divendres, 5 de setembre del 2014

Homilia del diumenge 07/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

ECOLOGIA  ESPIRITUAL

                                               Hi ha moltes versions d’ecologia (no perdem de vista la seva etimologia: oicos igual a “casa”. Quin encert vincular-ho amb la casa que engloba tants sentits, tants sentiments, Tothom ha de tenir i sentir-se unit a la seva casa. Tot el creat forma com un u. Estem pastats d’una sola i mteixa pols. “Recorda’t, home, que ets pols”. Pols ho és la terra, pols és el món vegetal. Pols també “tota cuca “ que viu. I nosaltres també som argila acaronada en el torn del terrissaire universal. A nosaltres se’ns ha fet administradors de tot aquest bé de Déu. Per poder-lo administrar fidelment hem de conèixer i admirar el món, des dels microcosmos fins a les alçàries del macrocosmos, la grandesa en la infinitud d’allò que no veiem i hi és, fins a les estrelles que poblen l’ignot del firmament. Déu estima “entranyablement” tot el que ha creat i segueix creant. “Crist ha esdevingut un no res prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes”... fins a atènyer l’excelsitud de Rei i Senyor de l’univers.

                                               Administrador vol dir conèixer, conrear, portar a plenitud el que Déu ens ha posat a les nostres mans, encara que puguin semblar buides. Els palmells estan plens de món. Crist és ja ara després de la Resurrecció el Crist còsmic. Tot ve de Déu, passa per ell i s’encamina cap a Déu. Això és el sentit plenari de la Creació. Déu, alfa i omega de tot el creat en procés.  Hi ha unes lleis físiques; hi ha altres lleis que es van descobrint en el microscopi i en el telescopi. Hi ha lleis de bon i bell conviure, de relacions primer de tot amb Déu, després amb nosaltres, també convivencials de tots amb tots. I nosaltres som consciència viva d’aquesta meravella d’unitat i diversitat. De Comunió, en definitiva. N’hauríem de ser conscients. Ens manca aquesta consciència gloriosa i sempre sorprenent per dèficits educatius. Les ciències de la natura, les ciències socials i les que transcendeixen i engloben unes i altres. Sant Francesc és el patró de totes les ecologies per la seva sensibilitat i el preciós tracte amb l’aparent inanimat fins al cimal de la vida espiritual.

                                               Tot té vida: alguna se’ns escapa. La geològica; la de la vida vegetal, aquesta més accessible i sense excusa per part de ningú. Aquesta saviesa l’hauríem de venerar i exercitar; ...atenció a l’home depredador. Els gels de l’Àrtic i l’Antàrtic; les aigües i tota vida que en elles hi fan pàtria, les profundes arbredes que es devasten sense només que el lucre desmesurat, el tercer i quart món que també són el nostre món. Llàstima que l’escola i la família no ens faci estimar com caldria la natura!

                                               Som món, som interdependents, som simbiòtics. Siguem-ho a plena consciència, estimació, respectuosos. Ens ho demanen tots els humanismes; ens ho demana una visió sistèmica (expressió nova que vol dir que tot forma un tot, un sistema, una concatenació), que som baules d’un món més rodó del que explica la geografia d’abans com una esfera roma pels pols. Ens ho demanen també les concepcions orientals (taoismes, iogues i similars). Ens ho demana des de sempre l’encadenat de la concepció unitària del cristianisme.

                                               Avui en gaudirem amb els textos de la litúrgia. Tots som conscients –o ho hauríem d’estar- de que hi ha arrels comunes i que la fe ens dóna una visió d’unitat del creat, perquè un és el creador de tot i “de que som conscients també de no saber-ho tot, de que existeix un més enllà del que som capaços de comprendre i de que estem acarats a l’infinit. Paradoxalment, podríem dir que la fe és tenir consciència de la pròpia ignorància. Nicolàs de Cusa parlava de la “docta ignorantia”. (Panikkar)

                                               Només mirant endins del nostre cor i del nostre jo podrem esbrinar que el món interior és més potent, ampli i per dir-ho d’una forma que jo conceptuo admirable: tot està regit per una encarnació que es va fent conjuntant l’abans de la història; també acompanyant-la fins que tot fineixi en Déu a través de Jesucrist.

