dissabte, 27 de setembre del 2014

Homilia del diumenge 28/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

TINGUEU ELS MATEIXOS SENTIMENTS DE JESÚS...

                                               Aquesta sintonia tan fonda se’ns demana que la tinguem amb el mateix Crist. D’això van les lectures litúrgiques d’avui. ¿És això possible? Tot depèn de com anem “seguint” Jesús ben de prop, anant més a fons en les seves paraules, sotjant-hi el que hi ha de “comunicació no verbal”: dels seus èmfasis, de quan diu per recalcar-ho: “en veritat us dic”, a vegades repetit dues vegades seguides, i altres actituds que suposen els seus sentiments més íntims. Jesús té rostre, mirall del que sent...

                                               Joan Baptista assenyalant Jesús com l’Anyell de Déu, fa com una transferència d’alguns dels seus deixebles. “Ell ha de créixer, jo he de minvar”. Un parell d’ells van seguir Jesús i li digueren: “¿On us allotgeu? Veniu a veure-ho”. Remarquem que diu veure, no escoltar. Hi anaren i s’hi van quedar aquell dia. Recordaven l’hora precisa quan varen sortir! Quedaren corpresos del que van veure i de seguida es van posar a fer “crida vocacional” boca-orella. Andreu n’era un dels dos i en trobar-se amb el seu germà Simó Pere li digué : “Hem trobat el Messies. El dugué a Jesús. “Jesús, mirant-se’l, va dir: Tu ets Simó, el fill de Joan; tu seràs anomenat Quefes”, –que significa Pere”. Jesús més endavant diu als emissaris del Baptista enviats per a confirmar que és el Messies, l’esperat: “Digueu a Joan el que heu vist. Que no són tant els fets miraculosos, sinó la manera com els fa. Els gestos, la mirada compassiva, l’atenció preferent pels malalts ( ja sabeu quina era la manera d’interpretar popularment  les malalties: al cec de naixement: ¿és ell qui ha pecat o són els seus pares?). Jesús atén amb misericòrdia i atenció personal tothom qui ho necessita i s’acull a la seva vora amb confiança. L’hemorroïssa n’és un bon exemple. L’ambient que es respira també parla...

                                                 la mirada-. Els acomiadaments dels curats, amb quina tendresa els diu: “La teva fe t’ha salvat. No tornis a pecar més”. La mirada de pena que fa tot estimant-lo, encara que no s’hagi atrevit el jove ric a abandonar les riqueses per a seguir-lo. El tracte singular amb les dones, sense mirar qui són, només mostrant-los una deferència plena de tendresa... Al camí del calvari com atén les dones ploroses i la Verònica, la seva Mare quin intercanvis de mirades tot un joc de dolor, de goig, de llum i de resurrecció... A la creu, repassem les paraules que pronuncia: allí hi ha concentrada tota l’ànima de Jesús. Amb quina confiança és posa a les mans del seu Pare. Moments en què els sentiments prevalen. Les mirades del cor allí arriben al clímax del que és humà i diví... “Ulls del bon Jesús mireu-me” dèiem...
          Oh, la mirada de Jesús –de l’abundància del cor en parla

                                                           Sabem que els sentiments neixen d’una ànima fonda, transparent, amable, sensible, solidària que propicia una abraçada només en el mirar. Aquesta és una mirada amorosa més fonda que les mateixes paraules. És el missatge del cor.  La mirada d’ànima transparent és una benaurança. Els nets de cor veuran Déu

                                                           També pot ser en negatiu o bé millor en sentit estimulant, aclaridor, com es llegeix al final de l’evangeli d’avui, dirigit a les autoritats del poble que tenen el cor endurit. Ell que ha vingut no a condemnar sinó a salvar: per això ha vingut misericordiós, com a sentiment bàsic de tots els seus sentiments. Quin greu li sap que no s’obrin al reclams del Regne. Quantes vegades us he volgut aplegar com la lloca la seva pollada...

                                                           ¿Quina imatge tenim de Déu –primera lectura- que ens atrevim a reptar-lo, a retreure-li que no ens escolta, que no ens atén. Si serem agosarats! ¿Com podem dir que: “No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor? Fem conscientment o inconscientment retrets a Déu, perquè no té ni pensaments, ni camins, ni sentiments com els nostres. Pere ja en sap d’això alguna cosa... Seria millor callar, confiar i deixar obrar al Déu que pensa, sent el millor per a cadascú de nosaltres. Com si l’obliguéssim a que tot fos “flors i violes”, mentre que Ell pren la condició d’esclau, es fa no res, fins i tot arribant a la mort i mort en creu, per tal de ser conseqüent amb la missió que el Pare li confià (Vegem quina riquesa de sentiments si aplega en la seva disponibilitat i lliurament en favor de tots els homes, de sempre i arreu. Inimaginable!)

