dilluns, 5 de maig de 2014

Homilia del diumenge 04/05/2014 del P. Josep Mª Balcells



D’INCÒGNIT  ES  FA  COMPANY  DE  RUTA

                                               Estem acostumats a llegir i rellegir/escoltar la preciosa narració dels deixebles d’Emaús amb poca creativitat. ¿Per què no fem una lectura personalitzada i a més actualitzada, que ens tingui a nosaltres per co-protagonistes? Jesús es fa trobadís no per explicar-nos i convèncer-nos de que ha ressuscitat, sinó de que som nosaltres els que hem ressuscitat i fem camí per la vida per viure la meravella de la pròpia resurrecció. El viure pasqual és un viure on la gratíssima sorpresa de que Jesús se’ns faci present, ens surti a l’encontre en qualsevol moment, és desitjada i -diré que també- esperada. Ho diria, d’alguna manera que va més enllà de l’agenda i de la precisió en anotar les cites i encontres prèviament concertats. Sempre queda espai i bon marge per retrobar-nos amb qui hem intimat –¡tant de bo que així hagi estat!- aquestes diades pasquals. La densitat de les lectures fetes aquests dies, sobretot les de Joan fan o poden ben haver fet que ens trobem endins o projectem al defora , una com
 –diguem-ne- “aparició” de Jesús, que sabem que hi és i hi serà per sempre i que bé ens pot sortir al pas dels nostres camins interiors.  Si la lectura feta de cor d’aquests dies pasquals, si la litúrgia ha propiciat la interiorització de la seva resurrecció i, en la d’ell, la nostra pròpia ja ara, ni que només sigui incipient,  qualsevol moment es pot convertir en el miracle de sentir com ho va sentir Maria Magdalena que se’ns dirigeix pel nostre propi nom, que ja potser hem sentit altres memorables vegades. No, de cap manera són alucinacions, i cal dir que no és poesia devocional. És que hem inaugurat un nou món –¡així tal com sona!- on ell s’ha compromès a ser-hi, ¡i cada dia! I el podem reviure en una conversa a mitja veu o silenciosa, que m’agrada dir-ne el  misteri de la presència”. Dirà Pere a la primera lectura: “Aquest Jesús Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu”: “Misteri de la Presència”. Sabent de totes totes que hi és, un ja està avesat a l’Invisible que es fa sentir, que es fa mestre interior per anar donant sentits nous a les paraules velles, tantes vegades sentides, perquè fins que no les sé de la seva boca, perquè “sents que s’abrusava el cor, com recorden els d’Emaús”, perquè t’indiquen el camí a fer, et donen nord i sentit en les petites “perles” del fer conscient del que fas i també perceps el gust de fer-les, perquè saps que venen corroborades per una proximitat desitjada i percebuda. Jesús present i traspassant-nos resurrecció... És la beguda de l’Esperit.

                                               ¡Què menys que a això  ¡i més!, ens ha de portar el viure la Pasqua en el dia a dia, un saber que Jesús Ressuscitat se’ns fa trobadís tant i tantes vegades. I ho notes de seguida per un perfum pasqual al que t’has anat acostumant, que és signe i certesa d’una proximitat que no es pot expressar més enllà del goig pasqual que suscita la Pasqua florida. Què fàcil que és d’entendre-ho, si fas una volteta per la natura ara exuberant i amb remor poètica. Pasqua primaveral plena de perfums, colors. Magdalena a l’hort i jardí.

                                               Llegia, ara no t’ho sabré dir on, que la Bellesa és Déu. I certament és un dels molts noms de Déu. Que Déu és l’amistat (“ja no us diré més servents sinó amics...”) àdhuc “confidents”, perquè ens fa partícips del que li diu el Pare.

                                               Aquests dies haurien de ser presos, immersos, ungits per la fe que se’t dóna si la demanes, que la trobes si la busques, que t’en obren la porta, si saps tustar delicadament. Jesús diu que a qui prega se li dóna el mateix Esperit Sant...

                                               No em resisteixo a citar el salm responsorial, n. 15, que és també citat per Pere en la seva al·locució el dia de la Pentecosta jueva, envoltat dels onze: tota la petita Església d’aquells moments. “Sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat... M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra “presència”.

