dissabte, 4 d’octubre de 2014

Homilia del diumenge 05/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

PRÈVIA AL  “CANT DE L’ENAMORAT” A LA SEVA VINYA

                                               Avui he donat un pas que ja portava temps que volia donar. Es tracta de parlar-vos de la necessitat, tot i només al meu concret parer; i qui més en sàpiga que més hi digui. Comencem, doncs, amb la prèvia o la introducció fora de tema directament:

                                               És de tots exalçat el gran pas endavant que ha fet l’Església del Concili ençà en el que es refereix a la reforma i promoció de la Litúrgia. Avui em vull referir a dos temes que per a mi tenen una relació intrínseca. Ho faré citant alguns paràgrafs del document conciliar sobre la litúrgia, Sacrosanctum Concilium, com se solen anomenar els grans documents del Magisteri de l’Església. Reconec que potser sóc massa repelós:

“L’Església, doncs, (aquesta paraula no és innòcua, suposa que hi ha un lligam amb un abans que enllaça o bé causalment o bé deductivament), intenta amb cura sol·lícita que els cristians no assisteixin a aquest misteri de la fe com a espectadors estranys i muts, sinó que entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada d’una manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la paraula de Déu... (n. 48) Afegirà després: “perquè la taula de la Paraula de Déu sigui parada amb més abundància a favor dels fidels, s’han d’obrir més els tresors bíblics.”(n. 51) Els dos temes:                        
Participació activa i coneixença de la Paraula de Déu.

                                               Potser ja ho he dit altres vegades que em sorprèn i em fa pensar molt l’expressió tan freqüent a La Contra de La Vanguardia: “Jo sóc catòlic, però no practicant”. Aquí hi llegeixo un rerefons de concentrar significativament tan sols el catolicisme amb l’anada (obligatòria) a Missa els diumenges. Pobresa de formació i també una requisitòria per les Misses que a voltes diem, més que celebrem, de poca substància... Ser catòlic vol dir ser deixeble de Jesucrist en tota la nostra vida: de pensament, paraula, obra i omissió. Jesucrist vol dir immersió contínua en l’Evangeli. Noto de passada un llibre d’en Tuñi que es titula “L’evangeli és Jesús”, que no aconsello –perdoneu-, si no és per a persones ja més avançades en el coneixement i vivència, en aquest cas, sobre l’evangeli de sant Joan. El cito només per la condensació que dóna a entendre ja tan sols amb el títol...

                                               Torno a la participació activa, i, sense aprofundir-hi massa, diria que això remet a una actituds de fons de que estem units a Crist, a l’Església igual que amb aquells amb els qui compartim l’Assemblea en congregar-nos “en aquest sagrament memorial de la passió i resurrecció de Jesucrist; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. (n. 47)

                                               I enllaço amb la primera part de la Missa, taula en diu, ben parada, no tant en abundància, sinó i sobretot en la qualitat comprehensiva de la menja. ¿Com aconseguir que la Paraula marqui l’esperit? Si no es fa una lectura comprensiva de ment i de cor, tot queda en un ritus que ens mena a la rutina o poc menys. Tanta “comunió” hi ha en la litúrgia de la lectura com en la litúrgia del sagrament eucarístic. El mateix Concili ens diu el profund lligam entre la anomenada “Litúrgia de la Paraula amb la Litúrgia del Sagrament (cànon).

                                               Vull fer una afirmació que m’agradaria poder contrastar-la. Em sembla que tenim una preparació pobreta i, doncs, inadequada i insuficient tant de l’espiritualitat litúrgica com en la de la Paraula de Déu. Ja resulta sospitós que la preparació d’iniciació cristiana se’n digui: preparació o bé catequesi de primera  comunió (Massa centrat amb l’acte de la Comunió sagramental) Ens falta més imaginació i una visió més ampla de l’evangeli en tots els seus diversos aspectes, adequadament als nens, és clar.

                                               Les lectures sense conèixer-ne el context no s’acaben d’interioritzar i, per tant, de comprendre-les en els seus sentits, més enllà del que s’explicita, sobretot quan en fem massa només una lectura eminentment moral. Així ens passen volant (i això, a més com que per mor del ritus no podem demanar explicacions, exposar els nostres dubtes, expansionar-nos en les pròpies vivències, etc.) anem tirant endavant sense que, moltes vegades, que sense que se’ns mogui el cor i l’ànima... Llàstima. Hem perdut la gràcia possible i abundosa derivada de la Paraula.