                                               Si repassem avui, sobretot la primera lectura, el “seu” salm responsorial ( sempre plens de sentiments, no ho oblideu mai que és una pregària tota ella plena de sentiments: així l’hauríem d’escoltar i millor recitar...) i  a més, arrodonint-ho tot amb la segona lectura, En tot aquest bloc la paraula-clau és el “camí”, l’encaminament vers l’ànima de Jesús, en la que ens manifesta els seus sentiments, en allò que avui en diríem la “Intel·ligència espiritual”( en Torralba en té un llibre molt interessant i il·luminador. Val la pena llegir-lo i rellegir-lo), llibre que atén a les actituds fondes que es trasllueixen en una plètora de sentiments ancorats en la humanitat, plena pels creients de divinitat de Jesús. L’expressió més apropiada seria l’amistat feta de presència mútua, de complaença, de mirar-nos els ulls, del goig de saber-se estimat i de poder estimar, de mantenir el cor en sintonia i vibració amb el de Jesús. És el que avui se’n diu l’experiència, el tracte personalitzat, el record afectuós de la mirada bondadosa, misericordiosa de Jesús.

                                               Tinc davant el llibre que es titula Fit a fit amb Jesús que        s’encapsat-la amb una estrofa del llibre de sant Joan de la Creu que jo en posaré tres. Es tracta del Càntic espiritual. “Apaga mis enojos,/ pues que ninguno basta a deshacellos,/ y veante mis ojos/ pues eres lumbre de ellos/ y solo para ti quiero tenellos.
                                               Descubre tu presencia/ y máteme tu vista y hermosura:/ Mira que la dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura.
                                                Oh cristalina fuente,/ si con esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados”.

                                               “De la geografia del cos humà probablement no hi ha un altre lloc tan singular com el dels ulls, diu el llibre. Abans del contacte físic els ulls són els vigies encarregats d’afigurar a quina distància es troben les presències, tant les desitjades com les no desitjades. Per això, els ulls bé poden ser considerats com una porta de la fe... Els ulls permeten el joc de les mirades. Un joc en què sempre convé tenir present la dita del poeta: “L’ull que veus no és ull, perquè tu el veus,  és ull perquè et veu” (A. Machado) Tres són els autors: Joan María Velasco, Dolores Aleixandre, José Antonio Pagola.
                                              
                                               Si algú el vol llegir jo li diria que comencés al revés, per la major intel·ligibilitat. Pagola és ben conegut i sap escriure d’una forma planera i profunda a la vegada.

                                               Acabem amb el començament de l’epístola als Filipesos: “Germans per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres” Són els sentiments de Jesús transferits a la nostra vida de cada dia.

                                               Cantem: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell...” Això consona amb el que Pau ens deia el diumenge passat: “Ara, a vosaltres us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 28 de setembre de 2014   Sabadell 

diumenge, 21 de setembre del 2014

Homilia del diumenge 21/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

                        LA  MESURA  DESCONCERTANT DE DÉU I LA NOSTRA

                                               En llegir aquesta paràbola, de sobte entrem en el desconcert. Si no hem estat atents a la primera lectura no tindrem “canviat el chip” per poder entendre, meravellats, el significat de la paràbola. El chip és la mirada de fe. Si Déu no ens desconcerta és que el “judiquem” a la “nostra” manera. Maragall deia “humana és ma mesura” i se n’excusa... En la humilitat de qui sap que Déu és diferent, és l’”Altre” i és lliure d’obrar a la seva manera, que és la que ens deixa astorats, perquè trenca tots els nostres esquemes raonables, que som capaços de demanar justícia deslligada de l’amor. Així inventem el “dura lex, sed lex”, el fet comercial, el do ut des, el premi o el preu del nostre obrar... Ens quedarem sempre curts en Déu, que es defineix com l’Amor essencial. ¿Què entenem per amor, quan esperem una “justa” recompensa? Afortunadament les matemàtiques en Déu funcionen d’una altra manera, això és: divinament. Hi podrem accedir en part si actua en nosaltres “L’era de la fe” que diu Pau.

