divendres, 6 de juny de 2014

Homilia del diumenge 08/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

NO  US  DEIXARÉ  ORFES

                                               Pentecosta és la gran solemnitat que culmina la festa de Pasqua, en la que la vinguda de l’Esperit Sant, promesa per Jesús en els darrers dies, en el seu comiat, ens dóna una empenta espiritual que ens omple del “sentit, gust i obra de Déu” i ens llença a la gran aventura de predicar el Regne de Déu, sabent i experimentant que l’Esperit de Déu n’és el motor, l’aire que es respira, l’unció perfumada que ens donarà fortalesa per poder portar el gran missatge del Regne de Déu, que no és altre que el del mateix Jesús. Jesús en quant a home fou ungit, ple de l’Esperit Sant i és Ell qui el conduïa en les seves predicacions per Palestina i Judea, sobretot. Ara aquesta missió del Pare s’ens ha revertit en i sobre nosaltres i per això Jesús ens envia un “altre” Consolador i tot el dinamisme de l’Esperit per portar missatge i testimoni arreu fins als confins de la terra i sobretot de les consciències. La seva vinguda i intervenció constant és la millor garantia de poder experimentar que som els seus deixebles i que Ell ens guiarà amb la seva gràcia i presència on convingui i on Ell mateix ens suggereixi.  Sense Ell no hi ha Església, no hi ha capacitat de testimoniatge, perquè Ell parlarà en les nostres paraules i en garantirà la seva eficàcia. Ell remou l’entramat de l’Església des de la invisibilitat; només per via indirecta i per sensibilitat adquirida pel tracte el “veiem” present i actuant. Ell ens dóna la consciència de que som fills de Déu en progressió i un s’hi troba tan i tan bé! I el deixa que porti les regnes el nostre cor i li sentim el gust de la gràcia. ¡Ai, si el tinguéssim més experimentat, més entranyat, més a flor de cor i de  pensament! Jesucrist deia: “pels fruits els coneixereu”. Just. M’hi agafo sempre que puc als fruits de l’Esperit que exposa Pau a la seva epístola als Gàlates.(Ga 5, 22). Ho he posat moltes vegades però no em canso d’enumerar-los, tot hi desitjant que es facin carn de la nostra carn i esperit del nostre esperit. Tots ells i més encara; que estic fent llista dels que surten ací i allà en les epístoles de Pau. Són innumerables. M’ha passat per la ment i el cor de rastrejar-los i de posar-los en una llista mensual a un per dia concentrat per tenir-los presents i així ens siguin motivadors del dia a dia;  i ja porto dos mesos i escaig plens i encara n’aniré trobant més i més. Res d’invenció meva, tots paraula de Déu... Tota la nostra espiritualitat prové de l’Esperit Sant que espiritualitza i que santifica. I ens rejoveneix i ens compromet en “La Vida segons l’Esperit”, dos llibres titulats així que tinc a mà: l’un de Lyonnet i de la Potterie i un altre de Leonardo Boff. Ja hi tornarem més endavant, potser no tots aquesta vegada...

         
                                      Durant aquestes dues setmanes últimes hem pogut llegir quasi diàriament que la vinguda de l’Esperit renovarà la faç de les consciències i ens donarà un coneixement gaudiós més profund de Déu i de Jesucrist. Ell es presenta com a complementació no tan extensiva sinó intensiva per aconseguir un major coneixement i reconeixement de les “coses” de Déu i lligar-les a la nostra vida de fe que com a arres i primícies instaurarà progressivament “el cel nou i la terra nova”, en esperança viscuts.

                                               Pentecosta ja era una de les festivitats més importants del poble jueu. Era la festa de la presentació en agraïment al Temple de la garba de la nova collita acabada de fer per aquells dies i a la qual s’hi va ajuntar la celebració de l’aliança que Déu i Poble es van fer mútuament en el desert. Els primers cristians hi varen ajuntar la celebració de la nova i eterna aliança que Jesús segellà en la Creu i Resurrecció. Aliança que nosaltres sabem que aquesta –que n’és l’última i definitiva- serà efectiva “per obra i gràcia” de l’Esperit Sant. De l’Esperit només en podem tenir experiència dintre de l’àmbit de la fe. Creure en l’Esperit és donar-li tota la fe de que som capaços.

