dissabte, 19 de juliol de 2014

Homilia del diumenge 20/07/2014 del P. Josep Mª Balcells

“SER  HUMANS  AMB TOTHOM”

                                               Aquesta expressió del títol pertany a la primera lectura, que ja és ben significativa que formi part del llibre de la saviesa. Parla de l’actuació de Déu sobre tot el creat, amb un accent clar sobre la humanitat; millor dir-ho d’una forma personalitzada: és a dir de i per a tu i de i per a mi...

                                               Déu estima entranyablement tot el que ha creat, i d’una forma particular, tot el que és humà, per la semblança amb Ell amb la qual el va crear estimant-lo o, si voleu, el va estimar creant-lo...

                                               Repassem com Déu, Jesucrist, l’Esperit Sant actuen en les nostres vides. Expressions totes elles contingudes en la lectura primera, a la qual cadascú li pot posar el destinatari: ¿Ets tu?  ¿Sóc jo? ¿Som tots?:
  • Vetlleu sobre tothom.
  • Sou just a la manera particularíssima de Déu, connectant l’amor amb la justícia. Ell que és misericordiós sabrà com s’ho fa, en benefici nostre: ¡Sorpresa amorosa! L’amor primeja tot i englobant la justícia.
  • Tracteu tothom amb tota consideració.
  • Us fa “mal” tota mena d’arrogància humana. Perdona, fa dilació, espera.
  • Sou moderat i ens governeu amb tota consideració.
  • Ens empenyeu amb el vostre obrar a ser humans amb tothom.
  • Ens doneu “corda llarga” a l’esperança, donant-nos així ocasió de penedir-nos.

                                               Com sempre passa, amb el salm responsorial  és glossa  la lectura precedent. Aquí és tret del salm 85 que ens acompanya litúrgicament sovint, en la nostra reflexió o millor en deixar-nos portar per l’acció de Déu que hem pogut experimentar ara i aquí, si la lectura pausada de la saviesa divina ens ha tocat el cor i això ens porta a una abundosa acció de gràcies:
  • Vós sou indulgent i bo.
  • Ric en l’amor per a tothom qui us invoca.
  • Glorificarà el vostre nom per les vostres obres prodigioses.
  • Sou compassiu i benigne.
  • Lent per al càstig.
  • Fidel en l’amor.
  • Mireu-me i apiadeu-vos de mi.

                                               De la Carta als romans caldria llegir tot el capítol vuitè que parla de la presència i acció de l’Esperit o allò que Pau n’anomena “la vida en l’Esperit”. És Ell qui prega en i per nosaltres. Ens ensenyarà a fons tot el que Jesús predicà i en Ell tenim la profunditat en l’entesa garantida, tot i que com a bon mestre espiritual ho fa a poc a poc per successives experiències de Déu... La nostra feblesa té on recolzar-se.

                                               La col·lecta és com sempre una petició: “Doneu-nos abundosament els dons de la gràcia; perquè (=suposa finalitat) fervents (altra vegada aquesta paraula restaurada pels últims papes) en la fe, en l’esperança i en la caritat perseverem fidels en la guarda dels seus manaments”.

                                               I entrem a la primera paràbola de les tres que se’ns proposen. És la  coneguda com la del blat i la cogula o del jull. El camp de sembradiu s’eixampla i pren les dimensions dobles; per un cantó és tot el món humà i per un altre és el de la consciència personal de cadascú. Jesús ve a sembrar bona llavor però en quan apunten les espigues tothom s’adona que el blat està barrejat amb la cogula. Intempestivament els criats demanen de seguida d’extirpar la mala herba. L’amo veu que no és procedent de fer-ho ara, per raons òbvies. Hi hauria una destrossa. Ja es farà al seu moment que és el de la sega. Aleshores es farà la separació amb més seguretat. Es precisa una espera. Déu que és el sembrador és intel·ligent i sobretot pacient, aquesta és la saviesa de que parlava la primera lectura. Una consideració òbvia: al món hi ha una barreja de bé i de mal. El mal és present al món. No podem viure en un món que no sigui aquest. Com extirpar-lo, el mal. No està pas a les nostres mans. Hem d’aprendre a conviure-hi i procurar que la proximitat de la mala herba no ens ofegui amb la seva presència i acció tòxica. Anant més enllà del que diu la paràbola hi ha la possibilitat de que el bé pugui ajudar a que el mal sigui ofegat pel bé. No ens fem excessives il·lusions: el mal també té la seva força i pot actuar perillosament ofegant la ingenuïtat del bé. Es diu de Jesús que va passar la seva vida fent el bé, irradiant-lo i aquesta és també la nostra feina evangèlica. L’eficàcia deixem-la en mans de Déu.

