divendres, 25 de juliol del 2014

Homilia del diumenge 27/07/2014 del P, Josep Mª Balcells

CRIDA  A  LA  JOIA  DE  L’EVANGELI

                                               Permeteu que torni una vegada més –i no crec pas que sigui l’última- a fer citacions que volen ser crides tant a mi mateix com a vosaltres, amics meus, molts de vosaltres amb amistat virtual... No hi fa res! Si la fe uneix, també ho pot fer la tecnologia (aquí amb condicions, és clar!)

                                               Només començada l’Exhortació: “LA JOIA DE L’EVANGELI –paraula aquella que presa en el sentit més etimològic ja insinua que va dirigida directament a persones estimades i la mateixa manera d’escriure ja suposa una benvolença, intimitat i ganes d’estimular-nos a posar en pràctica allò que ens diu- iniciada, dic, ja ens fa una crida a situar-nos o resituar-nos a nivell de fe. Ens fa aquesta entrada: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor” (Pau VI). A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts... Déu no es cansa mai de perdonar: som nosaltres els qui ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia. Aquell qui ens invità a perdonar “setanta vegades set” ens dóna exemple: Ell perdona setanta vegades set. Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i altra. Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”

                                               Després d’un cenyit repàs per l’AT i pel NT fent ressaltar que Déu ens vol joiosos. Arriba a dir que “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua. Reconeix que la joia no es viu de la mateixa manera en totes les etapes i circumstàncies de la vida, a vegades molt dures. S’adapta i es transforma,  i sempre resta almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot. Comprenc les persones que tendeixen a la tristesa per les greus dificultats que han de sofrir, però poc a poc cal permetre que la joia de la fe comenci a desvetllar-se, com una secreta però ferma confiança enmig de les pitjors angoixes... Puc dir que els goigs més bonics i espontanis que he vist en els meus anys de vida són els de les persones molt pobres que tenen poc a què aferrar-se. També  recordo la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient, desprès i senzill. De maneres variades, aquestes joies beuen a la font de l’amor sempre més gran de Déu que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                               “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada, i de l’autoreferencialitat*. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres?”

                                               “El bé tendeix a comunicar-se. Tot experiència autèntica de veritat i de bellesa busca per si mateixa la seva expansió, i qualsevol persona que visqui un profund alliberament adquireix major sensibilitat davant les necessitats dels altres. Comunicant-lo el bé s’arrela i es desenvolupa. Per això, qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té altre camí que reconèixer l’altre i cercar el seu bé. No haurien d’estranyar-nos, doncs,  algunes expressions de sant Pau: “L’amor de Crist ens obliga”; Ai de mi si no anunciés l’Evangeli!”

                                               La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la lliurem per donar vida als altres. Això és, en definitiva, la missió. Per consegüent, un evangelitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral. Recobrem i acresquem el fervor, “la dolça i confortadora joia d’evangelitzar”, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes... I tant de bo que el món actual –que busca a vegades amb angoixa, a vegades amb esperança- pugui així rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i descoratjats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut primerament en ells mateixos, la joia de Crist”. (Fins aquí les paraules mateixes del papa Francesc. ¡Qui millor que ell per portar-nos a entendre les dues paràboles d’avui: trobar un tresor i aconseguir una perla fina de tot valor!)

