dissabte, 30 d’agost del 2014

Homilia del diumenge 31/08/2014 del P. Josep Mª Balcells

QUÈ ÉS SER CRISTIÀ EN CREIXENÇA?

                                               Resseguim els textos de la litúrgia d’avui i tindrem com a resultat una bona síntesi de què pensa Crist de nosaltres, si és que ens deixem “seduir” i si ens hem deixat apoderar per Ell (Jeremies).

                                               Una cosa és el què pensa Crist de cadascú de nosaltres, i tota una altra el què som de veritat. Jo trobo que hi ha un fort paral·lelisme entre la nostra resposta sincera, viscuda, a la pregunta que ens va fer Jesús l’altre diumenge: ¿Qui dius que sóc Jo? i el què diem-obrem en relació a Jesús i el què som ben de veritat. Hem de posar tonalitats menors en el dir i l’obrar. ¿Sota mínims?

                                               En les oracions col·lectes d’aquests diumenges hem fet declaració explícita almenys en desig de que “tot el que és bo en nosaltres ve de Déu” També ens ho deia sant Pau d’una forma ben explícita: “Tot ve de Déu, tot passa per Déu i tot s’encamina cap a Déu. Déu s’hauria d’haver “empoderat” de nosaltres “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit i amb tota la força”. Segueix la col·lecta d’avui carregada del millor desig de respondre a les expectatives de Déu envers cadascú de nosaltres: “Sembreu (imatge que fa pensar en la paràbola homònima), sembreu en els nostres cors l’amor al vostre nom” (¿què diem, demanem, ens comprometem en el parenostre: “Que sigui santificat el vostre Nom”), corroborat per contraposició flagrant al que Jesús li diu a Pere: “No penses com Déu, sinó com els homes”. És un despullament de Pere i, en ell, de tots nosaltres, fins al punt d’esventar-li en una de les expressions més dures de l’evangeli: ¡Fuig d’aquí, Satanàs!

                                               Ens afanyem a dir-nos “practicans”. ¿Què vol dir aquesta expressió tan ambigua? ¿Anar a Missa regularment? ¿Només això? Això es pot llegir amb un angle de 180 graus. Des d’”anar” sense adverbi o sense qualificatiu fins a compartir l’ofrena de Jesús al Pare, com diem en el cànon: “Que Ell faci de nosaltres una ofrena eterna a fi que obtinguem l’herència amb els vostres escollits...Acolliu les súpliques d’aquesta família que heu admès a la vostra presència...”  Pau en fa a la segona lectura una traducció més compromesa: “Per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Així ha de ser el vostre culte veritable”. I explica la forma de culte que ens escau: “No us emmotlleu al món present (ressò del que diu Jesús a Pere: (admonició, repulsa, invitació ferma a fer-se conscient de que: “No penses com Déu, sinó com els homes”). Segueix Pau: “Transformeu-vos, renovellant la vostra manera de veure les coses (de viure-les), perquè puguem reconèixer quina és la voluntat de Déu (altra vegada el parenostre: ¡“faci’s la vostra voluntat”!): “reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.  Per tal que així es vagi endavant en el nostre viure de cada dia caldrà “que el Pare del nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor, perquè coneguem (estimant-la) a quina esperança ens ha cridat”.

                                               No hi ha vida sense mort d’alguna manera. Deien els antics: “Cada dia moro” una mica, vivint-la tal com me la demana programàticament Jesús: “Si algú vol venir a mi –que es negui ell mateix,
                                                -que prengui la seva creu,
                                                -i que m’acompanyi.

                                               Aquesta és l’urgència essencial per anar endavant com a deixebles del Mestre: -que es negui ell mateix; que posi Jesucrist com a referent principal, si no l’únic, del propi projecte de vida, ric com és Jesucrist en persona, missatge, vivència, intimitat. “Tot recapitulat en Crist”, com ens diu Pau. Només Ell compte. “Solo Dios basta”. Per sumar cal primer restar i fort, segons la visió que ens doni l’esperit a cada moment. La nostra autonomia es realitza paradoxalment en una heteronomia: centrats només en Crist. Fer espai, eliminar  tota impedimenta, pes sobrer.

                                   -que prengui la “seva creu. Així entrarem en l’àmbit de la paradoxa tan pròpia de l’evangeli: “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà (s’entén la qualitat evangèlica de la seva vida).

