divendres, 17 d’octubre del 2014

Homilia del diumenge 19/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

“SOLO  DIOS  BASTA”

                                               La no resposta (!) de Jesús ja és una molt bona resposta. “Què us en sembla? “És lícit o no de pagar tribut al Cèsar? Jesús a qui no va passar per alt la malícia de la pregunta, a més sota la sospita de la melositat fingida amb que comencen... No deixa de dir-los: Hipòcrites!, perquè proveu de comprometre’m? No oblideu que estem a l’última setmana de la vida de Jesús i que té molt probablement com a teló de fons el mateix Temple i que hi van juntament els fariseus amb els herodians per poder “caçar-lo” amb tots els “testimonis” possibles per als propers esdeveniments... Una trampa ben parada. Ara l’enxamparem. Hipòcrites...! “Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. Jesús va més enllà del que un podria pensar per el suggeriment de les dues cares de la moneda. La temptació seria derivar la resposta obrint dos horitzons coexistents (El Poder i Déu) Això posava en evidència que hauria de dir, en contra d’Ell mateix, que havien de pagar el tribut als que “retenien”el poder.  També resulta enganyós que pugués derivar la resposta sobre la “laïcitat” tal com l’entenem avui (que seria respectar les dues cares de la moneda: independents de base i interdependents en el bon i respectuós conviure) La circumstància viscuda aleshores no admetia el que podia ser avui una resposta adequada als temps.


                                               Jesús es manifesta com un gran dialèctic, quan veu clar que hi ha la trampa-mina-personal sota els peus. Salta elegantment, deixant-los sense resposta directa. Evita com a bon jugador “l’escac i mat”. Ells el sotmetien a un “au–aut”, amb alternatives aparentment ben clares. Havia d’optar netament comprometent-se per qualsevol alternativa. La resposta no donada, per més que “donada” no deixa de ser un enigma. Queden vençuts i el seu mutisme, constatat per l’evangeli, ho diu a les clares: “En sentir aquesta resposta, es van quedar sorpresos i, deixant-lo se’n van anar”. Un a zero. El mutisme d’ells suposa que varen constatar que no van poder amb ell. Frustració per a ells. Però ara ve la bona per a nosaltres. “¿que en podem pensar a dia d’avui després d’una visió global “de i dels” evangelis, amb la perspectiva del Regne? Els Cèsar d’avui, pobrets ells, de domini ben poc, el poble ja comença a alçar la veu: vox populi vox Dei. Sotmet el Cèsar de torn a la Llei, d’altra part mudable segons qui “mana (?) circumstancialment. Déu és Déu. Senyor de cels i terra, per més que serà discret sempre, malgrat les “bravates”. ¡En un parlament van posar a votació si Déu existia! Fins aquí podíem arribar..! Déu, però, és demòcrata, conté el seu poder perquè els fills puguin sentir-se lliures i per tant responsables, a fi de comptes una cosa suposa l’altra.

                                               Com obraven els primers cristians en referència a la pregunta feta a Jesús? En tenim un document del temps. És el Discurs a Diognet, probablement de principis del segle segon: “Els cristians no es distingeixen dels altres homes, ni pel país, ni pel llenguatge, ni pels vestits. Perquè no habiten ciutats exclusivament d’ells, ni parlen cap dialecte especial, ni duen un vida a part. Per altra banda, bo i repartint-se en les ciutats, gregues o bàrbares, tal com a cadascú  hagi tocat en sort, i emmotllant-se als usatges locals en qüestió de vestimenta, menjar i convivència, mostren l’admirable i -per confessió de tothom- paradoxal condició de llur ciutadants. Resideixen en les pròpies pàtries, però com a forasters; compleixen tots els deures ciutadans i suporten totes les càrregues com els estrangers, qualsevol terra estranya resulta per a ells pàtria, i tota pàtria estranya. Es casen com tothom, engendren fills; però no exposen els nadons... Es troben dins la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps sobre la terra, però tenen els drets de ciutadania al cel. Obeeixen les lleis establertes, però amb llurs vides superen les lleis. Estimen tothom... En un mot: el que és l’ànima en el cos, així són en el món els cristians. La tradició dels cristians no té pas un origen terrestre... sinó que aquell que és veritablement totpoderós, el Creador de totes les coses, l’invisible, Déu mateix, féu baixar dels cels la Veritat i el Verb sant i inconcebible per als homes i l’ha afermat en llurs cors... Ell és l’enviat per Déu als homes! L’ha enviat com a Déu que era, l’ha enviat com convenia als homes: per salvar-los, per persuadir, no per violentar –car en Déu no hi ha violència-. L’ha enviat per cridar-nos, no per acusar-nos; l’ha enviat per estimar, no per jutjar”... Ha volgut que creguéssim en la seva bondat i que el tinguéssim com a nodridor, pare, mestre, conseller, metge, intel·ligència, llum, honor, glòria, força, vida, sense preocupar-nos del vestit ni pel menjar”. “Atanseu-vos-hi, escolteu amb diligència, i sabreu tot el que Déu atorga als qui l’estimen de debò”. Ha estat un xic llarga la cita, però té el valor de la resposta implícita a la pregunta dels oponents: “(Retorneu) a Déu allò que és de Déu”.

