dilluns, 19 de maig de 2014

Homilia del diumenge 18/05/2014 del P. Josep Mª Balcells

L’ESGLÉSIA  NAIXENT  I  CREIXENT

                                               “La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe”. Els apòstols continuarien ocupant-se de la pregària i del ministeri de la paraula. Els diaques es dedicarien sobretot a l’ajuda dels pobres. El testimoniatge de les primers comunitats de creients -així se’ls anomenava en un principi-: suposava l’obertura a la fe i això era el determinant. L’Esperit Sant “jugava fort” i tothom veia amb estupefacció signes inèdits i  inaudits, com els del Mestre. D’aquí naixia el distintiu:“el fervor de tots els començaments”. El que prevalia aleshores era el contingut essencial (la fe en la Resurrecció de Jesús: el reconeixement com a Messies i com a Fill de Déu i en la participació en la glorificació del Fill de Déu i Home, que ens obria al goig de saber-se i sentir-se fills adoptius de Déu). I la forma o formes encara estaven obrint-se camí, amb les degudes diferencies que donaven un to d’espontaneïtat i de creativitat en les reunions i en les pregàries; eren molt obertes d’esperit aquestes primeres comunitats...

                                               Hem configurat una expressió que des del Concili darrer ha pres, a distintes velocitats, allò del retorn als principis o als inicis, a les fonts. Que tant té una lectura històrica, com de “credo” de les coses essencials. Es vivia i es promovia la “novetat” i la gent encara exultava en saber-se redimits (trets de molts esclavatges espirituals i morals freqüents entre el poble pagà). I per primer cop fou a Alexandria que els creients serien anomenats cristians. Paraula encunyada que era altament significativa de que el què es pretenia essencialment en la religió naixent era el seguiment de Jesús, el Crist. Aquella comunitat antioquena era molt viva i feu el primer atansament sistemàtic a la predicació entre els pagans. Això va esverar a la comunitat de Jerusalem dirigida per Jaume, més conservador, que va enviar a Bernabé per veure què es feia i com, el qual va donar per bona l’orientació i, a més a més, va anar a cercar  Pau que va predicar-hi el Crist Ressuscitat i les conseqüències de tot tipus que suposava, com es llegeix en les seves cartes dirigides a comunitats que ja després del Concili de Jerusalem fou acceptada aquesta nova orientació de la predicació o de la paraula personalitzada, com si fos la mateixa del Crist. L’intent de fer que els pagans que es volien convertir primer es fessin adherents al judaisme, que es circumcidessin i que seguissin amb el tríptic veterotestamentari: Temple, Torà i Profetes. Això es va debatre en el Concili de Jerusalem i es va aprovar el costum introduït a Antioquia. Cal dir que l’expansió del cristianisme primer fou fet en llocs on prevalien els helenistes i Pau, nascut a Tars dominava el grec, correntment parlat, no el pur, sinó l’anomenat la koiné. Tot plegat va servir per l’expansió primera, de la qual fou figura senyera Pau, que -tot i no haver conegut a Jesús en vida terrena- es tenia com apòstol per crida i vocació divina: se’n dirà: l’apòstol dels gentils.

                                               Va prevaler finalment que el cristianisme no era un afegit al judaisme, sinó que tenia entitat pròpia i que respectant “les Escriptures”, com diuen els evangelistes, el cristianisme era una manera totalment nova de viure, centrada en la vivència de la figura de Crist i dels seus ensenyaments. Escoltem a Pere en la segona lectura: “Acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és “escollida, de gran valor”. També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: “Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu no quedarà defraudat”. “És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut..., ara corona l’edifici”. “Vosaltres sou “un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu”, perquè “proclameu la lloança” d’aquell  que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable”. Església d’inici: cristiana, catòlica i apostòlica.