                                               De primer moment volia fer un comentari a les lectures dominicals, però la saviesa del jove Salomó ja em va portar a pensar: primer el Regne de Déu i després tot l’altre se us donarà de sobrepuig. Va demanar saber escoltar (Tinc un llibre d’en Torralba que hi entra en matèria, després de dir-nos que és un “art”) i que és la base per  fer justícia: entrar en la pell de l’altre. ¿Recordeu un dels passatges més bonics de l’obra de Zweig: “Els ulls del germà Etern”, quan aprèn a fer de jutge substituint el presoner? Volia parlar del discerniment i de les seves regles. Finalment volia fer-vos veure que el papa que és tan diàfan i tan clar utilitza un terme: *autoreferencialitat que és estrany que l’utilitzi més d’una vegada. I ja queda clar que és la contraposició al que planteja ell, quan fa de Jesucrist la REFERÈNCIA fonamental i ens invita a descobrir-ho perquè els nostres temps han trastocat les referències fonamentals. Només hi ha un tresor i una perla única per poder-los-hi dedicar tota la nostra vida. Qui no s’arrisca, ell s’ho perd. Tot és una qüestió de valors. De primer subjectius i després sorprendre’s de què són d’allò més objectius i més motivadors. Viure en el balanceig continuat d’ara això i després allò altre, no pot donar l’estabilitat dinàmica per viure “amb causa”. Ja ho deia Jesús: “al sí, sí; al no, no”. No tot és bo ni tot és dolent. Hem d’aprendre a discernir, destriar i a no deixar-nos portar pel què es porta. La moda és moda només, a fi de comptes i és la que es promociona a cada moment per donar varietat i fer de la vida sencera una passarel·la. Allà qui vulgui ser-ne esclau! A mi no m’hi trobareu, espero.

                                               Escoltem el papa, no sols admirem-lo. Ell espera que també li donem suport “reformant-nos nosaltres mateixos, per poder arribar a fer-ho amb les estructures. No oblidem que l’amor, el goig i la pau són dels primers fruits de l’Esperit Sant. El camí és clar; el monitor ja sabem qui és. Fem-li tota la confiança...

                        Diumenge XVII de durant l’any, 27 de juliol del 2014  Sabadell                                           

dissabte, 19 de juliol del 2014

Homilia del diumenge 20/07/2014 del P. Josep Mª Balcells

“SER  HUMANS  AMB TOTHOM”

                                               Aquesta expressió del títol pertany a la primera lectura, que ja és ben significativa que formi part del llibre de la saviesa. Parla de l’actuació de Déu sobre tot el creat, amb un accent clar sobre la humanitat; millor dir-ho d’una forma personalitzada: és a dir de i per a tu i de i per a mi...

                                               Déu estima entranyablement tot el que ha creat, i d’una forma particular, tot el que és humà, per la semblança amb Ell amb la qual el va crear estimant-lo o, si voleu, el va estimar creant-lo...

                                               Repassem com Déu, Jesucrist, l’Esperit Sant actuen en les nostres vides. Expressions totes elles contingudes en la lectura primera, a la qual cadascú li pot posar el destinatari: ¿Ets tu?  ¿Sóc jo? ¿Som tots?:
  • Vetlleu sobre tothom.
  • Sou just a la manera particularíssima de Déu, connectant l’amor amb la justícia. Ell que és misericordiós sabrà com s’ho fa, en benefici nostre: ¡Sorpresa amorosa! L’amor primeja tot i englobant la justícia.
  • Tracteu tothom amb tota consideració.
  • Us fa “mal” tota mena d’arrogància humana. Perdona, fa dilació, espera.
  • Sou moderat i ens governeu amb tota consideració.
  • Ens empenyeu amb el vostre obrar a ser humans amb tothom.
  • Ens doneu “corda llarga” a l’esperança, donant-nos així ocasió de penedir-nos.

                                               Com sempre passa, amb el salm responsorial  és glossa  la lectura precedent. Aquí és tret del salm 85 que ens acompanya litúrgicament sovint, en la nostra reflexió o millor en deixar-nos portar per l’acció de Déu que hem pogut experimentar ara i aquí, si la lectura pausada de la saviesa divina ens ha tocat el cor i això ens porta a una abundosa acció de gràcies:
  • Vós sou indulgent i bo.
  • Ric en l’amor per a tothom qui us invoca.
  • Glorificarà el vostre nom per les vostres obres prodigioses.
  • Sou compassiu i benigne.
  • Lent per al càstig.
  • Fidel en l’amor.
  • Mireu-me i apiadeu-vos de mi.

