dissabte, 11 d’octubre de 2014

Homilia del diumenge 12/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

TENIM  SEMPRE  TAULA  PARADA

                                               Deixeu-me fer una entrada que us pot semblar potser inadequada, si no poc respectuosa:
                                              
                                               -Tots a dinar! Diu una veu estimada des de la cuina. Tothom a taula!  A la taula d’en Bernat qui no hi és... –“Deu i Pare omnipotent, amb vostra divina paraula...” o més ligth: -“Quants més serem a taula...” -Ja t’has rentat les mans? Són, en pàgines viscudes, la traducció a ras de vida familiar la versió moderna (?) de l’evangeli d’avui. Deixarem per un llarg parèntesi, oblidant-nos de moment: a qui anava dirigida la vera paràbola sortida de llavis, si no del cor, de Jesús. També deixaré la segona part que és la negativa, la contraposició, que en podríem dir el que n’és l’anti-paràbola. I sobretot el remat final: la frase que ho sintetitza tot.

                                               Està en marxa un sínode sobre la família aquests dies i no em puc contenir de parlar de la família des d’un punt de vista més que res de la quotidianitat familiar...i des de la visual de l’educació en l’humanisme i en l’evangeli.

                                                No deixa de ser una admirable paràbola parlar de la taula familiar. Tenir taula parada és ben bé la gran al·legoria i un punt neuràlgic de la pedagogia familiar. Taula vol dir tenir “i fer” família i/o amistat. Recordo d’un educador, em sembla que argentí, que deia que la taula és el sagrament de la família, un mica en la línea del llibre de Leonardo Boff : “Sagraments de vida i la vida dels sagraments”, on les coses domèstiques –en el sentit que li dóna la guineu del Petit Príncep- agafen miraculosament caràcter de sagramentalitat, es converteixen en ritus... Tinc la mala fama ben guanyada de recomanar llibres. Deixeu-m’hi caure una vegada més: Val la pena de llegir aquest petit-gran llibre de Boff. De fet fa temps que va prendre volada l’expressió Església Domèstica atribuïda a la família, i amb força raó: Allí s’hi dóna, o si hauria de donar, tot el bo i millor que ofereix l’església conciliar, a saber: Poble, assemblea, convit, comunió, festa, diàleg, mirada cap el món d’avui i del futur, evangeli, sagrament, cel en la terra i terra en el cel, fe, esperança i AMOR.

                                               La taula no és tant important pel que hi ha, pel què hi mengem, com pel que hi compartim.  “Allí on dos o més estan reunits, Jo estic enmig d’ells”. Crist és enmig de tots els comensals i és Ell que parla en la veu de pares i fills i qui invita a diàleg i és el fonament de la comunió i de la formació i nodriment de la família. Tothom és copartícep, estar tots junts –més: units- és un do de Déu i sobretot ho és el fet de poder compartir: tots contents i joiosos el fet de trobar-se junts i units, de trobar-s’hi bé. Sense TV que ho impedeixi, ni mòbils ni altres artefactes de des-informació o que poden portar al solipsisme, al tancament en una campana de vidre, cadascú a la seva. Dient i rient i fent brometa no feridora de ningú, fent un repàs del dia o de la setmana. Els animalons mengen individualitzadament i moltes vegades agressivament contra congèneres. Res més lluny de la humanització que suposa menjar a redós d’una taula, convertint-ho en un convivi, en un banquet, on se sadolla estómac i esperit. Omplir-nos de “l’esperit de família”. La millor paràbola de la humanització és treure “bon profit” de la paraula i de la menja. Feliços els que saben resguardar i salvar com a mínim un àpat familiar al dia. El Regne del cel s’assembla a la convocatòria que fa el Rei a estar junts per alimentar cos i esperit. Les circumstàncies sincopades dels temps d’ara fan difícil, que no impossible, el tenir almenys un àpat en família, sí, ja ho sabem, que si el treball, que si les conciliacions horàries, ¡oh, però, la taula i la sobretaula de casa! És a la llarga i a la curta també la juguesca educativa per a la vida de la família. La taula és com la Missa de la família: paraula, comunicació, rialles, somriure, brometa feta amb gràcia. Són les vitamines estimulants i la comunió de tots amb tots. Allò de menjar-se a petons, que diem...