                                               Aquesta paràbola l’hem de llegir  per poder-la entendre i assaborir des de l’evangeli obert. L’anècdota en que es recolza té literalment un importància secundària. El que en realitat es vol posar de relleu és el final axiomàtic com un aparent afegit paradoxal, fora de la narració que en dóna l’explicació per bé que sorprenent. Tinguem present que llegint els contextos directament en l’evangeli de Mateu (cosa altament recomanable per poder endinsar-nos en els sentits a voltes inèdits, sorprenents del que ens proclamen). La mateixa frase del final ja la trobem abans de la mateixa paràbola. Emmarcada, doncs, en començar i acabar per “aquests: “Així el darrers seran primers i els primers, darrers”. Es veu palesament que aquest és el missatge veritable i no una disquisició gairebé sindical de justícia a la humana... No ens hauria d’estranyar quan Isaïes ens posa en pista de com l’hauríem de llegir la paràbola. “Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt, tant com la distància del cel a la terra”. Recordem també la repulsa que rep Pere quan vol que el Mestre no parli i, a més reiteradament, de la passió imminent. “Fuig de mi, Satanàs, em serveixes d’entrebanc, perquè els “teus sentiments” no són pas els de Déu, sinó dels homes”.

                                               Els pensaments-sentiments de Déu no són pas, els dels homes, afortunadament. Com ens costa d’entendre que Déu té la mesura desmesurada, incommensurable, diferent, distant com la distància del cel a la terra. I això per be, en positiu. Ell ha vingut no a condemnar sinó a salvar. La mesura-patró-metro és l’amor. Exemples: l’ovella perduda, els malalts, els pecadors, les prostitutes, tot el que estava perdut.. Aquests tenen una atenció privilegiada: els darrers, per l’estimació dels que es creuen primers, passaran davant. Recordeu la Gran Paràbola del Senyor-Pare Pròdig (en el sentit etimològic de la paraula) Pròdig el Pare, sobreabundant, magnànim, Pare-Mare. Sempre he cregut per fe que Déu sabria compaginar justícia amb l’amor. ¿Com s’ho fa m’és un misteri de goig, però el fet jo el crec, l’espero i l’estimo; això em dóna pau, la pau del mateix Déu. La tornada del càntic sobre la generositat de Déu, sobre la sobirana acció de Déu en favor dels seus fills és “perquè és eterna la seva misericòrdia”. Déu és substancialment AMOR. El seu amor per cadascú de nosaltres no es pot mesurar. “Tingues fe, la fe t’ha salvat” Una fe circumstancial, concreta, fruit d’una recerca, d’un trobar-lo ara i sempre que es deixa trobar. El salm responsorial, que canta i prega el que ens ha dit avui Isaïes és commovedor: “”El Senyor és compassiu  i benigne. Lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ha creat. Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor” El seu cor és tan ample i tan magnànim que hi cabem tots. És generós a perdonar. ¿Com entenem l’amor (no a mesura humana sinó divina: “perdura eternament el seu Amor”. L’Amor amb que Déu ens estima foragita tot temor, tota por. El seu Amor és delicat i coneix la poca coseta que som nosaltres. No hi caben exigències, les dels treballadors de primera hora. Deixem que Déu sigui Déu. “¿Per ventura no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo SÓC generós? Tota la relació de Déu amb nosaltres està marcada per la generositat. Descansem en Ell, que cuida de nosaltres, un a un. “Deixeu-lo fer”.

                                         En el Cor del Pare hi caben tant el fill “recuperat” com el germà gran, que té el cor “picat” per l’enveja, que fa els recompte dels “greuges” a ¿qui? Al Pare. “Tot el que és meu és teu”. No ha entès el Pare. El Pare surt a buscar el fill perdut i ara recobrat en salut. El gran no vol entrar a casa, fa comparances. Ell sempre ha estat fidel... La fidelitat no amorosa, com si fos una obligació, no és tal. Llàstima que no va “estimar l’estimació del Pare”, en el seu amor acollidor. Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar existencialment com a generositat fora mida, allò de la mesura divina... com a gratuïta que no compte. El fill sempre serà el fill. El fill gran es creu amb mèrits davant dels excessos d’amor, de liberalitat envers aquest que és de l’hora undècima. Déu estima cadascú segons la mirada i el que li dicta el cor. Són expressions humanes. No en tenim d’altres. Deixem que Déu sigui Déu. No li marquem el pas, els temps, les mesures. Déu no té mesures com les nostres. Això ens dóna pau. Beneït sigui Déu, ara i sempre. Ell és Pare-Mare. Déu es manifesta més Déu quan perdona. Perdona setanta vegades set i més i molt més. Nosaltres som mesquins...