                                               De la Carta als romans caldria llegir tot el capítol vuitè que parla de la presència i acció de l’Esperit o allò que Pau n’anomena “la vida en l’Esperit”. És Ell qui prega en i per nosaltres. Ens ensenyarà a fons tot el que Jesús predicà i en Ell tenim la profunditat en l’entesa garantida, tot i que com a bon mestre espiritual ho fa a poc a poc per successives experiències de Déu... La nostra feblesa té on recolzar-se.

                                               La col·lecta és com sempre una petició: “Doneu-nos abundosament els dons de la gràcia; perquè (=suposa finalitat) fervents (altra vegada aquesta paraula restaurada pels últims papes) en la fe, en l’esperança i en la caritat perseverem fidels en la guarda dels seus manaments”.

                                               I entrem a la primera paràbola de les tres que se’ns proposen. És la  coneguda com la del blat i la cogula o del jull. El camp de sembradiu s’eixampla i pren les dimensions dobles; per un cantó és tot el món humà i per un altre és el de la consciència personal de cadascú. Jesús ve a sembrar bona llavor però en quan apunten les espigues tothom s’adona que el blat està barrejat amb la cogula. Intempestivament els criats demanen de seguida d’extirpar la mala herba. L’amo veu que no és procedent de fer-ho ara, per raons òbvies. Hi hauria una destrossa. Ja es farà al seu moment que és el de la sega. Aleshores es farà la separació amb més seguretat. Es precisa una espera. Déu que és el sembrador és intel·ligent i sobretot pacient, aquesta és la saviesa de que parlava la primera lectura. Una consideració òbvia: al món hi ha una barreja de bé i de mal. El mal és present al món. No podem viure en un món que no sigui aquest. Com extirpar-lo, el mal. No està pas a les nostres mans. Hem d’aprendre a conviure-hi i procurar que la proximitat de la mala herba no ens ofegui amb la seva presència i acció tòxica. Anant més enllà del que diu la paràbola hi ha la possibilitat de que el bé pugui ajudar a que el mal sigui ofegat pel bé. No ens fem excessives il·lusions: el mal també té la seva força i pot actuar perillosament ofegant la ingenuïtat del bé. Es diu de Jesús que va passar la seva vida fent el bé, irradiant-lo i aquesta és també la nostra feina evangèlica. L’eficàcia deixem-la en mans de Déu.

                                               Hi ha un tema que em preocupa de veritat: és el prejudici. Som donats a pensar mal de les persones a primera vista. Ens deixem portar per les aparences i del que veiem superficialment, ja en traiem les pressuposades motivacions. Hem sentit mil vegades: pensa mal i l’encertaràs. Qui ens ha fet jutges de causes alienes? Com ens atrevim a primeres de canvi a posar l’etiqueta. Som superficials i l’esgarrem tan sovint Qui coneix ningú?; ni nosaltres mateixos ens coneixem a fons. Tenim una tendència arrelada a dividir entre bons i dolents, entre la dreta i  l’esquerra. Som maniqueus. Per desarrelar aquesta tendència gairebé innata caldria que poséssim per davant sempre la “presumpció d’innocència”. Avui els mitjans fan escampades de jull a tort i a dret i ja queden deshonorats a la primera. Caldria ser més prudents i no airejar presumpcions. No sabem el mal que fem caient en la trampa de pensar i creure coses que només són sospites. L’honorabilitat i la privacitat s’han de guardar per damunt de tot. Com es “tiuteja” a fets calents, la de barbaritats que es diuen... Estem malalts de maledicència. No es pot potinejar el bon nom de les persones. Cal una espera de cautela i, si es vol, d’ingenuïtat. El que no es pot fer és ser fonamentalistes de res ni de ningú. Això seria –i és- la destrossa de la convivència. Arrencar a la primera allò que no és el que pensem nosaltres i a la força bruta. No és ni pensar un camp on per un cantó estigui el bé i per l’altre el mal, ben separats. Això no és humà. Ja ho assevera aquell quan diu “Encara no som humans” Hem de tornar una vegada i altra a la invitació feta per en Casaldàliga: “Humanitzar la humanitat a començar pels més propers, pel proïsme que en diu ell, amb fort ressò evangèlic. Falta humanitat i manquen “humanitats”. D’això se n’ha fet ressò la premsa en estudis dels currículums de les escoles i de les Universitats... La tecnologia s’ha menjat les bases humanes del conviure. Mai la màquina podrà substituir l’home. Mai l’home podrà substituir Déu. Per més que campegi la cogula, al final el bé serà qui guanyarà la partida. La paciència de Déu es fa operosa amb el bé pràctic i concret que podem i devem exercir en el nostre cor primer i en la petita sembra de bondat que puguem fer al voltant nostre. No hi ha coses petites, així ho diuen les altres dues paràboles que no podem comentar ara. El bé s’expansiona i creix de si. Cal donar valor a tota petita cosa, acció. Mai pensem que és poca cosa la minúcia que fem. Allí s’hi amaga el Regne de Déu. És llavor, és llevat.