                                               Tant Joan com Pau ens són els grans comunicadors del què significa i del que obra l’Esperit Sant que ja va obrar en Jesús, evidentment com a home.  De l’Esperit Sant se’n diuen les grans gestes i meravelles ja des de la mateixa concepció i gestació del Fill de Déu en les entranyes venerables de la “Verge i Mare de Déu”. La Visitació que hem celebrat fa ben pocs dies és un deliciós episodi ple de tendresa on l’Esperit Sant promou un encontre singular entre Maria i Elisabet, totes dues agraciades en forma, però, ben distinta; transides dels efectes  de l’Esperit Sant que remou l’infant encara no nadó, Joan, i la seva pròpia mare i que promourà el Magníficat de Maria que és el gran himne a l’Esperit Sant. “La meva ànima magnifica el Senyor...”

                                               ¿Perquè està passant mig desapercebut l’Esperit Sant que és el do preciosíssim que ens fa Jesús enviant-nos-el, perquè deixant-nos portar i guiar per Ell fem les obres del Regne: Coneixement de Déu Pare com amor constant envers el seu Fill i la fillada i els fruits d’evangeli que fa fructificar en els que s’obren a l’Esperit, allò que esdevé com a nucli del que significa una persona ungida per la “Vida segons l’esperit” Boff ho sintetitzarà així: “Es tracta de viure una praxi cristiana imbuïda alhora d’oració  i de compromís militant; que el compromís brolli de la plenitud de l’oració i que l’oració aflori del cor del compromís. Nova síntesi: “Passió per Déu dins la passió pel pobre”. “En tant que forma de vida, la fe viva implica una actitud contemplativa del món: cerca i troba les petges de Déu en tot i per tot. Tanmateix, no n’hi ha prou que la fe sigui  viva; cal que sigui vertadera. I només és vertadera la fe que es tradueix en amor i en justícia. Per agradar Déu no és suficient creure en Ell o invocar el seu nom; és necessari treballar per la justícia, per la veritat i per la pau del Regne de Déu. Només aquesta fe operant és vertadera i, doncs, salvífica. “La fe sense els fets és inútil” (Jm 2,21). La fe cristiana sap que Crist s’amaga en la densitat sacramental dels pobres. Sí, els pobres no tenen solament necessitats per satisfer, sinó que tenen  una riquesa oculta, que els és ben pròpia: ells són portadors privilegiats del Senyor, destinataris i hereus primers del Regne, evangeli vivent de tots els temps i de tots els homes (Puebla). Crist s’ha identificat amb el pobre i vol ser reconegut i servit en ell. “Jo tenia gana...” Mt (23,25). El servei al germà, la solidaritat amb la seva causa neixen del cor mateix de l’oració. L’oració il·lumina els ulls del creient per veure en el pobre i en la classe dels espoliats la presència sacramental del Senyor. Sense l’oració nascuda de la fe, la mirada esdevé opaca, i només pot entreveure la superfície de les coses, incapaç de copsar aquella pregonesa mística en la qual es consuma la unió amb el Senyor”.

                                               “Molts cristians tenen la intrepidesa, que els ve de la fe i de l’oració, de plantar cara als poders d’aquest món i de lluitar per la causa del poble i en defensa de la seva dignitat humiliada. Aquest actitud  continua  el  coratge  apostòlic
(parrhesia) i els ajuda a suportar les persecucions, presons, tortures i àdhuc l’eliminació
física. Nogensmenys, aquest tremp heroic no els dispensa pas d’exercir la paciència històrica per acompanyar el poble en la lenta caminada cap a la llibertat; perquè estan acostumats a sofrir la repressió de la pròpia esperança. Tenen plena confiança en el poble, en la seva fortalesa, en la seva voluntat de lluita..., a despit de les seves limitacions culturals. Creuen agosaradament en la força de l’Esperit, que actua en els humils, i en la victòria de la causa del Regne.

                                               “Aquesta actitud neix d’una visió contemplativa de la història, de la qual Déu és el Senyor” ( Del llibre d’en Leonardo Boff)


                        Diumenge de Pentecosta, 8 de juny del 2014    Sabadell