                                               Tenim notícia que el papa Francesc té al teler la redacció d’una segona Exhortació sobre l’Ecologia. També tenim notícia de que l’ONU està confegint uns nous Objectius de cara al període 2015 – 2030 sobre la base de l’ecologia.

                                               Tot té la base en un món en sostenibilitat. En un món que no acaba en nosaltres i en els nostres egoistes despropòsits. Que el capitalisme és un món de pocs que prenen i roben el que és de tots i dels “tots” que vindran després de nosaltres. Cal frenar els egoismes personals, de classe, de nacions, de blocs. Cal destruir les armes i tota guerra. He llegit aquestes darreres setmanes molts articles sobre la Gran Guerra i he quedat escruixit (Recomano un dels darrers números de la revista Sapiens). Cal tenir una sensibilitat d’amor a la terra, hem d’establir una solidaritat oberta, magnànima, començant pel proïsme. No hi ha “coses”, el gran genèric de tota ignorància. Tot té conseqüències. En tot hi ha un equilibri que se’ns escapa entre l’immediat-proper i el llarg termini, entre el visible i l’invisible, entre allò superficial i l’ignot de la realitat. Recordem l’efecte papallona, espiritual també...

                                               Torralba parlava en un Foc Nou sobre la solidaritat. D’entrada fa una distinció que ja es transparenta en el títol: “La genuïna solidaritat”. Deixant de banda altres consideracions afirma que “la solidaritat o ajuda mútua no és una anomalia que trenca les exigències de la lluita per la vida, sinó un fet científicament demostrat com a factor d’evolució paral·lel i contrari a la lluita per la supervivència. Sols no ens sortim. Necessitem cooperar, establir ponts i nexes. Acaba dient: “Portat a  les seves darreres conseqüències l’individualisme , és destructiu per al gènere humà”.

                                               La idea, sentiment, creença més afí és la del Vaticà II quan defineix en primera instància l’Església com a Poble de Déu. Aquí tenim la nostra pertinença, aquí hi recolzem la nostra identitat. Diu Ezequiel: “Fill d’home t’he fet sentinella, perquè vetllis sobre el poble d’Israel”. És la nova i universal humanitat, basada en la fraternitat: Germà sol, germana lluna, germana mort...de Francesc d’Assís.


                                               Només encetar el document del Concili sobre l’Església ja invita a sentir-nos Poble de Déu: “En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegui i el servís santament... Tots els homes són cridats a formar part d’aquesta unitat catòlica del Poble de Déu que presagia i promou la pau universal, i hi pertanyen o hi són destinats de diverses maneres, ja sigui els fidels catòlics, ja els altres creients en el Crist, o encara tots els homes sense excepció, cridats com són per la gràcia de Déu a la salvació”.

                                               Rellegim poc a poc i deixem-nos prendre per aquest perfum amorós que destil·la Pau als Romans: “No quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert tota la Llei... Estimar és tota la Llei. Que no es perdi cap germà, ens dirà l’evangeli. “Déu en Crist ha reconciliat el món amb ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”. A l’oració sobre les ofrenes: “Feu que tots els que participem d’un mateix sagrament tinguem un sol cor i una sola ànima”. Hi ha un ressò del mateix en el cànon, quan diem després de la Consagració:”Us supliquem humilment que l’Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist”. I per acabar s’ha dit que la Comunió és la paraula clau de tot el Vaticà II. Fou Joan Pau II a proclamar en “Al començar del nou mil·lenni” que la nostra espiritualitat evangèlica és la Comunió. Un altre dia hi entrarem in extenso.


                        Diumenge XXIII de durant l’any, 7 de setembre del 2014   Sabadell