                                               No és fàcil pujar dret un home o una dona: els temps són contraris als valors que de sempre han estat el floret d’una bona educació. Els valors essencials són els de sempre i per sempre. Això pregonen precisament les humanitats. Canviarem i matisarem tot el que convingui però el gra de blat és blat i la cogula sempre serà cogula. Cal només saber què és què. Acabo amb l’al·leluia que ens ve seguint aquests últims diumenges: “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne. Al·leluia”

                        Diumenge XVI de durant l’any, 20 de juliol de 2014.  Sabadell                                       

dissabte, 12 de juliol del 2014

Homilia del diumenge 13/07/2014 del P. Josep Mª Balcells

EL  PER  QUÈ  DE  LES  PARÀBOLES?

                                               “I Ell els parlava llargament en paràboles”. A partir d’avui aniran desfilant tota una sèrie de paràboles, de les que n’és molt ric l’evangelista Mateu. Fetes en un gènere literari o expositiu que té com a transfons la significació de comparació. Moltes paràboles comencen així: “Amb el Regne de Déu passa com...” És una narració presa de la quotidianitat viscuda i de sobres coneguda pels oients, però que té com una mena d’invitació a desxifrar-la i que té una significació ben pròpia de cada oient segons les disponibilitats personals a la paraula del Mestre. Es parla de les realitats concretes per passar a les significacions divines. Foren ja molt usades pels profetes, tant per amonestacions com per a promeses divines. Hi ha de per mig l’expressió implícita o explícita: “A què s’assembla” allò narrat a una consideració de tipus espiritual. Als evangelis (plural: els quatre) tot queda centrat en el nucli de l’evangeli (en singular): La manifestació del Regne de Déu, vertadera revelació del secret amagat de segles i ara fet persona i missatge en Jesucrist.

                                               Aquest gènere fou molt utilitzat per Jesús en les seves predicacions. Avui ens trobem en una paràbola que podria ben bé ser com l’exemple primordial de entre tantes. Entre una tercera part o una segona meitat de tots els ensenyaments de Jesús al llarg de la seva predicació tenen aquest caire “parabòlic” d’exposició. Se’n compten d’entre unes trenta a unes seixanta, algunes més condensades i menys narratives.

                                               Aquesta manera rabínica de fer ensenyaments religiosos té tots els avantatges: d’una part, d’una comprensió fàcil, superficial, assequible a tothom i fàcilment memoritzable, i d’un altre cantó, la que amaga un sentit més pregon que invita a la reflexió o bé a fer preguntes més directes al Mestre per captar-ne la significació més fonda, més propera als “misteris”. Són per a Jesús revelació d’un misteri que de bones a primeres pot escapar-se a la comprensió. Jesús té el sentit de l’acomodació a tota mena d’oient... Però sabem per experiència pròpia que hi ha moltes menes d’oients, d’escoltadors, dels que miren de front el que senten i el rumien i el fan passar per la pròpia vida; no senten, fan ressonar, confronten, s’ho senten com a dit per propi...