                                   -i m’acompanyi. Qui la perdi “per mi” la recobrarà en escreix. Això és “rescatar” la seva vida. Sempre en passiva: no nosaltres, no, com a fautors de la pròpia vida, sinó la “donada”, “rescatada” per Déu. Déu sempre porta la iniciativa.

                                   En definitiva, avui som alliçonats per saber respondre als requeriments de Jesús. Fer-se deixebles d’Ell és en realitat un buidar-se dels nostres egos i admetre que viure de veritat suposa un “quantum” de creu, d’inconvenients i defallences, àdhuc d’infidelitats momentànies i saber-se alçar (“que l’ofrena que us presentem ens obtingui la vostra benedicció, perquè aquests sagraments (l’Eucaristia) realitzin en nosaltres allò que signifiquen (oració sobre les ofrenes), que no és ni més ni menys que “confortats amb el pa de la taula celestial –us preguem, Senyor- que aquest aliment de la caritat reforci  els nostres cors i els mogui a servir-vos en els germans”. (oració postcomunió).

                                   Acabem com sempre fent del salm responsorial una pregària pausada, sentida, gustosa, el salm és la pregària que fem portats per l’Esperit Sant:
                                   “Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco.
                                     Tot jo tinc set de Vós.
                                     Per Vós es desviu el meu cor...
                                     L’amor que em teniu val més que la vida.
                                     Perquè Vós m’heu ajudat,
                                     I sóc feliç sota les vostres ales.
                                     La meva ànima s’ha enamorat de Vós,
                                     Em sosté la vostra mà.

                                   Tot el que és bo ve del Pare, del Crist i de l’Esperit.
                                  
                                   “Sembreu en els nostres cors l’amor del vostre Nom; aviveu-lo amb el vostre esperit de pietat (=sentir la filiació divina, segons sant Tomàs) i guardeu-lo sol·lícitament” (de la col·lecta)

                                               Quina riquesa de litúrgia! Que no passi debades, que ens renovi i ens converteixi en crit de joia aquest “¡Tot jo tinc set de vós. Jo us cerco! Vertaderament:l’amor que em teniu val més que la vida”.

                        Diumenge XXII de durant l’any, 31 d’agost de 2014.  Sabadell

dissabte, 23 d’agost del 2014

Homilia del diumenge 24/08/2014 del P. Josep Mª Balcells

L’ACCÈS A JESÚS

                                               ¿Qui és Jesús per a mi? És bo de quan en quan tornar i retornar a aquesta pregunta essencial. No la podem respondre d’una vegada per sempre. Així podem passar d’una visió treta de la lectura –o pitjor més aviat oïda- literal i a més fragmentada, feta a propòsit de la lectura –¡no sempre entesa com a proclamació!- de la litúrgia de la Paraula en l’Eucaristia. Certament ara ja més entenedora linealment perquè feta en llengua vernacle, però no sempre fruit d’un aprofundiment, gairebé impossible si abans no l’hem llegida i rellegida en si i dins del seu propi context. Oir no és estudiar, ni amorosir sota l’acció de l’Esperit de la veritat oculta... Manca lectio divina,oi?

                                               Una cosa és saber, àdhuc de memòria, narracions aïllades i complementàries d’altres, per suma, diríem que gairebé inconnexa: ara un miracle, ara una paràbola, ara unes consideracions fetes per Jesús, un puzzle sempre inacabat, que ens roba la unitat i no ens permet arribar a fer-ne i veure’n l’essencial, a donar-nos una idea i el goig del conjunt en cada episodi. Un Jesús molt humà, sí, però no una persona total i entera en cada una de les situacions viscudes. Històries sense “intrahistòria”.

                                               Sant Pau no el veié en la seva vida històrica i el seu coneixement és per revelació, com diu ell, i per identificació de persona, missatge,  sentit i propòsit de la seva vida. Àdhuc es va atrevir a dir que no era directament la predicació del Jesús que visqué en un lloc i temps determinats, sinó que predicava el Jesús exaltat per la resurrecció com a Fill de Déu. No que no ho fou abans, però ara era per revelació la glòria del Pare. Llegint els quatre evangelis tenim la temptació de veure’l humà sobretot, humà, si voleu en grau superlatiu, amb una visió esvaïda un tant obnubilada de la seva divinitat. És lògic i natural perquè fou home vertader, però per Pau el predomini de la coneixença de Jesús és derivat directament de la seva divinitat. Una i altra no s’exclouen. D’Ell diem: Déu i home vertaders. La predicació de Pau posa en primer terme la Resurrecció de Jesús i aquesta és la base de la nostra fe. Ell és la frontissa de la porta que obre i connecta cel i terra, el diví i l’humà.


