dimecres, 29 d’octubre del 2014

Homilia de Tots Sants del 01/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

SANT,  SANT, SANT

                                               Avui hem de començar per la litúrgia del cel. Si llegíssim uns fragments de l’Apocalipsi, darrer llibre de la Bíblia, nom que vol dir revelació, desclosa dels vels celestials, podríem gaudir d’un dia de “portes obertes”, on podríem ser observadors privilegiats; i si ens volem afegir activament per uns moments a la litúrgia del cel, després podríem baixar, com aquell qui diu el cel a la terra i perfumats per la unció de l’Esperit que això suposa, així podríem dignificar al màxim les nostres litúrgies dominicals com a pregustació i anticipació del que hem de viure més endavant, en plenitud, quan ens cridi Déu a viure per, amb i en Ell.

                                               Dono entrada al capítol 4: “Vaig veure una porta oberta en el cel i vaig sentir una veu que em deia: -Puja aquí dalt i et faré conèixer el que aviat s’ha d’acomplir. Immediatament, l’Esperit es va apoderar de mi i vaig veure un tron posat en el cel. Hi seia algú que resplendia amb un esclat semblant al jaspi..., i el tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda. Al seu voltant hi havia vint-i-quatre trons on hi seien vint-i-quatre ancians, vestits de blanc i coronats de corones d’or (els dotze patriarques i el dotze apòstols). El tron espurnejava de llampecs. Davant del tron cremaven set torxes enceses que són els set esperits de Déu (els seus àngels missatgers) Als quatre costats del tron hi havia quatre vivents plens d’ulls, que miraven davant i endarrere. El primer vivent era semblant a un lleó; el segon, a un toro; el tercer tenia l’aspecte d’home, i el quart era semblant a una àguila en ple vol. Cadascun dels quatre vivents tenia sis ales i estaven plens d’ulls que miraven al voltant i cap al tron. Nit i dia no paraven de repetir: “Sant, sant, sant és el Déu de l’univers, el qui era, i el qui és i el qui ve. I sempre que aquells vivents glorificaven i honoraven el qui seu al tron i viu pels segles dels segles i li donaven gràcies, els vint-i-quatre ancians es prosternaven davant el qui seu al tron, adorant el qui viu pels segles dels segles. Deixaven les seves corones davant del tron i proclamaven: “- Ets digne, Senyor Déu nostre, de rebre la glòria, l’honor i el poder, perquè has creat tot l’univers. Quan res no existia, tu vas voler que tot fos creat”.

                                               Passem ara al segon escenari al cel: “Després vaig veure l’Anyell dret dalt de la muntanya de Sió, i amb Ell hi havia els cent quaranta-quatre mil que portaven escrits al front el nom de l’Anyell i el nom del seu Pare, i vaig sentir del cel una veu que era com el bramul de les onades, com el retruny d’un gran tro; era una veu semblant al cant dels que s’acompanyen amb la cítara. Cantaven un càntic nou davant el tron i davant els quatre vivents i els ancians. Aquell càntic, ningú no el podia aprendre fora dels cent quaranta-quatre que havien estat rescatats de la terra... Han estat adquirits d’entre els homes com a primícies per a Déu i per a l’Anyell, i segueixen l’Anyell arreu on va”. De moment passem a l’últim escenari, abreujant tot el que podem: “Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut... Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs...” Fins aquí una entrellucada al cel que baixa a la terra, després de portar amb nosaltres la terra al cel. Només afegir-hi la conclusió de la Missa del cel: “- El qui dóna testimoni de tot això, diu: Sí, vinc de seguida.” Amén! Vine Senyor Jesús”. En arameu: Marana ta!”

                                               Després d’aquesta passejada silenciosa i com entrant en una celebració celestial, ara voldria fer una altra entrada nogensmenys que al Concili i en el moment de signar el capítol Vè de la Constitució sobre l’Església que després de parlar sobre els laics té com a títol: “La vocació universal a la santedat dins l’Església: Que ens donarà el sentit ple del que significa i promou l’Esperit a cadascun del fills i filles de Déu. Convé primer de tot desfer ambigüetats perquè la paraula santedat està com desvirtuada per excés, en definitiva per inassequible a molts de nosaltres. No parlem directament sobre les beatificacions i canonitzacions que de tant en tant proclama l’Església. Son casos a part, d’excel·lència, que es donen en tots els temps però que no són el comú denominador dels deixebles del Crist que anem fent via, cadascú perfeccionant i estenent l’àmbit del fer nostre evangèlic de cada dia. Un créixer progressivament en la consciència de que Jesús ens digué: “Sigueu perfectes com el vostre Pare del cel”. Utopia i gràcia –ensems- que es donen la mà i ens fan caminar en l’esperança d’anar endavant amb coratge i amb humilitat. Aquesta santedat ens escau...

