dissabte, 21 de juny de 2014

Homilia del Corpus del diumenge 22/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

“PER  ELL,  AMB  ELL  I  EN  ELL…

                                               ...a Vós Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, tot honor i tota glòria pels segles dels segles.  Amén” Aquesta és la pregària-doxologia que clou el cànon o part central de l’Eucaristia. També se’n diu elevació menor que s’hauria de fer amb la major reverència i dignitat, perquè és com una mena de confirmació o ratificació de tot el que hem fet i viscut en la part que conté la consagració que ve a ser com una encarnació i resurrecció continuades a través de la història de salvació de l’Església i de cadascú de nosaltres. Amb raó diem sovint després de la doble consagració: Proclameu el misteri de la fe: anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús o altres de similars.

                                               Aquesta proclamació al Pare sobretot per Crist i en l’Esperit Sant dóna sentit ple a l’Eucaristia per la significació que engloba tant el contingut com el moment en què ho proclamem.

                                               Aquestes preposicions diferents i diria graduades en progressió van explicitant el sentit del que hem anat celebrant potser sense massa consciència de la profunditat a què ens van portant:

  • PER ELL: tot el que és cristià passa per Ell. En Ell té el seu principi i n’és el motor. Sense Crist com a identitat pròpia del cristià, no hi ha cap consistència en el nostre viure “diferent”. És una obvietat dir que si som cristians és perquè la nostra existència està entroncada amb la seva persona i obra. És Ell que passa (i s’hi queda) en nosaltres. Ell té la iniciativa. Hi ha hagut una crida, una vocació, una voluntat de fer comunió per part d’Ell. Hi ha hagut un “trobament”, com bé diu Benet XVI. És Ell que s’ha deixat veure i a poc a poc se’ns han obert els ulls. Tot plegat va més enllà d’un coneixement hagiogràfic, més enllà d’una reconeguda moral superior. Ens hem involucrat mica en mica en tot el que Ell significa en si i en la progressiva capacitat de conèixer-lo, de reconèixer-lo i de viure’l, en definitiva. Tot això marca l’àmbit de la FE. Ell esdevé la veritat que fa plena la nostra existència.

  • AMB ELL: és el company interior, és l’horitzó de la nostra  ESPERANÇA. És el camí. És la nostra brúixola que ens orienta i reorienta, que el camí  està ple de cruïlles i són possibles males marrades i només -si ens sabem deixar conduir-nos- encertarem les petites i saboroses metes del dia a dia. Ell opera a petit i quotidià objectiu i ens dóna el gustós encert en els passos que anem fent en l’immediat. És l’espertança-do teologal que sosté l’esperança-esforç, la companyia que ens dóna per anar-hi fent amistat, compenetració i afinitats d’esperit. És també l’esperança a mitjà termini, perquè sabem que arribarem junts després de fer una caminada que pot suposar un tram notable en el nostre viure. Som “viadors” i pelegrins en cerca i anhel d’aspectes singulars d’un petit món nou i d’una terra nova. I no podem oblidar que la nostra darrera pàtria rau en el més enllà del cada dia i de cada tram viscut. Té un  punt final que en realitat és el nostre ver principi i nova i major naixença.

  • EN  ELL: Aquí hem de descalçar-nos perquè el terra és sagrat. Més que terra és la mateixa persona de Crist al qual ens anem adherint com l’heura a l’arbre, com la sarment al cep i en ella, en la persona de Crist, “vivim, ens movem i som”. Aquesta preposició és d’una dimensió mística (d’experiència vital) de comunió i d’unió de vida nova. Pau i Joan ens hi poden atansar perquè la utilitzen amb profusió, quan volen comentar que ens anem “fonent” en Crist i de dos en fa “pretesament” un. És com compartir la vida trinitària a nivell humà, amb els infinits límits que mai podrem petjar. “EN”, fa bona la pregària que fèiem de comunió i on l’AMOR ho és tot i ho fa tot. És posar el primer manament en execució limitada, però amb ganes de que pugui esdevenir cada vegada més ple, més dens, més unificador. El primer manament és: Déu és únic, Déu sobre tot, no avantposar res a Déu u i tri: Estima el Senyor, el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força”. És bo afegir-hi, com a “caminadors” que ho vagin facilitant, la continuació de la pregària que feien fidelment idiària els devots jueus, els anawuin: “Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono (que són els de sempre passats per l’elevació d’aquell:”Se us va dir... Jo us dic” que troba més profunditats que a la moral al peu de la lletra), inculca’ls als teus fills, parlen a casa teva i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis- Lliga-te-les a la mà amb un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de les portes  de casa teva i dels portals de la ciutat...” Llàstima que ho varen entendre massa literalment, perquè té una lectura metafòrica plena de profunditat. A veure quina és la nostra creativitat! Saber traduir!