  • Error: pensar que els meus pecats importen més a Déu que la meva persona.
  • Error: pensar que la força del mal més gran pot més que l’Amor generós de Déu.
  • Error: pensar que el judici de Déu s’ajustarà a normes, lleis i no a l’Amor de Déu, escenificat en els braços oberts, acollidors. Déu va inventar l’abraçada.
  • Error: pensar que la por pot més que l’amor.
  • Error: no et judiquis tu mateix, deixa que et judiqui Déu Pare-Mare.
  • Tot ve de Déu. Ell té la iniciativa del perdó; tot passa per ell (és més important deixar-se perdonar que voler ser perdonat, perquè estic arrepentit. Tot s’encamina vers l’Amor. L’única moneda de curs legal és l’amor que perdona.
  • El perdó és com un nou engendrament: emergim com a criatures noves. Portem al front el signe de l’amor preferencial de Déu.
  • Qui se sent perdonat, és natural que perdoni amb el perdó experimentat en Déu.
  • El perdó restitueix. Els pecats queden fosos en la fornal del seu Amor. Deixen de ser. Déu té una immensa capacitat d’oblit. L’esborrador que usa Déu deixa la pissarra completament neta. Polsim de guix, res més
  • Tingueu fe en l’amor. Fe absoluta. Quan hi ha fe neix l’amor. Aquest cobreix una multitud de pecats.
  • Els braços oberts com fan els pares amb els seus fills i corren a rebre l’abraçada joiosa i confiada. No puc deixar de pensar en el Rembrandt sobre el fill pròdig...
  • Si dic que estimo Déu i no estimo els germans sóc un mentider.
  • La mirada de Déu és amorosa i activa i abat pantalles i murs, això si ho crec tot és possible i tot és nou. La gratuïtat de Déu obre totes les portes.
  • Déu no utilitza balances. Obre el palmells. I sospesa a ull, a ulls d’amor. Sempre fa molt bon pes i àdhuc hi posa una bona torna. Déu fia avui i demà. Confiança.
  • Déu és sempre sobreabundant: fa una mesura benvolent: “Abocarà a la nostra falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada a vessar”. Al seu exemple: Ara ens demana que mesurem amb generositat, per tal que al nostre torn ens faci una mesura igual d’esplèndida.
  • “No quedeu a deure res a ningú. L’únic deure vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”.
  • Estimar és tota la llei. Certament la llei de l’Esperit (Pau)
  • “Oh Déu, vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a vós i el proïsme, feu que, per l’observança del vostre manament, meresquem d’arribar a la vida eterna”. “Tant de bo que els meus camins no es desviïn de guardar els vostres decrets”.
  • Passen davant els més necessitats: aquesta és la manera de fer de Jesús, en la terra com es fa en el cel. Encara que siguem dels de l’hora undècima, no hi fa res.
  • Els primers no haurien de fer prevaler la seva fidelitat, el seu esforç, la justícia comparativa. ¿Què tens que no ho hagis rebut? Davant Déu som publicans; res d’arrogàncies farisàiques. No podem anar a Déu amb les nostres exigències...
  • Si dic que estimo Déu i no estimo els germans sóc un mentider (Joan)
  • Us demano sols això: que porteu  una vida digna de l’evangeli de Crist (Pau).
  • El bon lladre n’ha tingut prou en “entendre” Jesús en la creu. Veu la diferència entre ells dos i Jesús. “Avui estaràs amb mi al paradís”. ¡Marca de la casa!
  • “El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho també gratuïtament”.
  • “Sigueu misericordiosos com el Pare és misericordiós”.
  • La mirada de Déu és activament amorosa: trenca dureses i ensorra pantalles.
  • “En les teves mans encomano el meu esperit”
                        Diumenge xxv de durant l’any, 21 de setembre del 2014.  Sabadell