                                               Vocació, vol dir que hi ha una crida personal a traspassar llindars d’una creixent humanització i divinització al mateix temps. Tot per gràcia, puix que és per vocació. Deixem-lo fer a Ell, que -com dèiem- Déu està més compromès en el nostre creixement que nosaltres mateixos. Si crida també acompanya. No tinguem por Ell ens porta i és Pare i Mestre i Guia i Acompanyant. Diu Joan: nosaltres hem cregut en l’amor, i l’amor no falla mai en Déu, encara que sí ens falli a nosaltres sovint...

                                               Diu així el número 39: “L’Església, el misteri de la qual està exposant  en aquests moments, és santa indefectiblement, ens diu la fe, puix que el Crist, el fill de Déu que conjuntament amb el Pare i l’Esperit Sant és proclamat “l’únic sant”, va estimar l’Església com a esposa seva, es va lliurar a si mateix per ella per tal de santificar-la, la va unir a Ell com essent el seu propi Cos i la va emplenar del do de l’Esperit Sant, tot per a glòria de Déu. D’on se segueix que dins de l’Església tothom... és cridat a la santedat, segons aquell mot de l’Apòstol: “El que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat. Aquesta santedat de l’Església contínuament es manifesta i cal que es manifesti  en els fruits de la gràcia que l’Esperit produeix en els fidels; s’expressa de múltiples maneres en cada un d’aquells qui en la seva pròpia vida i amb edificació dels altres caminen vers la perfecció de l’amor”.

                                               El Mestre i Exemplar diví de tota perfecció, el nostre Senyor Jesús, va predicar la santedat de vida, de la qual Ell mateix és la primera font i la darrera meta, a tots i cadascun  dels seus deixebles, de qualsevol condició que fossin: “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”. En conseqüència, va enviar a tots l’Esperit Sant, que els mogués -de dins estant- a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit, amb tota la força i a estimar-se els uns als altres, tal com el Crist els va estimar. Els seguidors de Crist, cridats per Déu i justificats en el nostre Senyor Jesús, no pels seus  propis mereixements, sinó per designi i gràcia d’Ell, han estat fets per la fe del baptisme veritables fills de Déu i participants de la natura divina i, per tant, sants. Cal doncs, que aquesta santedat que van rebre la vulguin mantenir i perfeccionar després durant la vida amb l’ajuda de Déu. L’Apòstol els exhorta a viure “tal com escau a sants” i a revestir-se “com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de mansuetud, de paciència i donar fruits de l’Esperit  per a la santedat (Ga. 5, 22 ; Rm. 6, 22). Com sigui, però, que tots ensopeguem sovint, tenim contínuament necessitat de la misericòrdia de Déu i hem de pregar cada dia, dient: “Perdoneu les nostres culpes”. És, doncs, evident  que tots els cristians, de qualsevol estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor, i amb aquesta santedat es promou, àdhuc en la societat temporal un estil de vida més humà”. Per aconseguir aquesta perfecció, els creients han d’esmerçar les energies que han rebut segons la mesura feta pel Crist, a fi que, seguint les seves petjades i reflectint la seva imatge, fent en tot la voluntat del Pare, es consagrin amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme... Així, doncs, tots els cristians són invitats –i hi estan obligats- a buscar la santedat i la perfecció del seu propi estat. Que vetllin, doncs, per ordenar rectament els seus sentiments, no fos que l’ús de les coses d’aquest món fet amb amor a les riqueses i no pas amb esperit de pobresa evangèlica, els impedeixi de buscar la caritat perfecta, segons l’advertiment de l’Apòstol: “Els qui usen d’aquest món, que visquin com si no en fruïssin, car la figura d’aquest món passa”.

                                               Hem dit en començar que podíem portar el cel a la terra i la terra al cel. Les fronteres per a la fe són tan minses que no fa falta travessar  el llac Estígia amb Caront com a barquer, com pensaven gràficament els antics. El cel hi és a la terra com a camí, veritat i vida en la fe en Jesucrist. Compartir Crist és viure la seva vida transfigurada ja ara d’un manera incipient. Són anticipacions, pregustacions del que vindrà i que reconeixem que ja el viuen en plenitud aquelles persones estimades que varen fer el seu recorregut de vida evangèlica o tan sols humana de veritat. “Jo sóc misericordiós” ens deia la primera lectura del diumenge passat i a la seva misericòrdia ens emparem, segurs que ell suplirà els nostres poquetats en què hem viscut o en què hi vivim encara.

