Homilia del diumenge 15/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

DÉU  ÉS  ÚNIC  I  NO  N’H I  HA  D’ALTRE  FORA  D’ELL

  u i tri a la vegada. El nostre Déu, tal i com el professem nosaltres és més “misteri” que no pas el que denominen Déu tant els musulmans i jueus. Si creure en Déu és ja de per sí un misteri que ens depassa totalment, entre els cristians no deixa de ser el misteri dels tres misteris. Només la fe l’ateny i l’experiència derivada de la fe. En el credo (llarg) diem amb més èmfasi: Crec en un sol Déu.

                                             Per a totes les religions monoteistes res hi ha de més important que mantenir en tot i per tot en “combativa” exclusivitat que només hi ha un sol Déu, que és únic. Es saluden amb el nom del Déu que pel fet de ser únic és el mateix en les tres religions: Yahvé, Alà i Déu. En recitar el credo (curt) els cristians ajuntem al començament a Déu-Pare. Hi hauríem de posar una pausa, una coma perquè per a nosaltres Déu és u, unic –i ho hem de deixar ben clar tot i proclamar-ne tres persones, a continuació: Pare, Fill o Verb, tot i ser  diferent de les altres dues religions monoteistes.  Per a nosaltres també el gran  i primer misteri del nostre Déu és que és

                                               Diu el concili Laterà IV: “Creiem fermament i afirmem simplement que hi ha un sol Déu veritable, immens i  immutable, incomprensible, totpoderós i inefable, Pare, Fill i Esperit Sant: Són tres Persones, però una essència, una substància o naturalesa absolutament simple”.

                                               Deixant de banda Alà, el Déu dels mahometans, entrem perquè és també de la nostra tradició, en el dels jueus-Yahvé, que segons digué a Moisés és tradueix per: “Jo sóc el qui sóc” o bé “Jo sóc el qui és” o bé “El qui és”. Fa aquest comentari el Catecisme de l’Església Catòlica: “Aquest nom diví és misteriós. Per tal com Déu és un misteri. És tot alhora un nom revelat i com el refús d’un nom. Per això expressa Déu  de la millor manera: com aquell qui és, infinitament per sobre  de tot el que nosaltres podríem entendre o dir. És el Déu amagat (Is 45, 15) i el nom és inefable. I és el Déu que s’apropa als homes” Dient el seu nom ja amb això expressa que es vol comunicar, que vol donar-se Ell mateix, fer-se accessible, capaç de ser conegut més íntimament i de ser cridat personalment. També es presenta com el Déu dels teus Pares, indicant la vinculació que ha establert amb el Poble d’Israel. “Per respecte a la santedat de Déu, el poble d’Israel no pronunciava el seu nom. En la lectura dels llibres sagrats, el nom revelat era substituït amb el títol diví d’”Adonai” que vol dir Kyrios o Senyor. Amb aquest títol serà aclamada la divinitat de Jesús: “Jesús és el Senyor”. Progressivament es donarà a conèixer com a Pare que és la permanent declaració de Jesús i al qual està lligat en perfecta sintonia i amor per portar a terme la gran acció que  li és encomanada; i que ell mateix per tal de seguir la missió del Fill ens enviarà la tercera Persona, l’Esperit Sant, que en l’Església farà que siguin conegudes i estimades les tres Persones; per tant, Deu tri i u a la vegada. I anirà distribuint unes accions plenàries on, participant tots tres, no obstant les adjudiquem particularment o sobretot a cada una de les persones de la Santíssima Trinitat: Ho descriu molt bé un himne pasqual: “Glòria al Pare, que ens torna a crear/ recreant-se en els fills més encara./ Glòria al Fill, vencedor de la mort,/ que ens deslliura de tot esclavatge./ Glòria al Sant Esperit, Déu d’amor,/ que fecunda l’Església de gràcia./ Al·leluia, al·leluia, al·leluia! Amén.

                                               En una ocasió un mestre de la Llei s’acostà a Jesús i li va fer aquesta pregunta: Quin és de tots el primer manament? Jesús va respondre: “El primer és “Escolta (Shemà) Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la teva força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, Mestre, amb tota la raó dius que Ell és únic i que no n’hi ha d’altre fora d’Ell, que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar el altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. Llavors, Jesús veient que havia parlat assenyadament, li digué: “No estàs lluny del Regne de Déu”.