            la salut. D’aquí aquestes paraules que semblen una mena de maledicció: “Als qui tenen, Déu els donarà encara més; però als que no tenen, els prendrà fins allò que els queda”.
                                   Avui en la paràbola del sembrador tenim tres parts en l’evangeli: La narració en primer lloc; la pregunta en segones que fan els deixebles sobre la intencionalitat que hi ha més aviat amagada i que porta a l’explicació a la demanda dels deixebles: “¿Per què els parleu en paràboles? Que mirarem d’esbrinar per poder-ho entendre. I la tercera que és l’explicació explícita, l’aplicació que els fa Jesús. Ells, els deixebles, són uns privilegiats, perquè els explica en general aquesta manera expositiva que ell utilitza. I el per què.  Tot, en definitiva, depèn de les disposicions personals dels oients: hi ha qui escolta com una narració -àdhuc interessant- però no l’afecta, és com un conte només. D’aquí que faci referència al profeta Isaïes: “Per més que escolteu, no entendreu res (no podeu entendre res). Aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls. Així romandran en la seva inintel·ligibilitat i no es podran convertir. No és que Déu vulgui això. Tot el contrari. Si s’obrissin a Déu, Déu els convertiria i els salvaria i donaria

                                               I passa a explicitar el què passa com als deixebles, als seguidors: per contra “vosaltres sou feliços per poder veure i poder sentir allò que molts  profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren , desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. D’aquí l’expressió amb que acaba la part narrativa de la paràbola d’avui: “Qui tingui orelles, que hi senti”. No tothom tindrà la sensibilitat profunda per arribar a un fruitar abundós. És un advertiment a deixar-se “tocar” per la paraula, a que els digui més del que senten solsament.

                                               Quan l’audició es torna fructuosa vol dir que Déu a través de la narració i de certs detalls obre els batents de la revelació per la fe i allò cala, penetra i canvia, “retorna la salut”. Hi ha sempre el perill d’escoltar-la des de la superficialitat i de la simple literalitat com si de cada detall s’hi amagués una significació o una “moralitat”. El misteri del Pare, de Jesús i del Regne de Déu són la finalitat última, la que explica per camins i comparacions diferents els misteris de Déu. Cal estar atents bé sigui als inicis, bé als acabaments on es deixen veure els sentits que es volen obrir al cor i a la fe. Jesús fa sempre l’elogi dels que capten i posen  en pràctica els ensenyaments de les paràboles, és a dir de la Paraula. En definitiva és Jesús –el sembrador de la Paraula: d’ell mateix que sembra i que és la llavor a través de la seva Paraula- l’objecte final de tota paràbola. Aquesta és finalment la lectura que en feren el primers deixebles i les seves comunitats corresponents. La del sembrador  degué ser molt usada en les primeres catequesis i probablement per aquest motiu en conserven la significació minuciosa de cada element, cosa que no es dóna en altres paràboles. Seran els mateixos oients que en faran la seva lectura personalitzada.

                                               La comprensió és donada pel Pare  a través de la fe i és com una il·luminació personal que mou a sentir-s’hi implicats i per tant a la disponibilitat de la gràcia que oferirà una revelació del que Déu vol per a cadascun.

                                               Jesús ha fet l’apologia dels senzills a qui la saviesa de Déu els és oberta i així van “descobrint” els “secrets del Regne”. Jesús palesa la gràcia a què han estat afortunats, cosa que no sempre havia passat ni tan sols entre el profetes.