                                               Vivim dues celebracions seguides: Tots Sants i la Commemoració de tots els fidels difunts. Estan tan entrellaçades totes dues que intentaré de dir-hi una paraula, aquesta vegada treta del capítol VIIè del mateix document del Concili sobre l’Església que porta per títol: Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel.

        escatològic de l’Església –relatiu o pertanyent a les darreries de l’ésser humà i del món- vol dir que hi ha uns lligams molt estrets entre cel i terra. És Jesucrist qui  ens dóna aquesta comunió de vida, d’esperança i d’amor entre “tots els qui són del Crist, que tenen el seu Esperit, formen una sola Església i estan els uns als altres estretament units en Ell. Així, doncs, la unió dels que són encara en aquest món amb els germans que s’han adormit en la pau de Crist no és de cap manera interrompuda; al contrari, segons la fe constant de l’Església s’enforteix amb la comunicació dels béns espirituals. En efecte, com que han estat rebuts ja a la pàtria i viuen a la presència del Senyor, per Ell, amb Ell i  en Ell no paren d’intercedir per nosaltres prop del Pare... La seva sol·licitud  de germans ajuda molt la nostra feblesa. Perquè així com la comunió cristiana entre els homes viadors ens duu més a prop del Crist, així el consorci amb els “sants” ens uneix amb el Crist, del qual brolla, com de la seva Font o Cap, tota la gràcia i vida del mateix poble de Déu. És, doncs, naturalíssim que estimem aquests amics i cohereus de Jesucrist, germans nostres i benefactors eximis, que donem a Déu, per ells, totes les gràcies que es mereix; que els invoquem humilment i acudim a les seves oracions i al seu socors per impetrar de Déu beneficis. Aquesta nostra unió amb l’Església celestial es realitza d’una manera nobilíssima principalment quan a la sagrada litúrgia, on la virtut de l’Esperit Sant obra damunt nostre per mitjà dels signes sacramentals, celebrem la lloança de la Majestat divina, compartint la mateixa joia tots. Així és en celebrar el sacrifici eucarístic que té lloc la nostra més gran unió amb el culte de l’Església celestial. “Recordeu-vos dels nostres germans que moriren en l’esperança de la resurrecció i que descansen en el si de la vostra Misericòrdia. Admeteu-los a contemplar la llum de la vostra mirada”.
                                       El caràcter

                                               El camí està ben traçat, només cal el coratge de posar-se a caminar. Tot invita a la globalitat, tot està enllaçat: Déu, Jesús, història l’Esperit que dóna comunió de vida i de fe. D’on venim, on estem, on anem, qui mou terra i cel harmònicament. No hi ha res que no quedi recapitulat en Crist i en la Comunió dels sants-pecadors. Tothom sap –o pot saber- quin sentit té el seu viure i el seu conviure. No hi ha separació -només per uns moments que es poden fer llargs en el dol i l’enyorança- en que l’absència, la invisibilitat, tot queda ungit per una presència pressentida i gaudida en el millor dels casos. Tot l ‘humà i el diví no és ni més ni menys que relació per més que algú que no ha entès res en pugui dir infern... El cel és “terra d’homes” i habita en el cor de qui vulgui fer-ne joiosa experiència. Anem cap a la condensació d’espai i temps en un present dens d’amor, amable i estimat. Déu Amor habita en l’home i ¿qui no en podrà dir que això no sigui el cel a la terra i allí també hi estiguin els nostres estimats? Tots tenim un destí comú: les mans obertes i l’abraçada de l’amor de Déu i en ella també dels nostres. Els difunts viuen  i estan presents, els podem sentir i viure en la fe, els podem somiar. Són tan a prop! Res del que Déu ha creat i segueix creant, els nostres i nosaltres mateixos es pot fer malbé. Tot en l’amor de Déu agafa consistència, bellesa, graciositat. Ells –els nostres estimats- ens veuen amb ulls purificats, transparents i ens estimen com mai. Déu els dóna aquesta nova capacitat. Deixem-nos tots en mans de Déu. Ell és Pare, Mestre, Guia, és Amic per sempre més. Ens té preparada la casa definitiva on ell serà nostramo, invitador, introductor en la casa que ens té preparada des de tota l’eternitat. Passeu, esteu a casa vostra. Si deixeu aquí casa vostra i allí els que t’estimen i estimes, no pateixis que una altra de més consistent –fogar i taula i gaubança- t’espera i espera els que som de viatge. Pelegrins i viadors arribarem i serem acollits per Déu i pels nostres en el sentit més ample. No patiu ens espera el goig compartit i l’estimació que no s’acabarà mai dels mai. Gaudiu-ne-hi ja anticipadament. ¡El cel a la terra i la terra en el cel! ¡Paraula de Déu!

  Tots Sants i Commemoració de tots els fidels difunts, 1 i 2 de novembre del 2014.
                                                                                                          Sabadell