dissabte, 13 de setembre del 2014

Homilia del diumenge 14/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

ENLAIRAT, ATREURÉ TOTHOM A MI

                                               En aquesta festa cristològica, en coincidència amb la domínica XXIV de durant l’any, la celebració de l’Exaltació de la Santa Creu pren més protagonisme i té preferència litúrgica, d’aquí que té els textos propis de la festa. Festa que ve de lluny, quan en l’any 335 es van “dedicar” l basílica del Calvari i del Sant Sepulcre, després que es van trobar allí les relíquies de la Santa Creu. Després d’enderrocar sobre aquests llocs un temple a Venus  es va edificar la basílica en honor i memòria dels últims esdeveniments de la vida de Jesús. Punt neuràlgic dels pelegrinatges del món cristià. De l’anomenada Vera Creu es van difondre relíquies per tot el món, difusió intensificada en temps de les Creuades. Com podem comprendre no hi havia en la creu vertadera materialment prou fusta per a tantes relíquies que van constituir tot un món de veneracions on es barrejaven el “poc” autèntic amb moltes falsificacions fins a fer-ne tot un gran capítol i una virada en la pietat cristiana. Avui, l’Església ha posat el ralentí a aquesta profusió que, més aviat pretesament, “santificava” objectes inversemblants fins al deliri... L’Església de les relíquies afortunadament ha donat pas al Vaticà II a l’Església de les “fonts i orígens” seus, que són la Paraula i els Sagraments.  De la Creu ens interessa sobretot el Crucificat. El signe s’ha menjat moltes vegades el significat. I es comprèn, perquè tot allò que no es visualitza, per les pietats populars “d’ulls i de tocar”, no existeix o gairebé. Caldrà una certa, moderada però, iconoclàstia, per tal d’afavorir la vertadera significació espiritual que passi del “sentiment” pietós a l’experiència d’una més sàvia vivència de fe esclarida i renovada del per què i del per a què de les nostres conviccions. Molta llegenda i poca consistència històrica. Molta credulitat i pietat de sentiment... Cal prudència a l’hora de treure: abans de treure cal veure com i amb què ho substituirem. Tenim memòria de les presses postconciliars. Sabem què hi vam perdre, no sabem massa què hi vam guanyar...

                                                   Venim d’una Església de religiositat i hauríem d’anar a una Església de fe, de vivència de la fe, dels compromisos que es deriven de la fe, d’una pràctica de pietat a la pràctica de l’amor als germans, corresponent a l’amor que va portar Jesús fins a la Creu. Avui han desaparegut moltes creus, de la cadeneta al coll, de les creus de terme, de les creus de capsal del llit, de les capelles del Sant Crist. No dic que s’hagi de beneir aquesta progressiva desaparició dels signes. Cal trobar-hi la significació profunda. El sentiment no és durador, si no va acompanyat de la seva profunda significació. En el nostre cas de les paraules del propi Jesús “havent estimat els seus de sempre, ara els estimà fins a l’extrem” L’àngel digué a les dones: “No és aquí, ha ressuscitat, és viu”. Crec que ni es fa la més mínima menció de les relíquies en els documents del Vaticà II.  He mirat el que diu el Catecisme de l’Església Catòlica: En parlar de la religiositat popular diu: “El sentit religiós del poble cristià sempre ha trobat la seva expressió en les formes variades de pietat que envolten la vida sacramental de l’Església, com la veneració de les relíquies, etc... Aquestes expressions prolonguen la vida litúrgica, però no la substitueixen pas... Cal un discerniment pastoral per a donar suport a la religiositat popular i, si s’escau, per purificar i rectificar el sentit religiós subjacent a aquestes devocions i per fer progressar en el coneixement del misteri de l’Encarnació de Jesús.