                                               Com s’entén, doncs, que al final de l’evangeli d’avui, després de lloar Pere per la seva afirmació-confessió de que Ell era el Messies i el Fill de Déu, afegint-hi que era, la seva resposta, fruit de la revelació del meu Pare del cel, acaba l’episodi amb la contundència de prohibir-los-hi severament als deixebles de dir que Ell era el Messies. Perquè una cosa és “dir” i tot una altra “comprendre” la seva messianitat i encara molt més la seva divinitat. De fet només el varen comprendre ells , després de ressuscitat. I a fortes ventades de la fe viscuda, propiciades per l’Esperit...

                                               ¿Què ens passa a nosaltres? ¿Voleu dir que entenem encara que sigui des de l’obscuritat de la fe i vivim allò que es digui de Déu mateix, que es digui de Jesús, de qui podem dir com Pau fa al final de la segona lectura d’avui: “Que tot ve de Déu, tot passa per Ell i que tot s’encamina cap a Ell”?

                                               La “ciència” que és saviesa respecte a la persona de Jesús, només pot ser fruit d’una immersió en la seva divinitat i humanitat a la vegada, que és el misteri de l’Encarnació, que, a meu parer, és el misteri més gran i permanent per a la minsa comprensió que podem tenir de la seva persona. M’hi perdo joiosament i aquí pren empenta la sublimitat de la meva fe, do i goig de la fe que m’ha estat donada.


                                               Crist és aquell que recapitula totes les coses: cosmos, humanitat, història, temps i lloc, perquè tot ve de Déu, passa i s’encamina cap a Déu: i aquest Déu és el Pare, mitjançant el Fill de Déu i de l’Home, a través de l’aura de l’Esperit Sant. Tot en Déu, tot en Jesucrist Ressuscitat i assegut a la dreta del Pare, glorificat com a Déu i Home a la vegada. Llaç de l’aparent contradicció! Tot s’origina en Jesucrist; tot passa “per i amb i en” Jesucrist i tot s’encamina cap a Jesucrist. Déu es fa creatura en Jesucrist, i en l’home Jesús esdevé Déu i creatura a la vegada. Exaltat i anorreat a l’ensems. Silenci! Misteri! En Jesucrist hi ha una nova revelació gloriosa de Déu i de la grandesa de l’home en Déu. D’aquí ve l’acabament de Pau, avui: “¡Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! ¿Què en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins? ¿Qui pot conèixer el pensament del Senyor?”. Només per la fe sentim, experimentem que Déu és tot Altre, per damunt de tots els “altres” que som tu i jo i tots.

                                               Impossible entendre Jesús si no és per fe i no una fe qualsevol. Jesús és el centre, aquest “clau fixat en un indret segur”. Serà el permanent i més ferm punt de referència de tot i de tots. Ell és la clau de volta del món i dels humans junt amb la seva història. Tan a prop i sempre tan lluny, tan a l’abast i també tan misteri, que defuig qualsevol interpretació i també tota possible tergiversació. Jesús no es “toca”, només es viu. Els místics i els contemplatius hi tenen el cor posat. Déu que assedegaven i que sempre roman deu que raja inestroncable... És per això que Pau acaba en pura exaltació: “¡Glòria a Ell per sempre! Amén”.

                                               Demanem a la col·lecta que en comunió els uns amb els altres compartim el mateix anhel: que estimem allò que maneu i desitgem allò que prometeu de tal manera que ens mantinguem ferms on es troba l’alegria veritable”. En paraules del papa Francesc que sentim la joia plena de l’evangeli –l’evangeli és Jesús- i que el visquem amb dedicació plena: a viure’n i a donar-ne’n a viure. Evangelitzar-nos constantment. Ens recordarà el papa Francesc: “Crist és l’Evangeli etern... la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se per “la profunditat de la riquesa i del coneixement de Déu”. Deia sant Joan de la Creu: “Aquest gruix de saviesa i de ciència de Déu és tan profund i immens, que, encara que l’ànima en sàpiga més, sempre pot entrar-hi més endins...” “Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre “nova”. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir, la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer i que és Déu qui la fa créixer. Aquesta convicció ens permet de conservar la joia enmig d’una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. (“La joia de l’Evangeli”).