  • VÓS DÉU PARE OMNIPOTENT:a qui amb l’Eucaristia i en la petitona vida nostra de cada dia donem gràcies en llevar-nos: “Us dono gràcies per haver-me creat, redimit, fet cristià, i conservat en aquesta nit...” (Recordeu?). Tota l’Eucaristia és un himne de Crist (conjuntament -per gràcia- de tots nosaltres i dels absents i dels increients) al Pare donant-li gràcies, beneint-lo, estimant-lo, lloant-lo. Agafeu els verbs del Glòria del principi de la missa i anem-los desgranat un a un, parant atenció a la seva significació peculiar: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria. Valdria la pena recitar-los poc a poc pretenent  donar-nos-hi la seva pròpia significació. Ai la rutina i les presses que comporta!

  • EN LA UNITAT DE L’ESPERIT SANT: És precisament Ell qui ens obre les immenses perspectives del Pare i del Fill i ensems ens regala la seva acció assistencial i de guia que ens porta al nucli de l’Eucaristia i a la santificació personal i eclesial. Res sense l’acció de l’Esperit, Pentecosta permanent, buf evangèlic, goig diví.

  • TOT PODER I TOTA GLÒRIA PELS SEGLES DELS SEGLES: El poder, per a Déu, tradueix la capacitat de crear del no res, d’establir el Regne, d’estimar entranyablement. Poder transmès “a fi de conèixer-lo a ell, i també el poder de la resurrecció, amb participació en els seus sofriments tot configurant-me a la seva mort, per si puc arribar a la resurrecció d’entre els morts. No pas perquè ja hagi assolit el terme o que sigui ja perfecte, però corro per si me’n puc apoderar, ja que també el Crist Jesús es va apoderar de mi. El Cel tot és glòria i només glòria” (Ef 3, 15ss).


                                               Rovira Belloso en el seu llibre “Los sacramentos, símbolos del Espíritu Santo” diu que “l’Eucaristia és unió i encaix entre cel i terra, frontera entre l’eternitat i el temps, entre el Regne de Déu anhelat, el nucli del qual és Crist viu i la nostra història de cada dia. Per això s’ha dit que l’Eucaristia és el mostrador o la vitrina de l’escatologia. És la font i el centre de la vida de Déu oferta als homes, ja que “l’Eucaristia fa l’Església”: constitueix el poble com a Església de Déu, ungida per l’Esperit Sant. És Déu de l’amor que Déu ens té, a fi i efecte per a que li retornem amor per amor i per a que exercitem l’amor fratern. És també l’eix i vertebrador de la pastoral de l’Església i de la seva missió evangelitzadora, ja que és l’eix de tota comunitat eclesial. És finalment, el cimal de la vida cristiana perquè és la comunió més plena amb Crist, que és la nostra vida.

                                               Sant Tomàs diu sintèticament què és l’Eucaristia: Memorial de la Passió de Crist, el Present ple de gràcia i l’Anticipació del futur que ens serà donat. I del Concili recollim com un pom de flors primaverals: “Deixa a la seva estimada Esposa, l’Església, el memorial de la seva mort i de la seva resurrecció; sagrament de pietat, senyal de d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

·        AMÉN: ben fort, ben convençut, ben amorós, ben sostingut,  cantat si pot ser.


            Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist –Corpus- 22 de juny de 2014  Sabadell