                                           La Creu queda dignificada per qui hi fou “penjat”. No podem confondre l’instrument ignominiós -de fet era la forma més degradant de morir ajusticiat- amb la vera història de per què i per qui hi va morir i de les motivacions personals que en Jesús aparentment acaben en la seva passió i mort en Creu. Pels atenesos era l'absurd de la Creu, pels cristians era l’acte suprem de lliurament de Jesús a benefici dels deixebles i de tota la humanitat. És la gran paràbola del Regne. Cal saber fer una lectura sàvia quan diem que fou per obediència al Pare. Com si el Pare d’alguna manera l’hagués empès a assumir aquest final tràgic del que Ell anomenava el seu Fill, el seu Estimat. La comprensió de la mort de Jesús ha portat a visions que en definitiva van més enllà de la misteriosa saviesa d’un Déu que s’identifica amb els més infortunats de la vida, assumint tot dolor i donant-li una plena significació per mor de poder compartir els dolors de Crist en Ell i en tota situació dolorosa. No sempre s’ha sabut veure les coses en profunditat i se n’ha derivat cap a una mena d’espiritualitat dolorista i victimal com si fos el dolor el que purifica i sana i no el Senyor que fent-se no res i com esclau ha sanejat tot dolor i tot pecat i la seva mort ens permet afrontar la pròpia, sabent que no és pas el final de tot, sinó l’obertura a un vida nova, permetent-nos de ressuscitar en la Resurrecció de Crist. Pau ens dirà que s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom... doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. Corroborat per Joan que afirma que “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a Ell” i en el prefaci propi: “A vós que heu posat la salvació del llinatge humà en l’arbre de la Creu i heu fet que d’ella ens vingués la vida. Per Pau hem de llegir tot d’una tirada, enllaçant tots els conceptes, perquè només en el seu encaix troba sentit: vida-passió-mort-resurrecció-exaltació. Crist té significat entenent-lo com obedient a la missió profètica que rebé del Pare. És perillós caure en l’atzucac de llegir qualsevol esdeveniment –sobretot la seva mort- desencaixant les peces que hem unit per guions. No hi ha hagut persona humana en que el fil de la seva vida total tingués més unitat i sentit. La creu i la mateixa resurrecció estaven presents en cada alè de la seva vida. “Per això he vingut al món, li diu a Pilat ratificant la seva reialesa única i difícilment concebible i més en la situació en que es troba de desempar total a risc de que Pilat faci d’Ell el que vol omnímodament. Rei, sí, però aparentment reu. Raó tenien les lectures que en feien els artistes de temps passats que en comptes d’una corona d’espines n’hi posaven una de Rei, en les Majestats o en els Pantocrators. Tota la Trinitat està abocada en la Creu de Jesús; així ho han representat alguns pintors. La Creu victoriosa és l’última epifania o manifestació en la vida de Jesús, més que en el seu baptisme, més que en la transfiguració. “Aquest és el meu Fill, més estimat. Guardeu-ne memòria permanent sobretot en l’Eucaristia.

                                             Crist, en la versió de Joan, mor com a vencedor de la mort, després d’assumir la dolça i tràgica càrrega de tota la humanitat, que fou, era i seria. Aquesta mort és única i carregada de sentits que se’ns escapen. No n’hi haurà cap de semblant. És la mort recapituladora de totes les morts. En ella tot s’ha acomplert. El món és nou des d’aquest moment tan paradoxal. Tota vida i de tots els temps pren inici de la mort-resurrecció de Jesús. Som fills de la Creu que se’ns ha tornat vida i vida que començant aquí estén el seu fil fins a les glorificacions derivades de la seva glorificació.

                                              Anem als capítols centrals de l’evangeli de Joan. El capítol 17è comença d’aquesta manera: “Aixecant els ulls al cel, digué:”Pare, ha arribat l’hora; glorifiqueu el vostre Fill, a fi que el vostre Fill us glorifiqui, segons el poder que li heu donat sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li heu donat. I això és la vida eterna, que us coneguin a Vós, únic Déu veritable, i el qui heu enviat, Jesús, el Messies. Jo us he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’heu donat a acomplir... Sóc glorificat en ells. Pare Sant, conserveu-los en el vostre nom, els qui m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres som u... Jo els he donat la glòria que m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres som u; jo en ells i vós en mi, perquè siguin perfectament u... Jo els he conegut, i aquests han conegut que Vós m’heu enviat, i els he fet conèixer el vostre nom i els hi faré conèixer encara, perquè l’amor amb que Vós m’heu estimat a mi estigui en ells i jo, en ells”. L’obediència és l’amor que es dóna. L’acompliment de la gran missió que va assumir durant tota la vida. La creu no el deixi en cap moment del seu viure i acaba en el sentit més ple que pot tenir tot el que és humà. Via crucis, via lucis.

                                             Elevació, Exaltació, Glorificació. Hem guanyat gratuïtament amb la unió amb el Pare i en Crist la nostra pròpia glorificació. El ressuscitat ens mou a resurrecció, el glorificat ens mou a glorificació. No és un acte de pietat venerar l’instrument de la paradoxal glorificació. No és la Creu, sinó el Crucificat; no és el crucificat, és el ressuscitat, és el glorificat. Hem entrat en l’àmbit de la glorificació. No és el dolor el que mou a compassió; és l’amor el que ens fa u en Crist, Déu i Home. La fe és la que ens dóna la lucidesa de la contemplació de la Creu. Jesús ens invità a seguir-lo portant la pròpia creu, que és redemptora com la del mateix Crist. Misteri inabastable...