                                               A l’evangeli surten moltes invitacions a taula,  Jesús es deixava convidar i sempre en sortia una joia o altra, menjava amb els deixebles, alimentava multituds, va rebre hospitalitat a Betània, va fer l’últim sopar, i va fer el miracle de l’eucaristia en prova d’estimació fins a exhauriment, com a preludi del Convit que serà el Cel.  Entre els grecs s’hi feien uns simposis de gran altura i Plató va recollir les converses a taula-sobretaula de Sòcrates, en els seus “diàlegs”. Molta saviesa antiga i moderna prové de les converses, entaulats, compartint menges de diversa qualitat, digestiva i espiritual. La taula del menjador té la importància cultural i històrica de la invenció de la roda i del foc...

                                               A l’evangeli s’hi constaten moltes excuses dels considerats inicialment com a “invitats de primera”. Nosaltres també tenim les pròpies, algunes forçades, alienes a la nostra voluntat, altres realment són fugides d’estudi, mai tan ben dit. Els àpats són lliçons i mai hi sortim de buit.  A la Taula hi ha com unes sinèrgies, unes irradiacions, com un aire que ens embolcalla a tots i que bé en podríem dir “l’esperit de família”. Quan són més grandets els fills s’han d’allargar les sobretaules, per tal de que ens intercanviem les “taules informatives, els telediaris nostres” i fem un repàs de tots els móns de tots els “Bernats”; això atansa petits i grans i grans i petits. Allí s’hi condensen presències actives, somriures espontanis, donar generosament gràcies, allargar la mà servidora, amplificar la germanor i la delicadesa. A la taula –sembla una paradoxa- hem de maldar més per donar que per rebre. S’ha d’estar atent a l’altre, tenir mirades de complicitat. També com se sol dir : “es menja amb els ulls” en el sentit més humà de mirar-nos i comunicar-nos, de “menjar-nos”. Parar i desparar taula és una bona manera d’aprendre a servir. A la taula es concentra el bo i millor de la vida i del futur.

                                               ¿Ho pinto massa bé, un excés d’utopia? Sí i no. El “sí” té matisos i diverses graduacions com té graus el vi. Es creix a taula i es fa ostensible, des de la cadireta pels menuts, la trona, fins a converses de gent gran i assabentada del que passa en el món interior i en la pel·lícula de la vida de societat. El “no” és sempre negatiu. La taula es podria convertir regressivament en un “com” -amb perdó-. I no hi valen excuses...

                                               Bé, potser que tornem a les lectures litúrgiques.  El diumenge passat Isaïes ens parlava del Cant de l’enamorat de la vinya. Avui el mateix Isaïes ens entaula a dalt d’una muntanya que és senyal de qualitat i de saviesa, és la imatge de Sió de Jerusalem. Allí Déu prepararà per a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes i clarificats. Aquell dia diran: “Aquí teniu el vostre Déu! Havíem posat en ell l’esperança i ens ha salvat”. A la resposta al salm responsorial hi trobem aquesta tornada: “Viure sempre a la casa del Senyor” com a desig permanent, i a continuació ve el salm tan freqüentat per totes les excel·lents coses que s’hi diu: “Jo sóc el bon Pastor. Davant meu pareu taula vós mateix. Em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna, etc”. (Gustem-lo ben a poc a poc, fem-lo ben nostre, com si pastor i ovella fossin Jesús i jo mateix) A la carta als filipesos tan suculenta, que ens ha acompanyat durant diversos diumenges seguits, ens diu Pau que a la generositat que els de Filips van tenir amb ell, això li permet de fer aquesta súplica i regraciament: “El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist” i així obre els finestrals del cel, perquè puguin veure el gran convit a que són invitats, indescriptible! A més d’una referència al convit de l’Eucaristia, la gran taula parada a tots els que s’hi senten cridats, gent de poble, empesos per suplir els que se n’han fet indignes, refusant la invitació. Recordem les paraules que el sacerdot diu abans de la Comunió com al banquet del cel: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula”. ¡Com hauríem de respondre, amb quina fe que fa miracles, com la d’aquell bon home, el centurió, que li demanà que curés el seu criat. I provocant l’admiració de Jesús, li fa: “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i la meva ànima (el meu criat) serà salva”. Fe esplendorosa que va suscitar aquell elogi tan extraordinari: “Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe”.

                                               He promès de dir a qui anava dirigida aquesta paràbola, quasi no cal ni dir-ho, ja ho heu endevinat: Jesús proposà aquesta paràbola als grans sacerdots i als notables del poble. I també com acabava: “Els cridats són molts, però no tants els elegits”. Que puguem ser d’aquests últims. Bon profit a tots els àpats familiars!


                        Diumenge XXVIII de durant l’any, 12 d’octubre del 2014  Sabadell