                                               Sant Agustí ja la va fer aquesta experiència cabdal, pròpia de Pasqua, en la seva vida de cercador afanyós de Déu. Buscava Déu fora (i tot i els mil al·licients que hi trobava, deixant-se encantar per belleses que no l’acabaven d’omplir, fins que va “descobrir” que la Bellesa era dins i que aquest dins donava tots els tons a les coses de fora. I s’exclamava: “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i tan nova, us he estimat ben tard! I Vós éreu dintre i jo fora i era fora on jo us cercava; m’abalançava deforme, sobre les coses boniques que féreu. Vós éreu en mi, però jo no era en Vós. Em reteníeu lluny d’aquelles coses que si Vós no existíssiu, no existirien. Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la meva sordesa. Vau fulgir, vau resplendir i foragitàreu la meva ceguesa. Donàreu la vostra fragància i vaig aspirar-la, i ara us anhelo. Us he tastat i ara pateixo fam i set. M’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau...  (Acabo:) “Tota la meva esperança és posada només en la vostra misericòrdia”.

                                               ¡Quin comentari més sucós i més sentit sobre –¿m’ho permeteu dir?- sobre el passatge dels deixebles d’Emaús! ¡Quina semblança de fons amb ells i amb nosaltres! Ells fan a posteriori els seus comentaris sobre com van  fer camí amb Jesús i com el van trobar, rememorant la caminada conjunta. Els deixebles d’Emaús som també nosaltres, però amb una diferència essencial i és que nosaltres ja sabem les coses acomplertes, de bon començament. Ja Lluc ens ho ha advertit; també per sant Agustí que ho escriu en el seu llibre de les Confessions. Un text que faríem bé de llegir els cristians, ara ja –admeteu-me l’expressió- “pasqualitzats”, ja no solament sabedors de la Resurrecció de Jesucrist, sinó de la nostra pròpia resurrecció. La motivació d’aquests diumenges després de Pasqua van en la línea de demanar la fe viscuda per sentir-nos canviats, criatures noves, renascuts, “neòfits” o per dir-ho amb la col·lecta d’avui: “Oh Déu, feu que el vostre Poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit; que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”.

                                               ¿Què és la fe si no un demanar, un cercar, un trucar perquè se’ns obrin –o més modestament se’ns entreobrin- les portes d’un coneixement experiencial del misteri de Jesús. Si hem viscut per poc que sigui, des de dins, aquests dies de Pasqua – que ho continuen essent els d’ara sobretot i per sempre- trobareu que tot està entrellaçat, que tot forma un sol tot: Quaresma, Pasqua, Vida nova pasqual, Re-vinguda de l’Esperit Sant. Aquí, aquí ens hi hem de plantar la tenda, no com Pere en les excelsituds d’un Tabor, mal comprès per ell i per tants. La raó la veig en el sentit unilateral que li donem a l’expressió: “viure al Tabor”. Ara sabem pel nostre Company de ruta que creu i glòria van sempre tan junts que bé es podria dir com Pau: “la meva glòria és la creu de Jesús o bé, com nosaltres més temerosos i  indecisos,  que en la creu voldríem passar ben ràpidament i en la glòria ens hi  voldríem “establir” –fora de temps, perquè ¡això ja és per a l’altra vida! Creu petitona i Glòria ben gran: això és la fugida primera dels deixebles fins que Jesús ens ha alliçonat pel camí del viure i per la mateixa experiència vital que des de la fe ens ho confirma. L’exultació hauria de ser el rerefons de tota l’experiència pasqual. Pere que en les lectures d’aquests dies  és el gran pregoner de les Resurreccions, inclosa la nostra, ens diu: “Sempre tinc present  el Senyor; amb Ell a la dreta mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo. M’ensenyeu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”. Que enllaça amb el salm responsorial d’una manera natural. “Déu –segueix Pere- ara a la fi dels temps ha manifestat el Crist per a vosaltres, els qui per Ell, hem cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això tenim posada en Déu la fe i l’esperança. ¡Senyor, obriu-nos al sentit de les Escriptures! ¡Feu que s’abrusi el nostre cor quan de camí Vós ens parleu! És l’A·leluia, goig, exaltació pròpia de Pasqua...

                                               Tot té el seu sentit pasqual més àlgid en el reconeixement en la fracció del pa, és a dir en l’Eucaristia, misteri i goig pasqual per excel·lència: Aquí el reconeixem, aquí l’estimem, aquí el gaudim, aquí ens curem, aquí es fa evident per la fe que la Resurrecció és el nostre pa viu de cada dia o de cada diumenge. Aquí ens heu mostrat un motiu tan gran de joia i us demanem que aquesta empalmi un dia amb la joia que no s’acabarà mai”. Germans, ¡a viure la nova vida en Crist i que la irradiem arreu!

                        Diumenge III de Pasqua, 4 de maig del 2014.  Sabadell