                                               Hi ha un art de saber escoltar. En la transfiguració se’ns diu: “Escolteu-lo”, que vol dir molt més d’un simple sentir-lo, sinó que invita a prendre’l com a paraula viva, que ens alimenta i ens transforma en Ell mateix. La primera part de la Missa ja és Eucaristia-Comunió a través de la litúrgia de la Paraula. Tota comunicació feta diàleg esdevé Comunió. Jesús els digué a l’Últim sopar “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us dic amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. I encara més, en una altra ocasió, l’adverteixen que allí han arribat la seva mare i i els germans. Jesús mirant els qui seient al seu voltant els diu: ¡Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat  de déu , aquest és el meu germà , la meva germana i la meva mare!”. Els lligams que es creen entre els seguidors de Jesús són més forts i més importants que els mateixos lligams familiars”. A continuació d’aquest passatge i com fent-ne un comentari, Mateu posa la paràbola del sembrador. ¿Coincidència o bé lligam estructural? La paraula ho és tot en Jesús. Hi ha una implicació essencial entre ser i paraula. Per això la posem en majúscula. La Paraula de Jesús és com un sagrament, com una eucaristia. Ens alimenta, ens fa prendre la “forma” de Jesús, ens fa alumnes (alimentats, etimològicament) i deixebles o aprenents. Ens posa en comunió i aleshores com amb la sarment i el cep es produeix el raïm, que és el fruit de “romandre” units, hi passa la saba vivificadora... la quantitat és diversa segons la fe, la disponibilitat, el lligam, vés a saber... “O cent , o seixanta o trenta”. Una invitació a la dignificació de la litúrgia de la Paraula, que el Concili ha volgut subratllar. Farien bé d’haver-la llegida amb anterioritat abans de la seva proclamació en la Missa: “o no l’entenen; no arrela; les preocupacions l’ofeguen; l’entenen i donen fruit”. Escoltar significa estar pendents com si fos el mateix Crist que ens parlés al cor. Paraula de Déu.

                                   Diumenge XV de durant l’any, 13 de juliol de 2014.  Sabadell                                              

divendres, 4 de juliol del 2014

Homilia del diumenge 06/07/2014 del P. Josep Mª Balcells

LA  JOIA  DE  L’EVANGELI

                                               Acabàvem el diumenge anterior amb la gran pregunta que sempre queda oberta: I, ¿vosaltres qui dieu que sóc? Deixant de banda, ara com ara, la resposta de Pere suggerida pel Pare, segons el mateix Jesús li digué a Pere, empalmem-la amb l’expressió que llegim a l’evangeli d’avui: “Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Jo he pensat que sense sortir de les lectures de la Missa fos el mateix Fill qui ens doni o encamini a la resposta concreta i actual. Donar una resposta es pot fer d’una manera general fent recurs a totes les respostes que dóna de sí Jesús la llarg de tots els evangelis. Seria veritat, però estereotipada Avui voldria fer apel·lació només a la resposta que en les traces que se suggereixen en les lectures d’avui mateix, que bé podrien donar el to de l’experiència feta circumstancialment amb els textos que llegim o proclamem. La paraula “experiència” porta implícitament que serà revelació i mística, és a dir: veure-viure i respondre des de l’àmbit de la fe.

                                               Tots els textos de la Missa com dits per a nosaltres personalment configuren una manera de veure’l, el Fill, a partir de la fe, per tant, com a revelacio personal en aquests justs moments. ¿Què és la fe, si no, una revelació constant i progressiva que ens dóna entrada en el misteri de Jesús, de qui moltes vegades no passem a penes de l’escorça sense anar més endins. I misteri vol dir: sense fons.

                                               Faig una repassada pels textos i de seguida es destaquen uns trets bàsics de la figura de Crist vivenciats en el context de l’eucaristia d’avui. Espero poder-los compartir amb vosaltres per la comunió que bastim tot entrant tots en l’ànima del misteri de la nostra fe: Diem després de la consagració: “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn , Senyor Jesús”.

                                               El  tret predominant avui és que Jesús és la nostra alegria,La joia de l’evangeli” que ens dirà el papa Francesc. Identifiquem evangeli amb Jesús. Així comença Francesc la seva exhortació evangèlica que és la més fresca de continguts per ser-ne la primera, on s’expressa amb el cor a la mà: “La joia de l’evangeli omple el cor i la vida dels qui es troben amb Jesús” I segueix: “Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesús sempre  neix i reneix la joia”.