                                               Sobre la importància del context en posaré un exemple de l’evangeli d’avui: Mateu capítol 21. Si comencem a llegir des del primer verset veurem que estem a l’última setmana de la vida de Jesús. S’obre capítol amb l’entrada “triomfal” del Messies. Hi ha en tota aquesta fase final de l’evangeli un anar in crescendo de confrontació amb els “grans” del poble jueu, la gent dels diners (els saduceus, que copen gran part del Sanedrí, els Mestres de la Llei i els escribes i els fariseus). Volen que els nois que l’havien rebut amb palmes i brancatge deixin “d’hosanejar-lo”. Jesús expulsa els venedors del Temple. L’ambient es fa per moments tens, tens. Es retira a Betània a passar la nit. De bon matí tornant a Jerusalem, bo i passant davant una figuera la maleeix en no trobar-hi fruit. Un fet simbòlic i premonitori, que s’anirà entenent tot seguit. Aprofita Jesús per estimular els seus deixebles a la fe, dient-los que la fe si és plena farà que succeeixin esdeveniments més grans. Contraposició amb les actituds dels “grans” que li retreuen amb quina autoritat o poder fa el que fa, singularment al Temple. Ell els posa a prova amb un argument que els fa callar: El baptisme de Joan, ¿de qui era? ¿Del cel o bé dels homes? Cap sortida: els té ben agafats, i callen. La contrastació augmenta a continuació amb la paràbola dels dos fills. Ells entenen que va directament per a ells i hi ha aquesta sentència forta, molt forta: “Us asseguro que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant en el Regne de Déu, perquè ells van creure en Joan; en canvi vosaltres, ni després de veure això, no heu pensat de penedir-vos i creure-hi”. Ho rubrica amb una altra paràbola, la dels vinyaters rebels que va amb precisió profètica directament en contra d’ells, anunciant la tragèdia que s’atansa. “Per això els serà pres el Regne de Déu i serà donat a un poble que el farà fructificar”. “Quan sentiren això comprengueren que parlava d’ells; i se’n volien apoderar, però van tenir por de la gent, perquè el consideraven  un profeta” Aquí acaba el capítol. ¿Eh, que s’entén més bé així contextualitzat? El context hi ha posat un accent agut, de progressiva contrastació “a mort”, que dóna més lògica en els fets i es va intensificant la passió dels que rebutgen Jesús amb una persecució que venia de molt lluny. Confronteu-ho amb Marc que ja dels inicis del seu evangeli, capítol 3r., després d’una guarició en dissabte “i l’espiaven a veure si el curaria en dissabte per poder-lo acusar... Així que sortiren, els fariseus, en consell amb els herodians, prengueren una decisió contra ell sobre la manera de perdre’l”. Bé, ja em dono per explicat a través del context. Com en seria de molt més entenedor si ens preparéssim les lectures abans d’anar a la celebració. Aleshores la Paraula de Déu -¡Paraula directa de Déu a cadascú!- tindria una eficàcia de gràcia i de renovació interior que potser ara no té o massa poc. Això potser és novetat, però es justifica pels fruits més gustosos i de més substància.

                                               Em quedo amb les ganes de comentar pel context el Cant epinici de Déu al seu estimat poble, a la seva vinya, a nosaltres. Compareu-ho amb Joan 15, una deliciosa alegoria de la inimaginable relació de Jesús amb cadascú de nosaltres: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater...” “Vosaltres sou les sarments. Qui resta en mi, i jo, en ell, aquest dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Se sent sentor i perfum del Càntic dels Càntics i del Càntico Espritual de sant Joan de la Creu i dels salms, oh, els salms!: “Em sento ple d’amor”. “Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n”. “T’estimo, Senyor, força meva”.  “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”  “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. “Perdura eternament el seu amor”. “Que el Senyor continuï afavorint-me. El teu amor perdura sempre, Senyor! No abandonis l’obra de les teves mans!” “M’he enamorat de Vós”.  Dedico aquest cant de la vinya (el Poble i jo en ell) al seu Estimat;  cant de l’enamorat al Senyor de la vinya”.


                        Diumenge XXVII de durant l’any, 5 d’octubre del 2014  Sabadell