                                               La menció corresponent a la unicitat de Déu formava part de la pregària “Shemà Israel”, pregària que es deia cada dia , matí i vespre. Provinent tota ella dels llibres de l’AT.: DT6, 4-5; Lv19, 18; Dt 4, 35. La pregària continuava així: “grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono, inculca-les als teus fills, parla’n a casa teva i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà amb un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat”. Per als jueus Déu passa a ser de només la proclamació (l’acte de fe primordial) a convertir-se en un manament global que abasta totes les potencialitats de la persona humana. Ser i fer són el mateix.

                                               Segueix el Catecisme de l’Església Catòlica: Déu és veritat i amor. Déu va revelar-se a Israel com  aquell qui és ric en gràcia i en fidelitat. Aquests dos termes expressen d’una manera condensada les riqueses del nom diví. En totes les seves obres Déu mostra la seva benignitat, la seva bondat, la seva gràcia i el seu amor; però també la seva fiabilitat, la seva constància, la seva fidelitat  i la seva veritat. La veritat de Déu és la seva saviesa que mana en tot l’ordre de la creació i del governament del món. Déu l’únic creador del cel i de la terra és l’únic que pot donar el coneixement veritable de totes les coses creades en relació amb ell. Durant la seva història, Israel  va poder descobrir que Déu tenia una sola raó per a revelar-se-li i escollir-lo d’entre tots els pobles i fer-lo seu: l’amor gratuït. Aquest amor fins vencerà les pitjors infidelitats: arribarà fins al do més excels: “Tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit. “Amb un amor etern t’estimo; per això m’he mantingut bondadós amb tu”. El mateix Catecisme en descriu l’abast de la fe en l’únic Déu:

• Conèixer la grandesa i la majestat de Déu.
• Viure en acció de gràcies.
• Conèixer la unitat i la veritable dignitat de tots els homes.
• Servir-nos bé de les coses creades.
• Confiar sempre en Déu, fins en l’adversitat.

                                               ¡Què lluny estem de tenir Déu com a explicació i sentit de la nostra vida, de la de la natura i dels germans. Déu és la Comunió d’amor entre Ell i cadascú de nosaltres i entre tots i cadascun de nosaltres entre nosaltres mateixos! Vull deixar constància de com el  Vaticà II en començar a parlar de l’ateisme obre el número 19 de la Constitució sobre l’Església i el món d’avui: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la comunió de l’home amb Déu. L’home, ja des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix sinó perquè creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu Creador”.  Vull ajuntar aquesta pregària-poema que potser no coneixeu i és un goig entrar-hi de puntetes:                                                                                                                                                                                                                                             EL DESIG DE DÉU                                     

                   vós, el més enllà de tot,

                   com us puc anomenar amb un altre nom?

                   Quin himne us puc cantar?

                   Cap paraula no us pot expressar.

                   Quin esperit us pot abastar?

                   Cap intel·ligència no us pot concebre.

                   Només vos sou inefable,

                   car totes les paraules han sortir de vós.

                   Només vós sou incognoscible,

                   car tots els pensaments han sortit de vós.

                   Tots els éssers us celebren,

                   els qui parlen i els que són muts.

                   Tots els éssers us fan homenatge,

                   els qui tenen intel·ligència i els qui no en tenen.

                   L’universal desig, els clams de tots,

                   tendeixen cap a vós.

                   Tot el que existeix us prega,

                   i tot ésser que sap llegir en el vostre univers

                   us fa pujar un himne de silenci.

                   Només en vós fan estada totes les coses.

                   Tot va cap a vós en un mateix impuls.

                   Vós sou el fi de tots els éssers, vós sou únic.

                   No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:

                   vós teniu tots els noms; com us podria anomenar?

                    Vós, l’únic a qui no podem anomenar,

                   quin esperit celestial penetrarà el vel

                   que hi ha més enllà dels núvols?

                   Tingueu pietat, vós, el més enllà de tot;

                    com us podríem anomenar amb un altre nom?

                                   Gregori de Nazianç 
                   Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 15 de juny del 2014   Sabadell