dilluns, 18 d’agost de 2014

Homilia del diumenge 17/08/2014 del P. Josep Mª Balcells

L’ESSENCIAL ÉS INVISIBLE: ÉS EL SECRET*

                                               “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen”. La paraula “invisible” –és tot un àmbit inabastable- és de les que més m’entusiasmen. Està directament vinculada amb una altra que cada vegada més em té el cor robat: el Misteri. Tot és misteri. “A Déu no l’ha vist mai ningú”. I és un sort, dient-t’ho en termes humans, que així sigui, perquè d’aquesta manera el podem despullar de vestimenta humana, d’allò que en diem antropomorfismes.  Hi ha camp i profunditat per la imaginació, tot i que sabem que sempre, de nosaltres, “humana és ma mesura”. Tot és misteri i és meravellós que sigui així. Només hi  ha la transcendència com a camí i possibilitat d’anar-hi accedint a glops de bellesa, de bondat, de comunió i d’unitat. Tot és u en Déu. “Heu preparat béns invisibles”. Són béns inestimables, són dons, són  epifanies, són manifestacions, són –en definitiva- revelacions. La terra no és només superfície, té profunditat, té misteri.

                                               La fe de la que ens va parlar encomiàsticament de Maria per part d’Elisabet ara fa dos dies: “Benaurada tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà. La fe incommensurable de la dona cananea de l’evangeli d’avui que mereix un elogi preciós, més venint del mateix Jesús: “Dona, quina fe que tens!”. Mai havia trobat en els seus deixebles una manifestació tan joiosa i tan sentida: “que sigui com tu vols”. Voler, voler es queda petit en aquesta escena. Volia creient amb importunitat, santa importunitat. Els deixebles no entenen el “cor” de Déu, ni –en conseqüència- el cor humà. No és la primera vegada que manifesten la seva incongruència amb la fe els la suposem.  Hi ha més d’un i molts passatges evangèlics que mostren una superficialitat; no viuen la profunditat dels “encontres” de la gent senzilla amb les seves aproximacions al Mestre. No molesteu jesús: Amb el cec de Jericó, amb la multiplicació dels pans i peixos (Acomiadeu-los, que vagin a comprar...), amb els infants i llurs mares que s’atansaven al mestre perquè els amanyagués i beneís; home de poca fe, ¿per què dubtaves? Amb raó diu en cert moment: “Hi haurà fe quan jo torni?”.

                                               La fe i l’amor són els grans camins d’accés a Déu, a Jesucrist, a l’Esperit d’amor. Són els més dretrurers, els més eficaços, anava a dir: els únics.


                                               Einstein que ponderava la realitat íntima de totes les coses, i afegia: les coses tenen ànima. I reblava l’afirmació com queda citat en el que és lema del dia en un diari: “La maduresa comença a manifestar-se quan la preocupació que sentim pels altres és més gran que per nosaltres mateixos”. L’ànima, la fe, el misteri sempre es donen sortint de nosaltres mateixos. És un axioma de la qualitat de vida.

                                               La prova de la fe és la “importunitat”, és no deixar passar l’oportunitat que se’ns ofereix i anar-hi a fons, vencent tota mena de contratemps i impediments. La insistència obre el cor de l’invisible. Té guardó, té premi, i quin premi!
La curació de la nena malalta, la ceguesa, la trobada que esdevindrà paradigmàtica: “Deixeu que els nens vinguin a mi, d’ells és el Regne dels cels.

                                               Tomàs que fou incrèdul a l’anunci joiós dels seus companys sobre la Resurrecció de Jesús, acaba posat de genolls davant del misteri de Jesús vencedor de la pròpia mort: “Senyor meu i Déu meu”. Després d’aquest passatge ho aniria repetint una i mil vegades. S’havia retrobat amb el misteri, amb la fe, amb el bé de l’invisible. Jesús mirant-nos a nosaltres a través de segles digué: “Perquè m’has vist has cregut? Sortosos els qui creuran sense haver vist!”.

                                               No heu sentit dir algú d’un altre: “dona- home, quina fe que tens! És una meravella haver tingut aquesta emocionant “trobada”, aquesta imponderable sensació d’estar a la proximitat de Déu en la persona de qui es pondera la seva fe. Jo us asseguro que l’he tinguda i encara n’estic vivint d’aquest record. Ha enfortit la meva poca fe, però m’ha donat ganes de demanar-ne més i més a Déu.

                                               Germans, capbussem-nos en la densitat del misteri de la fe i de l’amor. Descobrirem un món nou i una terra nova, la del Regne, que és la que trepitgem però d’una manera il·luminada. Apretem de valent. Que ens deixem portar –sí, portar en els vols de l’Esperit- per la fe i l’amor, que sempre van junts. Si maldem per fer-ho anem de segur pel bon camí. Creure estimant; estimar creient: hem accedit a un altre món, joiós, compromès, irradiant. Feliços vosaltres, heu entès l’evangeli.

                                               Ara és l’hora de poder entendre millor l’oració col·lecta:
  • Oh Déu, que heu preparat Béns INVISIBLES
  • Per a qui us estimen:
  • Infoneu el vostre amor en els nostres cors,
  • perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot,
  • aconseguim allò que Vós ens prometeu,
  • que és més que tot el que puguem desitjar.
 Diumenge XX de durant l’any, 17 d’agost del 2014.   Sabadell


            *Llegireu amb profit l’encontre de la guineu amb el petit Príncep.