                                   Diumenge XXI de durant l’any, 24 d’agost de 2014.  Sabadell

   PS: Per pura coincidència, una volta reflexionant sobre l’accés a Jesús he llegit un llibre que m’havien ponderat. Es titula La Cabaña de W. Paul Young, editorial Espasa. Deixeu-me’l recomanar perquè té una esplèndida coincidència amb el tema d’avui. Què diu el llibre sobre Jesús i més. ¡Quina presentació més profunda i més original sobre Déu i sobre Jesús! Val la pena llegir-lo. Ja m’ho comentareu. No serà debades. Paraula. Com s’entrellacen la ficció amb la realitat més fonda, gairebé inaccessible... Us passo el torn...


dilluns, 18 d’agost del 2014

Homilia del diumenge 17/08/2014 del P. Josep Mª Balcells

L’ESSENCIAL ÉS INVISIBLE: ÉS EL SECRET*

                                               “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen”. La paraula “invisible” –és tot un àmbit inabastable- és de les que més m’entusiasmen. Està directament vinculada amb una altra que cada vegada més em té el cor robat: el Misteri. Tot és misteri. “A Déu no l’ha vist mai ningú”. I és un sort, dient-t’ho en termes humans, que així sigui, perquè d’aquesta manera el podem despullar de vestimenta humana, d’allò que en diem antropomorfismes.  Hi ha camp i profunditat per la imaginació, tot i que sabem que sempre, de nosaltres, “humana és ma mesura”. Tot és misteri i és meravellós que sigui així. Només hi  ha la transcendència com a camí i possibilitat d’anar-hi accedint a glops de bellesa, de bondat, de comunió i d’unitat. Tot és u en Déu. “Heu preparat béns invisibles”. Són béns inestimables, són dons, són  epifanies, són manifestacions, són –en definitiva- revelacions. La terra no és només superfície, té profunditat, té misteri.

                                               La fe de la que ens va parlar encomiàsticament de Maria per part d’Elisabet ara fa dos dies: “Benaurada tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà. La fe incommensurable de la dona cananea de l’evangeli d’avui que mereix un elogi preciós, més venint del mateix Jesús: “Dona, quina fe que tens!”. Mai havia trobat en els seus deixebles una manifestació tan joiosa i tan sentida: “que sigui com tu vols”. Voler, voler es queda petit en aquesta escena. Volia creient amb importunitat, santa importunitat. Els deixebles no entenen el “cor” de Déu, ni –en conseqüència- el cor humà. No és la primera vegada que manifesten la seva incongruència amb la fe els la suposem.  Hi ha més d’un i molts passatges evangèlics que mostren una superficialitat; no viuen la profunditat dels “encontres” de la gent senzilla amb les seves aproximacions al Mestre. No molesteu jesús: Amb el cec de Jericó, amb la multiplicació dels pans i peixos (Acomiadeu-los, que vagin a comprar...), amb els infants i llurs mares que s’atansaven al mestre perquè els amanyagués i beneís; home de poca fe, ¿per què dubtaves? Amb raó diu en cert moment: “Hi haurà fe quan jo torni?”.

                                               La fe i l’amor són els grans camins d’accés a Déu, a Jesucrist, a l’Esperit d’amor. Són els més dretrurers, els més eficaços, anava a dir: els únics.


                                               Einstein que ponderava la realitat íntima de totes les coses, i afegia: les coses tenen ànima. I reblava l’afirmació com queda citat en el que és lema del dia en un diari: “La maduresa comença a manifestar-se quan la preocupació que sentim pels altres és més gran que per nosaltres mateixos”. L’ànima, la fe, el misteri sempre es donen sortint de nosaltres mateixos. És un axioma de la qualitat de vida.

                                               La prova de la fe és la “importunitat”, és no deixar passar l’oportunitat que se’ns ofereix i anar-hi a fons, vencent tota mena de contratemps i impediments. La insistència obre el cor de l’invisible. Té guardó, té premi, i quin premi!
La curació de la nena malalta, la ceguesa, la trobada que esdevindrà paradigmàtica: “Deixeu que els nens vinguin a mi, d’ells és el Regne dels cels.

                                               Tomàs que fou incrèdul a l’anunci joiós dels seus companys sobre la Resurrecció de Jesús, acaba posat de genolls davant del misteri de Jesús vencedor de la pròpia mort: “Senyor meu i Déu meu”. Després d’aquest passatge ho aniria repetint una i mil vegades. S’havia retrobat amb el misteri, amb la fe, amb el bé de l’invisible. Jesús mirant-nos a nosaltres a través de segles digué: “Perquè m’has vist has cregut? Sortosos els qui creuran sense haver vist!”.