                                           Quan fem el senyal de la Creu el fem en nom de la Trinitat. Donem-li tota la significació de renovació, de redempció, de glorificació, àdhuc de divinització. En l’eucaristia es resumeix i condensa tot el misteri de vida evangèlica, de mort i de resurrecció de Jesús i de la nostra pròpia, vida, passió i resurrecció. “Feu això en memòria meva”: “Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze, anunciem la vostra mort, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Salvador del món, salveu-nos, vós que ens heu alliberat per la vostra Creu i la vostra Resurrecció.


        Exaltació de la Santa Creu, diumenge, 14 de setembre de 2014.   Sabadell

divendres, 5 de setembre del 2014

Homilia del diumenge 07/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

ECOLOGIA  ESPIRITUAL

                                               Hi ha moltes versions d’ecologia (no perdem de vista la seva etimologia: oicos igual a “casa”. Quin encert vincular-ho amb la casa que engloba tants sentits, tants sentiments, Tothom ha de tenir i sentir-se unit a la seva casa. Tot el creat forma com un u. Estem pastats d’una sola i mteixa pols. “Recorda’t, home, que ets pols”. Pols ho és la terra, pols és el món vegetal. Pols també “tota cuca “ que viu. I nosaltres també som argila acaronada en el torn del terrissaire universal. A nosaltres se’ns ha fet administradors de tot aquest bé de Déu. Per poder-lo administrar fidelment hem de conèixer i admirar el món, des dels microcosmos fins a les alçàries del macrocosmos, la grandesa en la infinitud d’allò que no veiem i hi és, fins a les estrelles que poblen l’ignot del firmament. Déu estima “entranyablement” tot el que ha creat i segueix creant. “Crist ha esdevingut un no res prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes”... fins a atènyer l’excelsitud de Rei i Senyor de l’univers.

                                               Administrador vol dir conèixer, conrear, portar a plenitud el que Déu ens ha posat a les nostres mans, encara que puguin semblar buides. Els palmells estan plens de món. Crist és ja ara després de la Resurrecció el Crist còsmic. Tot ve de Déu, passa per ell i s’encamina cap a Déu. Això és el sentit plenari de la Creació. Déu, alfa i omega de tot el creat en procés.  Hi ha unes lleis físiques; hi ha altres lleis que es van descobrint en el microscopi i en el telescopi. Hi ha lleis de bon i bell conviure, de relacions primer de tot amb Déu, després amb nosaltres, també convivencials de tots amb tots. I nosaltres som consciència viva d’aquesta meravella d’unitat i diversitat. De Comunió, en definitiva. N’hauríem de ser conscients. Ens manca aquesta consciència gloriosa i sempre sorprenent per dèficits educatius. Les ciències de la natura, les ciències socials i les que transcendeixen i engloben unes i altres. Sant Francesc és el patró de totes les ecologies per la seva sensibilitat i el preciós tracte amb l’aparent inanimat fins al cimal de la vida espiritual.

                                               Tot té vida: alguna se’ns escapa. La geològica; la de la vida vegetal, aquesta més accessible i sense excusa per part de ningú. Aquesta saviesa l’hauríem de venerar i exercitar; ...atenció a l’home depredador. Els gels de l’Àrtic i l’Antàrtic; les aigües i tota vida que en elles hi fan pàtria, les profundes arbredes que es devasten sense només que el lucre desmesurat, el tercer i quart món que també són el nostre món. Llàstima que l’escola i la família no ens faci estimar com caldria la natura!

                                               Som món, som interdependents, som simbiòtics. Siguem-ho a plena consciència, estimació, respectuosos. Ens ho demanen tots els humanismes; ens ho demana una visió sistèmica (expressió nova que vol dir que tot forma un tot, un sistema, una concatenació), que som baules d’un món més rodó del que explica la geografia d’abans com una esfera roma pels pols. Ens ho demanen també les concepcions orientals (taoismes, iogues i similars). Ens ho demana des de sempre l’encadenat de la concepció unitària del cristianisme.