                                               Hi ha un tema que em preocupa de veritat: és el prejudici. Som donats a pensar mal de les persones a primera vista. Ens deixem portar per les aparences i del que veiem superficialment, ja en traiem les pressuposades motivacions. Hem sentit mil vegades: pensa mal i l’encertaràs. Qui ens ha fet jutges de causes alienes? Com ens atrevim a primeres de canvi a posar l’etiqueta. Som superficials i l’esgarrem tan sovint Qui coneix ningú?; ni nosaltres mateixos ens coneixem a fons. Tenim una tendència arrelada a dividir entre bons i dolents, entre la dreta i  l’esquerra. Som maniqueus. Per desarrelar aquesta tendència gairebé innata caldria que poséssim per davant sempre la “presumpció d’innocència”. Avui els mitjans fan escampades de jull a tort i a dret i ja queden deshonorats a la primera. Caldria ser més prudents i no airejar presumpcions. No sabem el mal que fem caient en la trampa de pensar i creure coses que només són sospites. L’honorabilitat i la privacitat s’han de guardar per damunt de tot. Com es “tiuteja” a fets calents, la de barbaritats que es diuen... Estem malalts de maledicència. No es pot potinejar el bon nom de les persones. Cal una espera de cautela i, si es vol, d’ingenuïtat. El que no es pot fer és ser fonamentalistes de res ni de ningú. Això seria –i és- la destrossa de la convivència. Arrencar a la primera allò que no és el que pensem nosaltres i a la força bruta. No és ni pensar un camp on per un cantó estigui el bé i per l’altre el mal, ben separats. Això no és humà. Ja ho assevera aquell quan diu “Encara no som humans” Hem de tornar una vegada i altra a la invitació feta per en Casaldàliga: “Humanitzar la humanitat a començar pels més propers, pel proïsme que en diu ell, amb fort ressò evangèlic. Falta humanitat i manquen “humanitats”. D’això se n’ha fet ressò la premsa en estudis dels currículums de les escoles i de les Universitats... La tecnologia s’ha menjat les bases humanes del conviure. Mai la màquina podrà substituir l’home. Mai l’home podrà substituir Déu. Per més que campegi la cogula, al final el bé serà qui guanyarà la partida. La paciència de Déu es fa operosa amb el bé pràctic i concret que podem i devem exercir en el nostre cor primer i en la petita sembra de bondat que puguem fer al voltant nostre. No hi ha coses petites, així ho diuen les altres dues paràboles que no podem comentar ara. El bé s’expansiona i creix de si. Cal donar valor a tota petita cosa, acció. Mai pensem que és poca cosa la minúcia que fem. Allí s’hi amaga el Regne de Déu. És llavor, és llevat.

                                               No és fàcil pujar dret un home o una dona: els temps són contraris als valors que de sempre han estat el floret d’una bona educació. Els valors essencials són els de sempre i per sempre. Això pregonen precisament les humanitats. Canviarem i matisarem tot el que convingui però el gra de blat és blat i la cogula sempre serà cogula. Cal només saber què és què. Acabo amb l’al·leluia que ens ve seguint aquests últims diumenges: “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne. Al·leluia”

                        Diumenge XVI de durant l’any, 20 de juliol de 2014.  Sabadell