                                               Retorneu: expressió que suposa o bé que hem sostret coses de Déu o bé les hem oblidat, amb la “indiferència exclusivista” d’avui, on Déu és omès, no compta per res per tants i tants, que és meravella com es pot viure sense “aixecar els ulls al cel”. No hi ha jerarquització, com si Déu estès per damunt de tot, sinó que ho amara tot, ho engloba tot, ho recapitula tot. Déu és, més que està, que també. Hem de retornar el mateix nom de Déu, i així santificant-lo. “L’innombrable és el més formós de tots els noms de Déu”. Un misteri doble, perquè és, alhora “el Déu sense Nom” i, en Jesús, “el Déu amb rostre humà”. Llocs concrets de presència divina: el núvol, l’arca, el temple, etc, són exemples d’una fe primitiva que Jesús farà madurar quan afirmi que a Déu  no se l’adora en un lloc concret, sinó “En esperit i veritat”. La distinció entre el sagrat i el profà desapareix en el Déu revelat en Jesús. El veritablement sagrat és “el creixement en humanitat de l’ésser humà:”pescar homes”, com deia Jesús, en continuïtat amb el llenguatge profètic de Déu, sembrador d’homes(Jr 31, 27).

                                               Ara contemporàniament llegeixo i segueixo el quadern CJ titulat “DÉU” de Gz. Faus, n. 190. Hi trobo molts suggeriments que ens poden donar les bases per parlar de Déu, no de l’existència sinó més bé de la seva relació amb nosaltres, que això el fa més visible (!) i més proper i així podem entendre amb més concreció allò del Glòria: us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa glòria”. En l’apartat “Significat humà de l’existència de Déu i en seu subapartat primer: enllaça la trilogia de la Revolució francesa que el papa Joan Pau II a França digué que “són paraules cristianes” i Chesterton dirà que “el món modern està ple d’idees cristianes que han embogit” I Gz. Faus comenta amb gràcia i profunditat, dient: “El sentit cristià del crit de la revolució era: dignitat de fills de Déu, de la qual brolla la llibertat com a contingut d’aquesta dignitat. Aquesta llibertat de fills exigeix la fraternitat, amb tots els fills d’un mateix Pare. I la fraternitat reclama igualtat, sense la qual es desnaturalitza. Llibertat per a la fraternitat i per a la igualtat és la conseqüència ineludible de tota fe o afirmació del Déu cristià. No hem puc estar de seguir citant-lo: ”separada d’aquest cordó umbilical de la filiació, que la converteix en un llibertat rebuda i responsable, la llibertat de la Revolució Francesa es va anar convertint en una afirmació i autoassignació del propi orgull. Des d’aquesta falsa llibertat, cada individu es va divinitzar a ell mateix. Amb això, la igualtat amb els altres es presentava com una amenaça a la pròpia absolutesa; i així els altres van anar deixant de ser germans per passar a ser ”déus rivals”. I així tenim l’’actual llibertat contra la igualtat i contra la fraternitat, que és el resultat d’”haver tornat boja” la idea de llibertat de fills per a la fraternitat i la igualtat.  Avanço la conclusió que em plau sobretot pel seu títol: CREURE EN L’AMOR. Que posa com a subtítol: “la fe cristiana professa que hi ha una manera infal·lible  de contactar amb Déu, i és la dedicació amorosa als sofrents de la terra. Aquest contacte podrà ser percebut o no, però es donarà sens dubte”.  Sembla que hem retornat al principi implícit: “Retorneu a Déu el que és de Déu. Tot, d’una manera o altra. Fem els honors a Santa Teresa de Jesús en el 500 aniversari jubilar de la seva naixença. Ella en sabia un niu de retornar i més a Déu tot el que és de Déu: Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta. Solo Dios basta”.


                                   Diumenge XIX de durant l’any, 19 d’octubre del 2014.  Sabadell