                                               La paraula que es difon arreu pren les característiques que van més enllà de la predicació solament. Se’ns posa de cop i volta en majúscula i ja s’entén que és el mateix Jesucrist ressuscitat qui és predicat i acollit. Ell mateix, juntament amb el Pare i l’Esperit que empenyen l’Església naixent i es mostren pròdigs en obres extraordinàries com queda narrat, en part en el llibre dels Fets dels Apòstols, que suposen uns dons i carismes fundacionals. Diu el Concili: “L’Esperit habita en l’Església i en el cor del creients com en un temple, allí hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu”. L’Esperit ho remou tot i fa vàlida l’expressió de Jesús: “Heus aquí que jo ho renovo tot”. Està en procés una nova creació, el que suposarà una nova i eterna aliança.
.
                     fe “cansada”, no promocionada per la cultura bíblica i l’experiència de la fe. Europa està cansada, la seva fe té més de religiositat que de “cultiu” de l’esperit. Manca, ens manca pregària; tot ho volem arreglar amb reforma de les estructures, i no dic que no s’hagin d’aprimar, però poso dos exemples d’allò que diuen alguns dels últims papes, precisament allò que tenien, exuberants, les primeres comunitats cristianes. No us poseu a riure, que no és intranscendent el què ens demanen: més i més fervor. Heus ací els dos exemples. El primer un paràgraf de Pau VI en l’encíclica Evangelii Nuntiandi: “Dels obstacles que perduren al nostre temps, ens limitem a citar la manca de fervor. Tant o més greu perquè ve de dins. Aquesta manca de fervor es manifesta en la fatiga i la desil·lusió, en l’acomodació a l’ambient i en el desinterès, i sobretot en la falta d’alegria i d’esperança. Per això, a tots aquells als quals per qualsevol títol o en qualsevol grau tenen l’obligació d’evangelitzar, Nos els exhortem a alimentar sempre el fervor de l’esperit. (Rom 12, 11s): “Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del Poble Sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat”. Per a que la Paraula tingui els seus efectes directes convé que qui la proclama estigui “posseït” per Ella. No es poden evadir com ho intentaven de fer els grans profetes de l’AT. Déu no admet excuses de cap mena, quan crida. Perquè ells hauran de parlar sota l’influx de la “Paraula de Déu”, essent-ne només altaveus, instruments seus, dels que s’espera que siguin dòcils a la transmissió simple i clara de la Paraula de Déu. Ella de per si mateixa parlarà i obrarà; revela i és llum i regla de vida. (X. Léon-Dufur: Vocabulari de teologia bíblica). I en tinc un de més recent, d’exemple que de segur us sonarà. Comença així “L’alegria de l’Evangeli” del papa Francesc: “L’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria. En aquesta Exhortació vull dirigir-me als fidels cristians per invitar-los a una nova etapa evangelitzadora marcada per l’alegria, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. Aires nous, noves invitacions, ¿retornem a l’Església de la primeria? L’alegria és fruit del fervor. ¿Per què no continueu llegint les paraules del papa Francesc? L’alegria és encomanadissa. I Jesús diu abans de marxar: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu en mi...” I rebla el seu amor als deixebles-apòstols que hauran d’evangelitzar d’aquí a poc: “Us he dit tot això (...) perquè la meva joia sigui també la vostra i la vostra joia sigui completa”. (Intimitats de Jesús als seus estimats: Jn 13 - 17) Participeu-ne, de la nova evangelització, començant per nosaltres, sense dilacions... Hi trobareu àdhuc allò que no us atreviu a pensar i desitjar. El goig és el do i fruit de l’Esperit Sant.
                          Sempre m’ha sorprès la personalització de la Paraula, com si fos un flux, una irradiació, una exaltació, un fer visible l’invisible. “La meva paraula és vida”, dirà, i encara més: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”. En el Concili hi van haver qui van dir que aquesta explosió de dons i de carismes eren propis només dels inicis per afermar el seu creixement i expansió primeres. Sort que es decantà finalment per dir que també avui hi són presents en grups davanters, que es comprometen fins al final i si convé amb la seva vida, vessada per Crist. Cosa que es de veure en llocs que ens són exemple de vida lliurada. Casaldàliga ens en mostra un bon grup que la gent els té com a sants, ni que no siguin canonitzats per l’Església, molts d’ells anònims, martiritzats en massa. L’Esperit bufa, i fort, com en els principis. I és bo que circulin aquestes gestes que es donen ací i allà. Sort en tenim perquè ens fan veure l’Església viva i lluitadora per causes com la justícia, la pau i la misericòrdia, per l’opció pels marginats, pels humiliats pels poderosos i ¡ai!, a voltes massa oblidats per la nostra poca fe o la nostra


                                   Diumenge V de pasqua, 18 de maig de 2014.  Sabadell