                                               No heu sentit dir algú d’un altre: “dona- home, quina fe que tens! És una meravella haver tingut aquesta emocionant “trobada”, aquesta imponderable sensació d’estar a la proximitat de Déu en la persona de qui es pondera la seva fe. Jo us asseguro que l’he tinguda i encara n’estic vivint d’aquest record. Ha enfortit la meva poca fe, però m’ha donat ganes de demanar-ne més i més a Déu.

                                               Germans, capbussem-nos en la densitat del misteri de la fe i de l’amor. Descobrirem un món nou i una terra nova, la del Regne, que és la que trepitgem però d’una manera il·luminada. Apretem de valent. Que ens deixem portar –sí, portar en els vols de l’Esperit- per la fe i l’amor, que sempre van junts. Si maldem per fer-ho anem de segur pel bon camí. Creure estimant; estimar creient: hem accedit a un altre món, joiós, compromès, irradiant. Feliços vosaltres, heu entès l’evangeli.

                                               Ara és l’hora de poder entendre millor l’oració col·lecta:
  • Oh Déu, que heu preparat Béns INVISIBLES
  • Per a qui us estimen:
  • Infoneu el vostre amor en els nostres cors,
  • perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot,
  • aconseguim allò que Vós ens prometeu,
  • que és més que tot el que puguem desitjar.
 Diumenge XX de durant l’any, 17 d’agost del 2014.   Sabadell


            *Llegireu amb profit l’encontre de la guineu amb el petit Príncep.                                

diumenge, 17 d’agost del 2014

Homilia del diumenge 3 d'agost del 2014 del P. Josep Mª Balcells

“DONEU-LOS  MENJAR  VOSALTRES MATEIXOS”

                                               Déu treballa (labora) prenent els “seus” deixebles com a “instruments”, si voleu, digueu-ne col·laboradors. És a través dels seus deixebles que s’expandeix el Regne de Déu. Recordeu la pregària atribuïda a sant Francesc d’Assís en la que ell mateix es dóna la humil condició de ser només un instrument a les seves mans i a la seva acció: Feu“-me, Senyor, instrument de la “vostra” pau”. Això no ho hauríem de perdre mai de vista, perquè tota la relació de Déu amb nosaltres i la nostra amb Ell i amb els altres es fonamenta en la gratuïtat. D’Ell és sempre la iniciativa i l’empenta primera. Diu a aquest propòsit el papa Francesc: “Si bé la missió de l’evangelització ens reclama un lliurament generós, seria un error entendre-la com una heroica tasca personal, ja que  l’obra és abans que res d’Ell, més enllà del que puguem descobrir i entendre. “Jesús és el primer i més gran evangelitzador”. En qualsevol forma d’evangelització el primat és sempre de Déu, que volgué cridar-nos a col·laborar amb Ell i impulsar-nos amb la força de l’Esperit. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir, la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer i que és Déu que la fa créixer. Aquesta convicció ens permet de conservar la joia en una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. Escric precisament això el dia de la festa de sant Ignasi de Loiola; d’ell és aquesta màxima: “Feu-ho tot com si només depengués de vosaltres i després deixeu-ho tot en les mans de Déu”.

                                               Tot això ve a compte de l’afirmació de Jesús a l’evangeli d’avui que el menys que suscita és sorpresa i molta estranyesa, quan a la proposta dels deixebles d’acomiadar aquella gernació, Jesús els diu: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. ¿Què diu? Es queden parats, esbalaïts i tot. De cinc pans i dos peixos es fa la meravella d’alimentar una multitud tan “impossible”. Es multipliquen pans i peixos i “ells els donaven a la gent”. Se servia de les seves mans per multiplicar-los. Les mans de Déu són les nostres pròpies mans... Aquesta experiència tan singular de Jesús i dels “seus” ens fa reflexionar i hi descabdello unes reflexions tretes la major part de les lectures de la litúrgia del dia, que em broten quasi automàticament:
  • Isaïes ens transmet de part de Déu: “Escolteu bé, i tasteu cosa bona i us delectareu. Assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi i us saciareu de vida.
  • Tot de franc, sense pagar res. Tot a tocar de mans, tot a l’abast.
  • Ta bon punt obriu la mà, Senyor, ens sacieu de bon grat.
  • Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor.
  • L’home no viu només de pa , sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.
  • Tothom té els ulls en Vós, mirant esperançat.
  • ¿Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? En Ell tenim posada tota la nostra confiança.