                                               Seguim la pista del goig en altres textos. Trobem a la col·lecta aquestes frases: concediu als vostres fidels l’alegria santa; doneu-nos la felicitat que mai no s’acaba”.

                                               La joia, el goig, l’alegria santa són trets del Mestre, percebuts avui per nosaltres; ¿És la nostra resposta a la seva interrogació respecte d’Ell? Francesc parla “de la dolça joia del seu amor, i batega l’entusiasme per fer el bé (Recordem el que deia la gent i nosaltres amb ells: “Va passar fent el bé i curant tothom”)  Francesc parla: “De l’opció d’una vida digna i plena; aquesta és la vida en l’Esperit que brota del cor de Crist ressuscitat.  Dirà més endavant: “Ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”, citant Pau VI de la seva Exhortació pastoral: “Alegreu-vos en el Senyor”(1975) Seria bo de recuperar-la. Fa de molt bon llegir.

                                               A més de l’alegria que és per a nosaltres Jesús, trobem també el perdó: les setanta vegades set que ens demanava a nosaltres, és Ell mateix que el té envers tothom. Comenta Francesc: “Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i una altra. Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”.

                                               “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli”, així s’expressa Francesc: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”

                                               “Només gràcies a aquest trobament -o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”.

                                               Zacaries, el profeta de l’AT., esclata en nom de Déu: “Alegra’t, ciutat de Déu. Aclama, ciutat de Jerusalem!  La nostra resposta a la seva invitació es troba en el salm responsorial que l’hem dit tantes i tantes vegades sense que potser no se’ns llagui el cor: “Us beneiré dia rere dia, lloaré per sempre el vostre nom.  El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat... Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor”.

                                               Pau ens dirà tantes i tantes vegades: “L’Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist. Tenim un deure i un goig de viure en i per l’Esperit Sant i així fem morir les obres pròpies de la carn (del pecat) i vivim segons les invitacions personals de L’Esperit.

                                               Posa de manifest a l’Evangeli en el que Jesús està clarament en un context de pregària a l’estil dels israelites: “Us (beneeixo), enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això (¿què és tot això?: diu un comentarista: el misteri de Jesús complexivament) que heu amagat als savis i entesos. Avui diríem als creguts, pagats de si... No necessiten de cap revelació...

                                               Jesús ens invita a descansar en Ell: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar, trobareu el repòs que tant desitjàveu. Afegirà en el que és el cant de comunió: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor; feliç l’home que s’hi refugia”.

                                               Hem fet un recorregut simple ressaltant només allò que ara seríem empesos a que fos la resposta vivenciada a la pregunta: I tu, i vosaltres, que ara compartiu comunió en la Paraula de Déu i en l’Eucaristia, ¿què en diríeu de mi ara mateix?, portats per les ales de la fe, impulsades per l’Esperit Sant que –val la pena dir-ho per tercera vegada –habita en cadascú i que dóna resposta des de la fe. Jesús sempre envoltat per aquell núvol de llum i de foscor  ara com ara el visc –el vull viure així tal com se’ns dóna a conèixer i reconèixer en la litúrgia d’avui: Joia, perdó, repòs, acolliment, senzillesa, obert al Pare i ofert a qui necessiti una senzilla mà, una paraula de consol, de repòs. Aquesta podria ser la resposta a la permanent pregunta de qui és Jesús en la meva vida i en la meva experiència de cada dia, a començar per ara mateix. “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva –que és de totes totes la vostra. Digueu només de paraula, i serà salva la meva ànima”.  I Jesús meravellat: “Us asseguro que en ningú d’Israel no he trobat tanta fe”  Confiança plena. Fe oberta. Amistat donada i recíproca, si em permeteu. Senzilla evocació de la fe admirable que us va manifestar el centurió (Mt 8, 8, 10)  Fem-la ben nostra, a consciència, i el miracle serà un fet!


            Diumenge XIV de durant l’any, 6 de juliol de 2014.  Sabadell