abans de portar-lo al patíbul i “sempre” en nom de Déu, millor dit, en nom del “sistema”, que ja aleshores havia fet verdet de tan rovellat que estava... (No oblideu que estem a Jerusalem i en l’última setmana terrenal de Jesús).

                                               La pregunta d’avui es formula després de successius fracassos. El capítol  tot sencer en fa ressenya: Recordeu els darrers diumenges:
                        -els convidats a les noces.
                        -¿s’ha de pagar el tribut?
                        -els saduceus escorreguts –d’un infantilisme com ho plantegen- sobre la resurrecció, en la que no creuen.
                        -quin és el manament més gran?
                        - i un segueix que trobarà punyent resposta en el capítol següent, 23.

                                               Posem-nos a aprofundir les paraules de Jesús que no van merèixer cap final, perquè ja quedava prou clar. Un mutis pel darrere. Més ben dit: sí, que hi ha un final, que no li devia passar per alt al mestre de la Llei, emissari enviat pels fariseus que no donen la cara, tot i estar darrere la tramoia. “tots els manaments de la Llei i dels Profetes (i de la gràcia i de l’evangeli) es fonamenten en aquests dos, que en realitat són un de sol. Ja ho anirem veient...

                                               No es tracta de posar per ordre d’importància, sinó que d’aquests fonaments en surten i deriven tots els altres, segons li siguin donades i aclarides a la seva consciència per els que es regeixen per l’ètica dimanant de l’Evangeli. A més el primer: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament no és ni un manament, ni tan sols un de-manament, perquè és fruit d’una iniciativa que parteix del designi de Déu. Estimar no és mai una obligació, sinó un coneixement espiritual (una revelació que se’ns fa, i que a partir de la fe en l’amor, ens fa saber, sentir i gaudir de l’estimació d’un Abbà-Pare, que ens ha creat a imatge i semblança d’Ell mateix; que ens va re-crear o re-generar en Crist i ens santifica amb l’aleteig constant de l’Esperit Sant que fa “que estimem de veritat allò que ens maneu” Manar i estimar han de ser la mateixa cosa, si tot plegat és fruit d’haver estat estimats a l’avançada, per un Déu que es gloria d’estimar entranyablement tot el que ell ha creat. Per això cobra sentit íntim i experimentat quan diem: “Us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. Els manaments viscuts així se’ns tornen dons, gràcies i els tenim, però també, per ben i ben propis. Que la vida sigui una “lloança de la seva glòria”, aspiració de Pau.

                                               El segon que forma unitat indestriable amb el primer ens fa sentir, com ho sent Déu, el clamor dels immigrats (recordeu les tanques aganivetades de Melilla i els “dipòsits o aparcaments” dels que mig abandonats i degradant-se esperen resolucions d’una provisionalitat que no té nom... ¡Ai, Europa que seràs immigrant a casa teva, quan no a casa dels veïns europeus, tant jovent universitari que fa feines de misèria, fugint d’un atur juvenil...)  Tal faràs, tal trobaràs. El món retorna a un Èxode que no s’acaba mai...

                                               El món cristià, aquell que pretén ser vertaderament cristià es va tornant un món on es preveu com a única sortida digna, un món d’iguals en la diversitat, privilegiant les “perifèries” com diu i fa el papa Francesc (Lampedusa, terres de l’Ndranguetta, Albània i altres que no recordo i les que aniran venint portat pel mateix Esperit).

                                               Déu a l’Èxode ens diu al final com a rúbrica de com veu i viu la vida dels fills menystinguts: “perquè Jo sóc compassiu” I com a glossa en el salm, cantem: “Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu, roca i muralla que em deslliura...” de mi mateix, m’obre horitzons, em fa sentir uns ecos que no són ressons de les meves paraules, sinó la de les viudes i els orfes, que són l’expressió d’uns pobles deshumanitzats que fan guerres que només deixen mares amb criatures. Així ha passat (aquests dies hem llegit la desolació de la Gran Guerra, del 14. tots els diaris n’anaven plens. Milions i milions i no hi ha una guerra sense que en generi una de nova. Ho hem vist amb les dues guerres mundials. Que les fan els “grans (?) i les pateixen els joves i la població civil. Aquests, així dits, efectes col·laterals que ens empastifen i ens ensangonen cada dia les telenotícies... Pobre segon manament! ¿I d’on surten les armes, sempre de sotamà?. Encara pitjor quan les guerres es fan en nom de Déu. Horrible blasfèmia...!


                                               Tota la moral cristiana té com a centre Déu u i tri i és esfera o circumferència. A tots els punts arriba el to de pau i d’amor que propicia que cada persona té la mateixa dignitat que tens per gràcia com tothom i que en ella hi veus i pots viure. ¿En quina ètica vivim? ¿estem encara en l’enfarfec de l’AT? Déu ens ha creat per ser lliures com a fills i filles de Déu, i així posar-nos al servei del Déu Abbà i dels germans, principalment dels últims que seran els primers en el Regne... “Arribem  a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu (font) de l’acció evangelitzadora. Perquè si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?” (de la “Joia de l’Evangeli” del papa Francesc)

                                               Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare, un sol manament que ens fa sentir copartíceps del bé que circula pel rierol que surt del Temple que som nosaltres i que dóna vida, salut i medicines, però que té la contrapartida també del mal que fem i del que es fa en l’esfera de la Comunió dels sants-pecadors. Aquest és el “manament” de la nostra ferma fe, de la nostra esperança il·lusionada i del nostre compromís en l’amor rebut i donat. “L’amor no passarà mai”. Els manaments de l’evangeli comprometen més a Déu que no pas a nosaltres mateixos.

                        Diumenge XXX de durant l’any, 26 d’octubre del 2014  Sabadell