                                               Avui en gaudirem amb els textos de la litúrgia. Tots som conscients –o ho hauríem d’estar- de que hi ha arrels comunes i que la fe ens dóna una visió d’unitat del creat, perquè un és el creador de tot i “de que som conscients també de no saber-ho tot, de que existeix un més enllà del que som capaços de comprendre i de que estem acarats a l’infinit. Paradoxalment, podríem dir que la fe és tenir consciència de la pròpia ignorància. Nicolàs de Cusa parlava de la “docta ignorantia”. (Panikkar)

                                               Només mirant endins del nostre cor i del nostre jo podrem esbrinar que el món interior és més potent, ampli i per dir-ho d’una forma que jo conceptuo admirable: tot està regit per una encarnació que es va fent conjuntant l’abans de la història; també acompanyant-la fins que tot fineixi en Déu a través de Jesucrist.

                                               Tenim notícia que el papa Francesc té al teler la redacció d’una segona Exhortació sobre l’Ecologia. També tenim notícia de que l’ONU està confegint uns nous Objectius de cara al període 2015 – 2030 sobre la base de l’ecologia.

                                               Tot té la base en un món en sostenibilitat. En un món que no acaba en nosaltres i en els nostres egoistes despropòsits. Que el capitalisme és un món de pocs que prenen i roben el que és de tots i dels “tots” que vindran després de nosaltres. Cal frenar els egoismes personals, de classe, de nacions, de blocs. Cal destruir les armes i tota guerra. He llegit aquestes darreres setmanes molts articles sobre la Gran Guerra i he quedat escruixit (Recomano un dels darrers números de la revista Sapiens). Cal tenir una sensibilitat d’amor a la terra, hem d’establir una solidaritat oberta, magnànima, començant pel proïsme. No hi ha “coses”, el gran genèric de tota ignorància. Tot té conseqüències. En tot hi ha un equilibri que se’ns escapa entre l’immediat-proper i el llarg termini, entre el visible i l’invisible, entre allò superficial i l’ignot de la realitat. Recordem l’efecte papallona, espiritual també...

                                               Torralba parlava en un Foc Nou sobre la solidaritat. D’entrada fa una distinció que ja es transparenta en el títol: “La genuïna solidaritat”. Deixant de banda altres consideracions afirma que “la solidaritat o ajuda mútua no és una anomalia que trenca les exigències de la lluita per la vida, sinó un fet científicament demostrat com a factor d’evolució paral·lel i contrari a la lluita per la supervivència. Sols no ens sortim. Necessitem cooperar, establir ponts i nexes. Acaba dient: “Portat a  les seves darreres conseqüències l’individualisme , és destructiu per al gènere humà”.

                                               La idea, sentiment, creença més afí és la del Vaticà II quan defineix en primera instància l’Església com a Poble de Déu. Aquí tenim la nostra pertinença, aquí hi recolzem la nostra identitat. Diu Ezequiel: “Fill d’home t’he fet sentinella, perquè vetllis sobre el poble d’Israel”. És la nova i universal humanitat, basada en la fraternitat: Germà sol, germana lluna, germana mort...de Francesc d’Assís.


                                               Només encetar el document del Concili sobre l’Església ja invita a sentir-nos Poble de Déu: “En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegui i el servís santament... Tots els homes són cridats a formar part d’aquesta unitat catòlica del Poble de Déu que presagia i promou la pau universal, i hi pertanyen o hi són destinats de diverses maneres, ja sigui els fidels catòlics, ja els altres creients en el Crist, o encara tots els homes sense excepció, cridats com són per la gràcia de Déu a la salvació”.

                                               Rellegim poc a poc i deixem-nos prendre per aquest perfum amorós que destil·la Pau als Romans: “No quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert tota la Llei... Estimar és tota la Llei. Que no es perdi cap germà, ens dirà l’evangeli. “Déu en Crist ha reconciliat el món amb ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”. A l’oració sobre les ofrenes: “Feu que tots els que participem d’un mateix sagrament tinguem un sol cor i una sola ànima”. Hi ha un ressò del mateix en el cànon, quan diem després de la Consagració:”Us supliquem humilment que l’Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist”. I per acabar s’ha dit que la Comunió és la paraula clau de tot el Vaticà II. Fou Joan Pau II a proclamar en “Al començar del nou mil·lenni” que la nostra espiritualitat evangèlica és la Comunió. Un altre dia hi entrarem in extenso.


                        Diumenge XXIII de durant l’any, 7 de setembre del 2014   Sabadell