divendres, 25 de juliol de 2014

Homilia del diumenge 27/07/2014 del P, Josep Mª Balcells

CRIDA  A  LA  JOIA  DE  L’EVANGELI

                                               Permeteu que torni una vegada més –i no crec pas que sigui l’última- a fer citacions que volen ser crides tant a mi mateix com a vosaltres, amics meus, molts de vosaltres amb amistat virtual... No hi fa res! Si la fe uneix, també ho pot fer la tecnologia (aquí amb condicions, és clar!)

                                               Només començada l’Exhortació: “LA JOIA DE L’EVANGELI –paraula aquella que presa en el sentit més etimològic ja insinua que va dirigida directament a persones estimades i la mateixa manera d’escriure ja suposa una benvolença, intimitat i ganes d’estimular-nos a posar en pràctica allò que ens diu- iniciada, dic, ja ens fa una crida a situar-nos o resituar-nos a nivell de fe. Ens fa aquesta entrada: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor” (Pau VI). A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts... Déu no es cansa mai de perdonar: som nosaltres els qui ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia. Aquell qui ens invità a perdonar “setanta vegades set” ens dóna exemple: Ell perdona setanta vegades set. Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i altra. Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”

                                               Després d’un cenyit repàs per l’AT i pel NT fent ressaltar que Déu ens vol joiosos. Arriba a dir que “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua. Reconeix que la joia no es viu de la mateixa manera en totes les etapes i circumstàncies de la vida, a vegades molt dures. S’adapta i es transforma,  i sempre resta almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot. Comprenc les persones que tendeixen a la tristesa per les greus dificultats que han de sofrir, però poc a poc cal permetre que la joia de la fe comenci a desvetllar-se, com una secreta però ferma confiança enmig de les pitjors angoixes... Puc dir que els goigs més bonics i espontanis que he vist en els meus anys de vida són els de les persones molt pobres que tenen poc a què aferrar-se. També  recordo la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient, desprès i senzill. De maneres variades, aquestes joies beuen a la font de l’amor sempre més gran de Déu que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                               “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada, i de l’autoreferencialitat*. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres?”

                                               “El bé tendeix a comunicar-se. Tot experiència autèntica de veritat i de bellesa busca per si mateixa la seva expansió, i qualsevol persona que visqui un profund alliberament adquireix major sensibilitat davant les necessitats dels altres. Comunicant-lo el bé s’arrela i es desenvolupa. Per això, qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té altre camí que reconèixer l’altre i cercar el seu bé. No haurien d’estranyar-nos, doncs,  algunes expressions de sant Pau: “L’amor de Crist ens obliga”; Ai de mi si no anunciés l’Evangeli!”

                                               La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la lliurem per donar vida als altres. Això és, en definitiva, la missió. Per consegüent, un evangelitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral. Recobrem i acresquem el fervor, “la dolça i confortadora joia d’evangelitzar”, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes... I tant de bo que el món actual –que busca a vegades amb angoixa, a vegades amb esperança- pugui així rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i descoratjats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut primerament en ells mateixos, la joia de Crist”. (Fins aquí les paraules mateixes del papa Francesc. ¡Qui millor que ell per portar-nos a entendre les dues paràboles d’avui: trobar un tresor i aconseguir una perla fina de tot valor!)

                                               De primer moment volia fer un comentari a les lectures dominicals, però la saviesa del jove Salomó ja em va portar a pensar: primer el Regne de Déu i després tot l’altre se us donarà de sobrepuig. Va demanar saber escoltar (Tinc un llibre d’en Torralba que hi entra en matèria, després de dir-nos que és un “art”) i que és la base per  fer justícia: entrar en la pell de l’altre. ¿Recordeu un dels passatges més bonics de l’obra de Zweig: “Els ulls del germà Etern”, quan aprèn a fer de jutge substituint el presoner? Volia parlar del discerniment i de les seves regles. Finalment volia fer-vos veure que el papa que és tan diàfan i tan clar utilitza un terme: *autoreferencialitat que és estrany que l’utilitzi més d’una vegada. I ja queda clar que és la contraposició al que planteja ell, quan fa de Jesucrist la REFERÈNCIA fonamental i ens invita a descobrir-ho perquè els nostres temps han trastocat les referències fonamentals. Només hi ha un tresor i una perla única per poder-los-hi dedicar tota la nostra vida. Qui no s’arrisca, ell s’ho perd. Tot és una qüestió de valors. De primer subjectius i després sorprendre’s de què són d’allò més objectius i més motivadors. Viure en el balanceig continuat d’ara això i després allò altre, no pot donar l’estabilitat dinàmica per viure “amb causa”. Ja ho deia Jesús: “al sí, sí; al no, no”. No tot és bo ni tot és dolent. Hem d’aprendre a discernir, destriar i a no deixar-nos portar pel què es porta. La moda és moda només, a fi de comptes i és la que es promociona a cada moment per donar varietat i fer de la vida sencera una passarel·la. Allà qui vulgui ser-ne esclau! A mi no m’hi trobareu, espero.

                                               Escoltem el papa, no sols admirem-lo. Ell espera que també li donem suport “reformant-nos nosaltres mateixos, per poder arribar a fer-ho amb les estructures. No oblidem que l’amor, el goig i la pau són dels primers fruits de l’Esperit Sant. El camí és clar; el monitor ja sabem qui és. Fem-li tota la confiança...

                        Diumenge XVII de durant l’any, 27 de juliol del 2014  Sabadell