                                               De l’exhortació del papa Francesc “La joia de l’evangeli” del capítol sobre la dimensió social de l’evangelització en recullo aquestes instàncies i urgències que responen directament a l’afirmació tan inesperada de Jesús :
  • Donar pa (queviures) als necessitats és evangelització de la bona i accessible a tothom.
  • “El contingut del primer anunci té una immediata repercussió moral que té com a centre la caritat.
  • “La redempció de Jesús té un sentit social, perquè Déu, en Crist, no redimeix solament la persona humana sinó també les relacions socials entre els homes”.
  • Viure l’evangeli de la fraternitat i de la justícia. La Paraula de Déu ensenya que en el germà hi ha la permanent prolongació de l’Encarnació per a cada un de nosaltres.
  • L’absoluta prioritat de la “sortida d’un mateix cap als germans” és com un dels dos manaments principals que funden tota norma moral i com el signe més clar per a discernir sobre el camí del creixement espiritual en resposta a la donació absolutament gratuïta de Déu. Per això mateix el servei de la caritat és també una dimensió constitutiva de la missió de l’Església i expressió irrenunciable de la seva essència, d’on brolla ineludiblement  la caritat efectiva amb el proïsme, la compassió que comprèn, assisteix i promou.
  • Pau VI deia: “Tots els homes i tot l’home”.
  • L’evangelització no seria completa  si no tingués en compte la interpel·lació recíproca que en el curs del temps s’estableix entre l’Església i la vida concreta personal i social de l’home.
  • L’Església no pot ni deu quedar-se al marge en la lluita per la justícia.
  • El seu mandat de caritat abraça totes les dimensions de l’existència, totes les persones, tots els ambients de convivència i tots els pobles. Res humà no li pot resultar estrany.
  • De la nostra fe en Crist fet pobre i sempre proper als pobres i als exclosos, brota la preocupació del desenvolupament integral dels més abandonats de la societat.
  • Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser “instruments” de Déu per a l’alliberament i promoció dels pobres, de manera que puguin integrar-se plenament  en la societat; això suposa ser dòcils i atents a escoltar el clamor del pobre i socòrrer-lo.
  • L’Església guiada per l’Evangeli de la misericòrdia o per l’amor a l’home, escolta el clamor per la justícia i vol correspondre-hi amb totes les forces.
  • La solidaritat és molt més que alguns actes esporàdics de generositat. Suposa crear una nova mentalitat que pensi en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tothom sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns.
  • La solidaritat és una reacció espontània del qui reconeix la funció social de la propietat i la destinació universal dels béns com a realitats anteriors a la propietat privada. La possessió privada dels béns es justifica per a tenir-ne cura i fer-la créixer de manera que serveixin millor al bé comú, per la qual cosa la solidaritat s’ha de veure’s com la decisió  de retornar al pobre el què li correspon.
  • Per a l’Església l’opció pels pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica. Déu els atorga la seva primera misericòrdia.
  • Som cridats a descobrir Crist en ells els pobres, a prestar-los la nostra veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa  vivència que Déu vol comunicar-nos a través d’ells”.
  • Ja ho va dir des del primer dia del seu pontificat el papa Francesc:
                                   “VULL UNA ESGLÉSIA POBRE PER ALS POBRES
                                    Ells tenen molt a ensenyar-nos.
                                    És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells”.
                        “Si algú se sent ofès per les meves paraules li dic que no sóc ni un enemic ni un opositor, només m’interessa que aquells qui estan esclavitzats per una mentalitat individualista, i indiferent i egoista, puguin alliberar-se d’aquestes cadenes indignes i assoleixin un estil de vida i de pensament més humà, més noble,més fecund, que dignifiqui el seu pas per aquesta terra.

                        El capitalisme ha fet estralls que han anat pagant les classes més menesteroses. Cal revisar a fons el capteniments socials possessius i de moment ajudar qui en té necessitat imperiosa. Cal donar un tomb a les estructures socials. És un deure i, a més, urgent. No solament ateny als polítics sinó en gran part al poble de Déu i a la humanitat sencera. Tots hi podem posar el nostre gra de sorra i més si podem. En això hem de tenir més audàcia”


                        Diumenge XVIII de durant l’any, 3 d’agost del 2014.   Sabadell